Observació

Els japonesos tenen un ritual quan fan tir amb arc: quan llancen la fletxa giren la cara, perquè diuen que el desig de fer diana provoca que no la facis. Tornen a girar la cara i a mirar quan senten que han fet diana, però quan ho senten al cor.

Caminaré d'esquena.

Capítol cinquanta-nou: Confessió a arrel dels morts (Important)

Això no és un conte. Hauria sigut un capítol més de persones sorprenents, la número tres, però al final l'he esborrat i l'escriuré diferent. Avui he vist el meu avi al metro. El meu avi està mort. I ara us faré una confessió a arrel dels morts.

Quan era petita es van morir tres persones que m'importaven, en un lapse de temps que jo recordo curt però que en realitat no sé quin va ser. No sé quin va ser perquè no es poden preguntar segons quines coses, a vegades; perquè la mort és un tema tabú. En la nostra cultura la mort està vista com una cosa tràgica, i no ho és: la mort és trista, però no tràgica. Després de la mort la vida continua, i fins i tot se'n creen de noves, alhora que se'n perden altres. És un cicle, és natural (si totes les persones seguissin vives sobre la terra acabaríem omplint l'espai i viuríem tan estrets que no podríem respirar, de manera que moriríem tots ofegats en una gran hecatombe mundial. Fi). A mi no em fa por morir-me; em fa por que em matin. 

La primera que es va morir (crec; tot és molt difús) va ser la germana de la meva àvia. Vivia en un bloc de pisos que ara visito sovint; deu ser un senyal, però no m'importa, no ho vull saber. No la recordo gaire. Si dic que tenia els cabells grisos, ulleres i que era baixeta no dic cap mentida, però és tot una suposició. Crec que es va morir pels volts de Nadal, perquè m'havien regalat un calendari d'advent ple de xocolatines. Quan m'ho van dir me'n vaig menjar dues. Jo era molt petita.

El segon que es va morir va ser el meu avi, el que avui he vist al metro. El meu avi m'estimava, m'ho diuen sovint. Jo també l'estimava molt. Sempre duia una pinta a la butxaca de la camisa i tenia una piga a prop de l'ull dret. El meu tiet (el seu fill) té una piga igual a la mà; un dia el meu tiet va fer una cosa que no em va agradar i jo em vaig posar molt trista, perquè va ser com si l'hagués feta la piga de l'avi, que era l'avi. La meva mare em va dir que l'avi se n'havia anat al Cel i jo m'ho vaig voler creure: plovia i jo em pensava que eren els angelets que ploraven. Vaig abraçar a tothom perquè jo també estava trista, però jo vaig seguir veient a l'avi durant molt de temps. Algunes vegades m'asseia al tobogan del pati de l'escola i parlava amb ell; sabia que estava mort, però el veia; em feia riure. No estava boja. Els nens poden veure els morts, igual que alguns animals, perquè són innocents (no estúpids). Després creixem, ens fem adults i en un moment donat alguna cosa ens corromp l'ànima i es perd tota la innocència. M'ha agradat tornar a veure l'avi; feia molts anys que no em passava. Deu ser que encara tinc algun racó de l'ànima net.

El tercer que es va morir va ser el pare del meu tiet (no del tiet de la piga; un altre). Es va morir molt poc temps després que el meu avi. M'ho van dir quan em van despertar, a poc a poc, perquè devien pensar que una altra mort tan poc temps després de la de l'avi m'afectaria massa. Jo em vaig posar molt contenta: el meu avi ja no estaria sol al Cel i podria sortir a passejar amb algun amic. Era una nena; me'n vaig alegrar sense maldat. No el recordo gaire. 

Estic contenta d'haver vist a l'avi avui. Ha sigut només un moment però l'he pogut veure; després s'ha convertit en un altre home que passava per allà. Somreia; jo crec que els morts són feliços: no han de demostrar res a ningú. 

♫

Mentre tot això m'arriba...

vida, vida.

(Aquí, més i millor)

Capítol cinquanta-vuit: Adéu al Max!

