28 de novembre del 2011

Observació

A vegades els dies són tristos. No per res en especial. No és que hagis dormit malament, ni que faci mal temps, ni que l'autobús no passi a l'hora, ni que hi hagi molta cua al súper. És només que són tristos, que et lleves i sembla que el cel t'hagi de caure al damunt i esclafar-te. I tot així aquesta opció, la de morir esclafat, és la que et sembla millor. 

No hi ha res que pugui arreglar un dia trist. No hi ha una paraula d'ànim, no hi ha una abraçada. Les cançons que sonen en un dia trist només són tristes, i si no ho són t'ho semblen. Els dies tristos estan plens de feina que no vols fer, que has de fer i que no pots fer. Quan algú vol alegrar-te un dia trist el mataries.

Però a vegades hi ha coses... Coses inconcretes, que apareixen de cop i volta. No, espera: són coses inconcretes, sí, però que sempre hi eren i que no havies vist fins llavors.

L'altre dia vaig tenir un dia trist.

Un dia trist i molt temps lliure. I per no quedar-me quieta i posar-me a plorar (perquè ara el meu cos ha decidit tornar-se sensible al món i sento massa de cop, sabeu?) vaig agafar el metro i vaig anar a... I quan estava a la parada de metro de la Vall d'Hebron i baixava per les escales mecàniques vaig veure un anunci que recorria tooots els trams d'escala, que simulava una cinta mètrica groga i que, al·legant les mesures d'emergència, t'exigia que en prenguessis un minut de vàries coses. 

Un minut de nostàlgia. Un minut de calma. Un minut de determinació. Un minut d'oblit. Un minut d'utopia. Un minut d'incertesa. Un minut d'enginy. Un minut de tolerància. Un minut de dissidència. Un minut de risc. Un minut d'imaginació. Un minut de desig. Un minut de paciència. Un minut d'evolució. Un minut de convivència. Un minut de dubte. Un minut de sorpresa. Un minut d'emoció. Un minut d'audàcia. Un minut de no-res. 

Vaig estar moltíssima estona en aquella parada de metro, buscant més minuts. Quan vaig sortir n'havien passat més de quaranta. I el dia ja no era trist.

Quines tonteries que passen, no?

Capítol seixanta-sis: Endins dels ulls de l'home gras

L'home gras del barret rodó i el bigoti no parla mai amb ningú. Es lleva d'hora tot i no tenir cap pressa, se'n va cap a l'oficina que dirigeix i treballa, treballa i treballa. Amb la gent que es troba al seu camí, hi intercanvia les paraules justes: bon dia, tot bé?, si us plau, gràcies, passi vostè primer. És un home educat, el senyor gras; educat però estrany. 

Per què no parla? És que no té res a dir? O és que està enfadat, o trist? Per què riu tan poc? Per què fins i tot somriu tan poc? Plora? Ni tan sols a les nits? De què té por? De la foscor? Quin deu ser el seu color preferit? Es compra ell la roba que porta immaculadament neta i planxada? Té dona de fer feines? Viu sol? Està casat? Té fills? Estima? Li agrada conduir? Ho gaudeix? Gaudeix, en general? Per què es lleva tan d'hora si no ha d'anar enlloc? Té algun lloc on anar? Per què va sempre sol? Va sempre sol? Sabem que coneix gent, però té amics? Quants? Són bons? És bo, ell? O és dolent? Ha comès mai cap pecat? Creu en Déu? Per què hi creu? Si hi creu, què prefereix, el Cel o l'Infern? I més important encara, a on anirà, ell? Li agradaria marxar de vacances? Al Carib, potser, o al Canadà? Li agrada més el fred o la calor? I la pluja, que li agrada? Prefereix els paraigües de braç o els plegables? De color negre o estampats? Quin deu ser el seu animal preferit? I la seva flor preferida? I el seu menjar preferit? I l'hora del dia que li agrada més? És feliç?

Algunes vegades mirem el senyor gras amb barret rodó i bigoti i sacsegem el cap, una mica plens de ràbia davant del que sembla tanta passivitat, tanta indiferència, o tanta deferència.

