Observació

És realment una putada ser només capaç d'escriure coses mitjanament coherents en els moments, per dir-ne d'alguna manera, depressius. Jo vull escriure coses alegres, coses boniques! Preferiria escriure històries dolces i divertides i parlar de coses serioses i tristes. Peeeeeeeeerò... bé, és el que hi ha.

Capítol trenta-vuit: L'últim conte del mes de maig

L'últim conte del mes de maig parla d'una noia que parla d'una nena que, quan era encara més petita del que se sent ara, tenia molta por. Tenia por a ser la petita de la família, tenia por a que un assassí entrés pel balcó, tenia por a que es morís l'àvia, tenia por del llop dels contes i tenia por a fer-se gran. Tenia tanta, tanta por que no era capaç de dir-ho a ningú. I així, l'angoixa se li va escampar per tota la pell i li va fer una capa que va fer una crosta que poc a poc es va anar convertint en pedra que va resultar ser granit i que al final no permetia que res entrés ni sortís d'aquell cos. La nena ja no tenia por. De fet, la nena ja no tenia res. I això en un principi va semblar no molestar-la, perquè després de tants anys de patir havia acabant tenint por de la pròpia por, i era un embolic molt gran. Però a vegades la nena, que ara ja era una noia, aconseguia que amb la pluja el granit s'estovés una mica i intentava donar-li forma per deixar algun foradet de pell lliure perquè hi toqués una mica d'aire net, i s'adonava que no podia, i que a força d'anys de no poder explicar la història de la seva por a ningú ja no sabia quines paraules havia de fer servir i no podia ni tan sols escriure-la...

Veient que no se'n sortiria mai, l'últim dia del mes de maig la noia, que ja estava farta de ser la continuació d'aquella nena, va agafar una escarpa i un martell i es va començar a donar cops per tota la pell. Va començar per les cames, per la panxa, pels braços, per les parpelles... I així, fent-se mal, va pensar que al final o destruiria la capa de granit o es destruiria a ella. Però és que ja n'estava farta, de tot allò que no podia ni dir!

D'acord. No és un conte. Però i què.

♫

Ara som en aquell punt on els cossos són com aigües.

(Aquí, més i millor)

Capítol trenta-set: He dit (Petita crònica enfadada amb el món)

Crec que mai m'acostumaré a veure actes de violència. De qualsevol tipus. Tant els reivindicatius com els repressors. Em costa molt, moltíssim. I em fa por. Més que per tot el que passa físicament, que al capdavall és això, físic, i per tant la majoria de vegades superficial (que no vol dir lleu), em fa por el que deu passar internament: com pot ser que persones teòricament civilitzades com som no puguem reprimir els instints? I que consti que això ho diu una que com ja fa dies que va dient intenta fer sempre el que el cos li demana, no amagar mai allò de l'eros i el thànatos que ens van ensenyar a filosofia (es deia així?) i totes aquestes tonteries bucòliques que sonen tan bé. Però, per favor, una cosa és deixar l'instint lliure i una altra cosa és deixar-lo descontrolat. Perquè a veure, ara, parlant del que hi ha (parlant d'això, concretament, i també d'això, i del que continuarem veient), m'agradaria saber com aquesta gent pot dormir tranquil·la a les nits sabent que cobra per apallissar gent de la que no en sap res. M'agradaria saber si després es treuen l'uniforme i van a fer un cafè i comenten la jugada i riuen. I m'agradaria saber què collons respondran als seus fills quan els preguntin què han fet avui a la feina.

♫

D'acord, d'acord, d'acord:

els policies són sagrats i neixen del ventre immaculat de la innocència.

(Aquí, més i millor)

Observació

Començo a estar cansada de la gent que confon sobreviure i viure. Doneu-me la segona, gràcies. De moment m'he espavilat prou bé.