Com se li diu a una persona que has estimat que ja no l'estimes? La Neus s'ho pregunta cada nit mentre mira com el Max dorm. És dolcíssim quan dorm; de fet, és dolcíssim sempre: quan es desperta, quan toca la guitarra, quan fa la compra i fins i tot quan té mal de panxa. La Neus ha rigut totes les seves alegries, ha plorat totes les seves penes i ha patit tota la seva ràbia; el Max ha fet per ella tot això i potser una mica més. L'ha estimat molt, al Max. És amb diferència l'home que més ha estimat de tots (que no han sigut pocs). Però ara ja no l'estima, i no sap com dir-li, no sap com deixar tota aquesta dolçor quotidiana. Hi ha estat pensant durant molts dies i creu que ha trobat la solució, perquè la Neus, durant aquests dies de pensar tant, ha canviat: alguna cosa a l'alçada del pit se li a tornat de plom i ha anat embrutant-la tota per dintre, com un pot de fum. Avui abans d'anar a dormir ha amagat el ganivet de tallar ceba a la tauleta de nit. Demà, abans que el Max es desperti, li farà un petó als llavis, li clavarà el ganivet al cor i tornarà a adormir-se. Així qui l'haurà deixat haurà sigut ell.

♫

No més promeses:

només vull que torne a casa aquell desig d'obrir el món.

(Aquí, més i millor)

Observacions (Variadíssimes)

Observació número u

Avui sembla que tot estigui escrit ordenadament. Bé, no ho sembla, ho està, però tinc una organització relativa que només conec jo i que em permet fer molts grups i subgrups d'informació. Número u, número dos, i així anar fent. És simple. Les coses són tan simples que ens les volen complicar, o alguna cosa així (és la frase d'una cançó que no recordo).

Observació número dos (De vital importància!)

Fa temps em vaig comprar un llibre perquè tenia la portada maca i les pàgines dobles. Ja les faig, aquestes coses. Resulta que és un llibre realment bo; un llibre que a la primera pàgina ja et pregunta una cosa tan bèstia com si es poden perdre les ganes de viure ha de ser bo per força. L'estic devorant. A part de les ganes de viure, parla de la mort i de l'amor. "És trist", he pensat. I després m'he adonat que la majoria de coses que diu jo també les pensava; algunes fins i tot encara les penso. Coses de l'amor, bàsicament. De les relacions de parella, de l'enamorament, de l'atracció i del sexe. És trist i és fred, i és dur, i és com si la que l'ha escrit estigués feta de pedra. Però alhora és molt tendre, com d'abraçar tot el que diu i afadfnakdsjfnaknyam!, endur-te'l a l'altra punta del món. La qüestió, però, és que noto que tot el que pensava sobre això fa mig any ara és totalment diferent i...

Observació dins de l'observació número dos (De gran urgència!)

AGGGH! Mig any! Quin munt de coses que han passat en només sis mesos!

Continuació de l'observació número dos (De vital importància!)

... i que he canviat molt d'idea respecte moltes coses que ja tenia plantejades com a veritat absoluta.

Excusa a arrel de l'observació dins de l'observació número dos (De gran urgència!)

Merda, ho sento, m'ha descol·locat del tot i ja no sé què anava a dir. He perdut el meu ordre desordenat!

Observació número tres

També m'he adonat que he acomplert el propòsit número cinc que em vaig fer el dia del meu aniversari.

Observació número quatre (LETAL)

Ara mateix a la meva vida hi ha (que sàpiga de moment, i que potser seria millor no saber) dues persones que són molt tendres, com d'abraçar tot el que diuen i afadfnakdsjfnaknyam!, endur-te-les a l'altra punta del món. Però per separat, clar. Quin problema. Aquest sí que és un problema de debò...

Capítol cinquanta-set: Persones sorprenents I

Persona sorprenent número u

Avui al metro hi havia una noia asseguda davant meu que crec que es va escapar d'aquella sèrie que miràvem de petites, Punky Brewster. De cap a peus, tenia els cabells rossos i esbullats, ulleres rodones de pasta amb un estampat semblant al dels lleopards, samarreta rosa descolorit que deixava veure el melic, just per sota la goma d'uns pantalons texans estrets i curts de camal, mitjons de ratlletes de colors i bambes blanques de velcro. Escoltava música amb un discman; pel ritme que portava devien ser les Spice Girls. Portava ferros i somreia. Crec que no anava disfressada. M'ha agradat. 

Persona sorprenent número dos

A les escales del mateix metro m'hi he trobat un home que anava al mateix vagó que jo i la noia de Punky Brewster. Al vagó no m'hi he fixat; a fora, sí. Portava un gorro blau marí, un jersei lila, un anorac vermell, un palestí taronja sobre les espatlles i uns pantalons que ara eren marrons i que abans devien haver sigut d'un altre color que costés de combinar. Anava tot brut, brutíssim, però les sabates eren negres i brillaven de tan netes. El tenia al davant a les mecàniques i he vist que se les netejava amb aquell raspall negre que tenen i que només serveix per netejar sabates. Me l'he quedat mirant molta estona i ho deu haver notat perquè s'ha girat i m'ha dit: "Tota la dignitat d'una persona està en les seves sabates, nena". Jo no he respost; portava bambes i no estaven ni netes ni brutes. Una persona que diu les coses tan convençuda també m'hauria d'haver agradat (sempre m'agraden), però m'ha dit "nena" i m'ha transmès alguna cosa que s'assemblava al fàstic. "Nena" sona horrible quan t'ho diu un home vell.