Altres vegades, fent un slalom que passa per sobre del nas embigotat i per sota de l'ala del barret rodó, aconseguim entrar per la pupil·la de l'home gras i poc a poc arribem al seu cervell. I ens posem a cridar-lo: "Senyor Graaas, on eeets?". I el trobem. El trobem al calaix de la memòria, assegut al terra i jugant amb els records com si fossin peces d'un trencaclosques preciós. I així és com un dia podem veure'l de petit muntat sobre un cavall que pasturava per damunt d'un camp que feia olor a farigola, i un altre dia podem veure'l banyant-se en un riu i fent carreres amb aquells insectes que nedaven fent braça, i un altre dia podem veure'l plantant una palmera que ara vés a saber com deu ser d'alta, i un altre dia podem veure'l passejant a la seva germana agafada de la mà, i un altre dia podem veure'l menjant taronges acabades de collir per ell mateix (que robades eren molt més bones), i un altre dia podem veure'l gronxant-se fins quasi tocar el cel, i un altre dia podem veure'l rient, i un altre dia...

L'home gras del barret rodó i el bigoti viu el present, menjant del passat per alimentar el futur. I és feliç. I si no parla és perquè no té res a dir, i si no somriu és perquè no en té ganes, i quan vulgui alguna cosa ja ho farà saber. I nosaltres no n'hem de fer res, de per què fa tot això.

En realitat no sabem res de ningú.

Moment dolç, el dels diumenges; esperat des del dilluns.

17 de novembre del 2011

Observació

A vegades, no sempre però a vegades, m'escapo dels dies i me'n vaig a prendre algun cafè sola per algun bar petit de Barcelona. És el meu regal de mi per mi per no ofegar-me. Prendre cafè sol va molt bé, especialment si es fa a Barcelona, perquè és una ciutat on ningú es fixa en ningú i on tothom fa la seva vida sense tenir en compte la dels altres. Menys jo (i algun altre il·luminat escollit més), que sóc de sorprendre'm ràpid i llavors em fixo en tot.

Ara mateix al cafè on sóc, nedant tranquil·lament dins d'un cafè amb llet en tassa grossa i doble, hi ha assegut també un home gran que no crida especialment l'atenció i una colla de directius amb corbata que encara la criden menys. I així, de cop i volta, sense fer cas al xerric de la màquina de cafè ni a la veu neutra del presentador del telenotícies que ningú mira, l'home gran ha començat a cantar amb una veu alta i diàfana una melodia que consisteix a entonar repetitivament un simple "narinonainonaino" (amb totes les lletres, no m'ho invento. Per què m'hauria d'inventar això quan acabo de dir que estic fent campana a l'última classe de la setmana?). Al gra. Els directius amb corbata se l'han quedat mirant un moment i, quan han constatat que a primera vista no sembla ni malalt ni boig (que no és el mateix), han abaixat la vista i han mirat el primer que han trobat que els ajudi a dissimular: un Què! i un 20 Minutos. Que hàbils. 

Ara l'home gran ha deixat de cantar i pica rítmicament sobre la taula amb una cullereta de cafè. S'ha de reconèixer que era millor quan cantava; no porta el ritme a la sang. I els directius continuen buscant coses per fer veure que no veuen el que veuen. 

On volia anar a parar és a que crec que l'home gran troba en el deixar-se anar i cridar l'atenció el que jo trobo en el cafè amb llet i la música jazz que sona al local: energia. I tenia pensat fer una reflexió així mig profunda sobre això, però us he de dir que, estant jo a dintre el bar i mirant per la finestra per trobar les paraules, m'he trobat amb el cap d'un home que s'ha adormit repenjat al vidre, de tal manera que el cap li ha anat caient i relliscant mentre deixava el rastre del caminet en el vidre entelat. I m'he distret, i m'he perdut, i ja no sé ni què volia dir.

