31 de març del 2011

Capítol vint-i-quatre: El dia que va morir l'àvia

El dia que va morir l'àvia es va adonar que no li havia ensenyat a escriure. La recordava, menuda, asseguda en aquella butaca de flors a la que ella amb prou feines arribava, i es recordava a ella mateixa, amb les mans molsudetes i suaus, com brioixos, tibant-li de les faldilles per poder escalar amunt amunt. Amb l'àvia no podien jugar a llegir contes, perquè l'àvia no en sabia. Era velleta i arrugada, i sabia fer els pastissos més bons del món, i li cantava cançons boniques que parlaven d'un soldat i de unos zapatitos de color café, però no podia llegir. No entenia les lletres. I per això, el dia que se'n va adonar, ella li va prometre que li ensenyaria a escriure. Però s'havia anat fent gran, i cada cop tenia el cap més ple de coses, de jocs, de grups de música, de vacances, de nois, de ràbia, d'amigues... els pensaments antics havien de deixar pas als pensaments nous, i així va ser com es va anar oblidant de la seva promesa. Fins aquell dia. El dia que va morir l'àvia se'n va recordar, de sobte, com si un llampec o un martell la fessin trontollar. L'àvia s'havia mort sense poder llegir mai una revista mentre esperava a la perruqueria i sense poder llegir mai contes als néts que van venir després. Li va saber molt greu; sabia que l'àvia l'havia perdonada (perquè l'àvia era tan dolça!), però ella havia trencat la promesa, i això no es fa. Va plorar molt; va plorar tant que al final sabia que ni ella mateixa, que sabia escriure, podria explicar mai per què plorava. Perquè va resultar que també en aquells dies, els dies que van venir després del dia que va morir l'àvia, es va adonar que no havia acomplert cap de les promeses que s'havia fet quan era petita: no havia volat en globus, ni havia trobat un esquirol al bosc que es passaria el dia a la seva espatlla i que seria molt simpàtic, ni havia anat a viure a París, ni havia après a fer els pastissos de l'àvia que ara ja mai aprendria a fer...



(Final obert)

Fa calor; què tal si encetem una síndria?

28 de març del 2011

25 de març del 2011

Observació

No entenc per què la gent posa "m'agrada" a les seves pròpies publicacions. És estúpid. I obvi. No? O és que ara som tan (espai per posar l'adjectiu que us sembli més adequat i que jo no he sabut trobar) que publiquem coses que no ens agraden per perjudicar la nostra imatge i així, quan s'adonin que no és veritat, ens idolatrin? Estem de broma o què passa?

Dels núvols no es baixa, dels núvols es cau.

23 de març del 2011

Pausa publicitària: Prosa

La necessitat d'escriure és com la necessitat de fer un somriure quan ens fan un altre somriure. S'ha de fer, s'ha de treure, no es pot quedar a dintre perquè, si es queda a dintre, el somriure es fa malbé, esdevé ganyota, i, les lletres, punxen que se't claven per tot el cos i que no et deixen viure en pau. Jo ja feia un cert temps que no sabia què em passava, que em sentia malament, que em sentia com si fos una gerra buida que s'ha d'omplir amb alguna cosa perquè, si no, s'hi fa un pou de pols i un niu mortuitori d'escarabats i sargantanes.

La nevada del cucut,
Blanca Busquets

Capítol vint-i-tres: La fama (La infàmia?)

L'actor de teatre amateur, que de ben petit havia fet de Nen Jesús als Pastorets, no entenia com als seus amics els costava tant entendre que els havia de deixar de veure. Ells no eren ningú! Uns mediocres amb una vida d'un gris pàl·lid, amb activitats tan emocionants com anar a comprar al súper o quedar per fer una copa els caps de setmana; uns mediocres que mai sortirien (com ell) en lletra petita a les pàgines grogues de les publicacions que repartien gratuïtament en sortir de l'estació de tren local i que la gent que es dignava a agafar-les utlitzava per cobrir el fons de la gàbia dels canaris. Com podien ser així? Que no ho veien, que pertanyien a móns diferents? Ell ja era famós!

Baixant per Santa Clara he trobat a faltar els teus ulls
i tot el que m'explicaven de la vida de reüll...

18 de març del 2011

Capítol vint-i-dos: Des de la terrassa del setè pis

Tot és foscor, però foscor estranya, com grogosa, o taronja, o blanca. Una foscor molt blanca, sí, que potser és així per la llum que entra per l'escletxa que deixen els ulls, mig tancats, per on només hi veus una part molt estreta de les teulades de la ciutat i tot de línies negres i brillants que són les pestanyes. Un ocell vola i s'escapa del teu punt de vista; obres els ulls del tot. I llavors la llum blanca (o groga, o taronja, o ara ja potser blava) et deixa cec cinc segons. Justos, comptats. El temps suficient per adonar-te que, quan tornis a tenir visió, ja quasi veuràs la primavera...



(Un número ben bonic, vint-i-dos!)

Que vivan los idiotas que nos hacen reír.