♫

Guardaves a les mans el record de nits enceses

on la calma precedia tots els besos. 

De tot el que et vaig dir no en canvio ni una coma.

(Aquí, més i millor)

Pausa publicitària: Poesia

Símbol de la consciència són les mans.
En firma de mort i sentència,
amb idees absolutes,
en matar i robar disfrutes,
per la pública opinió
ni que et rentis amb sabó
tindràs sempre les mans brutes.


Amb la mà senyes et fa
la nineta que t'adora;
si per cas algú plora,
els ulls es tapa amb les mans,
perquè del cor els diamants
en sortir no caiguin fora.


El nom de mà, si és repetit,
és el nom més dolç que hi ha,
diga mama o bé mamà
significa el nom de mare,
i amb les mans, sent nin encara,
l'home aprèn de caminar.


Hi ha mans, manetes, manarres,
grapes, manasses, manones,
que són aquelles tan mones
que més d'un cop t'hi encaparres,
amb les mans toques i amares,
fas, evites, reps agravis,
les mans tornen als rucs savis,
i els aimants, plens d'il·lusions,
tiren amb les mans petons
que no poden fer amb els llavis.


Amb les mans l'home es defensa,
tant si en sap com si no en sap,
i amb les mans s'aguanta el cap
si difícil cosa pensa,
amb les mans foradades;
porta amb les mans lligades a lo pres en sa presó
i el qui demana perdò
sempre ho fa amb les mans plegades.


Obrir i cloure la mà
significa dir :"adéu",
"et despedeix el cor meu",
"no tardis pas a tornar".


Una mà ben feta i blanca
al més terc deixa submís,
fa al que és desditxat feliç
calma tot crudel dolor,
i obre amb clau de l'amor
les portes del paradís.


Les coses més importants
a les mans de l'home confia,
o si no, mai es diria:
"Ho deixo a les vostres mans".


Com a prova de respecte
és costum besar la mà,
i la mà ningú et derà
si per cas ets mal subjecte,
d'amistat el dolç afecte
es mostra la mà estrenyent,
t'allarga la mà, planyent,
el pobre menestrós
i fins te les llepa el gos
per dir-te que està content.


I en fi, lector, deixaré
les mans, puix està provat
la justa necessitat
que tothom de les mans té.
Donant fi a les mans, diré:
que amb les mans es discuteix,
que amb les mans es beneeix,
que amb les mans fem coses grans,
i que sols picant de mans
a l'artista s'aplaudeix.

Les mans,

Josep Mª Codolosa

♫

Dies llargs arrossegant les hores mandroses,

tardes que no es pondrien mai,

nits urgents escurant-nos la pell salabrosa...

(Aquí, més i millor)

Observació

Encara que no ho sembli, sé el que són els punts i a part. De la mateixa manera que també sé el que és una pistola i no per això la faig servir.

