29 d’abril del 2012

Capítol noranta-quatre: La meticulositat

En Celdoni és l'home més meticulós que he conegut mai. Sèiem costat per costat a la Facultat, a tercera fila i ben centrats; ell sempre arribava cinc minuts abans, s'asseia, preparava sobre la taula un bloc amb deu fulles de paper en blanc i col·locava el material d'escriptura (bolígraf blau, bolígraf negre, boligraf vermell, ploma amb tinta negra, llapis de mines, goma d'esborrar neta, marcador fluorescent groc llimona) en vertical perquè la inclinació de la taula no els fes relliscar durant la classe i el cling contra el terra emparquetat no distragués a ningú, deixava la bossa a sota del seient i es posava les ulleres. En Celdoni porta les mateixes ulleres des de que era petit; quan, lògicament, el cap li va començar a créixer i a eixamplar-se-li, va trucar a una òptica suïssa (perquè els suïssos sempre són els millors en tot, pensa) perquè li reproduïssin exactament el mateix model; fins que no va rebre-les no va sortir de casa, i va ser una sort que les encarregués com a entrega urgent i que preveiés que el trajecte coincidís amb la setmana de vacances posterior als exàmens de la Facultat, perquè si no s'hauria perdut unes classes molt interessants i en Celdoni és dels que s'horroritza amb la idea de fer campana. Val a dir que a casa del Celdoni s'hi està molt bé; jo també m'hi hagués quedat, si hagués fet falta. En Celdoni es va comprar un piset al carrer Girona amb l'herència que va cobrar d'un tiet avi per part de mare que l'estimava molt. És un pis petit amb les finestres molt grans; a mitja tarda, quan hi entra el sol i es filtra per les cortines llargues i ondulants de la finestra del menjador, fa que les parets s'enlluernin i semblin blanques, tot i ser grogues; les parets són grogues perquè en un estudi dels xacres va saber que el color groc representa el xacra manipura chakrá, que proporciona rectitud i un sentit intern de moralitat, a més de proporcionar fortalesa i guiar els sentiments cap a l'amor.

Si alguna cosa li sobra al Celdoni és precisament amor, i si li sobra tant és perquè en rep molt. En Celdoni és d'aquells homes que semblen cadells, que els mires i et vénen ganes d'amanyagar-lo i de dir-li que no pateixi, que el món ja s'arreglarà. Era el preferit de tots els professors de la Facultat, fins i tot dels que no ens impartien cap matèria, i també de tots els alumnes. Era el delegat, el subdelegat i el secretari. Jo vaig tenir sort de seure al seu costat per casualitat el primer dia de classe i de no moure-me'n durant els anys que va durar la carrera (que els dos ens vam treure alhora, dedicant-hi temps i esforços que no he esmerçat mai més en cap altre aspecte de la meva vida). En Celdoni era el més aplicat de la classe i ens esperonava a tots a ser-ho d'una manera tan delicada que mai ens vam adonar que li fèiem cas. En Celdoni era un més i era el millor. En Celdoni era l'ànima. Només hi ha una persona que no estimava en Celdoni, i era precisament la noia de qui ell estava enamorat.

No en sabem res, d'aquesta noia. Si no en sabem res deu ser perquè no és important. Em refereixo a que no sabem si és rossa o morena o pèl-roja, si és alta o baixa, si és prima o grassa, si canta bé, si balla, si sap fer truites de sis ous o si pinta marines les nits de lluna plena. Tot això ens és igual. La qüestió és que en Celdoni l'estimava amb bogeria. Li enviava flors, bombons, cartes, limusines. L'esperava a la porta de l'aula a l'entrar i al sortir. Li composava cançons i li tocava amb guitarra i harmònica des de peu de carrer mirant al seu balcó amb ulls plorosos. La perseguia sense que el veiés i s'hagués deixat matar per ella si hagués fet falta. I ella, ni cas: alçava el cap quan passava pel seu costat i ni tan sols el mirava. Un dia se'n devia cansar i li va dir, amb molt males formes i davant de tota la classe, que el deixés en pau, que ella no volia res, que no l'estimava. En Celdoni va obrir molt els ulls i tots el companys vam quedar impressionats i vam plorar durant tres dies. Més tard, en Celdoni mateix em va explicar que aquell rebuig havia sigut com si li haguessin disparat una fletxa al mig del cor, una fleta plena de verí, que se li va anar escampant per tot el cos i el va canviar. La mirada de cadellet d'en Celdoni va canviar a partir d'aquell dia i va esdevenir la del gos Cèrber.