Capítol trenta-sis: Adam tenia melic? (II)

L'home que esperava no seu al davant del telèfon, ja fa dies. Està segur que li va dir "ja et trucaré", i era de les que no trencaven les promeses; potser se n'havia oblidat o potser és que simplement no valia tant la pena com ell  creia. Tant era. Fa un glop llarg al got de suc de taronja que s'ha preparat ell mateix fa una estona, seguint la nova costum d'aprofitar tot el temps que té i de provar qualsevol activitat que impliqui una vida natural i espontània. Porta des de llavors repetint-se frases típiques i tòpiques d'aquelles que venien amb els llibres d'autoajuda que va llençar a la brossa fa un parell de dies perquè ja no els necessitava, com que un optimista creu en els altres i un pessimista només creu en ell mateix, o com que l'optimista sempre té un projecte mentre que el pessimista el que té sempre és una excusa, o que s'ha de ser optimista bàsicament perquè és l'única cosa útil a ser, o que al mal temps s'ha de posar bona cara, o que no hi ha mal que per bé no vingui, o que els realment interessats en canviar el món són els pessimistes perquè els optimistes estan encantats amb el que tenen. Ara ja fa uns quants dies que feineja per casa i que surt al carrer així que pot per fer qualsevol cosa: prendre un cafè, conèixer gent nova, comprar el diari o passejar entre les parades de floristes de la Rambla. Si no truca, és que no vol. I ell contra això no té res a fer; ha après a acceptar la voluntat dels altres i a no intercedir per ells. Segurament si ara la trobés li diria que sí, que l'havia estimat, que espera que sigui feliç faci el que faci, que li vagi tot molt bé, que ell també va ser feliç i que ara torna a ser-ho. I li diria somrient, perquè ho pensa de debò. I en comptes de mirar el telèfon es mira les mans, obertes, amb els dits estesos, les línies que les travessen i totes les arrugues que les solquen, donant-li a elles les gràcies. Què faria, sense les mans? Fa un glop llarg al suc, mira el rellotge i surt de casa: és hora de parlar amb aquell veí nou que li va proposar d'ensenyar-lo a jugar a escacs. Escac i mat. Disposat a deixar de ser el pessimista que es queixa del vent, però també l'optimista que espera que canviï, ara pretén ser el realista que ajustarà les veles.


(I reconeix que això va passar, però què importa ara més que l'ara?)

♫

Quién la sigue la consigue,

y lo nuestro suma y sigue.

(Aquí, més i millor)

Observació

Ser una persona que sempre fa el que vol deixa de ser divertit (o ho és, però menys) a partir del moment en què els altres volen que facis el que tu vols fer. 

♫

Si m'espero una miqueta a que marxi aquesta gent

potser puc dormir una estona sense atabalament.

(Aquí, més i millor)

Capítol trenta-cinc: Les Bombes (O com una persona que no entén de religió podria arribar a explicar-la a un nen en un atac de desesperació)

Un dia, en un país molt molt molt llunyà (tant que potser no estava ni tan sols a la Terra), un volcà es va posar en erupció. Era un volcà estrombolià i, com tots aquests, a part de la lava fluida i els gasos tòxics abundants, desprenia i disparava tot d'escòria i bombes. 

Un projectil va caure en un poblat proper, on encara no havien descobert el foc. Quan va impactar sobre el terra ho va fer sobre un munt de branques i herba seca, que poc a poc es va anar encenent fins a fer una gran foguera. Quan van superar l'espant, van entendre que era bo i útil. La gent del poblat va estar molt contenta i quan la bomba es va refredar la va col·locar en un altar de fusta davant de la cabana del màxim exponent de la tribu. Van decorar-la amb flors, van ballar al seu voltant i van decidir que cada any, aquell dia, farien festa grossa.

Un altre d'aquests projectils va viatjar més estona i va caure en un poblat més llunyà, amb tanta sort que va esclafar un lleó que estava a punt de menjar-se uns nens. Li va caure just a sobre al cap, li va despentinar tota la crinera i el va matar. La gent del poblat va estar molt contenta i quan la bomba es va refredar la va col·locar en un altar de fusta davant de la cabana del màxim exponent de la tribu. Van decorar-la amb flors, van ballar al seu voltant i van decidir que cada any, aquell dia, farien festa grossa.

