Observació

La gent dels blocs també està de vacances (i d'això no me'n queixo, apa!).

♫

És tan angoixant trobar gent que m'estimi com tu.

(Aquí, més i millor)

Capítol quaranta-dos: El mes de juny

Un mes ben estrany, el juny. Pels canvis radicals de temperatura, per passar dels dies freds del principi, amb pluges torrencials que t'impedien moure't de casa, als dies brutalment calorosos d'ara, amb un sol que t'aixafa i et fon el cervell com si fos un gelat de nata. Pels dies curtíssims i les nits de cap de setmana eteeeeeeeeeernes, tretes de pel·lícules franceses d'aquestes que no s'entenen gaire però tot i així són dolcíssimes i amb musiqueta. Quines nits més estranyes, totes. Pels amics, també: pels que hi són, pels que se'n van (hi ha gent que diu que si un amic se'n va és que en realitat no era un amic, però això és una mentida enorme, perquè el que importa no és que ara hi sigui, sinó que en el moment hi va ser, i tot i que seria bonic que hi fos... a vegades les coses canvien molt com per continuar estant sempre al mateix lloc), pels que creixen, pels que tenen defectes que no importen, pels que es deixarien escanyar si fes falta i pels que són en format "estel fugaç" (que passen ràpid i brillen molt). 

Un mes ben estrany, el juny. Per totes les idees noves que són impossibles d'escriure en cap lloc però que poc a poc van prenent forma. Pels colors, pels gustos nous, pel tacte de totes les superfícies. Per descobrir paraules que per si soles són poesia...

Un mes ben estrany, el juny. Per la falta d'explicacions. Sobretot per això: la falta total d'explicacions de res del que estic fent a la meva vida. M'estic tornant boja (literalment), a cada minut hi ha una peça més que falla, i tot i així no sembla que m'importi, perquè té un "perquè", té un sentit. Perquè ja tocava, potser. I fa mal. Però és bonic. Potser no fa tantíssim mal (sí que en fa!).

I tot això ve dit perquè fa una estona m'he adonat que d'aquí pocs dies serà el meu aniversari i ja farà un any dels divuit que tant odiava i que tanta por em feien, i mira, tot i la ràbia que els hi tenia m'han regalat el que se'ns dubte ha estat el millor any de la meva vida. L'any més inexplicable, també. Com el mes de juny, però en 365 dies.

(Aquest escrit està fet ara, abans que acabi el mes de juny, perquè és dels pocs moments mitjanament lúcids que he tingut últimament, i, com que no confio gaire en tornar a tenir-ne en els pròxims dies, millor prevenir que curar. Total, per alguna cosa és el meu bloc, no?)

♫

I amb la rialla dels teus dits vares omplir els meus acords.

(Aquí, més i millor)

Observació

Al telenotícies acaben de dir que un avió s'ha estrellat i que moltes persones "han perdut la vida". Quina ràbia. Aquestes persones no han perdut la vida: els hi han pres. Qui sigui. Però els hi han pres. La vida es perd d'altres maneres. No ho sé... quan no la gaudeixes, quan deixes que el temps simplement passi, quan no et pares un segon a respirar només pel plaer de respirar. És una mica com el "Torna al teu clos" de Miquel Martí i Pol.

Ara saps que la mort no és morir-te, sinó que mori algú estimat...

Capítol quaranta-u: EL somni

A vegades somio un espai blanc sense límits que en realitat, encara que no es vegi, jo sé que és un bosc. Un bosc dels que m'agraden, res de fades ni papallones ni tonteries per l'estil: arbres i prou, arbres altíssims, no gaire dobles, que deixen passar la llum i aquella olor que fan els boscos a finals de primavera, que és la barreja d'humitat, milers de flors i la mateixa olor de l'aire calent de l'estiu (que, alhora, fa olor al soroll sec de les espigues). De cop i volta, un bzzzzzt, una vibració, no ho sé, alguna cosa passa i l'espai blanc tremola i se sacseja, i apareix una ombra fosca semblant al megazero que s'escampa per l'espai blanc i el va enfosquint fins que el torna tot negre, i fa com una bombolla al meu voltant que a poc a poc s'estreny, i al final m'atrapa, i quan està a prop veig que està feta de trossets de malsons i de records dolents, i s'enganxa, i per ser com és i per ser com sóc resulta que és d'aquelles coses que per la textura i l'olor i l'escalfor no suporto que em toquin, i fa molta por i molt fàstic alhora, i m'ho haig d'arrencar però s'enganxa però és que m'ho haig d'arrencar perquè la sensació d'impotència de no poder impedir que l'ombra em toqui és molt gran...

I aquests són els dies que l'endemà em llevo plena d'esgarrapades. 

