31 de desembre del 2011

Capítol setanta-u: S'acaba l'any!

Crec que per primera vegada a la meva vida em fa llàstima que s'acabi un any. Que bèstia el 2011, no? Han passat un munt de coses, però el més important és que han sigut coses maques. I no parlo dels naixements, de les nits de festa, dels viatges, de les classes d'art, de les vacances, dels concerts, del munt d'hores dedicades a la fotografia, dels projectes, de la gent que he conegut... No en parlo directament, vaja. Però vull dir que, no ho sé hòstia, és molt estrany d'explicar (i de fet no tenia intenció d'explicar-ho, però ara m'ha arribat un missatge reclamant l'escrit de llagrimeta i aquí em teniu), però em refereixo a que tot i ser un any brutalment estrany en tots els aspectes possibles... no ho sé, he sigut molt feliç. Ho he sigut i ho sóc, i espero continuar-ho sent, està clar. Però no m'havia passat mai de tenir una època tan llarga i sobretot tan i tan bona. No sé si és gràcies a un destí en el que no crec o a una decisió que no sé que he pres, però no ho sé, tot va bé, tot està en calma, hi ha moltíssima pau en tot el que vull i en tot el que penso. A vegades m'ho he parat a pensar una mica i tinc rampells de treure el cap per la finestra i començar a cridar que estic tan bé que explotaria de felicitat.

No penso fer un discurs de llagrimeta, ja ho veieu. No tinc el dia per això. No penso dir a tota la gent que estimo que l'estimo ni a tota gent que odio que l'odio, ni penso parar-me a recordar amb cada persona alguna aventura que haguem compartit aquest any, ni penso dir quan he sigut més feliç ni quan he patit més, ni penso donar les gràcies mil vegades a les persones que se les mereixen, ni penso cantar fins a quedar-me afònica ni beure fins a ofegar-me. Avui és un dia qualsevol, en el fons; som nosaltres qui el fem especial. El temps no existeix però els anys sempre tornen. Si el 2011 fos una persona, però, l'agafaria per les espatlles i l'abraçaria ben fort ben fort, com si fos un amic que puja a un avió i que, tot i que saps que quan torni serà diferent (com els anys), quan el vegis sabràs que és el mateix. Potser serà més alt, o estarà més morè, o parlarà millor una altra llengua, o tindrà mil històries per explicar-te que tu no tindràs... però el mateix. Tan ple de vida com sempre. I és allò de que som nosaltres el que decidim com utilitzar-la. 

És bonic, viure.

Que cada nit sigui la nit més bella.