Capítol seixanta-cinc: Dies

Llevar-te a les cinc sabent que encara és fosc i probablement plou. Treure't el pijama i vestir-te amb roba d'abric tan freda que no abriga. Mirar l'hora, veure que és tard. Fer-te un got de llet ràpid mentre penses quina música s'adequa més al dia que vols tenir avui. Encertar-la. O no. De tota manera, sortir al carrer amb el volum al màxim i començar a fer camí cap a la parada del bus. Arribar massa d'hora o massa tard, mai a l'hora. Finalment veure que arriba i pujar, buscar un seient doble buit o, en el seu defecte, mirar les cares de la gent per veure qui és menys sospitós i poder seure tranquil·la al seu costat. Intentar dormir infructuosament. Arribar a Barcelona. Pujar al metro, fer transbords. Sortir del metro i veure la llum per primer cop. Al·leluia! Entrar classe i fer veure que estàs atent; tres horetes. Tornar a entrar al metro, tornar a pujar-hi i a fer transbords. Arribar massa d'hora o massa tard, mai a l'hora; haver de córrer o haver d'esperar. Pujar al bus, buscar un seient doble buit o, en el seu defecte, mirar les cares de la gent per veure qui és menys sospitós i poder seure tranquil·la al seu costat. Arribar a Igualada (massa d'hora o massa tard, mai a l'hora; haver de córrer o haver d'esperar el bus que et portarà a casa). Fer feina. Dinar. Fer una mica més de feina o una mica de migdiada; no gaire, perquè a les cinc has d'estar a punt per marxar de casa. Anar cap al centre, potser comprar alguna cosa i anar a treballar. Cangurs. Que no t'agraden els nens, com ho has de dir? Aguantar tres hores, somriure i marxar. Arribar a la parada del bus massa d'hora o massa tard, mai a l'hora; haver d'esperar (ja no corres, ara). Tornar a enfonsar-te en la música que sona forta forta forta. Arribar a casa. Dutxar-te. Fer una altra mica de feina. Sopar. Continuar fent feina fins les (?)h.; tard. Dormir.

Sabent que demà hauràs llevar-te a les cinc sabent que encara és fosc i probablement plou. Treure't el pijama i vestir-te amb roba d'abric tan freda que no abriga. Mirar l'hora, veure que és tard. Fer-te un got de llet ràpid mentre penses quina música s'adequa més al dia que vols tenir avui. Encertar-la. O no. De tota manera, sortir al carrer amb el volum al màxim...

I els caps de setmana, si no estàs morta, anar a matar.

Aprofitaré ara que et gires per donar gràcies al cel.

16 de novembre del 2011

Capítol seixanta-quatre: El llop ferotge

El llop ferotge viva amagat al bosc des de que era un cadell. La seva mare va parir allà, i abans d'ella la seva mare, i abans la seva mare. Amb el temps i una canya, la família de llops ferotges s'havia anat expandint com les arrels dels mateixos arbres, i ara ja no us sabria dir qui forma més part del paisatge i la llegenda.

Viure al bosc tenia moltes coses bones. El llop ferotge es podia llevar cada dia a l'hora que volgués enmig d'una tranquil·litat que només es trencava en períodes de cacera, banyar-se en el riu de moment net que travessava la clariana o jugar a fet i amagar entre els matolls que el guardabosc no havia esporgat al·legant que no cobrava prou com per haver d'anar tant lluny. De fet, l'única cosa que el llop ferotge no podia fer era atansar-se al camí que portava cap a les cases apartades de la urbanització: la seva mare ho havia prohibit a tots els germans. Era molt perillós, deia. Podien creuar-se amb algun humà. I calia que els recordés el que li havia passat a l'avi, al Cel sia, el dia que es va creuar amb un humà amb escopeta? No. Els cadellets de llop ferotge, amb el nostre llop ferotge al mig, sacsejaven el cap esporuguits i només jugaven en territori conegut.

Però el llop ferotge era molt bon actor, i molt temerari: quan ningú el veia, ell s'acostava al camí.

