Us dibuixeu així, amb aquest aire de perdonavides que es creu qui sap què i que ens rebat els arguments amb una indolència que ratlla el fàstic, com el pare que tusta el cap del nen abans d'enviar-lo a córrer una mica perquè no emprenyi després d'aguantar-li les gracietes davant de la resta d'adults per poder ensenyar la monada tan ben educada i dòcil que tenen a casa. M'aneu de hippies reciclats que es passegen pel mercadet de diumenge buscant un collar de fusta amb el símbol de la pau, quan la meitat de vosaltres el confoneu amb el de Mercedes del papà, i a la mínima ocasió ens dispareu com míssils discursets preparadíssims fins al descuit sobre la importància de la igualtat, de la justícia, de l'amor entre germans. Què us penseu, imbècils? Que no ens preocupa? Us empasseu com xais els arguments d'altres que pensen el mateix que vosaltres, els repetiu i així feu una cadena en la que us acaroneu amb paraules dient-vos els uns als altres com arribeu a molar per ser tan diferents i tenir un pensament tan apartat del de la majoria de societat que es preocupa per nimietats com el país; us n'empasseu tants que de tant en tant algú explota en un orgasme d'elogis i és el líder camuflat durant un temps limitat que acaba quan algú altre diu reiterades vegades la paraula de moda. "Demagògia", "radical", "antisistema", "nacionalisme". I ens direu "no no, és que nosaltres no mirem les estadístiques, nosaltres només volem gent que s'estimi i que entengui que el món així no pot funcionar, que hi ha coses més importants que la independència, com la fam al món"; robeu les paraules a qualsevol Miss de la pila. O "no no, és que nosaltres no creiem en la política, perquè hi hem descobert molta corrupció"; molt bé, Sherlocks, nosaltres no ens n'havíem adonat. Us referiu a vosaltres mateixos com a "lliurepensadors" i ens mireu per sobre l'espatlla amb sorna, oh grans coneixedors de la Veritat eterna.
Ja.
No sou lliures, amors. De fet, amb prou feines sou pensadors. Obriu els ulls.
O aneu a la merda.
Estúpids. Així per acabar.