31 de desembre del 2012

Capítol cent disset: L'escrit dels ous (2012, c'est fini)

I aquesta puta manieta que dicta que tothom que té un bloc ha de fer un escrit bonic per acabar l'any, d'on surt? A mi no em dóna la gana. I no em dóna la gana perquè, em sap greu dir-ho, quin any de merda el 2012. I per ser fidels a la realitat (a la meva realitat, que al capdavall és per la qui escric) el "merda" hauria d'anar en majúscula, negreta i subratllat, però tots sabem que aquest és un bloc molt fi que no admet segons quin tipus de comentaris. Ja, clar. Vist ara, així, amb perspectiva i amb ràbia, juro que no m'hauria importat gaire que el món explotés amb foc i fum i efectes especials el dia 21.

PERÒ EH, RELAXEM-NOS, QUE NO PASSA RES! Que la vida és bonica i llaaaaaaaaarga, i malgrat tot continua, i les ganes de viure no es van escapar durant els dies freds de febrer: segueixen estant aquí, intactes, preparades per mossegar quan faci falta. I mossegaran, i tant. I viure és igual de preciós i encisador com ho era ara fa un any just; potser fins i tot amb més matisos, amb més llums i ombres, amb més raconets que ve de gust descobrir. Acompanyada, gràcies,

i si és possible que sigui per la mateixa gent que va començar i acabarà l'any amb mi. Així, sense voler-ho, com de passada. Sense haver-nos de dir cada cinc minuts que ens estimem, perquè ja ho sabem. Sense haver de fer teatre, sense haver de fingir. Una cosa natural, subtil, un cop a l'espatlla o una cella que s'alça així com sospitant. Gestos que no calen però que són imprescindibles. Les tonteries importants que donen sentit al tot.

Continuarem aquí, al peu del canó, com sempre. Uns dies enfadats, uns dies tristos, uns dies alegres. Què més dóna. Junts. I feliços, què collons; molt i molt feliços. Menjant anissos com si fos el final d'un altre capítol d'aquest conte que vivim sense adonar-nos-en.

Adéu adéu adéu, i bon camí.
Adéu adéu adéu i bona sort.

Només et vull agrair tot el temps que hem estat junts,
crec que si has estat a gust ho podríem repetir.

28 de desembre del 2012

Observació

Tinc una coseta per dir-te, així, fluix, a cau d'orella. Quan ningú miri. Com qui explica un conte.

I, en canvi, no te la diré.

Dies freds, demàs calents.
Només cal esperar.

27 de desembre del 2012

Capítol cent setze: La gent que no volia entendre

Se'ls hi podia explicar amb bones paraules, i a crits, i fins i tot amb llàgrimes als ulls. Se'ls hi podia escriure un conte o composar una cançó per fer que un grup de mariatxis els perseguís tot el dia cantant-la a ple pulmó. Se'ls podia preparar una conferència amb experts en el tema per fer-ho tot més entenedor. Se'ls podia amanyagar amb paraules boniques i amb llaminadures, enganyar-los amb un teló de flors i purpurina. Se'ls podia amenaçar, ensenyar-los fotos de cossos torturats horriblement, dir-los que matarien a la seva família, condemnar-los a una existència trista i solitària vagant pels carrers de la ciutat amb guants de mig dit bruts de remenar contenidors. Se'ls podia ignorar. Se'ls podia agafar per les espatlles i sacsejar-los fins que les ulleres (en el cas que en portessin) li rellisquessin fins la punta del nas. Se'ls podia mirar al fons dels ulls i seguirien sense reaccionar.

Primer pensaríeu que són sords, i que vaja, quina llàstima, la vida els ha fet així.
Després pensaríeu que sou muts, i que vaja, quina llàstima, la vida us ha fet així.
O que us heu quedat afònics, i que la culpa es vostra, que sou realment dolents.

Finalment veuríeu que només s'han posat taps a les orelles.

Boire pour la soif,
je ne sais pas ce qui de nous deux restera.


11 de desembre del 2012

Capítol cent quinze: Riure o plorar

El departament d'urgències és encara pitjor que qualsevol altra ala de l'hospital, i ho puc afirmar amb la seguretat de qui en els últims tres mesos ha passat moltes estones tancada allà. Jo era d'aquelles persones que tenen por a qualsevol cosa relacionada amb els metges; si fos per mi, no hauria entrat ni a les farmàcies. Però ara... puf!, tot allò ha desaparegut: puc mirar les extraccions de sang i tocar les ferides, sé com s'organitzen els torns i saludo algunes infermeres, i fins i tot tinc clissada la màquina de begudes que no torna canvi de segons quines monedes.

Per entrar al box d'urgències he de parlar amb un guarda de seguretat per demanar-li que m'hi acompanyi: les portes estan tancades amb clau. Les claus, per principi, em recorden sempre el mite de la caixa de Pandora; ara, més. Les olors són asèptiques, els colors són apagats. Només destaquen els sorolls, molt barrejats: les rodes dels carros que giren al terra i grinyolen, les instruccions ràpides dels metges, els familiars que esperen a fora i parlen fluix, les respiracions entretallades dels malalts, els bip bip bip de les màquines, i, destacant per damunt de tot, el plor net i angoixant d'un nadó, que deu ser molt petit i que sembla que pateixi moltíssim. És asfixiant. El guarda de seguretat m'avança i m'obre la porta número deu, com si fos la presentadora estúpida d'un programa de televisió. Iiiii a la porta número deu veurem què li ha tocat a la concursant d'avui! Recordem als teleespectadors que aquest concurs no permet canvis ni devolucions i que, un cop obrin la porta, hauran d'assumir les conseqüències d'haver participat al programa. Vejam vejam...

La iaia està sopant. Són les set i ja sopa. O ho intenta, perquè encara li costa una mica agafar la forquilla. Acaba, l'ajudo a netejar-se i enretiro la tauleta de rodes on hi ha la safata. I veig les cames. Em cago en la puta, la meva iaia no tenia aquestes cames. No així, no fa tant poc temps, no tan primes, no tan dèbils. I li miro els braços, i els té igual, ben plens de blaus de les punxades fondes que li van fent. I tampoc no els tenia així. Ni les mans, tan arrugades, amb les venes tan marcades, que sembla que siguin tendons. Ni els ulls: els ulls tampoc no els tenia tan tristos.

Em passen moltes coses pel cap. I penso que és trist, molt trist, que l'habitació s'assembli tant a una cel·la de presó, sense gens de color, sense cap flor, sense res que li doni un toc d'esperança, encara que ja ningú hi confii. I penso que jo, això, no ho vull mai. I em moro de ràbia i penso que és injust, molt molt molt injust, que després de tota una vida d'esforços i sacrificis, de patir i viure com la que més, el final vagi arribant d'aquesta manera, tan lent, tan agònic, tan humiliant per un mateix. Jo a aquesta dona l'estimo i veure que la vida no li torna el que ha donat em fa un mal gairebé físic. Tremolo.

I faig un parell de passes i m'assec al llit i li agafo la mà i parlem i riem. Riem molt. Perquè això sí que no ens ho prendrà ningú.

We wear our scraves just like a noose.

22 de novembre del 2012

Capítol cent catorze: El "què" del que ens preocupa

M'han preguntat fa un moment que què ens preocupa als joves. Així, en fred. I no he sabut què dir. Potser perquè és més fàcil respondre què no ens preocupa: res. Tenim com aquesta façana de ciment crostat ple de guixades més o menys reivindicatives, més o menys treballades, més o menys lluminoses. Tenim aquests posats plens de gorres que queden massa altes i pantalons que cauen massa baixos, de samarretes massa grans i faldilles massa curtes, dels colors cridaners o de l'estricte negre, que mai se sap si és elegant o sinistre. Tenim aquesta tendència a somriure i a abraçar-nos i a dir que tot va de puta mare quan sabem que no, que les coses no són com ens volem imaginar que són. Tenim el nostre propi Show de Truman fet a mida per nosaltres mateixos, del qual en som plenament els conscients protagonistes; cadascú, del seu. 