Capítol cinquanta-sis: L'home que tenia geranis al balcó

L'home que era feliç perquè tenia geranis al balcó caminava pensant que com que era dilluns tocava posar adob i regar els de color rosa, que havia comprat més tard que els altres perquè li semblava que el rosa era poc masculí fins que algú (potser aquella noia tan bonica que l'havia rebutjat al cafè de la plaça?) li va fer veure que tenir el balcó ple de flors tampoc feia molt d'home, és a dir que podia estar tranquil sense basar la seva masculinitat només en un color, i que, per tant, seguin el rigorós calendari que combinava les fases lunars, les dites pageses i les frases escoltades al mercat mentre feia veure que s'interessava en comprar un bonsai per la seva mare, tocava regar en dies diferents dels altres geranis (blancs, grocs, vermells i morats). Li hauria agradat que la noia del cafè de la plaça li hagués cuidat les plantes la setmana vinent, quan ell estaria de vacances al Brasil, on amb l'excusa d'un viatge de feina pensava visitar algun comerç local per comprar llavors exòtiques. Hi hauria geranis, al Brasil? I si n'hi havia, de quin color devien ser? En realitat hauria preferit que l'hagués acompanyat, la noia del cafè de la plaça, però li havia dit que no. Un no rotund, que havia esclatat d'aquells llavis de maduixa com esclataven els geranis roses cada primavera. Per tant havia acceptat que finalment l'acompanyés aquella veïna seva a la que no suportava, que el dia que havia sabut que a l'home li agradaven les flors havia agafat una margarida i se l'havia passada pel coll, mirant-lo amb els ulls brillants, lànguids, gairebé odiosos. A l'home no li agradaven les margarides: eren mentideres! La gent no s'adonava que una flor no pot saber si algú t'estima o no t'estima? Va obrir molt els ulls: potser aquella noia, la del cafè de la plaça, li havia dit que no perquè creia en una margarida equivocada. És clar! I va començar a córrer i a córrer, fins arribar al seu bloc de pisos, pujar les escales de dos en dos fins arribar al seu apartament, obrir la porta amb mans tremoloses, derrapar fins al balcó, sortir i fer estavellar totes les torretes de geranis contra l'asfalt, tot i ser dilluns, tot i tenir l'adob preparat des del matí, tot i que el color rosa ja li començava a agradar. A la merda els geranis! Demà compraria margarides, i les cuidaria fins que en nasqués una que només sabés dir que sí.

♫

No n'hi ha prou amb la felicitat,

exigim eufòria!

(Aquí, més i millor)

Capítol cinquanta-cinc: Daltabaix

Va fer dues passes, va repenjar les mans al marge, va tensar els braços, va fer un petit salt i, mig tremolant, com si fos un nen que pujava per primera vegada sobre un monopatí, es va quedar dret sobre el mur baix que envoltava la terrassa d'aquell tretzè pis. Feia vent; si s'inclinava una mica endavant podia sentir com la força de la gravetat provava d'endur-se'l estirant-lo pel melic. Des d'allà dalt podia veure tota la ciutat. El passeig. El mercat. La seva antiga escola, amb el pati de sorra que cremava quan queies. Les terrassetes de la rambla. El parc nou, amb castells de plàstic de colors (taronja, verd, blau, lila, groc, vermell). La casa dels seus pares, en un segon pis d'un edifici proper. L'hospital i l'antic hospital. L'estació de tren. La fàbrica on l'esperarien impacients l'endemà al matí durant més de dues hores, enfadats, preguntant-se per què no s'havia presentat a treballar. El museu d'història de l'aviació. La biblioteca. Les flors blaves de les torretes dels veïns del davant, que de cop va semblar que es pixelaven i es movien fins a tenir la forma dels ulls d'aquella noia que havia vist aquell matí quan comprava el pa. No era bonica, però els ulls... Què devien tenir els ulls blaus que sempre li havien agradat tant? Com si fos el tràiler de la seva vida, li van venir al cap imatges de totes les coses que li agradaven i que mai s'havia plantejat. Conduir ràpid per carreteres que passessin pel mig de camps a punt de segar. Passar les pàgines d'un llibre antic. Fer la migdiada. Llegir el diari sol en un bar on ningú el conegués, mentre es prenia un cafè amb llet (freda, gràcies). Estirar-se a l'ombra de l'alzina on de petit parava quan jugaven a fet i amagar amb els amics. Acaronar el pèl del seu gat. Posar la música forta i ballar com un boig. Mirar les noies a través de les ulleres de sol, traïdores. Olorar l'aire quan tornava de festa alguna matinada i notar aquella aroma de pa acabat de coure. Ser conscient de menjar-se el primer gelat de l'estiu. Alçar la cara cap al sol en un dia d'hivern. Fer pastissos i posar una cirereta al centre que mai es menjava, només perquè era bonic. Acaronar la superfície d'un quadre o d'una escorça. Llepar-se els llavis després de sortir del mar. Poder plorar amb una pel·lícula romàntica. Passar pel parc i sentir com els nens cridaven i reien. Remenar rítmicament qualsevol cosa. Fullejar contes infantils quan anava a una llibreria. Quedar-se estirat al llit escoltant els sorolls de la nit (el tic tac del rellotge, els roncs del veí que dormia amb la finestra oberta, el plor d'algun nadó, els miols d'uns gats que es barallaven, algun mussol de tant en tant). Escoltar el xiuxiueig suau de la veu d'alguna noia quan feien l'amor dient-li que l'estimava, encara que fos mentida. Cantar sota la dutxa i perdre hores al bany per sortir tal i com havia entrat. Encendre espelmes. Parlar amb desconeguts que possiblement no veuria mai més quan anava en autobús. Enfonsar la mà a la sorra de la platja. Inventar-se històries sobre la seva vida que canviaven segons la cançó que estigués escoltant en aquell moment. Llegir revistes del cor i sentir-se bé per no sortir-hi. Tancar els ulls quan li rentaven el cabell a la perruqueria. Somriure a desconeguts del metro per veure la cara de desconcert que feien mirant-lo durant tota la resta de viatge. No fer res. Sortir al carrer amb la música forta i no sentir res, només el món. Tot això era bo, bonic, i se n'adonava ara, just a l'últim moment. Quantes coses arribaria a descobrir que li agradaven si baixava ara del marge? I encara més, encara pitjor: quantes coses arribaria a no descobrir si finalment saltava? Va respirar fort una, dues, tres vegades. Va acotar-se a poc a poc, va destensar els braços, va agafar-se amb les mans a la vora cantelluda del marge, va baixar la cama esquerra, va intentar baixar la cama dreta, es va trepitjar un cordill de la sabata i va caure daltabaix.