Ara en Celdoni s'està esperant darrere d'una cantonada a les fosques i ho té tot preparat. Poc queda d'aquell noi innocent i pur que jo vaig conèixer fa uns anys. Veu que la noia de la que havia estat enamorat (potser encara ho està, no ho sabem, ara en Celdoni fa temps que no m'explica coses) surt radiant per la porta del bloc de pisos on viu. En Celdoni s'acota, obre la nevereta de plàstic blau plena de glaçons que ha portat, en treu una estalactita punxeguda, agafa aire i corre dissimuladament darrere de la noia. Quan veu que enfila un carrer desert l'agafa per l'espatlla, l'obliga a girar-se i li clava l'estalactita al cor. La noia posa cara de sorpresa i dolor, però en Celdoni amb prou feines la veu perquè ella cau ràpid al terra i a més ell ja està fugint. Quan ha recorregut tres illes de cases i ha girat dues cantonades, s'atura, es posa bé la corbata i camina amb parsimònia cap a la feina. Pel camí passa per davant d'una farmàcia i veu que la creu lluminosa marca una temperatura que frega els 40ºC; amb aquesta calor, les restes d'estalactita no trigaran a fondre's i no quedarà cap prova de l'assassinat, a part del forat al cor de la noia, pel què no sent cap tipus de remordiment; ell també té un buit al cor i la policia no se n'ha preocupat pas. 

Arriba a la feina cinc minuts abans del que marca el seu horari, s'asseu a la cadira giratòria, prepara sobre la taula un bloc amb deu fulles de paper en blanc i col·locava el material d'escriptura (bolígraf blau, bolígraf negre, boligraf vermell, ploma amb tinta negra, llapis de mines, goma d'esborrar neta, marcador fluorescent groc llimona) en vertical perquè la inclinació de la taula no els faci relliscar durant el torn de treball i el cling contra el terra enrajolat no distregui a ningú, deixa la bossa darrere del respatller i es posa les ulleres (les mateixes que té des de que era petit). És un home meticulós, en Celdoni.

Vull la lluna a dins del llit.

23 d’abril del 2012

Capítol noranta-tres: No existeixen els herois (Una altra cara de la llegenda de Sant Jordi)

La princesa estava enamorada del forner del poble. Era un home baix i panxut, amb el cabell pèl-roig envoltant una calba incipient, i la cara sembrada de pigues com llavors de sèsam. Feia els millors pans del reialme. Cada matí quan encara era fosc posava la massa fermentada al foc de llenya i deixava que les flames crepitessin; l'aroma, gairebé com una carícia, s'escolava per les escletxes de la porta, sortia per la finestra i arribava fins a la cambra de palau on dormia la princesa. Ella no s'imaginava cap manera millor de començar els seus dies. Bé, a dir la veritat, i encara drogada per l'olor del pa coent-se, sí que se li acudia alguna manera millor, però s'aplicava a allò que havia sentit a dir: a falta de pa...

El drac no era dolent. Potser tampoc no era un bo del tot, però no complia els requisits per donar la talla per ser el dolent de debò, el més real de la pel·lícula. Dels set pecats capitals, cinc els descartava: no tenia ni luxúria, ni avarícia, ni ira, ni enveja, ni supèrbia; sí que és cert que la majoria de vegades el podia la peresa i sempre, sempre, la gola. El drac no era dolent però tenia gana, una gana atroç que li regirava els budells i que els feia xerricar, una gana que, si no se saciava ràpid, acabava derivant en un atac de nervis. Però dolent, el drac, no ho era. 