Però no és veritat. Als joves no és que no en preocupi res: és que ens preocupa tot. Ens preocupa l'edat, encara que sembli estúpid, perquè per alguna som això (o així): joves, cadellets, gairebé nens de papà. Ens preocupa créixer, també, i totes les responsabilitats que això comporta. Ens preocupa el físic i l'estètica (i que digui que no és un grandíssim mentider). Ens preocupa la imatge que projectem, curosament descuidada fins a l'últim detall. Ens preocupa la manera com ens expressem, els llocs que freqüentem i la gent amb qui sortim. Ens preocupa no tenir diners per estudiar, o tenir-ne i no saber què estudiar, o estudiar per estudiar sense cap motivació, o estudiar massa i no tenir temps de res més, o estudiar i que t'agradi i saber del cert que quan acabis no tindràs feina i tot el temps invertit es quedarà reduït a un paperet firmat per gent que no t'importa (sempre que l'hagis pogut pagar; i això també et preocupa, tornem-hi). Ens preocupa treballar, en tots els aspectes en que el treball pugui preocupar: que si poc, que si massa, que si mal pagat, que si lluny, que si previsible, que si decebedor, que si arriscat, que si etcètera infinit. Ens preocupa marxar de casa. Ens preocupa que, un cop haguem marxat, entenguem com funcionen les mil cartes que ara passen desapercebudes: ens preocupa el banc, ens preocupa la llum, ens preocupa l'aigua, ens preocupen les reunions de veïns. Ens preocupen les paperetes electorals que ara mateix no paren d'arribar i el del que vénen acompanyades: ens preocupa la política, molt, potser massa. Ens preocupa el sexe, desenganyem-nos: ens preocupa si no tenim amb qui tenir-ne i si tenim amb qui tenir-ne, i aquí s'hi barreja un altre concepte: ens preocupa l'amor: ens preocupa que sigui com a les pel·lícules i també que no ho sigui, ens preocupa que sigui no correspost, ens preocupa que s'entengui de diferents maneres (perquè hi ha tantes maneres d'entendre l'amor, oi?), ens preocupa que ens lligui, ens preocupa que sigui prou fort com per esborrar-nos el nostre mapa de vida encara per dibuixar. Ens preocupa el que està bé i el que no, la llibertat i la veritat, la moral i els ideals: en tinguem o no en tinguem, defensarem la nostra opinió amb ungles i dents, perquè és de les poques coses que tenim per segur que és nostra (ho és, però?). Ens preocupa el món, un món que sempre hem vist així però que som capaços de concebre de mil maneres diferents i idíl·liques, fantàstiques, perquè si una cosa tenim clara és que podem canviar-lo. I ens preocupa fer-ho bé. Ens preocupa tot, i ens preocupa sempre. I el pitjor de tot és que ens preocupa que ens preocupi.

Per això és més fàcil fer veure que no ens preocupa res. Perquè si algú et pregunta que què et preocupa i li respons que tot això, el més probable és que es maregi i hagi de seure una estona, tot blanquinós i suat. Perquè la "gent gran" tendeix a no recordar que no fa tant va formar part de la "gent jove", i té por de buscar dins seu aquella engruna de joventut que espero que tothom conservi en algun raconet del seu ser i que li respondria la pregunta amb molta més emoció. I perquè per alguna cosa som joves, i ens podem permetre cada dia encaixar-nos un somriure nou més gran que l'anterior i dir que tot va de puta mare. I creure'ns-ho.

I know am sounding stupid but is it ok.

15 de novembre del 2012

Capítol cent tretze: La Ventafoks (o La Ventafucks)

Hi va haver una vegada una fada fadrina, però la resta del temps no n'hi va haver cap. Hi va haver una carbassa que només era una carbassa i uns ratolins que de cap manera haurien pogut semblar cavalls. Hi va haver unes sabates que només cabien en uns peus desproporcionadament petits, en uns peus embenats com a l'antiga Xina, en uns peus d'esclava. Hi va haver una noia que creia en contes de màgia però que no sabia que la màgia és una mentida. Com gairebé tot. Hi va haver un pobre príncep desgraciat i elegant que buscava una princesa que sabés ballar per tenir-la tota la vida asseguda al tron; era el típic príncep del que totes les plebees s'enamorarien quan el veiessin passar, sense saber que allò no era amor ni era res. Hi va haver una madrastra dolenta que ho havia guanyat tot i que continuava amb les mans buides, perquè a la madrastra dolenta no toca que ningú l'estimi i, per tant, les seves riqueses augmentaven només en zeros a l'esquerra. Hi va haver una noia sense nom, una altra, que era coneguda pel nom de Ventafocs. Quina mena de nom és aquest? Hi va haver una vegada una història de tradicions horroroses en què la nena pobra de família rica s'havia de casar amb algú que no estimava però que la podia mantenir per tenir una vida que pot rebre qualsevol nom menys lliure lluny de tota la gent que l'havia despreciat. I quina merda de vida, direu, i sí, però la Història diu que les coses s'han de fer així i vinga tots a córrer darrere dels capritxos de la Història.

La noia sense nom es volia dir Karme, amb ka, i viure en un piset okupa del Raval de Barcelona, i si el país on vivia actualment no era Catalunya no patiu que segur que hagués trobat la manera d'arribar-hi, perquè el món és ple de gent bona que estima sense dobles intencions (encara que sembli difícil de creure!!!) que l'hauria ajudat a viatjar. I s'hauria fet kresta (també amb ka) i es guanyaria la vida cosint bolsos moníssims de  patchwork i monederets amb llunes índies estampades. I hauria trobat un noi o una noia que l'estimés de debò i haurien viscut junts a l'okupa fins que fossin prou grans com per adonar-se que una vida així no seria per sempre i llavors es comprarien un àtic des del que veurien totes les teulades de la ciutat i ella pintaria i ell faria les torrades cada matí després de fer l'amor a la dutxa. O potser no, potser no hauria trobat ningú, i seria la mar de feliç llevant-se cada dia a un lloc diferent del món sense saber què li passaria abans de tornar a ficar-se al llit, i cremaria Moccies i Espinoses fent una dansa ritual per allunyar els mals esperits. I hauria sigut conscient que un dia es faria vella i lletja i no li importaria en absolut; hauria sigut conscient de que la història havia de tenir final i que ella, igual d'especial que la resta d'humans, es moriria. I no li faria cap por. I seria feliç de collons, molt més del que hauria estat si no s'hagués atrevit mai a sortir de casa i a perseguir els seus somnis, hòstia, que per alguna cosa els tenia.

No?

Regardez-moi, 
de toute manière je vous en veux pas et je suis comme ça.

14 de novembre del 2012

Capítol cent dotze: A propòsit del #14N

Que quedi clar des d'un principi que estic a favor de fer vaga. Que quedi clar que no tinc ni idea ni de política ni d'economia més enllà del que sap tothom i del que és de sentit comú. Que quedi clar, també, que no estic estudiant ni treballant, i que ara per ara el meu dia a dia es basa en contemplar el món des de tants punts de vista com trobo pel camí, sovint amb la càmera a coll. I, és clar, si sumo aquestes tres premisses entenc que el que pugui escriure a continuació no tingui cap validesa i que no us interessi per res; hi estic d'acord, així que podeu tancar la pàgina sense cap remordiment que no ens enfadarem.

Encara sou aquí? Som-hi doncs.

Estic a favor de fer vaga perquè estic cansada de que em trepitgin sense que jo pugui protestar; avui voldria ser el nen petit que fa la marranada perquè el dolent de la classe li ha tornat a fer la traveta i per fi aconsegueix que el castiguin. Estic a favor de fer vaga i perdre part del sou, perquè crec que hi ha coses per les quals val la pena arriscar el benestar propi; i sí que hi ha petites empreses, i hi ha autònoms, i hi ha gent que no té la culpa de res, però i què? No recordeu el poema de Niemöller? Doncs això. I si ho voleu més simple penseu en D'Artagnan: tots per un i un per tots. Estic a favor de fer vaga perquè dec ser una romàntica que s'emociona amb la idea d'un poble unit que lluita per un objectiu en comú, com seria la justícia, per sobre de estupideses tals com la procedència o la classe social. Estic a favor de fer vaga perquè em considero una persona lliure, i als lliures no ens fan callar tan fàcilment.

Ara, tota la violència, tot el vandalisme... de debò? És a dir, sou conscients del que esteu fent? Jo quan faig vaga, o quan protesto, o quan estic al llit pensant en el lloc idílic on m'agradaria viure, no me l'imagino així. I tampoc imagino que l'aconseguim mitjançant accions d'aquestes. Jo vull una terra (i ara parlo en global, no em refereixo només al meu futur país independent) on hi hagi prou llibertat com per acceptar que cadascú pot pensar d'una manera diferent, i on això no sigui un impediment per poder viure en harmonia. Vull una terra tolerant i pacifista, una terra que es mereixi el respecte del món, una terra digna amb uns habitants dignes. I no, aquest no és el camí per arribar-hi.