El dia que va conèixer la Caputxeta Vermella s'havia enfadat amb els seus germans perquè cap s'havia llevat amb ganes de jugar. Rondava pels matolls del trencall del camí quan la va sentir cantar, i va sortir a trobar-la. La Caputxeta Vermella era molt bonica: tenia els ulls grossos i unes trenes llargues i rosses; duia un ram de flors i un cistell tapat que feia una olor molt dolça. Ella li va preguntar si sabia quin dels dos camins havia de seguir per arribar a casa de la seva àvia. El llop ferotge volia respondre però com tots els llops ferotges no sabia parlar, així que li va assenyalar amb el morro el camí de l'esquerra i se la va quedar mirant fixament (perquè li va semblar que explicar-li amb mímica que era molt millor que no anés pel camí de la dreta perquè estaven construint una carretera per allà a prop i que s'embrutaria de pols era massa llarg i complicat). Tot i així, quan la Caputxeta Vermella se'n va anar sense ni donar-li les gràcies va pensar que ja que no tenia res a fer podria acostar-se a les cases apartades per comprovar que havia arribat sana i estàlvia. 

Després de córrer molt i no aturar-se a mirar res, el llop ferotge va arribar a casa de l'àvia de la Caputxeta Vermella abans que ella. Va mirar pel forat del pany i va veure que a dins s'hi respirava una calma total. Massa total. Va entrar i va inspeccionar la zona: tot estava en ordre: els tapets de ganxet, els motlles dels pastissos, els marcs de fotos... De sobte va sentir la veu de la Caputxeta Vermella i, pres del pànic, pensant en com s'enfadaria quan sabés que havia entrat a casa de la seva àvia, va decidir amagar-se dins del llit i tapar-se el cap amb els llençols. Per primera vegada a la seva vida, el llop ferotge tremolava de por.

La Caputxeta Vermella va entrar sense saludar i donant un cop de porta, va deixar el cistell a sobre de la taula de la cuina, va acostar-se al llit on el llop ferotge s'amagava i va començar a regirar el primer calaix de la tauleta de nit: sabia que l'àvia amagava els diners allà i va pensar que ara que estava malalta no s'adonaria de si n'agafava uns quants. Però ai!, el calaix estava buit, així que la Caputxeta Vermella, que en un principi no tenia previst haver d'interaccionar amb la seva àvia, va començar a sacsejar els llençols que cobrien el llop ferotge-àvia per reclamar-li una explicació. Al capdavall, des de la urbanització fins aquí havia caminat una bona estona i volia cobrar-se-la. 

Quan el llop ferotge va notar les mans de la Caputxeta Vermella als flancs va sortir del llit d'un bot. I a partir d'aquí tot va passar molt ràpid. 

La Caputxeta Vermella va fer un crit molt molt agut i molt molt llaaaaarg. El caçador, que estava fent coses que no hauria d'estar fent, va començar a córrer cap a la casa amb l'àvia al darrere, que curiosa i casualment també havia estat fent coses que no hauria d'estar fent, i que ara caminava a passos ràpids mentre es posava bé el jersei. El caçador va arribar a casa el primer, mentre la Caputxeta Vermella encara xisclava mirant el llop ferotge amb aquells ulls tan grossos. El llop ferotge feia ullades ràpides a la finestra pensant si valia la pena trencar el vidre per fugir, i per això no va veure com el caçador es preparava per disparar-li els tres trets que li van foradar els pulmons. Pum pum pum! Aprofitant el caos, l'àvia, que ja s'havia posat bé el jersei i s'havia arreglat dels cabells, va córrer a abraçar a la Caputxeta Vermella, que ara cridava amb menys força i que tenia la cara plena de gotetes de sang a causa de la proximitat del llop en el moment de l'impacte.



Vint-i-quatre hores després, la mare suplicava als germans del llop ferotge per enèsima vegada que no s'acostessin al camí, que s'hi podien trobar un humà, i que ja veien què passava quan els llops ferotges es relacionaven amb humans.

Que, dit de passada, se suposava que eren civilitzats i de naturalesa pacífica.

