27 d’abril del 2011

Observació

Avui he fet recompte de dones amb càrrecs importants. He acabat ràpid.

Capítol vint-i-nou: A Deltebre

No sé per què m’agrada tant el Delta de l’Ebre. Potser és per tradició, per haver-hi anat sempre des de ben petita. Potser és per la tranquil·litat d’aquest desert de dunes, pels colors de les ales roges dels flamencs quan sobrevolen el riu al capvespre, pel soroll dels mosquits i del vent entre les canyes. Potser és per tots els records a les platges, a les parades de molinets de colors i samarretes, als miradors. Potser és perquè tinc molts llibres plens de sorra, d’aquesta sorra que pica fort, que es barreja amb la sal, que se t’enganxa i que no acaba de marxar mai. Potser és perquè és l’únic lloc on estic en pau, perquè d’acord que la ciutat és bonica, d’acord que a la ciutat hi tinc els amics, d’acord que la ciutat té els seus racons màgics, d’acord que a la ciutat el temps s’omple de pressa... però el Delta és el Delta.
Potser és perquè cada cop que hi torno està igual, però tan tan tan diferent!
Crec que mai havia vist una cosa tan trista com la Punta del Fangar arrasada pel mar.

Quan la platja es queda sola tot es torna etern...

21 d’abril del 2011

Capítol vint-i-vuit: Dimjous

M'agradaria saber com estructura el pensament cada persona. Deu ser curiós. Jo sé, per exemple, que tot el que passa dins del meu cap ve donat en forma de diàlegs i de fotografies. Coses instantànies. Converses ràpides que haig de repetir moltes vegades per mi mateixa abans d'atrevir-me a posar-les en un paper que ningú llegirà mai, perquè qui sap, però segurament ofenen. I imatges. Captures de llocs que no sé si he vist, i això m'inquieta molt. No em veig capaç d'imaginar-me un paisatge, d'inventar-me'l, però la veritat és que tampoc no recordo haver-hi anat. Moltes vegades em ve al cap un bosc amb els arbres molt alts, molt fosc, molt fresc, molt net, i un brinet de llum que entra entre les fulles i cau sobre la terra i il·lumina una tija que tot just surt i oh, és fantàstic. Em sembla que això no m'ha passat mai. Suposo que si un dia em passa em desil·lusionaré molt...





I una altra cosa! Fa dies que em ronda pel cap la frase "sempre deia que la història podia ser tan mediocre com es volgués, però que, en qualsevol cas, el final havia de ser espectacular". Crec que pot donar per molt, però no sé com continuar-la. No se m'acut un final espectacular. O sigui que, mentrestant, acabo amb això, que m'encantava.

Que és cosa de temps que et sorprenguis pensant que ho tenies,
que jo creia en tu.

18 d’abril del 2011

Capítol vint-i-set: Maletes (Tu maletes, ell maleta... jo maletejaré)

Un dia faré les maletes i marxaré a l'Àfrica. Suposo que em faré amiga del cap d'alguna tribu (tot i que amiga és una paraula molt gran, però mai se sap) i podré viure amb ells, fent fotos als nens més bonics del món, que de tan negres com són semblen liles. Algun dia tornaré. Algun dia. Més que res perquè hauré de canviar les maletes i marxar a... no sé, a Escandinàvia? Segurament; al nord més nord de Finlàndia. Passaré bastant temps allà, com a mínim fins poder veure una aurora boreal. Potser seria millor anar a Noruega i així fer també una visita als fiords. I al pol Nord. Aquell desert tan blanc, tan blanc... Tot això també ho haig de veure. I canviar i marxar a veure la precarietat de Rússia (pobres russos!, segur que tenen un munt de coses boniques i jo només em sé imaginar una ciutat feta de llaminadures que és Sant Petersburg i un metro ple de gent abrigada amb pells i pells i pells. Pobres pells!, de fet...). I també algun barri marginal de, posem, Nova York. Vull veure de prop ionquis, putes, racisme. Tot i que per això també em podria quedar a Barcelona, però marxar lluny sempre és més emocionant i, sobretot, et fa sentir més alleujat quan te n'escapes (perquè segur que, de coses així, n'escapes). I passar un parell de dies voltant pel MoMA de la mateixa ciutat. Així, contrastos. I tornar als boscos de conte d'Alemanya, a aquelles ciutats tan antigues, tan de fa temps, amb tant silenci tot i el soroll bestial del Nadal. I al Carib!, tornar al Carib! Anar a no fer res a un complex turístic on en realitat pots fer de tot, de tot. Quina meravella, tornar allà, amb uns quants anys més i les coses igual de poc clares. I tornar a casa amb quilos de sal de platja encrostonats a la pell i milions de milions de milions de fotos. Potser muntar alguna exposició, treballar una mica del que sigui per fer quatre duros i poder tornar a fugir... Veure la gent, passar prou temps aquí com per tornar-me a cansar i marxar corrents. Seria bonic. Una rutina perfecta.

