Capítol cent catorze: El "què" del que ens preocupa

M'han preguntat fa un moment que què ens preocupa als joves. Així, en fred. I no he sabut què dir. Potser perquè és més fàcil respondre què no ens preocupa: res. Tenim com aquesta façana de ciment crostat ple de guixades més o menys reivindicatives, més o menys treballades, més o menys lluminoses. Tenim aquests posats plens de gorres que queden massa altes i pantalons que cauen massa baixos, de samarretes massa grans i faldilles massa curtes, dels colors cridaners o de l'estricte negre, que mai se sap si és elegant o sinistre. Tenim aquesta tendència a somriure i a abraçar-nos i a dir que tot va de puta mare quan sabem que no, que les coses no són com ens volem imaginar que són. Tenim el nostre propi Show de Truman fet a mida per nosaltres mateixos, del qual en som plenament els conscients protagonistes; cadascú, del seu. 

Però no és veritat. Als joves no és que no en preocupi res: és que ens preocupa tot. Ens preocupa l'edat, encara que sembli estúpid, perquè per alguna som això (o així): joves, cadellets, gairebé nens de papà. Ens preocupa créixer, també, i totes les responsabilitats que això comporta. Ens preocupa el físic i l'estètica (i que digui que no és un grandíssim mentider). Ens preocupa la imatge que projectem, curosament descuidada fins a l'últim detall. Ens preocupa la manera com ens expressem, els llocs que freqüentem i la gent amb qui sortim. Ens preocupa no tenir diners per estudiar, o tenir-ne i no saber què estudiar, o estudiar per estudiar sense cap motivació, o estudiar massa i no tenir temps de res més, o estudiar i que t'agradi i saber del cert que quan acabis no tindràs feina i tot el temps invertit es quedarà reduït a un paperet firmat per gent que no t'importa (sempre que l'hagis pogut pagar; i això també et preocupa, tornem-hi). Ens preocupa treballar, en tots els aspectes en que el treball pugui preocupar: que si poc, que si massa, que si mal pagat, que si lluny, que si previsible, que si decebedor, que si arriscat, que si etcètera infinit. Ens preocupa marxar de casa. Ens preocupa que, un cop haguem marxat, entenguem com funcionen les mil cartes que ara passen desapercebudes: ens preocupa el banc, ens preocupa la llum, ens preocupa l'aigua, ens preocupen les reunions de veïns. Ens preocupen les paperetes electorals que ara mateix no paren d'arribar i el del que vénen acompanyades: ens preocupa la política, molt, potser massa. Ens preocupa el sexe, desenganyem-nos: ens preocupa si no tenim amb qui tenir-ne i si tenim amb qui tenir-ne, i aquí s'hi barreja un altre concepte: ens preocupa l'amor: ens preocupa que sigui com a les pel·lícules i també que no ho sigui, ens preocupa que sigui no correspost, ens preocupa que s'entengui de diferents maneres (perquè hi ha tantes maneres d'entendre l'amor, oi?), ens preocupa que ens lligui, ens preocupa que sigui prou fort com per esborrar-nos el nostre mapa de vida encara per dibuixar. Ens preocupa el que està bé i el que no, la llibertat i la veritat, la moral i els ideals: en tinguem o no en tinguem, defensarem la nostra opinió amb ungles i dents, perquè és de les poques coses que tenim per segur que és nostra (ho és, però?). Ens preocupa el món, un món que sempre hem vist així però que som capaços de concebre de mil maneres diferents i idíl·liques, fantàstiques, perquè si una cosa tenim clara és que podem canviar-lo. I ens preocupa fer-ho bé. Ens preocupa tot, i ens preocupa sempre. I el pitjor de tot és que ens preocupa que ens preocupi.