Un últim projectil va sortir disparat amb molta força i va anar a un poblat encara més llunyà. A aquest poblat feia  temps que no hi arribava aigua perquè, per un esllavissament, unes roques havien fet un dic al riu. Els homes del poblat bé que se n'havien adonat, però no tenien prou força com per moure-les. Però el projectil sí que en tenia, i quan va tocar-les el dic es va desprendre i l'aigua va tornar a córrer pel riu. La gent del poblat va estar molt contenta i quan la bomba es va refredar la va col·locar en un altar de fusta davant de la cabana del màxim exponent de la tribu. Van decorar-la amb flors, van ballar al seu voltant i van decidir que cada any, aquell dia, farien festa grossa.

Aquesta va ser la història.

Durant anys i anys, segles i segles, mil·lennis i mil·lennis, cadascun dels tres poblats va respectar la tradició d'adorar els projectils. De les casualitats bones, en van fer miracles. I poc a poc, de pares a fills, la història de  les tres bombes va anar prenent un paper molt important per cada poblat. 

Amb el temps la gent dels poblats es va començar a moure i va anar ocupant tot el món. Van travessar mars, rius, muntanyes i deserts. Es van enriquir de tots els coneixements que la terra els donava, i van creure's savis i valents. Van acabar despreciant la naturalesa perquè eren capaços d'obtenir el mateix que ella els oferia amb molt menys temps. I tots els descobriments i sacrificis que feien els van oferir a les Bombes (que, en el moment en què van descobrir l'escriptura, van decidir començar amb lletra majúscula).

Per aquests moviments, doncs, no va ser estrany trobar-se un dia en una font un representant de cada poblat. I tothom sap que les fonts tenen alguna cosa de místic que fa que allà s'hi puguin tenir converses que no sorgirien mai en altres llocs; deu ser pel poder de l'aigua. Parlant, es van arribar a explicar la Història de les Bombes que havia sentit cadascú. Un, veient que els altres dos tenien històries impressionants, va decidir exagerar una mica la seva; el següent es va sorprendre i va decidir fer el mateix; l'altre, igual. Al final els tres van elevar la seva Bomba a una categoria més amunt que la dels miracles, i tots van marxar molt enfadats cap al seu poblat corresponent.

Aquella nit els tres van donar moltes voltes abans d'adormir-se i, quan es van llevar, la primera cosa que van fer els tres va ser reunir un bon número de gent del seu mateix poblat per explicar la història d'aquells altres dos heretges, que no obeïen la voluntat de la Seva Bomba i que, al damunt, se'n burlaven explicant històries semblants. No tothom, però una gran part de població va decidir unir-se a l'únic representant del seu poblat que havia conegut les altres dues ètnies i les seves tradicions: sense conèixer-les, es van unir a ell per destruir-les. 

Van ser anys durs, molt durs. Primer van intentar convèncer als altres poblats perquè s'unissin a ells, però no va donar resultat; també tenien arguments, si no tan bons igual de dolents. Després els van amenaçar de cremar-los les cases i, com que amb l'amenaça no n'hi havia prou, les van cremar. Es van quedar sense poblats i van buscar camps de batalla, on es van atacar amb pals i amb foc, amb pedres punxegudes, amb animals domesticats, amb verí. 

Es van atacar fins que es van quedar sense armes.

Llavors, van agafar les Bombes i les fan destrossar en bocinets petits petits. Van seure al terra fent rotllana i se'ls van començar a llançar els uns a la cara dels altres, apuntant als ulls, en total silenci. Amb els anys, els fills van substituir els pares, i es van continuar llançant trossos d'una pedra que ja no recordaven què havia sigut. Quan es van quedar sense, van continuar llançant-se qualsevol cosa que trobaven.

Primer es van quedar sense la història de les Bombes.

Després es van quedar sense els valors de havien après de la història de les Bombes.

Finalment, es van quedar sense Bombes.

Però en aquell absolut silenci, ningú va ser capaç d'aixecar-se de la rotllana i marxar.