♫

No quiero besos ni abrazos ni mimos, 

que luego nos llaman mujer y marido.

(Aquí, més i millor)

Necessito:

- Algú que no tingui vergonya.

- Algú que tingui cotxe i carnet de conduir.

- Algú que tingui una quantitat considerable de temps lliure i cap compromís durant uns dies. 

- Algú que sàpiga fer girar carioques i altres tipus de jocs malabars.

- Algú que li agradi la xocolata.

- Algú que no sigui al·lèrgic a la pintura i que no tingui por al foc.

- Algú que, a més, li agradi la pintura (en tots els seus estats) i el foc.

- Algú que tingui roba que pugui embrutar-se, mullar-se, cremar-se, tallar-se, destrossar-se i passar per tot un seguit de catàstrofes.

- Algú que conegui llocs bonics que no tinguin risc de grans represàlies si s'embruten (de pintura) i que siguin molt, molt, molt difícils d'incendiar (de... bé, de foc. Clar).

- Algú els pares, familiar, parella o responsable del qual li permetin tornar en qualsevol estat.

- Algú que estigui disposat a perdre tot el temps necessari (que pot arribar a ser molt) mentre jo faig totes les proves que em passin pel cap (que poden arribar a ser moltes) per provar tècniques i materials nous per reportatges variats (que poden arribar a ser molts). 

- Algú que reuneixi totes aquestes característiques o, en el seu defecte, algú que conegui algú altre que acompleixi les característiques que aquest primer algú no acompleix. 

És a dir,

- algú que no tingui gens de vergonya però que tingui carnet de conduir i sàpiga arribar fins a qualsevol zona on es puguin realitzar un o més projectes fotogràfics sense cap tipus de conseqüències perilloses (per ell o per l'escenari), disposat a deixar-se fer de tot durant el temps que sigui necessari, amb idees i una minimíssima gràcia. O, en el cas que no sigui possible tot, algú que simplement tingui amics i ganes de riure una estona.

A canvi ofereixo,

- moltes, moltes, moltes fotos! 

(Sí, no és gaire, però no tinc diners per pagar-vos a vosaltres ni a models de debò, o sigui que de moment és el que hi ha... llàssssstima). 

I bé, això. S'accepten propostes a partir de "JA".

JA!

♫

He decidido arrancarme la piel; te la mando por correo.

Que sepas que están ahí los besos que me diste ayer.

Ya no te debo nada. Que te vaya bien.

(Aquí, més i millor)

Observació

Hauria de deixar de tenir converses imaginàries perquè sovint, quan em trobo de cop amb les persones amb qui les tinc, no sé si han passat de debò o només dins del meu cap.

♫

Teníamos tanta energía y le dábamos tan poca importancia al tiempo.

(Aquí, més i millor)

angoixa

1 1 f. [LC] Respir fatigós degut a la xafogor de l’atmosfera, a un estat morbós, a un disgust, etc. Ara el malalt està més tranquil: li ha passat l’angoixa. Angoixa de la mort. 
1 2 f. [LC] Estat de l’atmosfera que fa fatigosa la respiració, que dóna angoixa. Quina angoixa farà avui! 
2 1 f. [LC] [MD] Opressió de l’ànim, fatic, afany extrem. 
2 2 f. [MD] Malestar profund, alhora físic i psíquic, determinat per la impressió d’un perill imminent, indeterminat, davant el qual hom resta impotent.

End titles

I una mica relacionat amb tot, i amb res, això:

Es va aixecar a contracor i va dir en veu alta:

-  Tornaré!

Capítol quaranta: La pausa

Ara mateix pararia el temps. No per falta d'hores, ni perquè sigui una mala època. Per gaudir-lo. Només això (Petit parèntesi sobre el "només això": que no us enganyi! "Només això" és una manera de tancar un tema del que parlaries durant hores però no trobes paraules prou magnes com per fer-ho. No sé si m'explico. És com quan algú et pregunta com és algú altre i tu respons "doncs és una bona persona"; "només això?". Com si ser bona persona no fos suficient, com si no n'hi hagués prou... Tanco el parèntesi). M'imagino que quan pares el temps sents la vida som si veiessis una posta de sol asseguda en una muntanya rodoneta i plena de gespa verda i toveta, sota un arbre que faci molta ombra, amb olor de flors, un violí i una cistella plena de maduixes. Jo vull això eternament, ara mateix. Bàsicament perquè no sé quan pot durar aquesta etapa fantàstica plena de res, d'aquest aire que fa olor de net i que és tebi perquè ja s'acosta l'estiu, però calculo que no pot durar gaire. Seria molt injust que jo tingués tant i que altres potser no tinguessin res; no ho sé, si els altres ho tenen: parlar de coses tristes sempre és més fàcil que parlar de coses boniques, perquè d'alguna manera parlar de coses boniques fa que les reparteixis, i si les reparteixes tu et quedes amb menys, i encara que sigui una cosa molt gran hi ha vegades que la vols només per tu. No, no m'explico. I no explicar-me forma part de tot això, de tot el conjunt, de la felicitat estranya aquesta.