Per això és més fàcil fer veure que no ens preocupa res. Perquè si algú et pregunta que què et preocupa i li respons que tot això, el més probable és que es maregi i hagi de seure una estona, tot blanquinós i suat. Perquè la "gent gran" tendeix a no recordar que no fa tant va formar part de la "gent jove", i té por de buscar dins seu aquella engruna de joventut que espero que tothom conservi en algun raconet del seu ser i que li respondria la pregunta amb molta més emoció. I perquè per alguna cosa som joves, i ens podem permetre cada dia encaixar-nos un somriure nou més gran que l'anterior i dir que tot va de puta mare. I creure'ns-ho.

♫

I know am sounding stupid but is it ok.

(Aquí, més i millor)

Capítol cent tretze: La Ventafoks (o La Ventafucks)

Hi va haver una vegada una fada fadrina, però la resta del temps no n'hi va haver cap. Hi va haver una carbassa que només era una carbassa i uns ratolins que de cap manera haurien pogut semblar cavalls. Hi va haver unes sabates que només cabien en uns peus desproporcionadament petits, en uns peus embenats com a l'antiga Xina, en uns peus d'esclava. Hi va haver una noia que creia en contes de màgia però que no sabia que la màgia és una mentida. Com gairebé tot. Hi va haver un pobre príncep desgraciat i elegant que buscava una princesa que sabés ballar per tenir-la tota la vida asseguda al tron; era el típic príncep del que totes les plebees s'enamorarien quan el veiessin passar, sense saber que allò no era amor ni era res. Hi va haver una madrastra dolenta que ho havia guanyat tot i que continuava amb les mans buides, perquè a la madrastra dolenta no toca que ningú l'estimi i, per tant, les seves riqueses augmentaven només en zeros a l'esquerra. Hi va haver una noia sense nom, una altra, que era coneguda pel nom de Ventafocs. Quina mena de nom és aquest? Hi va haver una vegada una història de tradicions horroroses en què la nena pobra de família rica s'havia de casar amb algú que no estimava però que la podia mantenir per tenir una vida que pot rebre qualsevol nom menys lliure lluny de tota la gent que l'havia despreciat. I quina merda de vida, direu, i sí, però la Història diu que les coses s'han de fer així i vinga tots a córrer darrere dels capritxos de la Història.

La noia sense nom es volia dir Karme, amb ka, i viure en un piset okupa del Raval de Barcelona, i si el país on vivia actualment no era Catalunya no patiu que segur que hagués trobat la manera d'arribar-hi, perquè el món és ple de gent bona que estima sense dobles intencions (encara que sembli difícil de creure!!!) que l'hauria ajudat a viatjar. I s'hauria fet kresta (també amb ka) i es guanyaria la vida cosint bolsos moníssims de  patchwork i monederets amb llunes índies estampades. I hauria trobat un noi o una noia que l'estimés de debò i haurien viscut junts a l'okupa fins que fossin prou grans com per adonar-se que una vida així no seria per sempre i llavors es comprarien un àtic des del que veurien totes les teulades de la ciutat i ella pintaria i ell faria les torrades cada matí després de fer l'amor a la dutxa. O potser no, potser no hauria trobat ningú, i seria la mar de feliç llevant-se cada dia a un lloc diferent del món sense saber què li passaria abans de tornar a ficar-se al llit, i cremaria Moccies i Espinoses fent una dansa ritual per allunyar els mals esperits. I hauria sigut conscient que un dia es faria vella i lletja i no li importaria en absolut; hauria sigut conscient de que la història havia de tenir final i que ella, igual d'especial que la resta d'humans, es moriria. I no li faria cap por. I seria feliç de collons, molt més del que hauria estat si no s'hagués atrevit mai a sortir de casa i a perseguir els seus somnis, hòstia, que per alguna cosa els tenia.

No?

♫

Regardez-moi, 

de toute manière je vous en veux pas et je suis comme ça.

(Aquí, més i millor)

Capítol cent dotze: A propòsit del #14N

Que quedi clar des d'un principi que estic a favor de fer vaga. Que quedi clar que no tinc ni idea ni de política ni d'economia més enllà del que sap tothom i del que és de sentit comú. Que quedi clar, també, que no estic estudiant ni treballant, i que ara per ara el meu dia a dia es basa en contemplar el món des de tants punts de vista com trobo pel camí, sovint amb la càmera a coll. I, és clar, si sumo aquestes tres premisses entenc que el que pugui escriure a continuació no tingui cap validesa i que no us interessi per res; hi estic d'acord, així que podeu tancar la pàgina sense cap remordiment que no ens enfadarem.