28 de desembre del 2011

Capítol setanta: Jo et volia dir

Jo et volia dir, i perdona si ara et surto amb aquestes però és que ja saps com sóc, que em callo les coses fins que arriba el dia en què exploto i discutim, i és quan tu em dius descarat i jo llavors m'espanto però penso que ets una covarda però que com que quan et poses així em fas llàstima no t'ho dic mai, tot i que ja veuràs, tu vés provant que arribarà el dia en què em cansaré i t'ho diré, així, amb totes les lletres i sense cap pausa, covarda més que covarda, i tu ploraràs i tothom ho sabrà i jo tornaré a ser el dolent de la pel·lícula. Et volia dir el que et diré i ja et dic des d'un principi que em perdonis perquè és que de debò que no vull que t'enfadis, que ja saps que t'estimo molt, o ho hauries de saber, perquè encara no tinc molt clar quant et costa adonar-te de les coses, que mira que a vegades sembles tonta i no veus res, però quan t'interessa xec!, te n'adones de tot. Com l'altre dia, te'n recordes?, quan deies que jo lligava amb aquella amiga teva, que pesada, que no hi estava lligant, bé, potser una mica sí, però no gaire, ja saps que jo em diverteixo amb aquestes coses, sóc així, ja em coneixes, i a més tu també ho fas i no passa res, oi que no? No, clar, perquè aquí l'imbècil sóc jo, que ho perdono tot però mai se'm perdona res. I no vull anar de màrtir, que quedi clar, que ja saps que no és el meu estil, però és que jo sé moltes coses de tu i tu no en saps gaires de mi, i et penses que pots utilitzar la informació però no, que això no és una sèrie d'espies, que ja no sé com t'ho he de dir, que és la vida i no una pel·lícula o un llibre, que el que ens passa ens passa de debò i punt. Et volia dir una cosa però ara em fa angúnia perquè ja m'he encès i quan m'encenc ho dic tot sense pensar, sense passar-ho pel filtre aquest que m'he hagut d'autoimposar per parlar amb tu, perquè no entenguis més del que et vull dir, perquè no sé què em passa que a vegades amb tu dic més coses de les que voldria i a més les dec dir mal dites perquè no les acabes d'entendre mai. Estic tan cansat d'aquest puto filtre... Jo sóc de dir les coses tal com raja i amb tu no puc, mai, i el pitjor de tot és que a vegades tinc la sensació que sí que puc però al final resulta que no. I no és culpa teva, no, ja ho sé, no t'enfadis, que sóc jo sol qui em faig il·lusions, però és que si me les faig deu ser per alguna cosa, perquè tu ja saps o hauries de saber, tornem al tema d'abans, que jo mai he sigut d'il·lusionar-me molt sense motiu, no? Això sí que ho hauries de tenir clar, com també hauries de tenir clar que si ara et tinc aquí sense poder parlar només per escoltar com dic tot això que t'estic dient que ara per ara no va enlloc però ja arribarà, no pateixis, les coses bones es fan esperar, encara que ara que hi penso no sé si això és bo, bé, vaja, bo per tu, no crec que t'agradi gaire escoltar-ho o potser sí, perquè sempre em sorprens amb les teves reaccions, sempre fas el contrari del que espero, i per això crec que a vegades em passa que tinc la sensació que estem els dos tibant de la mateixa corda però cadascú cap a un costat diferent, perquè ara per exemple jo em penso que el que et vull dir a mi em farà bé des d'un principi i a tu a la llarga també te n'acabarà fent, però potser no, i crec que la possibilitat aquesta de fer-te mal és el que em frena a dir-t'ho i a anar donant voltes i voltes i més voltes, com aquella cançó, perquè jo l'última cosa que vull al món és fer-te mal. A vegades em canses perquè et tornes tan esquerpa de cop i volta que em fas sentir totalment utilitzat i em fas enfadar, i quan m'enfado ja ho saps, em giro completament, podria estar segles sense parlar-te, però sempre tornes així, tan tendra i tan dolça que no et puc dir que no. Em sembla que aquesta vegada serà diferent, però, perquè quan et digui el que t'haig de dir no reaccionaràs bé i jo m'ofendré, perquè representa que no em puc ofendre i ja en començo a estar fins als collons de no poder fer segons què perquè no t'ho prenguis malament. Si ara em vull ofendre m'ofendré i punt, i quan vinguis, si és que véns, potser ja hauré après a dir que no, o potser continuaré igual però no del tot, perquè les coses hauran canviant molt, per bé o per mal. Però ara ja m'és igual. I és que saps què et dic?, que no, que passo de dir-t'ho, que quan vulguis alguna cosa ja me la vindràs a reclamar tu, que estic fart d'anar-te sempre jo al darrere com si fos el teu gosset fidel, això s'està convertint en una guerra i en un atac de sinceritat puc dir-te sense remordiments que tinc altres fronts oberts, i que encara resultarà que és veritat allò de que "en tiempos de guerra todo agujero es trinchera", i que apa, ja t'ho faràs maca, jo me'n vaig pel camí de l'esquerra i aniré fent sense mirar enrere. Llavors, quan vinguis i tornem a discutir, abans de tornar a reconciliar-nos com sempre d'aquella manera, jo et podré dir descarada i tu em podràs dir covard.

M'és ben igual si no em perdones.

5 de desembre del 2011

Capítol seixanta-nou: Iaia

Cada cop se'm fa més difícil arribar de la cadira a la butaca i no és perquè estigui més lluny, sinó perquè tinc les cames feixugues, com de plom, i se'm cansen abans no hagi fet dues passes. M'haig de repenjar a la taula i al respatller del sofà abans d'arribar-hi, perquè em ve com un mareig que fa que se m'ennuvoli la vista, jo que abans hi veia que semblava un linx, que d'un cap a l'altre de carrer ja sabia dir qui era i gairebé també d'on venia, per la manera de caminar i de portar les bosses, que si eren de pa eren de roba i deixaven anar aquella olor tan dolça de pa acabat de fer. El pa d'ara ja no la fa, aquesta olor, ni tampoc és tan tendre. I quan arribo a la butaca m'hi assec com de cop sense controlar com hi caic i alguna vegada m'hi he fet mal, que pico amb el colze al braç de fusta i com que ja no sóc el que era em sembla que m'esquerdo tota, i tots corren a agafar-me i aixecar-me i ara mou el braç cap aquí i ara mou-lo cap allà i ara dóna voltes i seu seu no fos cas que et cansessis iaia. Abans per un cop no tenien tants miraments; ni per un cop ni per res, vaja, que quan jo cuinava i ho feia tant bé i m'hi passava tantes hores tots endrapaven i ningú deia ni piu, ni gràcies, ni res, però en canvi quan una cosa sortia malament tots vinga a dir-ho i a queixar-se. La gent només veu les coses dolentes, i es fixen en els que fan de cigala i s'ho passen bé i a les formigues que miqueta a miqueta anem fent no ens fan ni cas. Bé, no, ara sí que em fan cas, que els néts vénen a veure'm sovint i em porten la canalla, vés qui m'hagués dit a mi que seria besàvia i viuria tants anys, quan la meva mare no va arribar ni als seixanta, i mira'm a mi ara, quines coses té la vida. Però els nens me'ls deixen poc, perquè alguna vegada m'adormo, alguna vegada i cada cop més sovint, vaja, i no se'n fien, clar. No se'n fien però no diuen res, sempre muts i a la gàbia, ells. Però jo des d'aquí la butaca els veig que em parlen com als nens i es fan aquella mena de mirades entre ells, la mirada de la llàstima que jo en dic, que no parla però diu moltes coses. I que estàs bé iaia, i que dorms bé, i què has fet avui. Que què he fet avui. Doncs el mateix que ahir i el mateix que demà, fill: res. Arriba una època en que ja no fas res, i si no fas res és que ja fas molt. Però et diuen que estàs sa i que no et pots queixar. I tu què saps, si no em puc queixar; ja et queixaràs tu quan vegis que no pots obrir un pot o que no entens les lletres o que quan t'estires al llit no arribes a agafar la manta. I dic la manta volent, que quedi clar, que sempre fa fred últimament encara que diguin que aquest hivern és tan calurós. Tothom parla de que la terra s'escalfa i ja veus tu quines bajanades que jo cada dia tinc més fred, i per això m'assec aquí, a la butaca vora la llar de foc, i hi posaria les mans a prop però els braços se'm cansen d'estar aixecats i llavors les haig de deixar sobre la falda, i l'escalfor és molt minsa. Millor això que res, que diuen, però jo dia a dia em refredo i tinc la pell del mateix color que l'anell d'or blanc que em va regalar el Cinto, al Cel sia, quan vam fer les noces d'or, i que ara em va gran i em balla. I així passo jo les hores, doncs, fent girar l'anell al ritme d'aquell pasdoble que ballàvem a l'envelat, però ara m'adono que cada dia em costa més recordar-ne la melodia.