♫

I com que tu també seràs de gelatina

et menjaré amb una cullereta.

(Aquí, més i millor)

Pausa publicitària: Poesia

Primer van agafar els comunistes,
i jo no vaig dir res perquè no era comunista.

Després es van endur els jueus,
i jo no vaig dir res perquè no era jueu.

Després, van venir a buscar els obrers;
no vaig dir res, perquè jo no era obrer ni sindicalista.

Més tard es van ficar amb els catòlics,
i no vaig dir res perquè jo era protestant.

I quan, finalment, em van agafar a mi,
ja no quedava ningú per protestar.

Martin Niemöller

♫

Crec en poder-me aixecar

i en tornar a enganxar-me els dits.

(Aquí, més i millor)

Observació

Ahir les meves neurones es van dividir en tres grups. El primer pensava una cosa, el segon l'augmentava i el tercer les intentava anul·lar. Avui (per casualitats de la vida) el primer grup ha agafat el segon de la mà i han començat a cantar "Oh happy day"; el tercer, que vol anul·lar alguna cosa, ha marxat corrents a posar un llençol blanc sobre el Capítol trenta-quatre: Perquè no i intenta que tothom que l'ha llegit s'oblidi de la seva existència. Oblideu-ho, oblideu-ho! Allò ha passat, però fem veure que no, que si no t'ho penses és més bonic encara!

♫

En tu jo torno a veure l'avi que caigué;

la seva veu m'arriba des del verd dels teus ullets...

(Aquí, més i millor)

Capítol trenta-quatre: Perquè no

Sabia que no havia de pensar en allò. Perquè no. Perquè no valia la pena. Perquè era estúpid pensar en una cosa que, per molt que pensés, no podria arribar a controlar mai. Perquè no, definitivament. Sabia que no hi havia de pensar i no hi pensaria. En allò, no. Podia pensar qualsevol altra cosa! Podia pensar en platges paradisíaques i en combinats de rom, en el curs que vindria i que feia tanta olor de líquid de revelar negatius, en què dinaria l'endemà, en la inauguració de l'estiu, en tota la feina que havia de fer i que mai no feia ni faria, en algú altre. Però en allò, no. No devia ser ni tan sols moral, que era el mínim que demanava a qualsevol cosa abans de pensar-la. A part, "allò" era un concepte molt confús; l'havia de concretar més? Tot i que de fet concretar-lo implicava pensar-hi. Però sí, feia falta, perquè si no definia exactament què era el que no podia pensar hauria d'anul·lar un munt de pensaments. Segurament el millor seria que els anul·lés tots, directament, sense passar pel filtre de la definició. Però bé, per concretar una miqueta no passa res, tampoc, no? Millor que no hi pensés, de qualsevol manera. Per què hi hauria de pensar, de fet? No tenia cap sentit! Preferia no donar-hi voltes perquè era totalment incoherent pensar una cosa i haver de dir-ne una altra (perquè és clar, allò, a part de no pensar-ho, tampoc podia dir-ho). A més, en el cas que pogués arribar a controlar allò, la situació, aquest comatuetsembli que s'havia creat, podria fer-ho? Bé, poder podria, lògicament, perquè estem dient que en el cas que pogués controlar-ho. Però voldria? El més segur era que no. Per continuar amb la vida impulsiva imposada que tenia, cert; no. De fet, ho hauria de fer, aquest no hauria de ser un sí. Però no. De qualsevol manera, no hi podia fer res. Ara per ara. Encara que, arribat el moment, potser sí que podria. I ho faria. Es plantaria allà i diria "no" i tothom ho veuria i, encara que no sabessin què passava perquè no els ho havia explicat (perquè era immoral, recordem-ho), tindrien clar que aquell "no" volia dir exactament "no", i llavors tot s'acabaria i continuaria en una altra pàgina en blanc fent un nou capítol que comencaria amb molts punts i a part. Final. Seria trist? Ho seria. Sobretot si no estava preparada per aquest moment, tot i que no podria estar mai preparada pel moment que fos (fos quin fos, de tots els possibles; devien ser molts? No ho sabia!) perquè no podia pensar-hi i, per tant, si no era capaç (que n'era, però no podia ser-ho) de plantejar-se el nus tampoc seria capaç (que d'això sí que no n'era, perquè mai s'hi havia trobat) de plantejar-se el desenllaç. Però sabia que no havia de pensar en allò. Perquè no. 

