31 d’agost del 2011

Observació

No m'agraden els contes que estic escrivint últimament. Potser perquè no són contes.

Capítol cinquanta: Gelosia

Els vaig veure al mateix port on estava asseguda quan vaig fer la foto. L'avi portava agafat de la mà al nen més petit, que amb l'altra mà, la que tenia lliure, enlairava un avió de plàstic groc. Corrien els dos, maldestres, ensopegant amb les llambordes mal col·locades del terra. Corrien com si fossin cadells que feien les primeres passes. De tant en tant, l'avi, amb l'excusa de cordar-li les sabates, el feia seure al mur baix de pedra que feia de barana, i així li feia pessigolles, descansava, respirava amb una mica menys de dificultat. Després hi tornaven. El nen s'agafava amb una mà a un fanal, girava ràpid i, quan es deixava anar, intentava caminar en línia recta. L'avi reia, amb una veu que sonava a caramels de menta, tabac de pipa i novel·les de cowboys. Caminava com un pingüí darrere el nen, l'abraçava per l'esquena, l'alçava, li feia petons a la galta, li esbullava els cabells, reien els dos.

L'altre nen, un parell d'anys més gran, caminava al darrere, donant cops de peu als bocinets de llamborda que s'havien trencat, una mica com ell, que es feia petit però no perquè s'encongís, sinó perquè poc a poc també es trencava.

L'altre nen, un parell d'anys més gran, caminava al darrere, donant cops de peu als bocinets de llamborda que s'havien trencat, una mica com ell, que es feia petit però no perquè s'encongís, sinó perquè poc a poc també es trencava, fins que va alçar el cap enfadat i va córrer (ell, ràpid de veritat), va esquivar l'olor de vell de l'avi, va prendre l'avió groc de plàstic al seu germà i el va empènyer per damunt del mur de seguretat del port. A l'aigua. O potser més lluny.

Ara ja ets gran i encara estàs buscant l'encaix.

29 d’agost del 2011

Menuda, entre goig i pena,
abraçat contra el poema que llegeixes d'amagat.




(Aquí, més i millor)

28 d’agost del 2011

Capítol quaranta-nou: Autobiografia abstracta (o no) (o sí, vaja)

Enfadada va agafar la copa, que fins deia poca estona havia estat plena d'un vi de color sang, i la va estavellar contra el terra. Va cridar (a la copa, però no per a la copa) que n'estava farta, que al final devia ser veritat que els homes mai maduraven, i que per estar així més li valia embolicar-se amb un nen de tres anys, que com a mínim quan no entenia alguna cosa plorava i demostrava sentiment, encara que fos un d'aquells que tant odiava com eren el desconcert o la indecisió. No ho sé ni m'importa. L'hauria escanyat. En comptes d'això, però, es va acotar i va començar a recollir els bocinets de vidre, que després va col·locar ordenadament al fons de la paperera. Ben amagats. Com que no ho podia explicar a ningú, millor que tampoc ho sabés ningú. Amagats, amagats, amagats...

Si no fossis tan petita et trobaria cada dia.

17 d’agost del 2011

Pausa publicitària: Pel·lícules

- Si no me lo cuentas no te lo voy a perdonar nunca. ¡Nunca! ¿Me oyes?
- Yo así no puedo hablar.
- ¿Hablar? Pero si eres tú el que no me habla, que te lo tragas todo tu solito. Y yo no sé cómo ayudarte porque no me dejas. Es que todo está lleno de ti, y yo aplastada en un rincón, porque no puedo entrar. Mira... es que tú estás hecho para vivir solo, y torturarte solo, y envenenarte con tus putas neuras, que nunca comprendo. ¡Es que tu estás enfermo, Lorenzo! Estás enfermo de ti, de tu exigencia de ser escritor y nada más, y de tus putos secretos. Y claro, sólo esperas de mi que esté a tu lado, pero sin saber mucho. Porque yo no cuento ni para quejarme. Porque a ti... a ti te importa una mierda lo que me pase, y porque el de los problemas profundos eres tú. Porque claro, yo debo ser gilipollas y lo único que te importa de mi es que me pueda tirar a mi jefe. Mira, estoy agotada, me estoy volviendo loca a tu lado, y además voy a llegar tarde al curro. Aprovecha ahora que te dejo a solas en tu agujero... para poder irte, sin que lo sepa nadie. Mira Lorenzo, yo nunca había sido tan asquerosamente mala con nadie como ahora contigo, pero es la última vez que me permito hablarte así. En esta ocasión no lo hago por ti, si no por mi. Eso es. Voy a empezar a pensar en mi, en lo que me conviene, porque veo que contigo no tengo futuro. 

Lucía y el sexo

Sentir-nos com un núvol sota un mar d'estels.

15 d’agost del 2011

Pausa publicitària: Prosa

Ens ho feien dir en castellà perquè el franquisme ens educava en castellà: "ver, oir, oler, gustar y tocar". Em sembla que eren els pecats capitals o... no me'n recordo. De tota manera, estava prohibit.

