Capítol disset: Despertars

Quan va obrir els ulls només va veure papallones.

♫

I diuen que l'amor és cec, sintonia de mirades, veus i olors.

Però el que jo realment crec és que no hi ha res que l'expliqui, l'has d'entendre tal com és...

(Aquí, més i millor)

Capítol setze: L'ombra

Era tan incapaç de sentir res per si sol que s'havia resignat a viure a l'ombra de la imatge dels altres; un pur vampir d'emocions. Escollia les seves víctimes amb molta antelació i les imitava amb la precisió d'un cirugià. Quan va conéixer el noi divertit, va memoritzar milers de llibres d'acudits i va crear jocs de paraules. Quan va conéixer la noia maniàtica, va començar a filar prim amb tot el que veia: el menjar, les olors, les combinacions de roba. Quan va conéixer el pèl-roig intel·lectual, va tenyir-se i es va comprar ulleres de pasta, i va començar a utilitzar paraules com "dissortadament" o "cucavela". Era un doble perfecte de qui es proposés, capaç de confondre fins i tot a la persona imitada.

Per això, el dia que va conéixer la noia riallera coixa, es va haver de tallar la cama!

♫

Sé que hem tingut raó i només per això tornaria a estimar-te.

(Aquí, més i millor)

Capítol quinze: Del tràgic desenllaç de la noia que no sabia enamorar-se

Això que us explicaré ara ho sabem ben pocs, just els quatre gats de l'Associació d'Ànimes i Cors Solitaris. No coneixieu l'Associació? Home, és normal: no tenim cap local de reunió perquè, de fet, no tenim reunions. Som solitaris, nosaltres; no ens calen. Però bé, jo us volia parlar de la trista història d'una noia que havia estat afiliada nostra i que, per raons més que òbvies, ara ja no ho és.

La noia que no sabia enamorar-se (la sòcia #1) era la nostra principal activista. Era una solitària nada. Estimava en la mínima mesura totes les coses, tant li era un llibre com una persona. No es lligava a res ni a ningú. Prenia cafès sola, anava al cinema sola, parlava sola; una vegada ens va confessar que havia provat de parlar amb el seu propi reflex, però li havia semblat un excés de companyia. La vam perdonar ràpid perquè sabiem que s'esforçava de valent a dur una vida independent i perquè, d'altra banda, havia sigut família de l'administrador (en realitat era la seva cosina segona per part de mare, però feien veure que no per demostrar que eren uns solitaris empedernits).

El que no vam poder perdonar-li, ja, va ser el dia que ens va dir que s'havia enamorat. Ella! La noia que no sabia enamorar-se, enamorada! Vam decidir amagar-ho i li vam demanar que no ho fes públic. Però no ens va fer cas, perquè tot i haver-se enamorat encara creia profundament en les virtuts d'una vida lliure d'interferències. Va començar a festejar. Així que vam decidir passar a l'acció i vam investigar el subjecte en qüestió del qual s'havia enamorat, vam buscar-li una parella més adient, els vam amenaçar i finalment vam aconseguir que datessin la seva boda pel primer cap de setmana de maig. Vam enviar una invitació a la noia que no sabia enamorar-se i que, tristament, s'havia enamorat.

Quan va entrar a l'església (havíem organitzat una ceremònia religiosa preciosa, que després continuaria en una festa hawaiiana en un dels jardins de l'hotel on se celebrava el banquet), la sòcia #1 primer va empal·lidir, després es va tornar d'un verd molt lleig i quan va veure que es deien el "sí vull" es va començar a posar rosada. Vam veure que feia tot de ganyotes, que es garratibava i que els dits de les mans se li estiraven més i més. Vam sentir un crepitar, com si acabessin de trencar un vidre car, que anava en augment: el "crec-crec-crec" lent del principi va passar a ser un "crocrocroc", i vam saber que el cor se li acabava de transformar en pedra. Plom, diu la majoria; jo no ho sabria dir. La noia va posar molta cara de sorpresa i, de cop, vam veure (bé, veure veure no... ja m'enteneu) com el cor se li desprenia del pit i li queia als peus, amb un cop sec. El terra va trontollar i les campanes, per l'impacte, va començar a repicar fluixet.

La vam portar a l'hospital just després que els nuvis s'haguessin fet el petó; els metges ens van dir que el cor encara bategava, però que no podien col·locar-lo al seu lloc. Tot i això, tenir un cor als peus va donar-li l'habilitat de predir les tempestes; potser li hauria estat més útil poder calcular la profunditat de l'aigua i així, aquell dia que va voler posar els peus al mar "a un lloc on la marea era baixa", que deia ella, no s'hauria ofegat.