I bé, en realitat tot això era per acabar dient una cosa molt simple que ja fa dies vaig deduir i que ara fa una estona he descobert del tot: no sóc capaç d'escriure, estic massa contenta. O sigui que res... Ja tornaré a aparèixer per aquí algun dia d'aquests, quan me'n vegi capaç. Apa.

♫

No sé pas ben bé si el vull fer malbé

o cridar-li el goig d'aquest amor boig.

(Aquí, més i millor)

♫

Prem ben fort els punys, i a caminar!

Nodreix les teves ales, i a volar!

Fes-te tan visible que la Lluna dediqui les estrelles al teu nom.

(Aquí, més i millor)

Capítol trenta-nou: Nota mental pel IEFC

M'han demanat que digui què busco en la fotografia. Que difícil. Molt bé, som-hi. En la fotografia hi busco bàsicament tranquil·litat, pau. Per això necessito estar sempre sola quan faig fotos; amb els models, sí, però sola. No vull consells, per molt que els necessiti. La fotografia em dóna tot el que no em dóna la paraula. Amb una foto puc dir molt més del que puc escriure, i una foto a mi em pot donar molt més del que puc llegir. Tenim una relació molt corresposta i molt exigent, la fotografia i jo; sempre ens demanem molt l'una a l'altra. Però bé, en realitat res d'això que he dit és el que busco: això és el que hi trobo. Jo en la fotografia hi busco vida, esperança, què sé jo. I hi busco un racó per plasmar les pors i fer que no semblin tan terrorífiques. M'agraden les fotos d'espais abandonats, vells, passats de moda, els raconets que ningú mira, les flors de les esquerdes, les arrugues. És una mica com qui agafa un llibre i en llegeix dues o tres línies perquè el llibre s'adoni que no ha caigut en l'oblit; jo faig fotos a coses oblidades perquè tornin a tenir vida durant uns moments. M'agraden els detalls. Les coses petites, minúscules, insignificants. No de mida, sinó de forma. Coses que es veuen cada dia i que tothom passa per alt. Això és magnífic. No ho sé. Una posta de sol, un gat que s'estira, la rosada, les onades que llepen les petxines, les mans. Les mans! Les mans són una cosa increïble. Un dia faré un reportatge només de mans (apunta-ho). Les mans diuen tant de la persona a qui pertanyen. La forma, les arrugues, la suavitat de la pell, els talls, les ungles, la brutícia, les marques, les pintades de bolígraf. Les mans són una cosa increïble, de debò. I els ulls. Els ulls són bonics, però una fotografia d'uns ulls mai et dirà el que et diuen els ulls en el moment. Ha de ser una cosa molt forta perquè es quedi també gravada en el paper. Pobres ulls: només valen la pena en directe, quan passen pel qualsevol filtre perden gran part de la màgia. M'agraden les fotos de paisatges, també, però continuant amb la tònica dels detalls. Crec que és això el que marca les meves fotografies. Detalls, detalls, detalls. Coses petites. I m'agrada, m'encanten, els cossos. I és un problema, perquè això costa d'entendre. Molt. Però el cos en sí és brutal. Per això m'agrada la fotografia de nus. Em sembla preciosa. En una fotografia de nu el que retrates no és la persona que fa de model, sinó la persona que mira el resultat final. Jo crec que la gràcia d'un nu és precisament que no es vegi res, o que es vegi poc; que s'insinuï. Té certa lògica, perquè tothom sap com és un cos, o sigui que la cosa és treure el màxim partit al que aquest pugui expressar. No té cap sentit ensenyar obertament una cosa que tothom sap com és. És massa fàcil, no tindria mèrit. Un dia faré un reportatge de nus de gent que conegui (apunta-ho. Això serà més complicat). I en blanc i negre, si us plau. La fotografia, en blanc i negre. Sempre és millor, no es perd l'essència, no et distreuen els colors, creix el sentiment que vol expressar la foto i es sintetitza el que vols expressar tu. O blanc i negre, o molt color. Res de gammes intermèdies. O tot o res. Perquè al capdavall la fotografia hauria de buscar això, vida, i, per tant, contrasts. Sí. És això.

Nota de la consciència: Molt bé, i ara que tens la primera presentació de l'IEFC feta, continua com fins ara i no esborris aquest bloc, Marina. No l'esborris! I de tant de tant, reescriu aquesta nota. 

♫

Yo te quiero con locura, y no sé estar enamorado.

(Aquí, més i millor)