Sant Jordi no era cap sant. S'havia apuntat voluntari a les croades per veure fetge i sentir sang, per notar com els cossos feien una estrebada de carn crua quan els fendia amb l'espasa, per escoltar el clong de les armadures i el crec dels ossos quan es trencaven, per sentir com clamaven pietat. I per no concedir-la, però enganyant-los abans: que si era un home li demanava que a canvi dels diners li perdonaria la vida, que si era una dona li deia que després de violar-la la deixaria marxar, que si era canalla els explicava que podien anar tranquils cap als seus companys i que ningú els hi faria mal. I després morts, tots morts. Cada nit ho celebraven a la tasca, emborratxant-se fins que la llum del dia començava a despuntar. 



La història podria haver sigut ben simple. La princesa s'hauria pogut casar amb el forner, i aquest, gràcies al tracte de favor del que llavors seria el seu sogre, podria haver aconseguit a bon preu el material necessari per fer pans i pastissos pel drac fins a fer-lo quedar satisfet. Haurien sigut feliços i el regne hauria fet per sempre més olor a sucre i a llevat. I del Jordi, no n'hauríem hagut d'arribar a saber res, o com a mínim res que no fos que havia estat detingut i penjat pels collons sobre un fossat ple de cocodrils. Fi.



Però tots sabem què va passar. El rei no va escoltar la veu de la princesa, que havia de ser dèbil i submisa, i va tirar pel dret. Quan se li va acabar el menjar per deixar el drac fart va començar a donar-li ciutadans; va arribar el torn del forner; la princesa es va desmaiar. Quan es va despertar va veure el paperet que el seu pare li sostenia davant del nas i que designava qui seria la propera víctima: ella. Va marxar cap a la cova del drac trobant-se cada cop pitjor i va deixar que se li mengés una cama dreta sense oposar resistència. La resistència, però, la va posar l'estómac del drac, que va identificar la princesa com un aliment en mal estat: estava tan trista que ja no estava sana. Així que, com que la sabata de cristall de la princesa li tapava l'esòfag i no podia vomitar, també es va començar a trobar malament. I en aquestes que va arribar el Jordi encara mig borratxo, va veure que la princesa era guapa, es va voler fer el milhomes per impressionar-la i va córrer a matar el drac sense pensar-s'ho. El rei va aplaudir perquè havia trobat la manera de solucionar la crisi del reialme (ni menjar ni ciutadans, gairebé) i va regalar-li la princesa al Jordi perquè en fes el que en volgués. El Jordi va veure que li faltava una cama i li va fer fàstic el monyó, però se la va endur somrient i, un cop a la seva casa destrossada, la va deixar en un racó, com una flor que es panseix ràpid sense que ningú la vegi. 

I així va ser com els escrivans del regne, que seguien la màxima aquella de "crec el que veig", van redactar la Història del reialme deixant el rei com a generós, el drac com el malvat, la princesa com la bleda i el Jordi com un sant.



Però sabeu què?

No existeixen els herois. Aquests, com a mínim, no.

Tenim el riure a favor!

21 d’abril del 2012

No penso tornar a beure tornar a beure mai més,
i així quan siguem vells recordarem el dia d'avui
com la meva última ressaca.