I aquest és, en definitiva, el tràgic desenllaç de la nostra sòcia número u.

Mireu si no és estúpid, morir d'amor!

♫

I anar a l'infern no m'interessa,

és molt més bonic l'Empordà.

(Aquí, més i millor)

Capítol catorze: Llet freda

No li venia de gust aquella trobada. Havia dit que sí només perquè no podia dir que no. Ara, poca estona abans de sortir de casa, encara es mirava el telèfon delerosament i esperava que al seu cap se li acudís alguna mentida brillant (una malaltia greu?, la mort sobtada d'un familiar?, la desaparició de les claus del cotxe i del bonobus?). Durant tres minuts es va quedar amb l'esquena arrepenjada a la porta, comptant els segons, la quantitat d'aire del rebedor; tonteries. Va girar-se de cop i va marxar.

Es va demanar un cafè amb llet. "Llet freda, siusplau", havia dit, quasibé amb urgència, a l'esquena del cambrer. De cop s'adonava que sentia pànic. Els cinc minuts que havien passat fins arribar a la cafeteria havien estat un infern (hola, muà muà, què tal, estàs genial, t'has aprimat oi?, fas bona cara!); no volia allargar-ho més. La tàctica del cafè amb llet freda sempre li havia funcionat: quan una cosa crema t'has d'esperar a que es refredi per poder prendre-t'ho, i ara necessitava prendre-s'ho ràpid i poder marxar corrents. La tàctica del suc de taronja s'havia de fer drets a la barra i en qualsevol cas li semblava massa descarada per posar-la en pràctica ara, després de tant temps sense veure's, després de tant de temps junts.

La tassa era de ceràmica blanca. Era doble i semblava resistent. Va colpejar-la amb la cullereta platejada que l'acompanyava: el cling que feia era sord, de campana vella. La circumferència de la base era perfecta i poc a poc s'eixamplava fins a fer una forma de mig ou; vaixella moderna. Com a única decoració, sobre el blanc perlat només hi havia el logotip de la conguda marca de cafès. Es va preguntar si l'empresa devia regalar les tasses als clients que compraven en massa o, en tot cas, on podria trobar una altra tassa com aquella. La nansa feia una giragonsa curiosa; si n'hi hagués hagut dues de juntes haurien fet un cor. La convsersa va ser més desesperant del que es pensava (alguna cosa de l'amor passat, d'unes vacances que podrien fer, de tornar a començar, d'un "m'escoltes?"); només va haver d'assentir un parell de vegades, al·legar alguna excusa, pagar i marxar.

Quan va despenjar el telèfon passada mitjanit s'esperava més la trucada d'un boig que la d'un hospital. Un tall molt lleig, li deien, des del canell fins a la part interna del colze; no l'havien pogut salvar. Va vomitar als peus del llit el cafè amb llet. Quan va aixecar els ulls, una foto d'ells dos a la platja l'esperava somrient.

♫

Que no saps si feia mal o era un somni sobrenatural

que el destí no et va atorgar.

Aquella veu, aquell desig, aquella bogeria!

(Aquí, més i millor)

Capítol tretze: Plans (no acomplerts -per qui dubti-)

I si...
I si... sí!
Sí!
Sí!
Sííí!
Tot i que... bé...
Potser, doncs?
Potser, sí.
Potser sí.
Però potser...
Potser no, no?
No.
No no.
No no, de cap manera.
Tot i que potser sí, però no, en realitat no.
Gens.

Tot i que sí, hauria estat bé.
Realment bé.

♫

Corro per no sentir que m'he estat quieta esperant.

Corro darrere un somni que no sé si tinc davant.

(Aquí, més i millor)

Capítol dotze: Reciclatge (26 de setembre del 2010)

[...] Depenc tant de la gent que me’n sento totalment aliena, tinc tant per dir que no sé com posar-ho en ordre al damunt d’un paper, porto la serenitat per màscara i de tant en tant em pot una ràbia que em resulta sorprenent fins i tot a mi mateixa.

Disfruto de les coses més petites de la vida, i me’n recordo de les més estúpides. Sé descriure com un poema la sensació de les onades quan et llepen els peus a la platja, el gust àcid i verinós de les pomes, la rialla bruta de xocolata i maduixa dels nens a l’estiu, la màgia de les mans dels mags, els mil sons que passegen entre l’herba durant la nit. Em fascina la Lluna i les llengües de foc; podria estar hores mirant-les. M’agrada analitzar les persones fins a descobrir-ne els detalls més morbosos, mirar-les als ulls fins arribar a l’ànima, registrar-la i quedar-me’n tots els secrets. Tot i que odio dependre’n, m’enamora la gent magnètica, i l’enigmàtica, i la que et coneix tan bé que és capaç d’estar hores amb tu sense dir res i tot i així saber què penses. I llavors, les petiteses. [...]