Mentre queia va veure que a l'edifici del davant algú hi tenia una col·lecció de molinets de vent de colors.

Va tancar els ulls i va somriure. No va cridar.

♫

Qui n'ha begut en tindrà set tota la vida.

(Aquí, més i millor)

Observació

Què va fer el pobre peu esquerre que fos tan greu com per haver de suportar ser el responsable dels mals dies? Jo em llevo amb els dos peus alhora i tot i així sembla que hi ha dies que el cel m'hagi de caure al damunt. Abans no en feia cas. Abans no, però ara sí. Sobretot perquè els mals dies vénen després de les males nits, les d'esgarrapar-se. Com si no n'hi hagués prou de torturar-me per fora, també ho haig de fer per dins! Malament. Però no és que siguin dies dolents (com pot ser dolent un dia, si ell per ell no té cap tipus d'inclinació diguem-ne sentimental?), és només que són dies estranys. Dies en blanc i negre, de pel·lícula antiga, de cafetera rovellada i tasses de porcellana, d'amagar-se sota la nòrdica encara que sigui estiu. Últimament dormo amb nòrdica. No tinc fred; és impossible tenir fred amb aquesta calor que fa. Però s'hi està bé. Com que és més doble sembla que res no l'hagi de travessar. I també és una mica de núvol, de núvol dolç però carregat de pluja. No crec que sigui l'única persona del món que té manies, tonteries d'aquestes. Em faria una mica de por ser-ho. Si les persones ens expliquéssim totes aquestes debilitats seria molt més fàcil entendre's; jo sóc la primera que, a la cara, parla ben poc d'ella. Per escrit és diferent. Deu espantar una mica llegir tot això. Una mica de boig, de ment lliure, estranya. Escriure cosetes així també deu formar part de la vida bohèmia que diuen? Quin misteri! Però això cada dia s'assembla més a un diari personal.

Demà tornaré a escriure contes.



(Sé que esteu aquí, lectors anònims, que la pàgina té un contador de visites i puc veure quan i d'on veniu. Us podeu manifestar d'una vegada i deixar escrita alguna cosa que faci que no sembli boja només jo, siusplau!?)

♫

Tot i ser del meu planeta ets un pèl desconcertant.

(Aquí, més i millor)

♫

Estigues tranquil, no et quedaràs orfe: 

nosaltres som bones persones.

(Aquí, més i millor)

Observació

No sé perquè la gent paga psicòlegs podent escriure totes les teves preocupacions en un paper. Bé, sí que ho sé, però no ho diré del tot: potser és un secret que només compartim les persones amb psicòleg i jo! Se suposa que totes les respostes estan a dins d'un mateix. Però crec que a vegades, no sempre però a vegades, és necessari sentir que el que expliques afecta a algú altre; fins al dia d'avui jo mai he vist cap paper immutar-se quan suporta els meus contes. Potser el secret és que no hi ha secret, i que tot el que necessitem és una mica d'amor.