15 de novembre del 2011

Alguna cosa em diu que sí,
llavors la resta comença en silenci una conspiració.

8 de novembre del 2011

Capítol seixanta-tres: Després de les pluges

L'Eulàlia camina feliç cap a allà. Últimament hi va sovint, però aquests dies de pluja l'han obligat a fer una pausa, massa llarga pel seu gust. Ara somriu perquè quan s'ha llevat aquest matí ha vist un solet tímid que brillava: des de llavors fins ara, la felicitat ha anat en augment. 

El camí és llarg. Primer hi ha una baixada relliscosa pel fang, després un revolt i al final un pont; el riu que passa per sota ara va ben ple, ben ple. És llarg però se li fa curt, avui: té tantes ganes d'arribar a allà! Camina encantant-se amb qualsevol cosa. Les conseqüències de la pluja en realitat són brillants: quin munt de tolls, quin munt de gotetes perlades, quin munt de reflexes a tot arreu! Quan arriba al pont es troba un cargol. Feia temps que no en veia cap i li fa certa gràcia. Molta, per ser exactes. Es para un parell de minuts a mirar-lo. Quan era petita no li feia gens d'angúnia tocar-los les banyes per veure com corrien a amagar-se dins la closca, però ara... ara és diferent. Algunes coses sí que han canviat, potser. Continua caminant. Un tros més enllà, es creua amb un home vell. Li somriu, ella a ell. Ell gruny fluixet. No importa, tothom pot tenir un mal dia, o potser és la seva manera de saludar. Sí, deu ser això. Potser en el fons era un somriure que començava a arrancar, com un motor que fa temps que no es posa en marxa. Exacte. Es gira un moment per mirar-lo una última vegada i intentar endevinar per com es balanceja la seva esquena si és feliç. Veu com l'home vell agafa embranzida i xuta el cargol. Aquesta vegada encerta. El cargol surt volant i cau amb un xof violent, que no s'arriba a sentir, a l'aigua. Mor. Fi.

L'Eulàlia es recupera del xoc cinc minuts després i poc a poc torna a caminar, dirigint els pensaments cap a altres llocs més alegres, potser cap a allà. Ara ja hi ha arribat i truca al timbre saltironejant. No sap perquè però aquest ding-dang-dong sona més dolç que tots els altres. Bé, segurament sí que ho deu saber, però no és cosa vostra...

Hauríem d'eliminar certes paraules 
i omplir les nostres vides de poemes i de cançons.

3 de novembre del 2011

Capítol seixanta-dos: Zopez

El molt honorable executiu va entrar al restaurant, es va eixugar els peus a l'estoreta amb un parell de fregades seques, es va treure la gavardina i els guants fins amb parsimònia i es va pentinar el serrell enrere amb la mà dreta amb un gest brusc però elegant. Les presses se li reflectien al rellotge de plata. Una cambrera amb còfia blanca el va acompanyar a una taula del fons on se sentia poc la música i li va deixar la carta; automàticament ell va demanar sopa, gràcies, sense ni tan sols mirar-la a la cara. No li venia de gust, la sopa; era només una excusa i es veia clar. Quan li van portar (molt ràpid, molt eficaçment) va queixar-se que no era prou calenta. Primer ho va dir remugant entre dents, després ho va comentar a la cambrera de la còfia, després va preguntar als de la taula del costat a quina temperatura estava la seva, després va fer un parell de cullerades i les va escopir (també hi faltava sal, quin desastre!) i finalment va estavellar el plat contra el terra i hi va saltar al damunt. Aprofitant l'ocasió, i ara que tothom el mirava, va practicar un parell de passos de claqué que havia après el dia abans i va donar tres voltes sobre si mateix. Llavors, va marxar fent saltirons del restaurant, mig de puntetes; abans de sortir va fer una petita reverència, amb un somriure encara més petit, gairebé xuclat. Ara que tothom havia notat que existia podia tornar feliç a la seva feina. Tataxannn.

Ara et lleves més aviat,
i el cafè amb llet que jo et servia
te'l posa el noi de l'altre torn.