M’agrada la gent que es s’ha empassat la imatge i em considera una persona valenta, que fa el que vol quan vol i diu el que té ganes de dir, que persegueix els somnis, que viu en la bohèmia més absoluta, que no necessita sentir opinions per tenir la pròpia i que farà el que vulgui amb la seva vida...Tot i així, paraules a part, la imatge només és la imatge, i de tant en tant és curiós pensar que la majoria de gent que conec no coneix la meitat de coses de mi que jo considero imprescindibles.

Pausa publicitària: Prosa

- Potser és que no m'estimes.

- T'estimo.
- Com ho saps?
- No sé. Ho sento. Ho noto.
- Com pots estar segur que el que notes és que m'estimes i no una altra cosa?
- T'estimo perquè ets diferent de totes les dones que he conegut a la vida. T'estimo com no he estimat mai a ningú, i com no podré mai estimar. T'estimo més que a mi mateix. Per tu donaria la vida, em deixaria escorxar de viu en viu, que juguessin amb els meus ulls com si fossin bales. Que em llancessin en un mar de salfumant. T'estimo. Estimo cada plec del teu cos. Sóc feliç nomçés de mirar-te als ulls. Dins de les teves nines m'hi veig jo, petitet.
Ella mou el cap, neguitosa.
- Ho dius de debò? Oh, Raül, si sabés que de debò m'estimes, que puc creure't, que no t'enganyes a tu mateix i, doncs, a mi...De debò m'estimes?
- Sí. T'estimo com mai ningú no ha estat capaç d'estimar. T'estimaria encara que em rebutgessis, encara que no volguessis ni veure'm. T'estimaria en silenci, d'amagat. M'esperaria que sortissis de la feina només per veure't de lluny. Com pots dubtar que t'estimo?
- Com vols que no en dubti? Quina prova en tinc, real, que m'estimes? Dius que m'estimes, sí. Però són paraules, i les paraules són convencions. Jo sé que t'estimo molt, a tu. Però, com puc tenir la certesa que tu m'estimes?
- Mirant-me als ulls. No ets capaç de llegir-hi que t'estimo de veritat? Mira'm als ulls. Creus que podrien enganyar-te? Em deceps.
- Et decebo? Poc m'estimes, si tan poca cosa fa que et decebi. I encara em preguntes com és que dubto del teu amor?
L'home la mira als ulls i li agafa les mans.
- T'estimo. M'escoltes bé? T'es-ti-mo.
- Oh, «t'estimo», «t'estimo»...És molt fàcil dir «t'estimo».
- Què vols que faci? Que em mati per demostrar-t'ho?
- No siguis melodramàtic. No m'agrada gens, aquest to. De seguida perds la paciència. Si de debò m'estimessis no la perdries tan facilment.
- Jo no perdo res. Només et pregunto una cosa: què et demostraria que t'estimo?
- No sóc jo qui ho ha de dir. Ha de sortir de tu. Les coses no són tan fàcils com sembla -Fa una pausa. Contempla el Raül i sospira, resignada-. Potser sí que t'he de creure.
- És clar que m'has de creure!
- Però...per què? Què m'assegura que no m'enganyes a mi o fins i tot que tu mateix t'ho creus, que m'estimes, i per això m'ho dius, encara que en el fons del fons, sense tu saber-ho, no m'estimes de debò? Pot molt ben ser que t'equivoquis. No crec que vagis amb mala fe. Crec que quan em dius que m'estimes és perquè ho creus. Però, i si t'equivoques? I si el que sents per mi no és amor sinó afecte, o alguna cosa semblant? Com ho saps, que és amor de debò?
- M'atabales.
- Perdona.
- Només sé que t'estimo i tu em destarotes amb preguntes. M'atipes.

- Potser és que no m'estimes.

El perquè de tot plegat-La fe

Quim Monzó

♫

I que m'esborris del mòbil aviat,

i que els dies no se't facin llargs,

i no surtis mai sense un abric.