Capítol cinquanta-quatre: Derivacions vàries en dijous

No m'agraden els dijous. Els dijous dels joves, vull dir: si no surts ets un avorrit, però si surts t'avorreixes (com a mínim en una ciutat com la meva). Són un dia quiero y no puedo del cap de setmana. Jo sóc d'aquelles que per avorrir-se al carrer prefereix avorrir-se a casa, en part també perquè no sé com en aquests últims mesos m'he arruïnat i ara mateix no en tinc ni cinc. Això no és un problema perquè ser pobre queda molt bé quan es porta una vida d'artista, però fa que em porti a preguntar-me què he fet perquè la gent quan em miri pensi "goita!, una artista!". Jo no sóc una artista. Un artista és... és... no ho sé, què és. Però jo no ho sóc. Jo tinc dinou anys i una vida totalment normal, encara que per alguna raó estranya la majoria de gent que m'envolta em diu que porto una vida bohèmia. Quan m'ho diuen a vegades ric, a vegades callo i a vegades tinc ganes de llançar-m'hi al damunt i esgarrapar-los la cara. Pel que es veu la vida bohèmia (que encara estic intentant entendre per què la tinc) (acabo de llegir al DIEC que bohemi també es refereix a la persona que, deslligada de les convencions socials, malviu del seu ofici. És una certesa quasi irònica, que lliga totalment amb l'inici del text. Visca!?) és igual a la vida d'artista, i la vida d'artista està lligada a la que porten les persones amb una mentalitat oberta i lliure. Mentalitat lliure significa liberalisme? Liberalisme significa llibertat? Llibertat és art, per tant? Un gat és un artista...? De fet els gats són uns éssers extraordinaris, molt millors que qualsevol altre animal. Fins i tot Sobretot millor que els homes. Els gats són intel·ligents i estimen, només que no demostren el seu amor fins que no se'ls ha estimat primer a ells. Seria fantàstic, poder ser un gat. O horrible. Una mica com totes aquestes persones que per molt que estimin són incapaces de dir-ho, i no ho dic per ningú en concret (la meva veu de la consciència, que es diu Matilda, com el personatge de Roald Dahl, ara mateix fa salts i aixeca els braços alhora que crida "estic aquí, estic aquí, em demanes?"). Bé, és igual. És dijous. Tots els dijous són diferents últimament, potser perquè em ve al cap una cançó que diu "i un dijous estrany, emmascarant enganys, vaig notar espantat que l'estimava" o potser per moltes altres coses com ara per exemple el canvi climàtic o la pujada del preu de la gasolina. Per dir alguna cosa. 

Si t'ho pares a pensar una mica veus que tot és diferent últimament. 

Si t'ho pares a pensar molt veus que tot és igual, i que la que ets diferent ets tu. 

Però això no és cap novetat tampoc, no? Sempre t'han dit que eres diferent, que vesties diferent, que tenies idees diferents. I quan preguntaves: però millors o pitjors?, deien no no, només diferents. I tu pensaves que eren pitjors pel maleït complex d'inferioritat tot i que ells sabien que eren millors; o potser era al revés. Com aquell dia que vas provar de bla bla bla b l a  b  l  a   b   l   a    .    .    .

I així va ser com, sense saber ben bé com, la noia sense nom va convertir-se ella mateixa en un personatge terciari del seu propi conte i va poder marxar de puntetes a amagar-se amb una llibreta i un pinzell a algun lloc secret, on no la descobrissin, per poder covar tranquil·lament la seva imaginació. Tenia un projecte!

♫

Ja veuràs com, sense voler, rius.

(Aquí, més i millor)

Capítol cinquanta-tres: Final feliç (... des d'un punt de vista humà)