18 d’abril del 2012

Capítol noranta-dos: No em feu enveja

Doncs a mi em feu llàstima. De debò. Tota aquesta gent, tots aquests mandataris, tots tan rics i tan posats, tots amb l'oportunitat de fer coses grans, coses importants, bones, generoses, altruistes, coses per recordar. Sí que les recordarem, sí. Desgraciats. No sabeu el que donaríem (jo i molta gent) per tenir una mínima part de les possibilitats que teniu vosaltres per sortir endavant, per realitzar els nostres somnis. Que quedi dit, ja que hi som, que teniu uns somnis ben pobres. Sou, la gran majoria, com l'anti Mides: tot el que toqueu ho convertiu en merda. Però no, no voldria ser vosaltres. No voldria haver de justificar-me de cada decisió presa, d'haver de crear-me enemics allà on trepitgés, d'haver de plorar pels racons tothora, d'haver de sentir-me ni que sigui per una part molt minsa responsable de la desgràcia i l'enfonsament de centenars de persones i països. Perquè, vosaltres, sentiu? Se suposa que sou humans, però no acabo de saber visualitzar al meu voltant persones tan egoistes i mesquines com alguns de vosaltres podeu arribar ser; i que consti que jo no sóc una d'aquelles que només veu la bondat en els altres, no: jo veig les coses bones i les dolentes, i, sovint, en les dolentes m'hi recreo. Però per sort sou pocs; no n'hi ha gaires com vosaltres. Sou pocs però us sabeu fer veure. Teniu sort, s'ha de reconèixer, i que també quedi clar que jo no crec en la sort, però és que si no no m'ho explico. La sort és l'única resposta a que persones tan vulgars puguin haver arribat tan amunt. No dic que sigui fàcil arreglar el món, està clar que no, està tot mastegat de fa dies, ja ho sé... però ni un esforç, podeu fer? Ni amagar l'orgull un segon i unir-vos? Que no veieu que ens n'anem a la merda? Un esforç, per petit que sigui, va, que qualsevol faci el primer pas. No costa tant. No és tan complicat com ens voleu fer creure. Però no ho fareu, ja se us veu quan sortiu per la tele, vantant-vos fins i tot quan demaneu disculpes: "Ho he fet malament, prometo que no hi tornaré". Ja no teniu cinc anys, en teniu uns quants més i prou moral a l'esquena com per continuar fent el mateix camí de sempre. I ara feu això, demà fareu allò, i d'aquí dues setmanes ningú se'n recordarà de res perquè deveu tenir un altre merder programat perquè no puguem aixecar cap. Però podem; podrem. Perquè potser vosaltres no ho sabeu i potser a nosaltres ens costa de recordar-ho, però hi ha una vida de debò, una vida molt més important que la que ens voleu fer conèixer, més enllà dels diners i dels blocs de pisos i del fum i de la fam, una vida basada en les coses simples. Què feu, quan arribeu a casa? Deu ser horrible no poder descansar mai. Si pogués, em convertiria en mosquit i estaria tot el dia buscant-vos l'orella per no deixar-vos dormir, perquè intentéssiu protegir-vos tots els punts dèbils i veure quins són, i llavors, de cop, xac!, anar a atacar just allà. I fer mal. I fer sang. Com feu vosaltres, però sense ser insectes. O potser sí, ara no ho sé. Si no fos perquè no cal, es podria fer una pel·lícula de por amb les vostres històries. Però el que fa por de debò és que serien (són) reals. Insectes poderosos. Però no em feu enveja. Gens. A mi m'agrada la vida que veig al meu voltant, que és la de les coses simples. Se us fa difícil comprendre la simplicitat? M'és igual. No em feu enveja, dic, i a vegades ni tan sols m'arribeu a fer ràbia, però us juro que a vegades quan us escolto parlar, quan us veig tant preparats per tenir una vida sense cap il·lusió en viure, em vénen ganes de plorar.

Pels que són d'aquí i d'allà, del mar i la muntanya. 
Per tots els que vulguin ser benvinguts, per tots els que vulguin ser tocats,
els presento la república de la tramuntana.