Encara sou aquí? Som-hi doncs.

Estic a favor de fer vaga perquè estic cansada de que em trepitgin sense que jo pugui protestar; avui voldria ser el nen petit que fa la marranada perquè el dolent de la classe li ha tornat a fer la traveta i per fi aconsegueix que el castiguin. Estic a favor de fer vaga i perdre part del sou, perquè crec que hi ha coses per les quals val la pena arriscar el benestar propi; i sí que hi ha petites empreses, i hi ha autònoms, i hi ha gent que no té la culpa de res, però i què? No recordeu el poema de Niemöller? Doncs això. I si ho voleu més simple penseu en D'Artagnan: tots per un i un per tots. Estic a favor de fer vaga perquè dec ser una romàntica que s'emociona amb la idea d'un poble unit que lluita per un objectiu en comú, com seria la justícia, per sobre de estupideses tals com la procedència o la classe social. Estic a favor de fer vaga perquè em considero una persona lliure, i als lliures no ens fan callar tan fàcilment.

Ara, tota la violència, tot el vandalisme... de debò? És a dir, sou conscients del que esteu fent? Jo quan faig vaga, o quan protesto, o quan estic al llit pensant en el lloc idílic on m'agradaria viure, no me l'imagino així. I tampoc imagino que l'aconseguim mitjançant accions d'aquestes. Jo vull una terra (i ara parlo en global, no em refereixo només al meu futur país independent) on hi hagi prou llibertat com per acceptar que cadascú pot pensar d'una manera diferent, i on això no sigui un impediment per poder viure en harmonia. Vull una terra tolerant i pacifista, una terra que es mereixi el respecte del món, una terra digna amb uns habitants dignes. I no, aquest no és el camí per arribar-hi.

No entraré al cercle viciós de parlar de polítics, policies i altres desgraciats, perquè ja ho he fet en moltes altres  ocasions i a hores d'ara no em sorprèn res del que pugui veure relacionat amb ells (que fort, eh, que hi hagi batalles campals i ferits i que hagi arribat a no immutar-me!). Ara, de vosaltres, que formeu part del nosaltres... què voleu que us digui, n'espero bastant més. Digueu-me idealista.



Afegir també, ja que hi som, que d'aquí quatre dies hi ha eleccions i que tots aquells que no heu obert els ulls encara hi sou a temps. Que últimament parlar d'independència sembla molt fàcil, però recordeu que darrere de la màscara bonica que a molts ens agrada hi ha menudeses com els cops de porra, l'euro per recepta i les retallades infinites. Com volent dir...

♫

Encara ens oferiu les molles i, com deia l'Ovidi, volem el pa sencer:

no coneixeu la fam acumulada que tenim.

(Aquí, més i millor)

Capítol cent onze: L'erugueta

De dintre d'una poma l'erugueta mira fora i fa que no amb el cap: que no i que no, que de cap manera, que ella no surt d'allà. Que ja sap que el lloc habitual de viure de les erugues no són les pomes, però que i què, que ella ara ja hi és i que troba que s'hi està la mar de bé. Que no és tant per la il·lusió de pensar en les llavors que han quedat en cadascuna de les cinc cambretes, que quan passi la tardor es convertiran en un pomer. Que les pomes sí que li agraden, per aquell regust dolç i àcid alhora, i per aquell suc tan fresquet, d'acord, però que tampoc no és per això. Per què ningú ho entén? Per què ningú és capaç de veure que el que li passa a l'erugueta és que té por a sortir de la poma i convertir-se en una papallona adulta? A la pobra erugueta li fa pànic haver de volar sola!

♫

Si mi vida es un vaso de leche tu eres mi madalena.

(Aquí, més i millor)