No entraré al cercle viciós de parlar de polítics, policies i altres desgraciats, perquè ja ho he fet en moltes altres  ocasions i a hores d'ara no em sorprèn res del que pugui veure relacionat amb ells (que fort, eh, que hi hagi batalles campals i ferits i que hagi arribat a no immutar-me!). Ara, de vosaltres, que formeu part del nosaltres... què voleu que us digui, n'espero bastant més. Digueu-me idealista.



Afegir també, ja que hi som, que d'aquí quatre dies hi ha eleccions i que tots aquells que no heu obert els ulls encara hi sou a temps. Que últimament parlar d'independència sembla molt fàcil, però recordeu que darrere de la màscara bonica que a molts ens agrada hi ha menudeses com els cops de porra, l'euro per recepta i les retallades infinites. Com volent dir...

Encara ens oferiu les molles i, com deia l'Ovidi, volem el pa sencer:
no coneixeu la fam acumulada que tenim.

8 de novembre del 2012

Capítol cent onze: L'erugueta

De dintre d'una poma l'erugueta mira fora i fa que no amb el cap: que no i que no, que de cap manera, que ella no surt d'allà. Que ja sap que el lloc habitual de viure de les erugues no són les pomes, però que i què, que ella ara ja hi és i que troba que s'hi està la mar de bé. Que no és tant per la il·lusió de pensar en les llavors que han quedat en cadascuna de les cinc cambretes, que quan passi la tardor es convertiran en un pomer. Que les pomes sí que li agraden, per aquell regust dolç i àcid alhora, i per aquell suc tan fresquet, d'acord, però que tampoc no és per això. Per què ningú ho entén? Per què ningú és capaç de veure que el que li passa a l'erugueta és que té por a sortir de la poma i convertir-se en una papallona adulta? A la pobra erugueta li fa pànic haver de volar sola!

Si mi vida es un vaso de leche tu eres mi madalena.

24 d’octubre del 2012

Observació

A part de les ratlles antigues, avui tenia la intenció de posar per escrit una història preciosa que se'm resisteix des de fa un any i que encara no he trobat la manera d'exterioritzar. Potser perquè em fa por que surti a la llum i que llavors perdi brillantor, o potser perquè, com ja vaig dir una vegada, sóc una egoista i no penso compartir ni una gota d'un plaer que és meu i només meu. Crec que aquest conte me'l quedaré per mi, i el dedicaré a tots els noms que mai podré escriure.

(I amb aquestes cinc línies d'aquí dalt no he pogut reflectir ni una engruna del que volia dir: que per aquesta història, només per aquesta història, és pel que val realment la pena viure.)

Capítol cent deu: Quatre apunts que fa temps que volia fer

No sé com dir el que vull dir. Ni tan sols sé si és moral dir-ho així, per escrit, amb la protecció de la distància i amb l'antifaç que suposa el pensar que mai arribareu a saber si això ho dic jo o un dels meus personatges de conte que mai veuran més llum que la de les pantalles d'ordinador. I, a més, en qualsevol cas, qui sóc jo? Jo només sóc un moment, com vosaltres. L'altre dia un amic em va dir que ens passem la vida preocupant-nos per res ja que al capdavall nosaltres mateixos som res i que el déu o l'ens que sigui que ens hagi creat es deu morir de riure veient en què ens hem convertit; des de llavors no puc parar d'imaginar-me un senyor barbut amb un escuradents a la boca assegut en un tron fet de núvols que mira displicent cap a la Terra i pensa "ara és l'hora de descans, ja ho arreglarem més tard".

Tampoc sé, i això sí que seria important saber-ho, què vull dir exactament. Que sóc feliç? Que estimo molt al món en general? Que la meva vida és rosa i hi plou purpurina? Això ho he dit moltíssimes vegades per tots els canals possibles però, tot i que continua sent cert, i si fa falta ho repetiré fins a quedar-me afònica o sense tinta, en començo a estar cansada. Potser el que us vull dir és això: que n'estic farta. Farta del món d'aparences que hem creat entre tots, que no ens permet ni confiar en nosaltres mateixos. Mirant-me a mi la primera, a vegades m'espanta com puc arribar a ser de freda, fins a quin punt puc arribar a ignorar totalment els meus sentiments. Farta de tenir por de tot i d'estar, com gairebé tots, eternament sola. Farta d'haver de trobar urgentment el meu propi límit amb les relacions amb els altres per no sobrepassar-me i que sembli el que no és. Farta del què diran. Farta del què farem, també. Farta de la rutina i de les dobles vides. Farta d'haver de justificar cada moviment. Farta de les lleis, de les escrites i de les no escrites.

I, en contrapartida, m'encanta viure. És de les millors coses que m'han passat mai.

***

L'altre dia vaig trobar a casa una de les llibretes que escrivia fa uns anys, quan m'atrevia a posar en tinta el que fos que em passés pel cap en aquell moment. Llibretes així, a seques, que no arribaven al nivell de diaris personals, però que tenien alguna cosa molt més íntima que contes i dibuixos. Després vaig descobrir els ordinadors amb contrasenya i tot va canviar. Llegint-la vaig trobar-me amb una de les coses més tristes que he escrit mai, juntament amb una carta mig suïcida que vaig escriure a principis d'any. És igual. Ara tant és, tot són èpoques.

***

Novembre 2007

"Crec que la gent espera massa de mi. No sóc cap geni, i de vegades em sembla que no se n'adonen. El meu tiet sempre em diu que jo arribaré on vulgui, que seré important; tothom pensa que sóc capaç de fer de tot. I a mi m'està bé, m'agrada, perquè entre una cosa i l'altra crec que moltes vegades sé donar la imatge del que volia ser de petita (una espècia d'heroïna justa i valenta, però sense tant teatre tampoc, eh?). M'he acostumat a actuar davant dels altres, per no decebre'ls i que no vegin que en realitat no sóc com semblo. Fingeixo constantment. I, si hi penso, m'adono que m'estic avaluant sempre, sempre, per no cometre cap error i treure la part meva de debò. Controlo com parlo, com escric, com em moc... Ara mateix estic vigilant com escriure el que vull escriure (la lletra, les faltes, la puntuació) perquè si mai algú llegeix això no em malinterpreti i entengui el que no és. No m'agradaria que ningú trobés això. Perquè és meu. 

(...) Hi ha moltes coses que abans eren importants que ara ja quasi no m'afecten. Una vegada vaig llegir que només té nom allò que necessita ser cridat, i llavors em vaig adonar realment que les persones ens necessitem les unes a les altres. Hi ha un fragment d'Esmorzar amb diamants boníssim: «Saps què et passa? No tens valor. Tens por, por d'enfrontar-te a tu mateixa i dir "Està bé, la vida és una realitat, les persones es pertanyen les unes a les altres perquè és l'única manera d'aconseguir la veritable felicitat". Tu et consideres un esperit lliure, un ésser salvatge, i et fa por la idea de que algú vulgui posar-te en una gàbia. Mira, nena...: ja estàs en una gàbia. Tu mateixa l'has construït i en ella continuaràs siguis on siguis, perquè no importa on vagis: sempre t'entrabancaràs amb tu mateixa». És pessimista i horrorós (i no té res a veure amb el que estava dient) però sempre penso que parla de mi.

(...) No m'agrada créixer. Això d'haver de passar dies fins que al final et mors no fa per mi. I no és que em faci por morir-me, perquè és natural i inevitable, i d'alguna manera crec que quan aquestes dues característiques es barregen el resultat por espantar, però no fer por. No ho sé; potser és perquè en el fons encara sóc jove, però la idea de morir-me, més que espantar-me, m'encurioseix. No. El que no m'agrada és haver de créixer, créixer en si. Quan miro els meus pares penso que jo mai podré tenir una vida tan segura, tan rutinària. Llevar-te a tal hora, anar a buscar els nens, comprar menjar sa, treballar, anar a dormir a tal hora. Això sí que em fa por; ho trobo depriment. I el pitjor és que no  són només els meus pares, són tots els grans. Segurament deuen ser feliços (però no crec que els hi pregunti mai: imagina't que em diuen que no).