La perdiu femella vivia en un país molt molt llunyà dins d'una torre altíssima que només tenia una finestra, on els seus pares perdius (que eren els reis d'aquell país perdut als mapes) l'havien tancada per protegir-la d'un drac ferotge que havia arribat a la ciutat i que cada dia es menjava, com a mínim, un vilatà. Però hi va haver un dia en què la perdiu mare va morir i va deixar com a herència a la seva filla perdiu un parell de bótes que feien que qui les portava anés més ràpid. Aquestes bótes no havien sortit mai a la llum ja que la mare perdiu les tenia amagades dins d'una llàntia màgica governada per un geni, però tan bon punt la filla perdiu les va rebre la notícia de les sabates prodigioses va escampar-se per tot el regne. Tant, que al final una perdiu femella malvada, amb dues filles perdius lletges com pecats, va aparèixer a palau disposada a robar-les. En veure que el pare perdiu era un home savi que no es deixaria enganyar, però, va aprofitar el seu desconsol per fer-se passar per una perdiu amiga, que més endavant va passar a ser una perdiu amant, per arribar a ser encara una mica més endavant una perdiu esposa. Durant tot aquest temps, la perdiu femella de l'inici del conte havia amagat les bótes sota els seus cent matalassos, ja que era una perdiu princesa vertadera i tenint menys gruix de matalàs la sivella de les bótes se li clavava a les costelles i no la deixava dormir bé. Un cop es va celebrar la boda del seu pare perdiu i de la seva nova esposa perdiu malvada, però, no va tenir més remei que buscar alguna excusa millor per no entregar-li les sabates, així que va contractar un sastre perdiu i junts van simular que creaven unes bótes encara millors que les que ja existien, amb la particularitat que aquestes eren transparents i només podien veure-les les persones intel·ligents. Quan la nova reina malvada perdiu va sortir a passejar-les tota la concurrència se'n va riure, i així va ser com va descobrir la farsa i va voler castigar la seva fillastra perdiu cosint en una filosa; com que la fillastra perdiu no sabia cosir es va punxar i, per culpa d'un encanteri, es va quedar profundament adormida. Afortunadament un cavaller perdiu passava per allà perquè tornava de matar el drac ferotge i fer una plantació de roses vermelles que enamorava, i gràcies a la seva saviesa-bellesa-valentia-etc. va descobrir que la manera de despertar-la era fent-li un petó. Així doncs, el cavaller perdiu li va fer i la perdiu femella va obrir els ulls, es va incorporar i va veure que estava profundament enamorada d'aquell cavaller perdiu virtuós. El pare perdiu va fer fora a la seva esposa perdiu malvada i a les seves filles perdius i ell mateix va oficiar la cerimònia de matrimoni entre la seva pròpia filla perdiu i el cavaller perdiu. Quan aquell mateix dia la parella de perdius es dirigia cap a la seva nova casa de llaminadures per passar la primera nit de noces i poder consumar tot el seu amor inesperat PAM!, el caçador que estava a les ordres de la família de la Blancaneus els va matar per servir-los aquella mateixa nit a palau i aconseguir, així, que la parella d'humans fossin feliços. Fi.

♫

La vida és mossegar una fruita dolça.

(Aquí, més i millor)

Pausa publicitària: Poesia

Ja ho veieu, reflexionem,

ho sabem des de la infància,

per vèncer caldrà constància

i només així ho farem.

Au! Deixeu-vos de finures,

al món hi som per patir. 

No falleu ni un sol dia

si el cel voleu conquerir.

Rondalla de l'excusat (Fragment),

Pol Martin

Observació

Passa que de vegades tens les coses tan tan tan tan tan extremadament clares que passen a ser transparents i és com si no existissin, com si mai no les haguessis pensat i com si tot el temps malgastat en maldecaps no hagués servit absolutament de res. I passa que de vegades això és el millor que et pot passar i que has d'acabar donant les gràcies (a qui sigui). És a dir que gràcies, clar!

Capítol cinquanta-dos: Ales

En Peter va conèixer la Mary quan sortia del súper. Duia una d'aquelles bosses de paper marró sense nanses, que fan que les hagis de dur abraçades; com pel que es veu acostuma a passar, el fons de la bossa es va estripar just quan en Peter passava per allà. Molt amablement ell la va ajudar a recollir tota aquella quantitat industrial de carn que havia comprat, no sense sentir fàstic: en Peter era vegetarià. Com va saber aquella mateixa nit la Mary, mentre sopaven a un tailandès que havia obert feia poc, també era dissenyador gràfic i membre del club d'escacs de la ciutat. En el seu temps lliure impartia classes als nens del club, feia classes de ioga i estudiava àrab amb un noi magrebí que havia conegut en una estada solidària al Sàhara. Van anar a viure junts al cap d'un parell de mesos meravellosos plens de postes de sol. No tenien cap mascota al pis, ja que era massa petit i en Peter no volia que els animals se sentissin malament. Els caps de setmana la Mary l'acompanyava a passejar gossos pel parc o a manifestacions pacífiques en contra de l'ús de pell animal; a vegades anaven de picnic i ell aprofitava per meravellar als nens amb els seus trucs futbolístics, que després els explicava. En Peter era tot tendresa. Al cap de poc temps li va demanar matrimoni amb un anell amb un diamant en forma de cor; els ulls de la Mary semblaven fer-li la competència i brillaven encara més. Van deixar de brillar el dia que va rebre el primer cop. Més que dolor va ser incertesa. Com havien arribat a allò? Amb els següents cops, però, ja no va tenir temps de pensar. Llavors, més que incertesa va ser inseguretat. En Peter, que respectava els sentiments d'un canari, maltractava la seva dona. Ella. I no era la dona un ésser viu amb sentiments? Més que inseguretat va ser desil·lusió. Va desitjar ser un canari, i poder marxar volant...

♫

Com el sol espera l'eclipsi per a poder estar amb la lluna.