Però de moment, demà, fugirem a prop.

I potser dormiré abraçadet a una dona a qui quasi no hauré explicat qui ets...

15 d’abril del 2011

Observació

Sembla que ser imbècil està de moda.



Observació dintre de l'observació:

Jo no voldria haver d'escriure aquestes coses, però millor escriure-les i dormir tranquil·la que no haver de tornar a aguantar un atac d'ansietat en somnis i llevar-me com si m'hagués barallat amb mil gats.



Observació dintre de l'observació dintre de l'observació:

Fer observacions és molt pràctic quan no et veus capacitat per escriure un conte amb un mínim sentit.

Amb una mirada de complicitat i amb un somriure com tenia ell sol...

10 d’abril del 2011

Observació

Aquesta nit s'han trencat molt més que vidres. Més que material, s'ha trencat matèria. Final d'etapa. Tot (tu, tothom?) està al seu lloc, on fa temps que hauria d'estar.



Observació dintre de l'observació:

Ja no hauré de fer servir més la paraula client. Alel·luia.

Tan triomfador i tan desgraciat, descafeïnat.

8 d’abril del 2011

Observació

M'he adonat que la majoria de coses que em fan por comencen per C.

Contracte. Compromís. Convivència. Créixer.

Capítol vint-i-sis: Primavera a l'Olivetti

L'home seia davant de la màquina d'escriure i tenia el ulls tancats, el front arrugat i les mans en tensió. Per la finestra petita hi entrava un raig de llum que il·luminava aquella nebulosa feta de joves amb un passat traumàtic que volaven en escombra, d'un home que havia conegut un extraterrestre i d'un home que era nan, d'una nena jueva amb tres personalitats, de detectius alcohòlics, de dues dones de diferents segles que veien exactament el mateix en un quadre que ningú més entenia, de noies joves que feien el boig com totes les noies joves o potser una mica més, d'una presentadora de televisió que per coses del karma passava a ser formiga durant molt temps, d'un nen petit que vivia a França i que tenia un amic que menjava molt, de dos gals totalment oposats, d'un fotògraf de guerra que havia registrat crims atroços i que ara no podia viure en pau, d'un home i una dona que passaven una tarda calurosa davant d'unes estovalles taronges menjant sara, d'una dona de trenta anys passats boja per trobar l'home de la seva vida, d'un senyor que moria assassinat abans de poder menjar xocolata desfeta, d'una noia que no sabia què era i era lesbiana, d'un alquimista que tenia la clau de la felicitat, de tot d'éssers llefiscosos que et feien adonar que el llefiscós eres tu, de jocs amb drogues i d'una mica d'amor. A l'atzar, va agafar un parell de pessics de la nebulosa, els va ajuntar, els va massegar una estona, els va bufar (heu vist Hèrcules, quan Zeus crea el Pegàs?) i en va sortir un personatge nou. Va obrir els ulls, va destensar el front i va fer cruixir els dits. Frenètic, va començar a teclejar. Va plantar la idea al paper en blanc i poc a poc, amb cura, regant-la molt, la idea va germinar...

Per mi tot és dolç, salat, lluny, a prop, núvol, sol, fosc, colors,
molt, poc, nou, vell, ple, buit, bo o dolent...

5 d’abril del 2011

Capítol vint-i-cint: La vida, com Pollock

Li agradava la vida entesa com una obra de Pollock. Tota energia, tota garbuixos. Tota contrastos impossibles: passar de la felicitat més extrema dels colors foscos a l'angoixa i a la ràbia dels colors brillant; això en sí era també un contrast important. On la gent veia taques, hi veia guerres, pèrdues d'amics, un viatge, aquella nit infinita, les postes de sol al mar de tardor. Hi veia somriures i estrelles, alguna creu, tot perfectament lògic dintre del fil d'aquell embull de fils de pintura. "Abans de morir", es va dir un dia, "pintaré un quadre com aquest". Pollock devia haver marxat del món tan en pau amb ell, tan alliberat...

Qui se'n riu del destí trobarà la fortuna.