(...) Per tenir una vida així primer de tot s'ha de tenir parella, i això en si ja és un punt negatiu. Sempre dic a tothom que a mi no m'agraden les coses establertes. La veritat és que no ho sé. Sí que és cert que la rutina em cansa i que necessito molta gent, que no m'agrada lligar-me a grups. Però no ho sé... hi ha vegades que enyoro tenir algú fixe, algú a qui explicar-li absolutament tot i absolutament sempre. Suposo que el dia que tingui parella m'hauré d'imaginar que no en tinc, perquè si no m'espantaré i adéu. Però això dels compromisos sí que m'ho he de plantejar, perquè no em lligo mai a ningú ni a res, en part perquè m'agrada ser lliure (liberal???) i en part perquè em fa por, i no fer una cosa per por sempre és dolent, perquè després em retrec que m'ho poso difícil a mi mateixa per covarda.

(...) Tots estem molt sols."

***

Març 2012

"(...) Aquí tot va bé, o això fem veure. Jo crec que la majoria ho fem veure: expliquem mentides, mentides boniques, mentides per no fer mal, per no fer patir, però que al capdavall són mentides. Jo com a mínim ho faig, molt, més del que voldria. I crec que els altres també, tots una mica. Dissimulem. No et sabria dir si hi ha algú que sigui totalment feliç, ara. Crec que darrere dels posats de felicitat i de "tot m'importa menys que res" hi ha una tristesa infinita. Potser abans també hi era, però llavors no m'hi fixava. No ho sé. No sé res. Només sé que no escric contes perquè ja els explico en veu alta, quan els explico.

(...)  I ara em costa estar a prop de la gent, de qui sigui, sento que no hi encaixo gaire. No és que em tanqui a casa, gens, perquè surto igual i parlo igual i callo igual i bec igual i tot és absolutament igual; sóc boníssima fent veure que no em passa res. Però això és quan hi ha gent. Quan estic sola és diferent. Estic sempre cansada, passo moltíssima estona al llit, amb prou feines dormo; hi ha dies que si no prec til·les no puc dormir, i tot i així sempre dormo malament. Tinc malsons. Ja no m'esgarrapo, però tinc l'esquena destrossada per la tensió. Ahir no em vaig poder llevar del llit, literalment. Em feien molt mal els músculs del coll, del braç esquerre i tota la columna, no em podia posar dreta sense que m'ajudessin. Va ser bastant horrible. Ara ja està, no em fa gaire mal, només una mica, però em puc moure bé. I he baixat a la Llesque i hem fet un cafè i hem parlat i no passa res, però és que sí que passa. Cada dia em costa més i més llevar-me, no trobo motius per estar fora del llit. Em fa por perquè és com si hi hagués dues Marines i una fos feliç i no tingués cap problema i l'altra estigués en la gran depressió, és a dir, el meu cos està en la gran depressió, està fatal, no pot més i no sé quant més aguantarà, però llavors hi penso i m'adono que tot plegat és una tonteria i vinga endavant i riem i passem-nos-ho bé, va. Estar així em fa mal, i adonar-me'n més. Si no me'n recordés de com pensava i sentia abans seria més fàcil, però així és molt difícil. A vegades estic amb la gent i sense voler se'm dispara el xip de Marina-depressiva i no me n'adono i és horrible.

(...) L'altre dia al zoo vaig veure un espectacle de dofins i em vaig posar a plorar. Vaig plorar per un puto espectacle de dofins! Tu creus? És ridícul. Per sort (o no) d'aquestes coses també me n'adono i com a mínim ric. No sé si hauria de riure, perquè si ho penso fredament és trist, però és el que hi ha. I en el fons no deu ser tan terrible, perquè continuo viva, i això és bonic.

(...) però després quan marxo, o quan estic allà i m'adono d'on estic, em torno a sentir molt sola. I no ho estic, tinc molta gent i val molt la pena, però és com si se m'hagués trencat el món que m'havia construït i no el pogués tornar a muntar. Quan em llevo sempre penso "va, un dia més, un dia menys per tornar a estar bé". Cada dia igual, cada dia em dic el mateix, i et juro que m'ho crec i que intento que sigui així, però mai mai mai. Cada dia és igual. I tot continua passant, la gent continua vivint i endavant, i jo sento que no avanço, com si estigués enganxada amb ciment nou i em quedés quieta perquè m'enfonso cada cop que faig una passa. I no puc no puc no puc però he de poder.

(...) I a més cada dia veus que [la iaia] té el cervell una mica més apagat, que li dius una cosa i al cap de cinc minuts ja no se'n recorda, que barreja els noms, que rep les bronques de tothom. La veig tan delicada i tan petita que a vegades crec que l'odio, que odio que ja no sigui aquella dona enèrgica i vital que jo coneixia i que se n'ha anat de cop, sense que me n'hagi adonat. Tothom la renya, tothom li està a sobre, com si fos una nena dolenta de cinc anys, i jo em sento fatal perquè no puc fer res perquè això canviï, perquè és vella i punt, perquè aquestes coses passen. I a mi m'afecta cada cop més veure vells. Mai m'havia agradat, sempre m'havia fet una mica de por, com els hospitals, però cada cop va a pitjor. I em fa ràbia, perquè d'aquí quatre dies les meves àvies es moriran i jo els últims anys hauré estat tan ocupada passant la meva por que ni tan sols m'hauré pogut preocupar cinc minuts per les seves. Deu ser horrible, ser vell. Jo no vull ser-ho. Mai.

(...) I jo estaré bé del tot també aviat, segur. Crec que aquesta nit passada he canviat de xip de debò. Ja tocaria. He canviat de xip tantes vegades, últimament, que ja no sé mai quan he d'esperar que sigui la definitiva. Però ara encara em fa mal el coll i em costa moure el braç: em fa mal el braç i el cap, quan hi penso, i llavors m'adono que he de canviar, que he de tornar a activar-me una altra vegada. No és fàcil; em sorprèn que no ho sigui. Però tinc les coses petites, les que sempre m'han agradat; això no canvia. Passejo molt.

(...) Si fes calor seria més senzill, més ràpid... però encara hi ha dies que fa fred, o que de cop i volta el cel es tapa, i això em desanima. M'estic tornant al·lèrgica al fred, crec. Aviat serà primavera i llavors tot canviarà, segur. Mai m'havia sentit fràgil, i ara tinc la sensació que em puc trencar en qualsevol moment. I en part, des de la meva part més masoca i cruel, i encara que no ho sembli, ho gaudeixo, m'agrada estar malament, m'hi recreo. Quan torni a estar al màxim no em concediré ni un minut per enfonsar-me, o sigui que ara he d'aprofitar. Però potser és això. Clar. Deu ser això. Potser he estat massa temps al màxim sense deixar-me ni un minut per enfonsar-me i ara ho pago tot de cop. Ja no em deu quedar gaire temps, però. Porto molts dies així. Torna a tocar estar bé. Seria maco. Serà.

T'enyoro mars, però si estiguessis aquí no et podria explicar tot això."

***

Però, malgrat tot, estic bé. Estic molt bé, tant que de vegades em sorprèn a mi mateixa no haver-ho deixat córrer tot fa temps. I no parlo de suïcidi, ni de fugir del país, ni de canviar d'ambient. M'agrada qui sóc i on sóc, i vull continuar aquí durant molts anys, potser fins i tot suficients com per arribar a ser vella algun dia. Potser del que parlo és de renunciar, és de submergir-me en una manera de fer i de viure que mai he sentit meva; crec que parlo de rutina i de desencant, de la pèrdua de la il·lusió, de renúncia. I no hi vull caure; en això, no. Perquè m'encanta viure o perquè, com a mínim, en el cas que no m'agradés, tinc gent per la que valdria la pena intentar-ho. I perquè a més, algunes vegades, sento que tinc moltíssimes coses per dir... només és que no sé com dir el que vull dir.

Per dormir tenia un cos, i dormia com un somni:
somniava sempre en jo.

16 d’octubre del 2012

Capítol cent nou: MUAHAHÀ!

L'alarma que avisa dels múltiples perills del Món Actual s'encén fent un niiinoniiinoniiino estrident tot just quan comença a despuntar el sol. La súperheroïna fa un parell de badalls mig enfadats, salta del llit com un llampec i es posa les malles, la capa i l'antifaç perquè ningú vegi el seu veritable rostre un cop surti de casa.  Marxa rabent i mig marejada, preocupada per què serà el que passarà aquesta vegada: l'alarma no falla mai, i té por. També té fred, molt fred, un fred que se li ha ficat als ossos i que li ha deixat la pell del cor com de gallina. Pupil·les dilatades, cabells eriçats, dits estirats, estómac galopant, peus com de plom i cadenes de ferro a la gola; mentre corre i vola pels carrers buscant l'enemic, s'ofega i tremola. Pensa i repensa l'estratègia, fa i refà els moviments, escull amb cura les paraules que poden fer més mal... i quan gira la cantonada es troba amb l'enemic de cara.

