27 de gener del 2011

24 de gener del 2011

Capítol set: Metro (Vies de camuflatge subterrànies)

M'agrada el metro. Abans no m'agradava, em feia fàstic la proximitat de la gent, la brutícia que flotava, les olors. Sempre procurava no tocar res, ni tan sols quan frenava i tenies aquella sensació com si t'estiressin del melic i et xuclessin endavant i caiguessis. Em deia que no m'agafava enlloc per millorar l'equilibri, però sabia perfectament que m'enganyava: no m'agafava enlloc perquè no volia, perquè em feia angúnia la petjada de les persones que hi havia hagut, que hi havia en aquell moment i que hi hauria més endavant. Però ara ja no m'importa. Al contrari del que hauria de passar, el metro em relaxa. Sempre tan monòton, tan rutinari. Al metro no importa si plou o si fa sol, el paisatge sempre és igual de lúgubre, amagat amb les llumetes de colors dels cartells. Tan puntual. Cada dos o tres minuts, xec!, el metro que para. Tu tu tu tu, el sorollet de les portes. Els seients de plàstic, els diaris rebregats. La gent que esquiva la mirada i canvia de punt de mira cada tres segons. Un dos tres un altre, un dos tres un altre, i així tota l'estona. Ningú no es fixa en tu; és tan agradable poder sentir de tant en tant que no desentones enmig de la resta d'humans...

Allà hi ha un ós formiguer que et xucla aquelles llàgrimes si plores,
i et fa estar molt més content.

18 de gener del 2011

Capítol sis: Música, mestre! (Notes per abans d'anar a dormir)

A vegades m'agradaria saber estimar. Estimar de debò, vull dir. Estimar com estima la gent a les pel·lícules, però sense drames; estimar com estima la gent normal, potser. Però només a vegades. És una mica com aquell "A vegades" dels Amics de les Arts. Jo et faria una cançó d'amor però qualsevol cosa que et digués no seria original, ja ho haurien dit els Beatles en el Sergeant Pepper's Lonely Hearts Club Band.

I a vegades t'estimo però no m'agrada,
i a vegades penso si mai no la cagues.

Però això últim, només de tant en tant.


Prou de confessions per avui.

La física em captiva i la gravetat m'inclina als teus peus.
Caic.

11 de gener del 2011

Capítol cinc: ...i alguna justificació

El dia que ens n'adonem de com som de dèbils realment és el dia en què canviem la visió sobre la resta de coses.

De vegades penso en aquells temps i em sento tan estrany;
i com canvia el veure-ho tot sense tenir el filtre dels teus ulls de color mel.

10 de gener del 2011

Pausa publicitària: Poesia

Tríptic per a una quimera

1

Camises de dormir de setí. I una rosa.
I quines coses que ens fan felices! Veus?
Ens pintarem les ungles de les mans i dels peus
amb pètals de gerani. I sentirem la nosa

d'aquell vell cartipàs on calcàvem paraules
-ai, trampes de colors per als infants babaus!
Al fons del mar varen llençar les claus,
allà on feien l'ullet els tresors de les faules.

Au, anem a cercar-les, vestides de pirata!
'Pera, la lluna, on té el seu vaixell de plata?
Qui ens embulla les trenes a les barques dels saules?

Paraules de setí. Amb pell d'amor, paraules...
La nit, que ens xuclaria mar endins i no gosa,
ha esfullat aquest dia amb crepuscle de rosa.

2

Ralet, ralet... Paraules petitones.
Zapz? La Maiameixé t'eztima finz al cel!
Besar-te els ulls és fer volar un estel
en un bosc sense llops ni destrals. Te n'adones?

Cuca de fanalet, al ràfec de l'orella
hi he arribat amb l'amor humit de serení.
Penyora d'aquest joc, duré, demà al matí,
braçalets de petons a cada manuquella.

Cerquem tresors menuts, amagats endebades.
I què, si ens hi perdíem per set anys terararnys!
Per obrir la magrana tancada sense panys
ens hem calçat als dits els peücs de les fades.

I hem alçat, a l'esqueix de l'hora violeta,
una festa d'olors amb la trena desfeta.

3

Avui la pluja no duu espintes. Vine.
Té, serva'm a les mans aquest cor, com si fos
un molinet de vent desbocat, de colors.
Corrents, baixa les graus on l'amor s'endevina!

Para-li cabaneta al racó dels follets
i atansa flors i fulles d'olor a la fogaina.
I jo, amb perfum de fades de voliaina
et sembraré els cabells de missatges secrets.

Deixem, al circ desert, xarxes de teranyina
i la sang que ha brollat del nostre nom ferit.
Avui la pluja no duu espines: vine!

Que hi ha un cel de setí al fort de la tempesta
i, a tocar de la llinda d'un paisatge proscrit,
castells de foc oberts a mar, torres de festa.

Sense llops ni destrals,
Maria-Mercè Marçal

9 de gener del 2011

Capítol cinc: Alguna excusa...

Tinc molta feina que hauria de fer. De fet, en realitat tinc molta feina que hauria d'haver fet. Però les vacances són per descansar i per trencar amb la rutina, que, encara que no em desagradi, em crema. Així que, encara que em vaig prometre que canviaria i que faria el que toca quan toca, segueixo sense haver-ho fet.

I, encara pitjor, sé que no ho faré, perquè les estones lliures són per descansar i trencar amb la rutina, que, encara que no em desagradi, em crema...

