Capítol cent vuit: (Buit)

Enyorava el romanticisme de la pluja. Enyorava aquest despertar-se perquè les gotes repiquen a la finestra, el cafè calent, les pàgines gruixudes dels llibres, els nens saltant als tolls amb botes d'aigua, les pel·lícules d'amor de diumenge, els banys amb escuma, els mitjons roses, el silenci, els petons d'esquimal. Enyorava la mandra i els dits encongits, els lòbuls glaçats, el cor com una esponja. Enyorava aquell dolor al final de la mandíbula de quan t'empasses molts somriures. Enyorava aquest recolliment dels òrgans a l'estèrnum (òrgans dels quals no en vull saber res, perquè jo adoro els cossos per fora, però per dins em fan un fàstic que no us sabré explicar mai), aquest malestar de qui sap que ha passat, està passant o passarà alguna cosa; aquesta premonició estranya que fa por i que no vols investigar, per si de cas. Enyorava els ulls sensibles i les emocions a flor de pell. Enyorava els pensaments que surten com poemes.

Una llum fluixeta.

I el llit tan gran.

I els dos coixins. 

I la manta, amb estrelles de colors.

I el portaespelmes sense espelma, 

que ja s'ha consumit.

I l'olor de maduixa que ara flota.

Com la son, que també flota,

i crec que aviat m'atraparà.

Els somnis.

Els meus somnis, qui els escriu?

Ja ve la son, va venint.

I el llit tan gran,

i els dos coixins...

Enyorava la música de quan no hi ha música, la roba estesa sense sentit, les llibretes sempre noves i sempre brutes. Enyorava les nits buides, les nits desesperades: si no tingués tants veïns, cridaria (no sé si d'alegria, si de ràbia o si de llàstima). Enyorava aquesta necessitat d'humanitat, de sentir coses, d'absorbir el món quan passa. Enyorava el crec-crec i el fred que d'aquí a dos dies odiaré, però que ara fa que m'estimi. Enyorava les tardes fosques i les carícies a l'esquena amb un dit, fins al clatell i tornar. Enyorava els núvols negres i pesants com una nòrdica. Enyorava les tasses, i els barnussos, i els peluixos que crien pols, i els llapis de fusta de colors que mai faig servir però que m'alegren quan els miro, i l'olor de terra molla.

I a tu, potser, també

Però només potser.

♫

If I was a flower growing wild and free

all I'd want is you to be my sweet honey bee.

(Aquí, més i millor)