16 d’abril del 2012

Capítol noranta-u: Haver de ser vell

Ha de ser fotut ser vell, i haver d'agafar l'ascensor sempre perquè no tens prou força per aixecar les cames, i haver d'aguantar que els nens se t'avancin per l'esquerra quan camines per la vorera, i haver de tenir un punt de suport tan ridícul com un bastó, i haver de menjar caramels de menta, i haver de cuinar sense que ningú et doni les gràcies, i haver de saber cosir bufandes quilomètriques i jerseis gruixuts per les nits que faci fresca, i haver de veure com sense voler t'acostumes a dir frases de "nena tapa't" i "nen cada dia estàs més alt", i haver d'adormir-te cada tarda a la butaca, i haver de mirar sèries avorrides i programes insulsos, i haver de posar el volum de la tele altíssim, i haver d'aguantar que les mans et tremolin i els ulls et pesin, i haver de cuidar els néts encara que no en tinguis ganes, i haver de passar dies tancat a casa, i haver de sortir dos cops a la setmana per anar a comprar i un cop al mes per anar a la perruqueria a que et deixin el cabell amb molt volum i molta olor a laca i de color blau vell, i haver de tenir pots de colònia de plàstic tou, i haver de demanar que et tallin les ungles, i haver de veure com la tecnologia avança a un ritme que tu no pots seguir, i haver de portar ulleres per llegir, i haver de recordar un nom i no poder i potser ni tan sols poder recordar què és un nom i potser ni tan sols poder recordar què és recordar, i haver de suportar que et parlin com si fossis un nen petit deficient xinès que ha passat la seva gestació a la Lluna i ha arribat a la Terra no sabem com ni per què, i haver de saber curar els cops d'aire amb una espelma i els refredats amb farigola, i haver de tenir la targeta de bus per jubilats, i haver de portar roba de vell, i haver de fer servir un calçador, i haver de dur al moneder una llista de telèfons de la família per si mai passa res i no els recordes, i haver de tenir un calendari de La Caixa penjat a la cuina, i haver de tenir un pot de vidre amb galetes i un altre amb pasta i un altre amb arròs, i haver de guardar sempre les restes de menjar que fas de més, i haver de ballar agafadets i sense moure's gaire de lloc, i haver d'anar a tots els actes on regalin canapès, i haver de conèixer tots els veïns de l'escala i uns quants de les cases del voltant dels fills, i haver de rellegir mil vegades les mateixes novel·les perquè ara ja no en fan com les de quan tu eres jove, i haver de tenir figures de porcellana a casa, i haver de tenir-ho tot sempre net, i haver de rebre gent a casa que es presenta sense avisar quan encara vas amb bata i no et pots canviar perquè trigaries massa, i haver de trucar a la família per telèfon per saber com està i per matar el temps que tant t'angoixa, i haver de renunciar al sexe, i haver de prendre mil pastilles de colors per curar mals que no paren d'augmentar.

I haver d'anar a enterraments d'amics, i plorar i alegrar-te'n, perquè cada dia que passa i cada mort més que vius és una victòria més en la guerra de la teva vida. Una guerra que ningú et va dir que hauríeu de lluitar. Una guerra que és com si us llancessin a l'arena a lluitar contra cent gladiadors i víkings normands armats només amb una tapa de cubell d'escombraries i una baguette.

Em miro i em pregunto fins on puc arribar
sense perdre el nord.

11 d’abril del 2012

Capítol noranta: En algun moment ens vam equivocar

El gat és gat i està content de ser gat i vol ser gat. 

El gos és gos i està content de ser gos i vol ser gos.

El cavall és cavall i està content de ser cavall i vol ser cavall.

El pardal és pardal i està concent de ser pardal i vol ser pardal.

El dromedari és dromedari i està content de ser dromedari i vol ser dromedari.

El tauró blanc és tauró blanc i està content de ser tauró blanc i vol ser tauró blanc.

L'humà és humà i no sempre està content de ser humà i vol ser fotògraf, literat, terapeuta, periodista, logopeda, joier, biòleg, arquitecte, enginyer, músic, informàtic, guarda forestal, bomber, metge, infermer, restaurador, cuiner, educador, advocat, jugador de futbol, entrenador, ballarí, científic, model, escalador, botiguer, alpinista, mànager, escriptor, polític, dissenyador, empresari, tècnic de so, surfer, historiador, cambrer, psicòleg, actor, mestre, jardiner, carnisser, filòleg, veterinari, traductor, antropòleg, assessor. Vol ser més alt, més prim, més baix, més gras. Vol tenir el cabell més ros, els ulls més clars, el nas més petit, la boca més gran, les orelles més juntes, les dents més blanques, el coll més llarg, les espatlles més rectes, la cintura més estreta, les mans més boniques, els peus més petits. Vol tenir un cotxe, una casa i un sou millor que el del seu veí, que ho té semblant i que també ho vol millor que el del seu veí, que ho té semblant. Vol ser més feliç que el més feliç.



I qui és que pot dir que és feliç?

Tots. Jo com a mínim (els dies que em trec la bena dels ulls) puc.

Entre que ho veig i ho entenc va creixent la certesa
que no ens necessitem, però ens tenim.