♫

Moment dolç, el dels diumenges, 

esperat des del dilluns.

(Aquí, més i millor)

Observació

Seria interessant poder parlar de sexe sense que sembli un delicte.

♫

Ara potser et deixaria però vull prendre'm un cafè.

(Aquí, més i millor)

Capítol trenta-tres: L'antiheroi

L'antiheroi seu fastiguejat davant de la finestra i mira el seu carrer des de l'alçada que li dóna viure en un setè pis. Hi ha un quiosc amb un senyor amb panxa i gorra, una parelleta en un banc, una dona gran que surt del metro, un noi negre amb les sabates vermelles. L'antiheroi, mentrestant, pensa en la seva vida. Està cansat de ser sempre el segon! Ell està convençut que és bona persona, intel·ligent, bell (això li deien l'àvia i la mare, que deien que no s'havien de dir mentides, i per tant, deu ser veritat), solidari, elegant, divertit, pacient i una infinitat de coses bones i boniques. Una colla de quatre o cinc nois s'acosten al noi negre; deuen tenir la mateixa edat. No hi ha tanta diferència entre uns i altres; no, espera: el noi negre no porta navalla. Per què ningú li dóna el que es mereix? Una mica d'atenció, de comprensió, d'amor. L'antiheroi sap que també té defectes i sap que algun dia haurà de solucionar-los, encara que no sigui com una fita personal, sinó per agradar els altres. Ni que sigui només una mica, una mica mica. La colla de nois fa una rotllana al voltant del noi negre. Volen ensenyar-li a ballar sardanes? No fan la pinta de dedicar-se als balls tradicionals, aquests... com a mínim, ell no sap de cap ball tradicional en què es donin cops de puny... Quin dia serà bo per començar a canviar? Hauria de fer alguna bona acció, davant de molta gent, perquè tothom l'aplaudís i comencessin a parlar d'ell. El noi negre cau a terra i ara comencen a donar-li cops amb els peus. Deu ser break dance? Ajudar a una senyora a creuar un pas de zebra podria ser una bona idea; a les pel·licules sempre surt bé. Podria esperar-se a la sortida del súper que quedi més a prop de casa i quan surti una senyora gran, xec!, l'ajuda. Estaria bé. La colla de noi marxa corrent i fent molt soroll, com rialles i crits i insults, tot junt; el noi negre no es mou del terra. Se li han estripat les sabates vermelles. O potser allò vermell no és la tela de les sabates? Decidit, doncs! Així serà! L'antiheroi s'aparta de la finestra feliç. A partir de demà començarà a ser bona persona!

♫

Et pintaré un bigoti amb boli vermell en aquella foto que no puc sofrir

i a mi em pintaré cabells arrissats, ben llargs,

per transformar en divertits aquells moments que no van ser-ho.

(Aquí, més i millor)

Pausa publicitària: Prosa

I aquella noia plena d'ira, que volia agafar un tren, que volia fugir i baixar les escales d'amagat, precipitadament, es fonia. Se l'enduia com a les bruixes el fum. Sortia per una xemeneia imaginària, el vent la prenia i la desfeia fins a no deixar-ne res. Arraulida hi havia una noia sense espines, sense exabruptes, una noia que es quedava, ignorant que tirànicament l'empresonaven quatre parets i un sostre de tendresa.

La brusa vermella i altres contes. Felicitat

Mercè Rodoreda

Observació

Beatifiquen a un Papa, el príncep es casa amb la noia guapa, els bons maten al dolent, legalitzen un partit que havien il·legalitzat i el Barça (oh que bé) guanya.

Bon dia! El que dèiem: algú se'n recorda de Japó, siusplau?