I té tanta tanta por, i està tan i tan trista, que només es pot posar a riure.

I quina pena es desencís,
que dolenta i que dolent.

9 d’octubre del 2012

Observació

Nota molt ràpida, molt curta, perquè us feu un esbós del que m'està passant ara.

Resulta que treballes, que treballes molt, que treballes de gust, i que poques vegades cobres. De fet, moltes vegades no cobres perquè no vols, perquè no et sembla necessari, perquè et dónes per pagadíssima quan veus la reacció de la gent quan veu el teu treball. Resulta que a tu et costa molt valorar la teva pròpia feina perquè t'exigeixes més del que sovint pots fer. Resulta que així és com ho vols i que t'està bé.

Resulta que, mentrestant, tens tot un cercle de gent al voltant que et diu que has de cobrar, que et diu que t'has d'adaptar al que majoritàriament agrada, que et diu que has d'anar al darrere de la gent i, si cal, agenollar-te. Resulta que no creuen que la teva filosofia sobre els favors pugui arribar a ser factible mai. Resulta que potser ho fan amb bona intenció, però resulta també que hi ha poques coses que tu odiïs més que que et diguin com has de fer les coses.

Resulta que, mira, un dia, per alguna raó desconeguda, el món es confabula a favor teu i tot comença a funcionar d'una manera tan bona que si us l'expliqués per escrit ara faria por. Resulta que és com si tot tornés a tu, molt a poc a poc però somrient. 

I resulta que estàs molt, molt, molt contenta. Contenta de manera infinita.



(He guanyat! ← Això no es diu, home, Marina...)

Love is the answer,
at least for most of the questions in my heart.

30 de setembre del 2012

Capítol cent vuit: (Buit)

Enyorava el romanticisme de la pluja. Enyorava aquest despertar-se perquè les gotes repiquen a la finestra, el cafè calent, les pàgines gruixudes dels llibres, els nens saltant als tolls amb botes d'aigua, les pel·lícules d'amor de diumenge, els banys amb escuma, els mitjons roses, el silenci, els petons d'esquimal. Enyorava la mandra i els dits encongits, els lòbuls glaçats, el cor com una esponja. Enyorava aquell dolor al final de la mandíbula de quan t'empasses molts somriures. Enyorava aquest recolliment dels òrgans a l'estèrnum (òrgans dels quals no en vull saber res, perquè jo adoro els cossos per fora, però per dins em fan un fàstic que no us sabré explicar mai), aquest malestar de qui sap que ha passat, està passant o passarà alguna cosa; aquesta premonició estranya que fa por i que no vols investigar, per si de cas. Enyorava els ulls sensibles i les emocions a flor de pell. Enyorava els pensaments que surten com poemes.

Una llum fluixeta.
I el llit tan gran.
I els dos coixins. 
I la manta, amb estrelles de colors.
I el portaespelmes sense espelma, 
que ja s'ha consumit.
I l'olor de maduixa que ara flota.
Com la son, que també flota,
i crec que aviat m'atraparà.
Els somnis.
Els meus somnis, qui els escriu?
Ja ve la son, va venint.
I el llit tan gran,
i els dos coixins...

Enyorava la música de quan no hi ha música, la roba estesa sense sentit, les llibretes sempre noves i sempre brutes. Enyorava les nits buides, les nits desesperades: si no tingués tants veïns, cridaria (no sé si d'alegria, si de ràbia o si de llàstima). Enyorava aquesta necessitat d'humanitat, de sentir coses, d'absorbir el món quan passa. Enyorava el crec-crec i el fred que d'aquí a dos dies odiaré, però que ara fa que m'estimi. Enyorava les tardes fosques i les carícies a l'esquena amb un dit, fins al clatell i tornar. Enyorava els núvols negres i pesants com una nòrdica. Enyorava les tasses, i els barnussos, i els peluixos que crien pols, i els llapis de fusta de colors que mai faig servir però que m'alegren quan els miro, i l'olor de terra molla.

I a tu, potser, també
Però només potser.

If I was a flower growing wild and free
all I'd want is you to be my sweet honey bee.

12 de setembre del 2012

Capítol cent set: Diada (p.m.) / Pell de gallina i alguna llagrimeta

Érem l'home vell que volia creuar en bici el Carrer Diputació una hora abans de començar la manifestació i que en va haver de baixar perquè no es podia avançar. Érem aquella colla que va veure que podia fer negoci pintant amb ceres qualsevol racó de pell lliure. Érem la nena petitíssima que anava a coll del seu pare i que portava una estelada de cartró pintada per ella mateixa, deformada i arrugada, preciosa. Érem la senyora que quan no podíem ni moure'ns es va girar per dir-me que, si avançava un grup de catalans, ja era com si avancéssim tots. Érem el grup de gralles afinades que teníem al darrere i el grup de gralles desafinades que teníem al davant; érem soroll, molt soroll. Érem la gent que arrossegava una estelada gegant i que ens feien botar, acotar-nos, cantar fort i ballar. Érem tots els càntics possibles. Érem el noi negre guapíssim que hi havia una mica més cap a la nostra dreta. Érem els castellers, i després també érem els diables, i en tot moment érem el gegant que ni avançava ni ens deixava avançar. Érem l'home que portava l'estelada lligada a una canya de pescar. Érem la parella d'avis que teníem al davant, tota l'estona agafats de la mà. Érem tots els nadons que hi havia, i als que d'aquí uns quants anys potser haurem d'explicar què era un independentista, com qui explica que hi havia hagut dinosaures amb ales en un món que ara està ple d'ocells que volen lleugers. Érem la coral que cantava i la gent del voltant que els mirava en un silenci absolut. Érem els ulls brillants d'aquella dona, i també n'érem el somriure. Érem les càmeres i l'entusiasme amb què s'aixecaven les banderes quan ens sobrevolava un helicòpter. Érem els avis d'aquella residència, tots molt grans, tots molt vells, que no podien sortir però que omplien els balcons amb estelades i no paraven de ballar. Érem, per què no?, els conductors d'autobusos i tots els que treballaven. Érem els que en faran un periodisme net. Érem els nuvis que sortien de l'església i venien a la manifestació encara vestits per donar, allà també, el "sí vull". Érem el Capità Independència, el noi dels Cavalls per la Independència, la senyora amb la túnica feta amb l'estelada. Érem la gallineta que ha dit prou. Érem els que per primera vegada anaven a una manifestació (i érem els que sabem que qui es torna independentista no retorna mai a l'estadi anterior). Érem tots els qui es van perdre enmig de la gentada i que no podien trobar-se perquè les línies estaven col·lapsades. Érem els que avui començaven classes, els que les continuaven i els que anaven a treballar ben d'hora ben d'hora. Érem les cartolines verdes que responien a preguntes més que òbvies: sí, sí, sí, sí, sí. Érem els qui vam avançar poc més de dos-cents metres. Érem els peus destrossats, les esquenes destrossades, els colls destrossats i les ganes de continuar intactes. Érem la pressa. Érem els qui van tornar a la seva terra expressament. Érem tots els que voldrien haver-hi estat i no van poder. Érem molts, moltíssims! Érem tots els que algun dia podrem dir als nostres fills: "Jo hi vaig ser!", i inflar-nos d'orgull. Érem, sobretot, tots els que van morir pel que nosaltres celebrarem d'aquí a no gaire; érem tots i cadascun d'ells. Érem la dignitat, i el respecte, i la humilitat, i la valentia, i la confiança, i l'emoció, i l'alegria, i la il·lusió infinita. Érem la certesa. Érem els que ja hem fet història però no en tenim prou. Érem els que hem perdut la por. Érem els que tenim raó. I érem els que ben aviat serem lliures.

Som llàgrimes en la mirada, som el coratge de seguir,
som la ferida mai tancada, som la història que no han escrit.

Som l'arbre enmig de la tempesta, som els estels que van teixir,
som l'esperança i la tristesa, som el poble per construir. 



I, quan la nit ens ve a buscar, som tot un món per estimar.

10 de setembre del 2012

Capítol cent sis: Diada (a.m., que diguéssim)

Hi ha alguna cosa emocionant a l'ambient, com si haguessin renovat l'aire i ara es respirés net. Hi ha la pressa i les ganes, i aquesta mena d'il·lusió incipient de qui sap que passarà el que ha de passar. I que serà bonic. Hi ha, a finals d'estiu, una sensació de Nadal, com si haguessin de venir els reis (o potser, precisament, com si els reis no haguessin de venir mai més). Hi ha una complicitat alegre quan se sent sense parar allò de: "Tu hi seràs, demà? Jo també hi seré!": hi serà tothom.