Fa tant mal sentir els del pis de dalt
mentre ningú consola un cor vell que grinyola.

2 de desembre del 2011

Capítol seixanta-vuit: Enveges

Els cargols se'n reien de la bavosa perquè no tenia closca. Li deien que si era una vagabunda, que si anava despullada, que si no podia fer allò tan divertit d'amagar-se quan no volia que la veiessin. Els cargols se'n reien de la bavosa perquè li tenien enveja, perquè sabien que sense la càrrega pesada de la closca la bavosa podia anar molt més lleugera per la vida. Els cargols se'n reien i la bavosa els ignorava, altiva, ben amunt. Però poc a poc les crítiques van anar fent una muntanya, que aviat va ser tan alta com l'Everest, i que va aconseguir tocar el petit cor enganxifós de la bavosa: li va fer una esquerdeta que va deixar entrar tota la ràbia i tota l'enveja que havien consumat els cargols. I així, tota rabiosa i tota envejosa, la bavosa va matar una tortuga i li va robar la closca. JÀ! Què es pensaven aquells imbècils? Ella també en tenia una, ara, i més grossa, més resistent i més bonica. 

Però ara no és que anés lenta, no: és que ja no aconseguia ni avançar.

Esa carita tan guapa que llevas tu por la mañana...

1 de desembre del 2011

Observació

Si us plau, desembre, no siguis un mes massa dur. Que no tinguis l'esperit nadalenc gaire exaltat, que no portis massa feina, que no faci gaire fred, que no neixi ningú i que tampoc es mori ningú, que no siguis massa fosc, que el cafè no cremi massa. Ara que m'he tornat sensible al món ja ploraré prou jo per mi sola, no t'esforcis en donar-me més motius. Deixa'm respirar una mica i a veure si al gener les coses tornen a ser com eren abans. Jo ja estava acostumada a no sentir res, saps, desembre? No sé per què heu decidit entre tots que havia de canviar... Però tu no siguis un mes massa dur, va, de debò, enrotlla't. Jo a canvi faré bondat.

Capítol seixanta-set: Gotelé

Recorda moltes coses de quan era petita. Recorda el seu primer dia de classe a parvulari, la senyoreta tocant la flauta, les cadires de plàstic taronja, l'heura del pati. Recorda les tardes de diumenge jugant a fet i amagar amb la família a la casa, tan gran i tan petita, amb tants amagatalls que mai descobria sense fer trampa. Recorda com un punt de llibre passava a ser una nina i com l'aire podia amagar munts i munts d'animals invisibles. Recorda el tobogan, el gronxador, el pont que era llarguíssim i ara recorre en tres passes. Recorda especialment les cançons de l'àvia, el "Mimosa mimosa, no me seas zalamera y engañosa" i l'odiat "Marina Marina Marina, contigo me quiero casar", el pa amb tomàquet tallat a dauets dels dissabtes al matí, l'olor de croissant i de laca, la barreja de barrufets amagats en el fortí dels indis amb els playmobil, els llargs passeigs amb els dits per les parets blanques buscant països que no coneixia en els grumolls de gotelé, amb la sintonia de Les tres bessones i les rialles sonant de fons.

Li agradaria poder recordar, també, en quin moment van canviar les coses.



Ja no veig res al gotelé. Només taques.

Que sóc feliç, per fi t'ho puc dir.