(Aquí, més i millor)

Capítol onze: Oooh! (Onomatopeic)

Zzzzz. Ti ti ti. Zzzzz. Tititití tititití. Mmmzzz. Tititititititititííííí. Mmmoaaah. Bsssssh. Glub glub glub. Muà muà. Pum. Clac. Brrrrrrrrrrrrrrrum. Riiiiing. Bla bla bla bla bla bla bla. Riiiiing. Nyam nyam, jajajà. Riiiiing. Bla bla bla bla bla bla bla. Riiiiing. Ufff. Larilolailo. Brrrrrrrrrrrrrrrum. Pum. Muà muà. Nyam nyam nyam, bla bla bla, jajajà. Cloc cloc cloc. Tirorirí. Clic clic clic clic clic. Tirorirí. Bsssssssssssssssssh. Larilolailo. Papanamericano. Bla bla bla, jajajà, ji ji, requetemuà. Ai. Cloc cloc cloc. Sssht. Rin rin. Muà muà. Pum. Nyam nyam nyam (puàj). Cloc cloc cloc. Bsssssh. Tirorirí. Clic clic clic. Tirorirí. Mmm. Tràs, tràs. Zzzzzzzzzzzzzzz.

I tic-tac, tic-tac.

♫

Hem perdut les maneres, què n'hem fet de l'honor,

passegem les mentides com si fossin tresors.

(Aquí, més i millor)

Capítol deu: Conte de tarda de dissabte

Un senyor gran, amb cos de baldufa i barret, avança pel mig del carrer. Es podria dir que està trist, o enfadat, o que no està. Té la barbeta enganxada al pit i camina sol. Uns nens, tres o quatre, juguen a futbol al mateix carrer. Criden bastant. Xuten amb força i la pilota, que va perdent intensitat, arriba als peus del senyor gran. El senyor gran s'atura i mira la pilota molta, molta estona. Canvia el gest de misèria per un somriure (li marxen les arrugues, li cauen les ulleres, el barret se'n va volant i deixa veure una mata de cabell fosc fosquíssim) i xuta. S'entrebanca. Cau. Els nens riuen molt, fort. Es dobleguen i cauen al terra de quatre grapes, piquen amb els punys, ploren, els hi surten banyes i en comptes de "ji ji ji" ara sonen com un "muahahà". El senyor (que ara porta ulleres, barret, una ferida molt lletja que hauria de veure el metge i cinc tones de calendaris a sobre) marxa ràpid, no se sap cap a on.

La pilota no s'ha mogut de lloc.

Ningú s'ha adonat de res.

♫

Starry, starry night;

paint your palette blue and gray,

look out on a summer's day...

(Aquí, més i millor)

Capítol nou: Portes

Hi ha una malaltia nova, lligada a l'aparició de la tecnologia, que consisteix en què notes la vibració del mòbil a la cama, fins i tot quan no vibra, fins i tot quan ni tal sols el tens a la cama. Et despertes a mitjanit sentint com et truquen sense que ningú et truqui. Deu ser la malaltia dels ansiosos, o dels solitaris que esperen que algú els acompany.

Em pregunto si també hi ha una malaltia que consisteix en sentir constantment una porta que s'obre, i des de quan existeix, i si en aquest cas jo estic malalta.

♫

Podria ser el que dius i com ho dius,

però ens passem el dia dient tonteries.

(Aquí, més i millor)

Capítol vuit: Coses que m'agraden

M'agrada passejar per la casa quan ja fa estona que tothom dorm. Algunes vegades baixo a la cuina i em faig un got de llet, i em quedo una estona allà, dreta, mirant les pampallugues del fluorescent, o llegint qualsevol cosa, o fent cling amb la cullera sobre el marbre. Si hi baixo, m'hi quedo força estona, fent res, recordant les aromes que han passat per allà aquest dia, les paraules, tot això.

M'agrada rentar-me les mans amb Moussel just abans de ficar-me al llit. M'agrada aquesta olor forta de flors d'un nen de fa seixanta anys (m'agrada el número seixanta, i la lletra ics). Quan m'adormo, plego les mans davant de la cara, perquè jo sóc d'aquestes que comencen a dormir amb la mateixa postura d'una criatura de cinc anys que encara creu en els àngels, i deixo que l'olor de sabó s'escampi pels somnis.

M'agrada fer cares davant d'un mirall. Obrir molt els ulls, inflar les galtes, treure la llengua, enfadar-me. Abans ho feia molt; ara no gaire. Segur que tothom fa cares als miralls. Seria interessant veure-ho. Segurament el món aniria millor si fóssim capaços de fer davant dels altres el que només ens atrevim a fer davant del nostre reflex.

♫

"Et regalo el Sol per a tu, bonica";

i l'abraçada em sorprendrà.

(Aquí, més i millor)

Observació

He perdut la inspiració.



Per enèsima vegada.