Receptes per estimar,
Josefa Contijoch i Enriqueta Mercadé

Observació

Últimament, les meves neurones s'han tornat a dividir en tres grups. El primer grup s'ha vestit amb toga i perruca blanca i ha dictat sentències, normes i càstigs. El segon grup s'ha posat ulleres rodones i ha investigat, com si fos un savi màgic en una biblioteca, tot de coses que van passar fa temps; han trobat una frase, que va dir algú (3.3) estan enfadat, i que venia a dir (després d'alguns insults i paraules menys poètiques), alguna cosa així: «blablabla, perquè tu ets d'aquest tipus de gent que sou tan radicals que estimeu fins a morir o odieu fins a matar». Pam, però que maco. A vegades aquests moments tornen, crec que per tothom; no aquest en concret, clar, perquè només el vaig viure jo i l'algú... però bé, ja s'entén. I dins d'aquests "a vegades" hi ha encara unes altres vegades que passa, com a mi ara, que t'apareix un tercer grup de neurones vestides d'escombriaires que, tot xiulant Fly me to the moon, s'han endut les lleis del primer grup i els descobriments del segon. Au, fora. 



I fosc! Talleu.
NO és bona. 

Puc dir-t'ho lent i més clar...

7 d’agost del 2011

Observació

AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAH! 

Hòstia ja, que semblem inútils.

A força de nits m'estimo la vida
i d'ella en vaig fent la millor amiga.
A cop de veritats, a cop de mentides,
un poc em fa mal i un poc em fascina.

1 d’agost del 2011

Observació

Per enllaçar amb el deliri d'ahir i per menjar-se una mica més el cap, em veig obligada a compartir una frase que vaig llegir fa uns dies i que és, si més no, interessant. Aquí queda, guardadeta, perquè mai se sap (el què?). Som-hi.



I si la llum al final del túnel que diem veure en morir fóssim, en realitat, nosaltres mateixos sortint de l'úter de la nostra pròxima mare en la nostra nova vida?



Au.

Capítol quaranta-vuit: I mentrestant, cremaven núvols

La xemeneia, de totxo, alta, com un cap que sobresurt pel damunt de la gentada i pot observar l'horror des d'un altre punt de vista, deixava anar avorrida bafarades de fum. El gris s'escampava per sobre de les teulades i sumia la ciutat en una claror apagada, d'ombra, pitjor que la foscor. Si algú hagués estat allà dalt hauria pogut veure el que veia la xemeneia. Una dona gran amb l'esquena encorbada i les cames gruixudes que arrossegava un carro de la compra de color blau vell, cansat pels anys, les rodes tortes. La caixera que l'havia atès que repicava amb les ungles pintades de rosa sobre el mostrador, fent llambregades al rellotge de plàstic del damunt de la porta i calculant l'estona que trigaria a arribar a la facultat. L'encarregat del súper, que es cargolava el bitgotet mentre parlava pel telèfon amb la seva dona i mirava una foto d'una rossa escultural que veuria aquella nit, mentre estava a la misteriosa reunió que li impedia sopar a casa per cinquè dia consecutiu. La dona, un parell de carrers més enllà, que bressolava un nadó que plorava, mentre subjectava el telèfon amb la barbeta contra l'espatlla, mentre a ella també se li escapaven algunes llàgrimes, i mentre el noi del bloc del costat donava cops contra la paret de paper de fumar per reclamar un silenci que no arribaria. L'estudiant de piano que feia dies que no podia dormir pensant en una noia, i que donava la culpa de no poder acabar la simfonia a la criatura ploranera de la veïna. La noia, que aprofitava ara que el seu company no hi era per repenjar-se a la barana i aplicar-se gel al blau incipient de l'ull dret, que coïa, mirant de reüll l'armari entreobert on es podia veure tota la roba que mai s'atreviria a posar en una maleta abans de fugir corrents d'allà. El seu company, que tot i ser tan d'hora ja seia a la barra del bar demanant un gintònic darrere l'altre, agafant del braç la camisa llardosa del cambrer i fent-li aguantar la història de la seva (deia) amarga existència. El cambrer, que netejava una vegada i una altre un got amb un drap brut, mirant les bossetes de pols blanca que deien que feien volar que amagava sota la barra, esperant que vingués algun client que amb una sola venta superaria el seu sou net mensual. El client habitual, que, fart de la seva vida, s'encanonava una pistola a la boca oberta, lamentant no haver pogut acompanyar per enèsima vegada la seva mare a comprar, i que visualitzava (amb l'esquena encorbada i les cames gruixudes arrossegant un carro de la compra de color blau vell, cansat pels anys, les rodes tortes) abans de dir l'últim adéu a aquest món, amb els ulls tancats, covards, rendits, potser agraïts. El tret va sonar fort i va recórrer els carrers estrets i mandrosos de la ciutat fins arribar a vibrar a l'oïda d'una parella asseguda en un banc, que es separaven i es miraven als ulls, feliços, després d'un petó llarguíssim.



La xemeneia va continuar deixant escapar nuvolades de fum, indiferent a tot.

Que la meva ombra dissecada vol saber 
de reis, d'herois, 
de la magnificència de la mort, 
de sort, 
dels aires dels poetes de debò.