♫

I diran que tinc ocells al cap i és ben cert, per això canto;

i els dono plena llibertat: no m'agrada engabiar-los.

I s'enfilen nit amunt, a buscar un estel!

(Aquí, més i millor)

Observació

No entenc per què hi ha gent que et ve a dir coses quan no té res a dir-te.

Capítol trenta-dos: Conte enfadat ("L'última nit al bar")

Avui m'he llevat enfadada. Mira, a vegades passa; ningú és perfecte i jo menys, que ja sé que tinc molts defectes i moltes "coses a millorar" (que és una altra manera de dir defectes però sense que la persona que ho sent s'enfadi. Per què s'hauria de millorar una cosa que no és un defecte?), entre les quals això de llevar-me enfadada i no saber-m'ho controlar. Però bé, ja hi haurà temps, ells diuen que encara sóc molt jove i jo dic que si sóc tan jove deixin d'atabalar-me que ja faré les coses quan em vinguin de gust. Així que, com a bona persona que es lleva enfadada i que ja ha quedat clar que fa el que li dóna la gana, us explicaré un conte, el conte enfadat, que espero que sabeu extrapolar i que, en el cas que quan l'acabi jo mateixa m'adoni que és molt difícil saber de què va, ja us explicaré jo més explícitament, perquè estic cansada que tothom em pregunti pel tema només per xafarderia, pesats, que hi ha coses que al final cansen i espero poder oblidar això algun dia, que hi ha coses molt més boniques que m'agradaria recordar i que no puc, perquè aquest tema fa d'esponja, i sembla que totes les coses bones que em passen últimament (que són moltes) quedin xuclades per això, i només pogués assaborir-les una estona, tot just la que duren i poca més, que després vaig pel carrer i trobo gent i em puja la ràbia i se m'oblida tot. O sigui que som-hi, espero que quedi clar i que no n'hagi de parlar més: aquí va el conte enfadat.

«Van avisar amb una setmana de temps, quan el malalt agonitzava: "reserveu-vos el dia que ja li queda poc, molt poc". Va ser una setmana intensa, d'anar amunt i avall, de trucar per telèfon, de quedar amb amics per anar a prendre cerveses i recordar coses boniques estant tristos. I va arribar el dia en què moriria. Tothom ho sabia, que aquell dia seria l'últim que el veurien. I dic tothom, perquè realment va ser tothom: molta gent, molta, que havia vingut de lluny o que tenia molta feina o que havia anul·lat altres plans més temptadors que un comiat o que moltes coses; massa gent. Allò era un no parar. Els amos de la casa on es celebrava el comiat anàven de bòlit, però era bonic, tenia sentit. Hi havia algú que no hi era i que hi voldria haver estat, i n'hi havia que vivien aquella nit exclusivament per aquell algú, per poder-li explicar quan tornés com si fos la millor nit que s'havia viscut mai allà. Ho hauria pogut ser. Molts nervis, hi havia, i molta poca paciència. I també molta necessitat d'atenció i moltes coses que ja feia temps que es veien a venir i que tothom esperava que no passessin. Molt descontrol, al final. Una llàstima. Es van dir moltes coses en molt poca estona, coses molt fortes, coses que potser eren veritat o que potser no, però que no era el moment de dir-les: ningú pensava ja en el moribund, ni en la persona que no hi era però que aviat hi tornaria a ser? Ni una mica de pietat, hi havia, entre aquelles tantes altres coses? La qüestió és que no se sabia encara si tenien raó els uns o els altres, però va quedar clar que una de les poques coses que havien quedat clares era allò que va dir Murphy: si una cosa pot sortir malament, sortirà malament. I bé, vam predicar amb l'exemple.

El malalt, lògicament, va morir (però això és aigua passada i ara tots fem veure que som feliços i que no ens importa, que queda més modern).»

Em sembla que ja està. Voldria haver dit més coses però no serien del tot objectives, i no seria just. Tot i que en el fons tampoc m'importa massa la justícia, a mi, en aquest cas, però suposo que hi ha altres persones a les que sí. O sigui que això és tot. Em queda una mica d'espineta de continuar escrivint però tampoc cal, de moment. Diria que ha quedat clar. I si no, bé, em sap greu, però això és tot el que en penso dir.