Reconec que ets jove i que no tens pietat,
has tirat la sort en un forat.
I ara et perds, i ara creus que somnies despert.

Digues nanananananananananà!

7 de gener del 2011

Capítol quatre: Tres apunts de passat Reis

Apunt número u
Per la Laia
Il·lusió

f. [FS] [PS] [LC] Error dels sentits o de l’esperit que fa prendre per realitat l’aparença. Una il·lusió òptica.
f. [FS] [PS] [LC] Engany degut a una falsa aparença.
f. [LC] Esperança sense fonament real. No et facis il·lusions: aquest càrrec no serà per a tu. Viure d’il·lusions.
f. [LC] Engrescament que s’experimenta amb l’esperança o la realització d’alguna cosa. Anar de viatge li fa molta il·lusió.

Apunt número dos

Un pare seu a una cadira. Una mare seu a terra; té fill, un nadó, al costat. El pare diu:
- Que fa pudor?
La mare l'agafa per les aixelles, se'l col·loca davant la cara, ensuma fort i diu:
- Sí. Que maco.

Ara analitzem la situació.

Si jo fos petita faria un sindicat de nens en contra del ridícul que passem en segons quines situacions.

Apunt número tres

Quants cops pot arribar a canviar d'opinió una persona sobre un mateix tema?





(Punt i final)

3 de gener del 2011

Pausa publicitària: Poesia

(Vaig desar a l'armari
aquell núvol més menut,
el que duia confetti a les butxaques.
Però, ai!... les arnes no dormen)

Els núvols duien confetti a les butxaques,
Maria-Mercè Marçal

Capítol tres: Virus dels bons

M'agrada estar malalta només per aquella sensació que notes a les galtes, com mil formiguetes juganeres i tendres de sol, quan surts al carrer per primera vegada després d'uns dies tancada per les parets de casa. M'agrada tancar els ulls enfadada, badallar, estirar tots els dits i descobrir-me ossos que ja havia oblidat que existien. M'agrada estar tota cruixidia i pensar que això té cura.

S'escrigueren les mil i una lletres amb els dits,
del petit al gran, dels peus a les mans...

2 de gener del 2011

Capítol dos: Embarbussament ("Escric que escric que escric, però no per què escric. Escric?")

Si de debò hagués d'escriure el que penso deixaria de pensar en el que no vull escriure, i llavors escriuria coses que seria millor que mai haguessin estat escrites, perquè quan la gent llegeix espera que el qui ho ha escrit digui exactament el que ell vol saber. Però si jo escrivís les coses que penso, segurament no serien el tipus de cosa que una persona vol saber. Jo escriuria desitjos, passions, odis, somnis i paraules inventades. I això, o no interessa o ofèn. Ho escric?

De tota manera, si no puc escriure el que penso perquè no és el que es pensen que escric perquè ho penso (és a dir, si escric coses que no penso penso bé, però si no, millor que no escrigui), perquè escric que un lloc que la gent que ho llegirà no voldrà que ho pensi? Podria escriure-ho en llibreta, però llavors la gent no ho sabria. Encara que de fet potser seria millor que no ho sabessin i que jo em quedés sense saber les opinions. Opinions que, d'altra banda, segurament tampoc voldria escoltar perquè contradiurien el que jo penso i, encara que penso que és important saber què pensa tothom, hi ha coses que (repeteixo) és millor continuar sense saber.

O sigui que bé, sí, em penso que escric.

Conclusió: les coses que escric aquí, no les penso; les que penso, no les escric. Escric?

Quan res no vulguis veure t'ompliré els ulls de flors.

1 de gener del 2011

Capítol u: Propòsits, promeses i desitjos ("Jo voldria...")

Vull que quan et llevis cada matí respiris fort tres vegades i t’omplis els pulmons de l’olor de primavera que s’amaga a qualsevol racó fins i tot quan és hivern. Vull que quan obris els ulls vegis el blanc i el negre, però també tots els colors intermedis, i que t’adonis que no tot és tan radicalment diferent com sembla a primera vista. Vull que facis el camí cap a on sigui acariciant tot el que trobis al teu pas, que t’acostumis a entendre que a sota de la rugositat d’una escorça s’hi entén el cor suau i fràgil de l’arbre viu. Vull que tastis tots els sabors, que res t’amargui tant que no siguis capaç de tastar-ho mai més. Vull que escoltis, però prefereixo que sentis. Vull que arrenquis a córrer i notis el vent a la cara; vull que, quan d’aquí a uns anys ja no puguis fer-ho, intentis no oblidar aquesta sensació de llibertat. Vull que conservis tots els records, perquè diguin el que diguin no només s’han de guardar les bones estones: és important saber qui som per saber on anem, i és important saber què no ens agrada per saber què preferim. Vull que somriguis com a mínim cent vegades al dia, i que cada nou somriure sigui més gran que l’anterior.
Però per sobre de tot, vull que tu vulguis fer tot el que et demano. Vull que tinguis sempre reserves d’alegria i força, vull que caiguis poc i que t’aixequis molt, vull que t’il·lusionis sempre com la petita nena gran que seràs sempre per mi. Vull que visquis i que mai res t’impedeixi ser qui ets, o qui vols ser.

I ara corre i trenca l'aire que respires avui i et fa viure el moment
com si fossin tots els instants que la vida ens regala avui...