I ja no es tracta de ser imparables ni de cordar-se el cinturó per passar-s'ho bé; potser no es tracta ni de llevar-se d'hora. No es tracta d'estirar uns fort per aquí i els altres forts per allà perquè tombi, tombi, tombi. No es tracta de ser una tropa que va per Europa ni de no voler ser una regió d'Espanya ni un país ocupat. No es tracta de portar xancletes i bambes i tovalloles i motxilles i gorres i cantimplores amb l'estelada: no anem d'excursió a la platja. No es tracta de posar-se l'estelada com a capa: no som Capitans Catalunya. No es tracta de marxes de torxes ni de cartolines verdes. No es tracta d'estar tots junts perquè junts som més forts que un de sol ni perquè tots units fem força.

Tot i que de fet sí, es tracta de tot això. Precisa i exactament de tot això.

Però aquesta vegada em quedo amb el que va dir en Miquel Calçada, ara ja fa un temps: "No hem de pensar en quin dia arribarà la independència, sinó en què farem el dia després". Perquè aquesta vegada la tenim a tocar, i seria una llàstima arribar tard a la nostra pròpia cita.

De vegades m'agrada pensar que demà s'acaba el món.

7 d’agost del 2012

Capítol cent cinc: Dos ocells d'un tret

Tinc un conte, aquí, a la punta dels dits. Batega i fa zum-zum. Però no sé si sabré explicar-lo...

Imagineu que és tot fosc, ben fosc, fosquíssim. És una foscor més profunda que la d'una nit sense lluna ni estrelles, i més trista que el silenci que hi ha a la gran ciutat. Imagineu que la foscor us brolla de tots els porus  i que ho embruta tot com si fos quitrà: el greix se us enganxa a la pell i l'olor intens a la pituïtària: us costa respirar. Imagineu que la foscor no ve d'avui ni de la setmana passada; imagineu que ja fa temps que ho inunda tot i tot just us n'esteu adonant ara.

Imagineu que no és tan tràgic (o imagineu que potser sí).

Imagineu, enmig de tota aquesta negror, una llumeta.

I de cop el món que s'activa i que es torna a posar en marxa, que les fàbriques engeguen les màquines i que les botigues aixequen les persianes, que els cotxes donen gas i arrenquen ràpid, que les escoles obren les portes i milers de nens omplen el carrer de crits i de plors perquè fan veure que no volen tornar a classe, que les platges s'abarroten de gent boja per un parell de metres quadrats de sorra per plantar la tovallola i la nevereta, que als mercats arriben els proveïdors i que les peixateres anuncien peix fresquíssim i els gitanos de l'últim pis packs de calces i mitjons baratíssims, que és Sant Joan i esclaten petards i que és Nadal i canten cançons sota els fanals i que és Carnaval i sonen espanta-sogres, que el carrer s'omple de mil sorolls diferents, i que les llums del concert tornen a encendre's i a il·luminar el públic

i que, un altra vegada de cop, el món s'atura. Ja no veieu la noia que havíeu vist (n'esteu convençuts) un parell de files més endavant, una mica cap a l'esquerra. Enmig de tanta claror, ja no distingiu la brillantor de la llumeta ni noteu l'olor dolça que seguríssim que feia. Ja no veieu l'espurneig de l'arracada.

I de nou tot és fosc, ben fosc, fosquíssim.

En el vostre cicle, entreu de nou en òrbita al voltant de la negror buscant una pampalluga que pressioni el play. I així anar fent un repeatrepeatrepeat etern. O fins que la música pari.

És un joc al capdavall.

22 de juliol del 2012

Capítol cent quatre: Foc!

"Abans, tot això era camp". Les històries dels meus avis sempre començaven amb aquesta frase, i mira que ara em sorprèn estar parlant jo així perquè m'havia jurat i perjurat que mai ho faria. Encara serà cert que tot torna i que la història, eterna i tristament, repeteix constantment el seu cicle. Ara vull que m'escoltis atent i sense fer la cara de badoca que devia fer jo quan els avis m'explicaven els seus contes fantàstics d'una infantesa dura i bucòlica, perquè, en aquest cas, el conte no serà bonic. Estàs a punt? Doncs atent: abans, tot això era bosc. Sí, ja sé que sorprèn i que tu de boscos n'has vist pocs, però saps a què em refereixo, no? Pins i alzines i faigs i algun roure. Ocells, esquirols, bestioles petites i alguna de més gran. Boscos. Vida. Sempre m'han encantat els boscos i la vida. M'agradaven els boscos quan feia sol i la llum s'escolava entre les branques i l'ombra de les fulles es retallava les unes contra les altres i se sentia el piu piu dels ocells i seies a la soca d'algun arbre i simplement estaves allà. M'agradaven els boscos a l'hivern i enyoro caminar entre els troncs pelats amb el nas vermell i les mans glaçades perquè no les podies amagar a les butxaques per si relliscaves i queies; quan camines per un bosc a l'hivern, pots escoltar el silenci. M'agradaven els boscos els dies de pluja, i m'agradaven encara més l'endemà, quan la terra feia aquella olor intensa de moll que t'inundava tota i que era sens dubte la millor olor que havia sentit mai.

Aquest matí he vingut caminant fins aquí, m'he estirat i he respirat profundament, fondíssim. He escoltat el vent i m'he apartat de la cara la pols i la cendra que arrossegava. He tancat els ulls i he buscat aquella olor, la meva olor de vida. Però no l'he trobat.

Pare, on no hi ha flors no es fan abelles, ceres ni mel.

Pare, que el camp ja no és el camp.

Pare, demà del cel plourà sang.
El vent ho canta plorant.

15 de juliol del 2012

Capítol cent tres: Estiu (I, II, III)

I

Les migdiades d'estiu són mandroses i calentes, i si tens sort s'allarguen fins a morir. Caus al llit a càmera lenta i et despertes perquè els rajos de sol ja et cremen, i parpelleges unes cent vegades, i mires el despertador i penses que no pot ser i que no són maneres, i somrius, i obres bé les mans i estires els dits fins que la membrana finíssima que els uneix fa mal, i acluques els ulls fins que es barregen sol i pestanyes i veus el món a ratlletes, i et regires al llit... i et tornes a adormir.



II

Els vespres d'estiu són grocs com de camp de blat i daurats com de sol. O potser hauria de dir grocs com de sol i daurats com de camp de blat? Tant se val. A mi m'agrada quan el cel es torna rosa i els núvols queden amb la silueta ben retallada; és un cel de cotó de sucre que algunes vegades miro des d'alguna muntanya no gaire alta i que em fa pensar que m'agradaria estar a un parc d'atraccions antic o en un penya segat amb aire salat o a sota d'un arbre enorme amb un llibre amb les pàgines ben cruixents.



III

Les nits d'estiu són.

Quatre o cinc nits que no hi eres i jo buscava un altre petó;
en volia robar un altre.

No s'ha dit des de la primera impressió.

6 de juliol del 2012

VINT

No m'agrada fer-me gran. Ho he dit mil vegades, i ho repeteixo ara i totes les vegades que faci falta. Que per què? Doncs perquè no: no hi ha més. Potser és que no sóc tan valenta com sembla que penseu la majoria, que tot em fa molta por i que pateixo molt més del que sé demostrar. Just ahir em van dir que tant de bo poguessin fer com jo i posar tots els maldecaps per escrit, i així evitar que els altres els hagin de carregar; no ho feu mai: a mi els problemes em pesen perquè se'm queden a dintre com bales de plom, i potser una no fa res, i potser dues tampoc, i ni tan sols tres... però quan en guardes moltes pesen, pesen molt, i et submergeixen. I jo aquest any m'he estat a punt d'ofegar.

No ha sigut un any fàcil. En cap aspecte. Ha sigut duríssim i he patit com no havia patit mai. Potser el pitjor de tot és que no he pogut carregar les culpes a ningú, perquè tot el que m'ha passat ha sigut gràcies a (o per culpa de) decisions que he pres total i absolutament jo sola. El que ha passat és cosa meva. Tot. Jo, meva, per a mi.

