I jo, que ja venia enamorada de París de casa, em trobo que és exactament com m'imaginava i que alhora és totalment diferent del que m'havia plantejat. Que la música brolla de tot arreu, i es barregen els acordions del carrer i els pianos dels bars i el so del riu com corre i l'accent ràpid i dolç de la gent quan et parla. Que el carrer està ple d'olors, des de vi fins a formatge, passant per les flors roses dels milers de jardins que ara comencen a despuntar. Que els croissants són brillants i tendres, tendríssims, i si et lleves d'hora (quan els carrers encara estan mig adormits i no hi passeja ningú) els pots comprar encara calentons i notar com se't desfan a les mans. Que les baguettes són cruixents i les boulangeries semblen un somni. Que el menjar és deliciós i els cambrers una monada. Que l'aire està impregnat d'art, com si la ciutat en sí mateixa ja fos la millor obra de la Creació, i que ho contamina tot: que hi ha músics, pintors i poetes a cada cantonada. Que la llum és màgica, daurada i càlida, i que quan a les nits com avui es reflecteix als tolls tota la monumentalitat de l'espai entens que algú pogués escriure allò de "puedo escribir los versos más tristes ésta noche". Que les teulades són blaves i que les xemeneies estan brutes, però així, com amb un toc d'encant. I que, efectivament, és la ciutat de l'amor, però segurament només perquè és impossible no enamorar-se.
Que és nostàlgia; una nostàlgia freda, dura i que mossega. I que no sé d'on surt. Que potser em ve a mi de dintre o que potser hi ha sigut sempre. No ho sé. No ho vull saber. No vull saber res.
Només sé que em quedaria a viure per sempre en aquest moment,
si hi pogués afegir algunes coses.