No espero comentaris. Feu-ne el que vulgueu, d'això.

♫

Diu que no sap què vol, que li fan mal els peus de tant anar amunt i avall.

Diu que no sap què vol, que no sap com mirar endavant.

Diu que està feliç.

(Aquí, més i millor)

Capítol trenta-u: Tulipes

Quan va sortir de casa estava molt enfadat; encara li semblava sentir el soroll del cop de porta fortíssim que havia fet en tancar. Dramàtic. I com totes aquelles vegades que s'enfadava i marxava de casa, va començar a pensar en què passaria al món quan ell es morís. No al món en general, és clar, sinó al seu entorn: la família, els amics, ELLA, els companys de feina, la gent que es trobava de camí al súper els dissabtes al matí. Va continuar caminant mentre hi pensava. La vida d'aquestes persones segur que canviaria radicalment, perquè tot i que no li feien notar cada dia, sabia que era imprescindible per les seves vides. O no? Sí. Quan truquessin a ELLA per dir-li que havia mort segur que no podria suportar tota la trucada: quan despengés el telèfon diria "sí?" amb veu insegura perquè no coneixia el número, llavors li dirien la notícia i ella no s'ho creuria, no deixaria de repetir "amb aquestes coses no es fa broma, em sent?", i després veuria que realment no era broma, que el seu gran amor s'havia mort tràgicament, i llavors li tremolrien els llavis i la gent amb qui estava hauria de córrer a agafar-la perquè estaria a punt de desmaiar-se, i no podria acabar d'escoltar el que li deien qui fos que trucava, i algun dels seus acompanyants hauria de penjar. Com que la coneixia sabia que es faria la forta, però no podria aguantar gaire la situació, i quan li anessin a donar el condol marxaria corrents a un altre lloc per poder plorar tranquil·la. Li costaria molt temps, superar-ho. Va girar cap a la dreta. Li diria ELLA, a la seva mare? La mare era una dona gran i soferta, però patiria molt, perquè seria la mort del seu fill preferit. Ell sabia que no s'havien de tenir fills preferits però també sabia que era inevitable tenir-ne, i segur segur que ell era el millor. Els seus germans eren els dos més petits; ell tenia una botiga de bicicletes i sortia els caps de setmana d'excursió per la muntanya sense avisar mai a ningú, i ella era una boja de poc més de vint anys que cada quinze dies canviava de parella i d'ofici. Els superava als dos, amb escreix. D'acord que tenia mala bava i que moltes vegades se li acabava la paciència, però segur que la seva mare l'estimava molt més que als altres. Patiria molt, pobra dona. No deu ser fàcil pair la mort del fill predilecte. Fos qui fos qui li digués a la mare, la mare seria la qui ho diria al pare. El pare era diferent. L'estimava, però no se l'imaginava plorant per ell. El pare l'havia renyat moltes vegades i li havia recriminat moltes coses. Segur que quan li diguessin que el seu fill havia mort s'adonaria de la gran persona que s'havia deixat perdre i aquest pes no el deixaria viure molts anys més; potser fins i tot el portaria al suicidi. Va continuar caminant cada cop més capficat. En mirar cap avall va veure una llauna buida i va començar a donar-li puntades de peu. Els amics ho passarien malament, també. Eren bons nanos. Anirien a donar el condol molt formals i es cuidarien que ELLA estigués bé. Al cap d'un temps també serien ells els que procurarien que ELLA tornés a sortir, que rigués, que busqués una nova parella... Potser no eren tan bons nanos. En qualsevol cas, segurament serien ells els que s'encarregarien d'organitzar l'enterrament. Seria un acte històric: la ciutat mai hauria vist tanta gent plorant i patint junta. Quina gran pèrdua seria, ell. Com que l'església quedaria petita, ho haurien de fer a la catedral. Potser les colles del seguici tradicional farien un ball en honor seu i tot. El capellà faria un discurs commovedor, on enfilaria totes les seves múltiples virtuts: un gran home, treballador, preocupat per la família, que sempre havia respectat i cuidat d'ELLA, amb un paper destacat a la vila pròxim a fer-li mereixedor de les claus de la ciutat (ja podrien donar-li les claus de la ciutat a l'enterrament, no?). ELLA aniria vestida de negre i quan la gent la veiés l'abraçaria fluix i marxaria ràpid. Va donar una puntada de peu massa forta a la llauna i la va llançar al mig del carrer. Malaguanyada. Quines flors li portarien a la tomba? Segurament crisantems; sempre havia sentit que als cementiris hi havia molts crisantems, que eren les flors de moda pels morts. Era una llàstima que mai hagués sortit l'ocasió de dir que les seves flors preferides eren les tulipes. Com li agradaven les tulipes, de debò! O els lliris, però els lliris eren unes flors que feien més per una boda que per un enterrament. I quina cançó sonaria? Ell voldria que sonés alguna cosa respectable, seriosa: l'Ave María de Schubert o el Nessun Dorma de Puccini estaria bé. A ELLA li agradava el Robbie Williams i potser faria que sonés Angels... La gent s'emocionaria molt. I l'esquela seria tan simple que impactaria. Va anar a buscar la llauna, perquè no hi havia ningú pel carrer i necessitava alguna cosa amb què desfogar-se. La gent s'adonaria que durant anys s'havien deixat perdre una persona meravellosa que estava al món per donar felicitat a tot el seu voltant i, en el cas de les persones que ja el coneixien, pensarien que no l'havien conegut prou. Seria un final digne, que commemorarien tots els anys. Glòria a ell!

