Capítol cent disset: L'escrit dels ous (2012, c'est fini)

I aquesta puta manieta que dicta que tothom que té un bloc ha de fer un escrit bonic per acabar l'any, d'on surt? A mi no em dóna la gana. I no em dóna la gana perquè, em sap greu dir-ho, quin any de merda el 2012. I per ser fidels a la realitat (a la meva realitat, que al capdavall és per la qui escric) el "merda" hauria d'anar en majúscula, negreta i subratllat, però tots sabem que aquest és un bloc molt fi que no admet segons quin tipus de comentaris. Ja, clar. Vist ara, així, amb perspectiva i amb ràbia, juro que no m'hauria importat gaire que el món explotés amb foc i fum i efectes especials el dia 21.

PERÒ EH, RELAXEM-NOS, QUE NO PASSA RES! Que la vida és bonica i llaaaaaaaaarga, i malgrat tot continua, i les ganes de viure no es van escapar durant els dies freds de febrer: segueixen estant aquí, intactes, preparades per mossegar quan faci falta. I mossegaran, i tant. I viure és igual de preciós i encisador com ho era ara fa un any just; potser fins i tot amb més matisos, amb més llums i ombres, amb més raconets que ve de gust descobrir. Acompanyada, gràcies,

i si és possible que sigui per la mateixa gent que va començar i acabarà l'any amb mi. Així, sense voler-ho, com de passada. Sense haver-nos de dir cada cinc minuts que ens estimem, perquè ja ho sabem. Sense haver de fer teatre, sense haver de fingir. Una cosa natural, subtil, un cop a l'espatlla o una cella que s'alça així com sospitant. Gestos que no calen però que són imprescindibles. Les tonteries importants que donen sentit al tot.

Continuarem aquí, al peu del canó, com sempre. Uns dies enfadats, uns dies tristos, uns dies alegres. Què més dóna. Junts. I feliços, què collons; molt i molt feliços. Menjant anissos com si fos el final d'un altre capítol d'aquest conte que vivim sense adonar-nos-en.

♫

Adéu adéu adéu, i bon camí.

Adéu adéu adéu i bona sort.

Només et vull agrair tot el temps que hem estat junts,

crec que si has estat a gust ho podríem repetir.

(Aquí, més i millor)

Observació

Tinc una coseta per dir-te, així, fluix, a cau d'orella. Quan ningú miri. Com qui explica un conte.

I, en canvi, no te la diré.

♫

Dies freds, demàs calents.

Només cal esperar.

(Aquí, més i millor)

Capítol cent setze: La gent que no volia entendre

Se'ls hi podia explicar amb bones paraules, i a crits, i fins i tot amb llàgrimes als ulls. Se'ls hi podia escriure un conte o composar una cançó per fer que un grup de mariatxis els perseguís tot el dia cantant-la a ple pulmó. Se'ls podia preparar una conferència amb experts en el tema per fer-ho tot més entenedor. Se'ls podia amanyagar amb paraules boniques i amb llaminadures, enganyar-los amb un teló de flors i purpurina. Se'ls podia amenaçar, ensenyar-los fotos de cossos torturats horriblement, dir-los que matarien a la seva família, condemnar-los a una existència trista i solitària vagant pels carrers de la ciutat amb guants de mig dit bruts de remenar contenidors. Se'ls podia ignorar. Se'ls podia agafar per les espatlles i sacsejar-los fins que les ulleres (en el cas que en portessin) li rellisquessin fins la punta del nas. Se'ls podia mirar al fons dels ulls i seguirien sense reaccionar.

Primer pensaríeu que són sords, i que vaja, quina llàstima, la vida els ha fet així.

Després pensaríeu que sou muts, i que vaja, quina llàstima, la vida us ha fet així.

O que us heu quedat afònics, i que la culpa es vostra, que sou realment dolents.

Finalment veuríeu que només s'han posat taps a les orelles.

♫

Boire pour la soif,

je ne sais pas ce qui de nous deux restera.

(Aquí, més i millor)

Capítol cent quinze: Riure o plorar

El departament d'urgències és encara pitjor que qualsevol altra ala de l'hospital, i ho puc afirmar amb la seguretat de qui en els últims tres mesos ha passat moltes estones tancada allà. Jo era d'aquelles persones que tenen por a qualsevol cosa relacionada amb els metges; si fos per mi, no hauria entrat ni a les farmàcies. Però ara... puf!, tot allò ha desaparegut: puc mirar les extraccions de sang i tocar les ferides, sé com s'organitzen els torns i saludo algunes infermeres, i fins i tot tinc clissada la màquina de begudes que no torna canvi de segons quines monedes.

Per entrar al box d'urgències he de parlar amb un guarda de seguretat per demanar-li que m'hi acompanyi: les portes estan tancades amb clau. Les claus, per principi, em recorden sempre el mite de la caixa de Pandora; ara, més. Les olors són asèptiques, els colors són apagats. Només destaquen els sorolls, molt barrejats: les rodes dels carros que giren al terra i grinyolen, les instruccions ràpides dels metges, els familiars que esperen a fora i parlen fluix, les respiracions entretallades dels malalts, els bip bip bip de les màquines, i, destacant per damunt de tot, el plor net i angoixant d'un nadó, que deu ser molt petit i que sembla que pateixi moltíssim. És asfixiant. El guarda de seguretat m'avança i m'obre la porta número deu, com si fos la presentadora estúpida d'un programa de televisió. Iiiii a la porta número deu veurem què li ha tocat a la concursant d'avui! Recordem als teleespectadors que aquest concurs no permet canvis ni devolucions i que, un cop obrin la porta, hauran d'assumir les conseqüències d'haver participat al programa. Vejam vejam...

La iaia està sopant. Són les set i ja sopa. O ho intenta, perquè encara li costa una mica agafar la forquilla. Acaba, l'ajudo a netejar-se i enretiro la tauleta de rodes on hi ha la safata. I veig les cames. Em cago en la puta, la meva iaia no tenia aquestes cames. No així, no fa tant poc temps, no tan primes, no tan dèbils. I li miro els braços, i els té igual, ben plens de blaus de les punxades fondes que li van fent. I tampoc no els tenia així. Ni les mans, tan arrugades, amb les venes tan marcades, que sembla que siguin tendons. Ni els ulls: els ulls tampoc no els tenia tan tristos.

Em passen moltes coses pel cap. I penso que és trist, molt trist, que l'habitació s'assembli tant a una cel·la de presó, sense gens de color, sense cap flor, sense res que li doni un toc d'esperança, encara que ja ningú hi confii. I penso que jo, això, no ho vull mai. I em moro de ràbia i penso que és injust, molt molt molt injust, que després de tota una vida d'esforços i sacrificis, de patir i viure com la que més, el final vagi arribant d'aquesta manera, tan lent, tan agònic, tan humiliant per un mateix. Jo a aquesta dona l'estimo i veure que la vida no li torna el que ha donat em fa un mal gairebé físic. Tremolo.

I faig un parell de passes i m'assec al llit i li agafo la mà i parlem i riem. Riem molt. Perquè això sí que no ens ho prendrà ningú.

♫

We wear our scraves just like a noose.

(Aquí, més i millor)