(Aquí, més i millor)

Pausa publicitària: Prosa

Es poden perdre les ganes de viure? Conec gent a qui li ha passat; gent que les perd i no les recupera mai més. [...] És una pèrdua que no s'oblida perquè fa mal. 

Possiblement tots les perdem alguna vegada i en canvi a les escoles no se'n parla. A la meva filla la mestra no li parla mai de les ganes de viure; i encara menys de la seva desaparició. A les escoles (en general) es parla poc de les coses íntimes. No sembla que la intimitat sigui objecte d'estudi, i en canvi tots estem fets d'aquesta intimitat. La veritat és que la Maria té unes ganes de viure que no se les acaba. La Maria és la meva filla, té sis anys. Potser els nens són els únics humans que no les perden mai, les ganes de viure. Però durant l'adolescència (i després) tot canvia. 

[...] Abans feia una feina d'aquelles que es consideren de prestigi i responsabilitat. Aquesta societat on vivim està muntada així: tots treballem per guanyar diners, però alguns a més a més guanyem prestigi. El que passa és que aquestes suposades feines de prestigi i responsabilitat requereixen tant d'un mateix que deixen molt poc temps per pensar. De fet, no deixen temps per pensar, però, és clar, pensar no és un valor en alça; ni tan sols s'ensenya a les escoles. I molt menys pensar en el que ens passa, en el que és i en el que ha estat la nostra vida. En quin sentit té tot plegat. A qui li importa el sentit de tot plegat? Un dia podríem descobrir que res no té sentit i no ens agradaria; per això preferim treballar, enamorar-nos, fer famílies, viatjar o emborratxar-nos, qualsevol cosa abans d'enfrontar-nos a la gran pregunta. A més a més, algú que sàpiga que res no té sentit no interessa a la societat, és una persona perillosa perquè sap que tot és una gran mentida i que tot, per tant, és relatiu. 

La memòria de les formigues,

Iolanda Batallé Prats

♫

Sé que la feina em va xuclant la vida per un sou 

i que festejo per no quedar-me sol.

Sé que la tele és tan banal que em fot de mala llet

i que els amics es casen i truquen menys.

I tot i així hi ha dies en què, entre la gent i els crits,

sense motiu i estúpidament crec que sóc feliç.

(Aquí, més i millor)

Capítol cinquanta-u: Podria escriure un conte dolç

Jo podria escriure un conte dolç, com de gelat de maduixa, que no sé per què però sempre m'ha semblat més flonjo, més tendre, com de núvol, encara que no m'agraden els gelats de maduixa, encara que sí que m'agradi la maduixa, encara que quan hi penso no em sembla pas una fruita innocent, de conte dolç. Podria escriure'l i parlar de coses boniques, i explicar la història plàcida d'aquella parella ara ja vella, que es va conèixer durant la guerra i que a part de sobreviure va viure, així, sense prefixos, només amb l'arrel, endinsant-la en un bocí de terra que ha permès que s'expandissin fins a formar un arbre amb mil ramificacions, que ara que sap que s'acosta l'hivern de la seva vida només espera que el decorin amb llumets de Nadal per fer que el final sigui encara més brillant. O parlar d'aquells amics que de nens es trobaven per llançar pedres als arbres i fer caure les ametlles, que de joves es trobaven per beure cervesa d'amagat i que ara, ja més grans, grans del tot, potser amb fills, qui sap, es troben per ofegar el present en copes d'un vi de color vermell ben viu. Podria escriure un conte dolç amb un final preciós, perquè sí, els finals feliços existeixen, que no heu de creure mai a qui us digui que no perquè si és feliç no és un final, desconfieu-ne, tot comença i tot s'acaba perquè la vida va a cicles, i tot marxa i tot torna, i tot això, així. Veieu quant optimisme, quanta veritat? Tot això és cert. I no és trist, només és. Com si no n'hi hagués prou amb ser! Podria escriure un conte dolç que tothom voldria creure i que ben pocs creurien, que depenent de la filosofia de vida de qui el llegís arribaria a enfonsar i que a mi no m'aportaria absolutament res, perquè sóc una egoista i les coses boniques que em passen (que són moltes) me les quedo totes per mi, sense repartir-les, que són el meu petit plaer ocult i no us el penso regalar. Així que podria escriure'l, però no l'escric. I les històries tristes sempre són més fàcils d'explicar, potser perquè les emocions que se senten durant una història bonica són indescriptibles.

♫

Fas una gràcia de ballarina a sa punta des patins,

sona un redoble de bateria i fem com si discutim.

En es jurat es creuen mirades: crec que els ha agradat.

(Aquí, més i millor)