No em penedeixo de res del que he fet. Ho he passat malament, sí, i sóc conscient que només pel fet de reconèixer-ho no solucionaré res. Em faré mal avui, i demà, i demà passat, i encara d'aquí un mes... però perquè jo he volgut. Perquè he pres les meves decisions i perquè he sabut afrontar les conseqüències, tant les dolentes com les bones. I n'hi ha hagut moltes, de bones, possiblement moltes més que de dolentes: he conegut una part de mi que sempre m'havia volgut amagar, i també he conegut gent fantàstica (fantàstica de debò, vull dir, de la que abraçaries fortíssim i t'emportaries al final del món) que ha fet que tot fos més fàcil i que tot, absolutament tot, valgués tant la pena com ho val ara mateix.

No tinc cap intenció de canviar. Hi ha el que hi ha, per mi, però també per vosaltres. Faig vint anys i no ho suporto, però avui, a l'hora que sigui de la nit o de la matinada, tindré el plaer d'anar a dormir amb la consciència tranquil·la i amb l'ànima neta

perquè ,

tot i el patiment i tot i el mal i tot i el dolor i tot el tot,

tinc el plaer de dir-vos que sóc immensament feliç.

És a dir que gràcies, però no per felicitar-me, sinó perquè encara que la meva felicitat sigui obra meva en gran part puc dir que existeix gràcies a vosaltres. I això no us ho podré agrair mai prou.

El plaer indescriptible que és estar amb tu,
avui que et fas gran.

3 de juliol del 2012

Capítol cent dos: Una senyora gran se m'ha posat a plorar

Una senyora gran se m'ha posat a plorar a l'autobús. S'ha assegut al meu costat i quan he girat la cara per mirar-la m'he espantat una mica, perquè s'assemblava a la meva iaia: tenia les mateixes ulleres i la mateixa quantitat infinita d'arrugues. De cop i volta m'ha començat a explicar que el seu marit està molt malalt, que no es pot aixecar del llit des de fa gairebé dos anys, que no menja res de sòlid i que amb prou feines ingereix líquid, que no té el cap a lloc i que, per sort, no s'adona del que li passa. Però ella sí que se n'adona, i que li han diagnosticat depressió i pren moltes pastilles (el marit no gaires, perquè total no té cura, i a més no sap com s'ho faria per fer que se les empassés), i que amb les taxes dels medicaments no sap com s'ho farà. Que amb prou feines tenen diners i que només tenen una filla que està per ells, que li han denegat les ajudes i que el servei social ha dit que no pot fer res per la seva situació. Que no surt de casa mai perquè li fa por deixar el marit sol, i que no hi ha ningú més que pugui cuidar-lo. Que ella ha patit molt a la vida, que molta gent li ha fet mal, però que no desitja aquesta situació seva a ningú. Que no pot més i que no sap quant de temps podrà continuar així, perquè m'ha dit que això és l'única cosa que fa: continuar. "La vida és molt dura, nena", m'ha dit, i jo li hauria volgut respondre que ja ho sé, que prou que me n'adono, que és injusta i ho és per tothom, que no s'hi pot fer res i que al món hi som per patir... i m'he callat. Perquè en el fons no tinc ni puta idea de com pot arribar a ser de dura, perquè potser no me n'adono prou, perquè sí que és injusta però no amb qui s'ho mereix, perquè sí que s'hi pot fer res i perquè no: perquè al món no hi som per patir. Però no he dit res i m'he estat tot el trajecte que ha fet l'autobús abraçant una senyora gran que no sé ni com es diu i que potser no tornaré a veure mai més i que arribarà a casa i es passarà la resta d'anys de vida que li quedin només continuant.

Què estem fent? De debò, què collons estem fent?

Amoïnada perquè no troba enlloc les sabatilles
pensa que necessita més petons i menys pastilles.

26 de juny del 2012

Observació

Si us plau, son, TORNA. Encara que et pogués semblar que no, jo t'estimava.

Capítol cent-u: Al Museu de les Coses que Fa Temps Havia Estimat

Al Museu de les Coses que Fa Temps Havia Estimat hi ha un calaix amb un ioio que mai vaig saber fer anar, uns tazos i alguns cromos de diferents col·leccions que no em devien voler intercanviar. Hi ha també un gatet  de ceràmica lletgíssim que vaig robar d'una botiga, d'una peça amb dos gats igual de lletjos però més grans que jugaven sobre d'un llit encartronat i que no li feien ni cas al petit: el vaig arrencar d'una estrebada i me'l vaig posar a la butxaca, i sempre més el vaig portar allà. Hi tinc una capsa plena de plastilina resseca amb la que feia cargols, i quan m'enyoro molt l'obro i hi clavo les ungles perquè se m'omplin de colors barrejats i lletjos i em facin aquella olor que jo em pensava que era bona i és només de plàstic concentrat i dolç. Hi guardo llibres de bruixes, de bruixes bones i de bruixes dolentes, i un llibre de fades que es tancava amb velcro i que regalava unes ales de fada que es lligaven a l'esquena amb una goma; la meva mare em va fer una vareta màgica amb un pal de pinxo i porexpan tallat en forma d'estrella i recobert amb paper d'alumini, i també la guardo; quan anava vestida de fada recordo que jo em volia llançar des del capdamunt de les escales per veure si podia volar i alguna vegada m'havien hagut de frenar corrents, però m'havia de conformar saltant els tres graons de l'escaleta del jardí: alehop!, i torna a començar. En un armari hi tinc un vestit vermell de màniga llarga que portava la faldilla estampada amb tot d'animalets simpàtics que feien cadascú el seu so, un vestit blau marí amb quadrats i cireres i un vestit blau cel sense mànigues i amb piquets blancs i potser algun volant que portava un dia que vaig portar els anells en una boda amb un nen que no em queia gens bé i a qui no he tornat a veure més. En un raconet hi ha una pila amb un plat de plàstic verd vell i ratllat, que era on la iaia sempre em donava l'esmorzar els dissabtes (no em donava plats de ceràmica o de vidre perquè sempre ho trencava tot), i un got amb ratlles blaves que era meu i un got amb ratlles grogues que era de la meva germana. Tinc un racó ple de trastos on hi ha una cadireta de fusta i plàstic vermell, un cistell de vímet enorme on guardàvem la roba per plegar i on jo m'amagava, un cavallet o un ase que havia sigut pelut i ara només és pelat, un cotxet verd i una col·lecció de mostres d'ampolles de begudes alcohòliques vàries que quan tenia vuit o nou anys vaig trobar a casa del meu tiet: me les vaig beure totes i me les vaig endur d'amagat (d'un "amagat" que no devia ser gaire amagat, perquè jo pensava que ningú se n'havia adonat i fa no gaire m'ho van recordar ells). Hi tinc dibuixos fets a mà: algun d'arbres i cases i flors i sols desproporcionats, alguns de la meva família i alguns dels meus tres nòvios de parvulari; en tots els dibuixos tothom es veu enorme i jo sóc petita, petita, petita... Hi ha un prestatge ple de llibres que em van obligar a llegir a l'escola i a l'institut: els guardo en relació a quant i com em van agradar, i segons els vaig rellegint en canvio l'ordre: "Madame Bovary" i "Bruixa de dol" sempre havien estat els primers, i ara els he canviat per "Solitud" i els fragments de la Ramona més petita de "Ramona, adéu". Embolicats amb paper i ficats en caixes i aquestes caixes dintre d'altres caixes i aquestes caixes tancades amb precinte per tots els raconets perquè no hi entri ni un bri de llum, hi guardo tots els llibres de matemàtiques de la meva vida. En un àlbum hi ha totes les fotos que em feien i que jo no suportava, fins que un dia vaig adonar-me de que la manera més senzilla per no sortir a les fotos era fer-les jo... i aquesta és la misteriosa història que a alguns us crida tant l'atenció, el sinuós "per què", la resposta sense màgia ni gràcia. A vegades em fa por un racó net i gran del Museu que em diu "deixa la càmera aquí, deixa-la, nosaltres la cuidarem, deixa-la, descansa, trenca el rol... deixa la càmera...". Però no li faré cas.

Al Museu de les Coses que Fa Temps Havia Estimat tot està organitzat per sales i hi regna un ordre caòtic. Com al meu cap. Jo sé on està cada cosa i sé quan temps falta per haver de treure-li la pols, però a vegades em fa tanta por regirar el passat que deixo que els dies corrin i tot queda tan brut que fa plorar. Com al meu cap. Altres vegades, en canvi, hi passejo de puntetes abans d'adormir-me, i obro les caixes i m'enfilo als prestatges i remeno els calaixos; quan hi passejo de puntetes demano als encarregats que em posin música francesa i llavors tota la tragicitat sembla molt més dolça i quasi còmica. Com el meu cap. El Museu només està obert de nit i només hi puc entrar jo. Com al meu cap.