Capítol cent set: Diada (p.m.) / Pell de gallina i alguna llagrimeta

Érem l'home vell que volia creuar en bici el Carrer Diputació una hora abans de començar la manifestació i que en va haver de baixar perquè no es podia avançar. Érem aquella colla que va veure que podia fer negoci pintant amb ceres qualsevol racó de pell lliure. Érem la nena petitíssima que anava a coll del seu pare i que portava una estelada de cartró pintada per ella mateixa, deformada i arrugada, preciosa. Érem la senyora que quan no podíem ni moure'ns es va girar per dir-me que, si avançava un grup de catalans, ja era com si avancéssim tots. Érem el grup de gralles afinades que teníem al darrere i el grup de gralles desafinades que teníem al davant; érem soroll, molt soroll. Érem la gent que arrossegava una estelada gegant i que ens feien botar, acotar-nos, cantar fort i ballar. Érem tots els càntics possibles. Érem el noi negre guapíssim que hi havia una mica més cap a la nostra dreta. Érem els castellers, i després també érem els diables, i en tot moment érem el gegant que ni avançava ni ens deixava avançar. Érem l'home que portava l'estelada lligada a una canya de pescar. Érem la parella d'avis que teníem al davant, tota l'estona agafats de la mà. Érem tots els nadons que hi havia, i als que d'aquí uns quants anys potser haurem d'explicar què era un independentista, com qui explica que hi havia hagut dinosaures amb ales en un món que ara està ple d'ocells que volen lleugers. Érem la coral que cantava i la gent del voltant que els mirava en un silenci absolut. Érem els ulls brillants d'aquella dona, i també n'érem el somriure. Érem les càmeres i l'entusiasme amb què s'aixecaven les banderes quan ens sobrevolava un helicòpter. Érem els avis d'aquella residència, tots molt grans, tots molt vells, que no podien sortir però que omplien els balcons amb estelades i no paraven de ballar. Érem, per què no?, els conductors d'autobusos i tots els que treballaven. Érem els que en faran un periodisme net. Érem els nuvis que sortien de l'església i venien a la manifestació encara vestits per donar, allà també, el "sí vull". Érem el Capità Independència, el noi dels Cavalls per la Independència, la senyora amb la túnica feta amb l'estelada. Érem la gallineta que ha dit prou. Érem els que per primera vegada anaven a una manifestació (i érem els que sabem que qui es torna independentista no retorna mai a l'estadi anterior). Érem tots els qui es van perdre enmig de la gentada i que no podien trobar-se perquè les línies estaven col·lapsades. Érem els que avui començaven classes, els que les continuaven i els que anaven a treballar ben d'hora ben d'hora. Érem les cartolines verdes que responien a preguntes més que òbvies: sí, sí, sí, sí, sí. Érem els qui vam avançar poc més de dos-cents metres. Érem els peus destrossats, les esquenes destrossades, els colls destrossats i les ganes de continuar intactes. Érem la pressa. Érem els qui van tornar a la seva terra expressament. Érem tots els que voldrien haver-hi estat i no van poder. Érem molts, moltíssims! Érem tots els que algun dia podrem dir als nostres fills: "Jo hi vaig ser!", i inflar-nos d'orgull. Érem, sobretot, tots els que van morir pel que nosaltres celebrarem d'aquí a no gaire; érem tots i cadascun d'ells. Érem la dignitat, i el respecte, i la humilitat, i la valentia, i la confiança, i l'emoció, i l'alegria, i la il·lusió infinita. Érem la certesa. Érem els que ja hem fet història però no en tenim prou. Érem els que hem perdut la por. Érem els que tenim raó. I érem els que ben aviat serem lliures.

♫

Som llàgrimes en la mirada, som el coratge de seguir,

som la ferida mai tancada, som la història que no han escrit.

Som l'arbre enmig de la tempesta, som els estels que van teixir,

som l'esperança i la tristesa, som el poble per construir. 

I, quan la nit ens ve a buscar, som tot un món per estimar.

(Aquí, més i millor)

Capítol cent sis: Diada (a.m., que diguéssim)

Hi ha alguna cosa emocionant a l'ambient, com si haguessin renovat l'aire i ara es respirés net. Hi ha la pressa i les ganes, i aquesta mena d'il·lusió incipient de qui sap que passarà el que ha de passar. I que serà bonic. Hi ha, a finals d'estiu, una sensació de Nadal, com si haguessin de venir els reis (o potser, precisament, com si els reis no haguessin de venir mai més). Hi ha una complicitat alegre quan se sent sense parar allò de: "Tu hi seràs, demà? Jo també hi seré!": hi serà tothom.

I ja no es tracta de ser imparables ni de cordar-se el cinturó per passar-s'ho bé; potser no es tracta ni de llevar-se d'hora. No es tracta d'estirar uns fort per aquí i els altres forts per allà perquè tombi, tombi, tombi. No es tracta de ser una tropa que va per Europa ni de no voler ser una regió d'Espanya ni un país ocupat. No es tracta de portar xancletes i bambes i tovalloles i motxilles i gorres i cantimplores amb l'estelada: no anem d'excursió a la platja. No es tracta de posar-se l'estelada com a capa: no som Capitans Catalunya. No es tracta de marxes de torxes ni de cartolines verdes. No es tracta d'estar tots junts perquè junts som més forts que un de sol ni perquè tots units fem força.

Tot i que de fet sí, es tracta de tot això. Precisa i exactament de tot això.

Però aquesta vegada em quedo amb el que va dir en Miquel Calçada, ara ja fa un temps: "No hem de pensar en quin dia arribarà la independència, sinó en què farem el dia després". Perquè aquesta vegada la tenim a tocar, i seria una llàstima arribar tard a la nostra pròpia cita.

♫

De vegades m'agrada pensar que demà s'acaba el món.

(Aquí, més i millor)