El llop ferotge viva amagat al bosc des de que era un cadell. La seva mare va parir allà, i abans d'ella la seva mare, i abans la seva mare. Amb el temps i una canya, la família de llops ferotges s'havia anat expandint com les arrels dels mateixos arbres, i ara ja no us sabria dir qui forma més part del paisatge i la llegenda.
Viure al bosc tenia moltes coses bones. El llop ferotge es podia llevar cada dia a l'hora que volgués enmig d'una tranquil·litat que només es trencava en períodes de cacera, banyar-se en el riu de moment net que travessava la clariana o jugar a fet i amagar entre els matolls que el guardabosc no havia esporgat al·legant que no cobrava prou com per haver d'anar tant lluny. De fet, l'única cosa que el llop ferotge no podia fer era atansar-se al camí que portava cap a les cases apartades de la urbanització: la seva mare ho havia prohibit a tots els germans. Era molt perillós, deia. Podien creuar-se amb algun humà. I calia que els recordés el que li havia passat a l'avi, al Cel sia, el dia que es va creuar amb un humà amb escopeta? No. Els cadellets de llop ferotge, amb el nostre llop ferotge al mig, sacsejaven el cap esporuguits i només jugaven en territori conegut.
Però el llop ferotge era molt bon actor, i molt temerari: quan ningú el veia, ell s'acostava al camí.
El dia que va conèixer la Caputxeta Vermella s'havia enfadat amb els seus germans perquè cap s'havia llevat amb ganes de jugar. Rondava pels matolls del trencall del camí quan la va sentir cantar, i va sortir a trobar-la. La Caputxeta Vermella era molt bonica: tenia els ulls grossos i unes trenes llargues i rosses; duia un ram de flors i un cistell tapat que feia una olor molt dolça. Ella li va preguntar si sabia quin dels dos camins havia de seguir per arribar a casa de la seva àvia. El llop ferotge volia respondre però com tots els llops ferotges no sabia parlar, així que li va assenyalar amb el morro el camí de l'esquerra i se la va quedar mirant fixament (perquè li va semblar que explicar-li amb mímica que era molt millor que no anés pel camí de la dreta perquè estaven construint una carretera per allà a prop i que s'embrutaria de pols era massa llarg i complicat). Tot i així, quan la Caputxeta Vermella se'n va anar sense ni donar-li les gràcies va pensar que ja que no tenia res a fer podria acostar-se a les cases apartades per comprovar que havia arribat sana i estàlvia.
Després de córrer molt i no aturar-se a mirar res, el llop ferotge va arribar a casa de l'àvia de la Caputxeta Vermella abans que ella. Va mirar pel forat del pany i va veure que a dins s'hi respirava una calma total. Massa total. Va entrar i va inspeccionar la zona: tot estava en ordre: els tapets de ganxet, els motlles dels pastissos, els marcs de fotos... De sobte va sentir la veu de la Caputxeta Vermella i, pres del pànic, pensant en com s'enfadaria quan sabés que havia entrat a casa de la seva àvia, va decidir amagar-se dins del llit i tapar-se el cap amb els llençols. Per primera vegada a la seva vida, el llop ferotge tremolava de por.
La Caputxeta Vermella va entrar sense saludar i donant un cop de porta, va deixar el cistell a sobre de la taula de la cuina, va acostar-se al llit on el llop ferotge s'amagava i va començar a regirar el primer calaix de la tauleta de nit: sabia que l'àvia amagava els diners allà i va pensar que ara que estava malalta no s'adonaria de si n'agafava uns quants. Però ai!, el calaix estava buit, així que la Caputxeta Vermella, que en un principi no tenia previst haver d'interaccionar amb la seva àvia, va començar a sacsejar els llençols que cobrien el llop ferotge-àvia per reclamar-li una explicació. Al capdavall, des de la urbanització fins aquí havia caminat una bona estona i volia cobrar-se-la.
Quan el llop ferotge va notar les mans de la Caputxeta Vermella als flancs va sortir del llit d'un bot. I a partir d'aquí tot va passar molt ràpid.
La Caputxeta Vermella va fer un crit molt molt agut i molt molt llaaaaarg. El caçador, que estava fent coses que no hauria d'estar fent, va començar a córrer cap a la casa amb l'àvia al darrere, que curiosa i casualment també havia estat fent coses que no hauria d'estar fent, i que ara caminava a passos ràpids mentre es posava bé el jersei. El caçador va arribar a casa el primer, mentre la Caputxeta Vermella encara xisclava mirant el llop ferotge amb aquells ulls tan grossos. El llop ferotge feia ullades ràpides a la finestra pensant si valia la pena trencar el vidre per fugir, i per això no va veure com el caçador es preparava per disparar-li els tres trets que li van foradar els pulmons. Pum pum pum! Aprofitant el caos, l'àvia, que ja s'havia posat bé el jersei i s'havia arreglat dels cabells, va córrer a abraçar a la Caputxeta Vermella, que ara cridava amb menys força i que tenia la cara plena de gotetes de sang a causa de la proximitat del llop en el moment de l'impacte.
Vint-i-quatre hores després, la mare suplicava als germans del llop ferotge per enèsima vegada que no s'acostessin al camí, que s'hi podien trobar un humà, i que ja veien què passava quan els llops ferotges es relacionaven amb humans.
Que, dit de passada, se suposava que eren civilitzats i de naturalesa pacífica.