Just en posar un peu a la línia més enllà dels cotxes que hi havia aparcats, quan s'acotava per agafar la llauna abonyegada, un camió se'l va endur per davant. I amb ell, els pensaments.

Ningú li portaria mai tulipes.

♫

Pels imans que arrosseguen els meus pols

entre el jo d'abans i el jo que no sóc.

(Aquí, més i millor)

Capítol trenta: Adam tenia melic?

L'home que espera seu davant del telèfon des de l'última trucada, ja fa dies. Està segur que li va dir "ja et trucaré", i era de les que no trencaven les promeses; se'n devia haver oblidat? Fa un glop llarg al got de licor, ja amarg de per si, però ara més. Porta des de llavors fent-se preguntes existencials d'aquelles estúpides, com per què "separat" s'escriu tot junt i "tot junt" s'escriu separat, o per què les prunes negres són vermelles quan estan verdes, o si existeix alguna altra paraula per dir "sinònim", o per què els pilots kamikaze porten casc, o per què l'Ànec Donald té nebots si no té germans, o per què rebre les Pàgines Grogues t'alegra tant el dia encara que sàpigues que no les obriràs mai, o per què les ovelles no encongeixen quan plou però els jerseis de llana sí. Ara ja fa uns quants dies que no es mou d'on està assegut i mira el telèfon amb ànsia, intentant fondre'l. Per què no truca, per què? Potser li va dir "ja em plantejaré si et truco o no, però segurament sí, encara que tampoc no n'estic del tot segura i per tant no et puc donar una resposta definitiva, i hauràs de viure amb l'angoixa de saber si mai més tornaràs a tenir notícies meves, de si sóc feliç, de si ja resulta que realment no t'estimo"? No. Va dir "ja et trucaré", n'està convençut, i també era de les que no deien mentides (en tot cas, callava veritats, que no segons ella no era el mateix). Mira el telèfon amb ràbia, donant-li a ell la culpa. Quin desgraciat, el telèfon. Continua fent glops al licor, dolent de debò, que s'esfuma ràpid i ja ha arribat la cinquena ampolla. Se sent un zero a l'esquerra, i amb això li dóna per pensar que per què en aquest món fins i tot els zeros, per arribar a ser algú, s'han de col·locar a la dreta.

♫

Salpar per començar,

trobar-nos en un punt, i aprendre a navegar.

(Aquí, més i millor)