17 de març del 2011

Capítol vint-i-u: He dit (Petita crònica crítica enfadada amb el món)

A mi de debò que em fa molta llàstima el que va passar, passa i continuarà passant en els pròxims dies al Japó. Llàstima i por, perquè el que passi allà ens afectarà a tots. Però el que no suporto és la hipocresia de la gent quan tracta el tema. Estic segura que a tothom li sap molt greu el desastre, perquè bàsicament no crec que hi hagi ningú tan inhumà com per eviar que l'afecti, però... cal? De debò cal que ara tots diem que ens sentim japonesos, que ens posem banderes al perfil, que dediquem cançons? No ens sentim japonesos perquè no tenim ni idea del que deuen sentir ells ara, perquè és impossible, i perquè no. De la mateixa manera que l'any passat ens sentíem haitians, o tailandesos al 2004, suposo. No? Au va. No vull dir que l'empatia no estigui bé, però em comença a semblar que tota aquesta onada és una altra moda solidària que d'aquí quatre dies ningú recordarà (a no ser que acabi havent un final apocalíptic nuclear, és clar, que llavors ho recordarem durant el temps que ens quedi, però ja tindrem prou feina a ajudar-nos a nosaltres mateixos). El que em fa més ràbia de debò és que els que ara s'omplen la boca parlant de catàstrofes i de plataformes d'ajuda i de donacions, quan troben un indigent pel carrer o veuen un immigrant que té problemes o una família que amb prou feines pot arribar a final de més són (som? Som, suposo; que trist) els primers en allunyar-se per carrer i seguir xiulant.

Desenganyem-nos: el món no s'ha tornat boig, ens hem tornat bojos nosaltres.

Deu ser que aquest cony de temps se'm fica al cos.

15 de març del 2011

Capítol vint: Sub

Al submarinista li podrien haver caigut perfectament els ulls de tant com els obria per la sorpresa. Allà baix, tot era màgic. L'aigua era terriblement freda i, enmig d'aquella gelor, milers de peixos de colors nedaven gràcils. L'envoltaven per tots cantons, el miraven amb sorpresa, fugien corrents i tornaven; semblava que es riguessin d'ell. Les algues i els coralls ballaven en les onades. I els colors. El blau passava a ser verd i el verd groc i el groc taronja i el taronja vermell i el vermell marró roca que s'enfilava i es tornava del blanc encegador de la llum que, quan marxava, tornava a donar pas al blau dòcil del cel. Eren els colors que un pintor boig tindria a la seva paleta. El submarinista només desitjava embolicar-se d'algues com en una butaca i deixar que totes les bèsties tropicals el convertissin. En el que fos. Perquè, enmig de tota aquella fantasia, encara li semblava més absurd que a la terra enfonsar-se per buscar una mica d'or perdut de feia segles enmig de la bellesa d'aquella postal marina...

14 de març del 2011

I per fi, relaxar-me celebrant el plaer indescriptible
que és estar amb tu avui que et fas gran.



Capítol dinou: El final

I mentre l'èpic final del món arribava enmig del caos provocat pels terratrèmols i els huracans, que alguns atribuïen a la fúria dels Déus i altres a la poca decència dels humans; mentre els sostres de les cases s'esfrondaven i la gent no sabia si dir que era per la mala qualitat dels materials de construcció o perquè és clar, en aquests països ja se sap, no està previst que puguin passar aquestes desgràcies; mentre els mars arrassaven la terra i s'enduien per davant tot el que trobaven, i la gent es barallava per entrar a robar en un súper o per pujar a una muntanya prou alta, cridant, empenyent-se, fent-se mal, oblidant que el món s'acabaria encara que aconseguissin l'últim model de televisors amb pantalla plana i que permetessin veure com la vida se n'anava en 3D; mentre tot això passava, el nen petit seguia tendrament abraçat al seu elefant rosa.

Que era suau, suau...

Has obert un ull mandrós i callat,
i has tornat al teu somni privat.

8 de març del 2011

Capítol divuit: Autocrítica

Si de debò fos sincera, en els meus múltiples "sobre mi" no hi posaria fragments de llibres ni frases críptiques que remarquen les meves vessants literàries i budistes. Si de debò fos sincera, en els meus múltiples "sobre mi" hi hauria escrit més o menys això.

La Marina s'enfada molt, però poc, o poc, però molt. Té mal caràcter, però i què? La Marina estima molt, però poc, o poc, però molt. Té moltes pors, però algú ho nota? La Marina té pànic als contractes i als compromisos. I als paràsits (entenent com a paràsit qualsevol ésser viu que, tenint capacitat per pensar, no ho fa). La Marina és totalment sincera quan diu que li encanten les mentides. Parla molt, però sempre es queda amb ganes de dir alguna cosa més; parla massa! La Marina dorm poc i, com que no sap de números, la proporció de somnis s'excedeix sempre. Possiblement té els somnis més surrealistes i coloristes del món, que mai explicarà del tot a ningú. La Marina voldria ser un personatge de novel·la, però mai sap si seria la bona o la dolenta. Quan era petita volia que li regalessin una espasa, però mai la va demanar i es va quedar sense. La Marina creu que el motor del món no és l'amor, sinó la llibertat. També creu que en realitat ningú fa mai cas de totes les mentides escampades per tots els "sobre mi" del món i per això mai escriurà un munt de veritats que voldria explicar si no fos perquè sap que ningú se les creuria.

I el fum d'aquest bar em confón encara més.

3 de març del 2011

I ara corre i trenca l'aire que respires avui,
i et fa viure el moment com si fossin tots els instants que la vida ens regala.




2 de març del 2011

Pausa publicitària: Prosa

Tu canvies cada dia i això, encara que sembli el contrari, és un signe de decadència. Enyoradissa al matí, aventurera a la nit. Representes els papers que qualsevol mite de cinema. Passes de la felicitat a la tristesa, de l'elegia a l'exaltació, com si res. Ets vella i criatura alhora, mai una dona adulta. Ets flonja com la mel i esquerpa com una guineu.

Ramona, adéu
Montserrat Roig

I senyors, tan bo és insistir com saber-se retirar.