Al Museu de les Coses que Fa Temps Havia Estimat hi ha una sala especial reservada per persones. És com un museu de cera però molt més espantós: aquestes persones són reals, encara avui en dia, en el present o el que sigui que vivim. Són aquelles persones que et trobes pel carrer i no saps ni si has de saludar: amics, parelles, rotllos d'una nit tonta, gent que et trobes a la parada de l'autobús i que aconsegueixen que en cinc minuts hi confiïs tot i saber que quan te'ls tornis a trobar probablement ni et miraran. Què en faig, d'aquesta gent? Com els conservo? Em fan pànic i llàstima i alguns fins i tot fàstic, i quan els veig en directe em costa mirar-los als ulls. A la sala, en canvi, tot és fàcil: seiem al terra i parlem, o potser no diem res, però encara es nota a l'aire aquella complicitat i aquell poder canviar el món: és la sala del què passaria si.

No vull guardar més gent a la sala. No vull, no vull, no vull... I en canvi, mira.

Potser algun dia d'aquests el Museu haurà de tancar per falta de pressupost, o de visites. O potser perquè la vigilant, que també sóc jo, dirà que ja en té ben bé prou i que ja es poden confitar les coses que havia estimat, que aquí us quedeu tots i totes les andròmines, que ella fa les maletes i se'n va al Carib a escriure des de sota d'una palmera.

I need some sleep, it can't go on like this.
I tried counting sheep but there's on I always miss.
Everyone says I'm getting down too low.
Everyone says you just gotta let it go,

you just gotta let it go,
you just gotta let it go,
you just gotta let it go.

12 de juny del 2012

Capítol cent

Si us he de ser sincera (i no veig per què no hauria de ser-ho), vaig començar a escriure aquest bloc només per reptar-me a mi mateixa, per veure si era capaç de mantenir viva durant un temps alguna cosa de la meva pròpia creació. Aquest és l'escrit llarg que fa cent, a més d'algunes frases escampades i altres bocinets de lletres que omplen. Se suposa que he sobrepassat, i de sobra, el que m'havia proposat a mi mateixa.

Pregunta: n'estic satisfeta?
Resposta: Sí. 
Resposta: No.

Escriure és bonic. Escriure relaxa els dits i allibera l'ànima, obre el cor, eixampla els pulmons i regira l'estómac. Si no em creieu només heu de provar-ho vosaltres mateixos: és ben fàcil. Jo escric i no sé ni si ho faig bé ni si realment agrada, però la veritat és que m'és igual. I m'és igual d'una manera rotunda i total, d'una manera que no deixa espai al dubte i al què diran. Una de les poques que tinc clares (i cada vegada són menys) és que no faré de l'escriure una font d'ingressos, que no trauré cap benefici d'exposar el que pugui pensar o el que pugui sentir, encara que sigui de manera encoberta. Ja em sembla que tinc prou prostituïda tota la resta de vessants artístiques com per regalar també l'esperit d'aquesta manera. No: escric jo, amb mi i per a mi. I si no us sembla bé no em sabrà greu.

No sé com escriure el que vull dir. Quina ràbia, quan no trobo les paraules.

El que crec que estic intentant explicar-vos és que no és fàcil, res, mai. I que a mi em costa molt. Que diria el que dic aquí i molt més, que diria moltes coses, que ho diria tot. Que posaria les adreces d'on penso cada història, i el nom i cognom de cada persona que l'ha inspirat, i el moment del dia en què he trobat la manera de posar el punt i final. Que tinc moltes coses per fer i que no trobo les eines. Que visc perpètuament perduda i marejada. Que no sé a on agafar-me. Que m'agrada moltíssim viure però que a vegades em canso tant que no trobo forces per demanar un salvavides. Que m'enamora cada cosa que veig del món i que tot m'espanta. Que estimo seeeeempre, i que ho odio. Que no suporto dependre de res. Que em fan pànic els lligams i donar-me massa i després no trobar-me. Que tinc por, una por brutal i quasi atroç. Que tinc moltíssima gent al meu volant i que puc comptar la que m'importa de debò amb els dits d'una mà. Que conec gent meravellosa de veritat, i que no sabeu el que us perdeu per estar tan cecs com per no voler conèixer-la. Que mirant-vos dels dels meus ulls, gairebé tots valeu moltíssim més la pena del que us penseu. Que vull tot el que tinc. Que sóc feliç. I que algun dia espero poder trobar la manera, el valor o el que sigui que faci falta per no necessitar veure el que sento per escrit, i per poder explicar-vos els contes a la cara tot fent una cervesa en un vespre etern d'estiu.

Què té de dolent no ser indiferent
a les misèries que ens van vencent.

8 de juny del 2012

Capítol noranta-nou: Més o menys sempre

La noia previsible es lleva sempre més o menys a la mateixa hora, va més o menys sempre amb la mateixa gent, freqüenta més o menys sempre els mateixos locals, llegeix més o menys sempre el mateix estil de llibres, li agrada més o menys sempre el mateix estil de roba, camina més o menys sempre al mateix ritme, és menja els gelats més o menys sempre dels mateixos gustos, escolta més o menys sempre el mateix grup de música, es recorda a ella mateixa més o menys sempre els mateixos determinats moments, té més o menys sempre una facilitat relativa per conèixer a qui l'envolta, s'angoixa més o menys sempre pels mateixos motius, es desfà de calor més o menys sempre a la mateixa temperatura, s'alegra més o menys sempre per les mateixes tonteries, s'emociona més o menys sempre amb qualsevol cosa, s'adorm més o menys sempre amb la mateixa dificultat, analitza el món més o menys sempre amb la mateixa curiositat, reacciona més o menys sempre amb els mateixos estímuls... i tot i així, tot i ser tan previsible, més o menys sempre encara es sorprèn quan s'adona de com de complicat i fàcil és el món i ella i la vida i tot plegat.

Aquesta no era la conclusió a la què volia arribar.

Calaixets plens de fotos cruels que ens delaten.

27 de maig del 2012

L'Enric diu: "Amor d'ultramar"

- “Ciao *****!, que grande te has puesto”

- “Santiago! Y tu con menos pelo!”

Sis anys havien passat des de la nostra última trobada. Ens hem retrobat com dos cosins, conciutadans, qualsevols.

L’afecte, la complicitat, les rialles, pròpies d’una família normal i corrent; els milers de kilòmetres i els quatre fusos horaris s’esbaeixen, l’amor d’ultramar omple cada racó del petit poblet de mar. Ja tots els contratemps que ens mantenen en continents diferents no han passat a ser més que una dissortada anècdota, avui no serà així.

El dia d’avui serà un oasi en els records que compartim, qualsevol rialla o anècdota serà explicada amb inapropiada il·lusió quan torneu a casa; que les coses més quotidianes esdevinguin les més especials, avui hem tornat. La complicitat esdevé innegable des del primer minut de partit, les divagacions i els futurs plans conjunts comencen a fluir, arreglem el món en un cafè.

És quan començo a pensar que l’adéu serà difícil de digerir, que un nus a la gola ens prendrà totes les paraules per ofegar-les en el silenci que precedirà el comiat. S’esgota la pròrroga, s’ha acabat; sense adonar-nos-en ja ens hem donat l’esquena, sabent que no ens veurem les cares fins d’aquí uns anys. Partim de l’oasi de nou amb les energies renovades, amb nous records inspiradors, amb imatges que recordarem fins la pròxima trobada; tornarem a delegar en l’amor d’ultramar, per un temps.


Enric

I callat sé que saps que amb tu sóc de veritat.
Em portes i jo em deixo...

26 de maig del 2012

Capítol noranta-vuit: Confessió

No sabia si podria tornar a sentir-se tan, tan feliç com ho era en aquell moment. Tampoc abans havia sabut que algú pogués contenir dins del seu cos tanta felicitat sense explotar, ni que el temps pogués tenir la consistència d'un xiclet, ni que l'infern pogués assemblar-se tant a un rellotge sense agulles. No sabia moltes coses; de fet, només en sabia una: tenia por. Molta. Moltíssima. Potser per primera vegada a la vida en tenia tanta. "Què passaria si...?" era la frase que invocava tots els dimonis del món. Tenia por de que el moment passés i la seva existència estigués condemnada a ser la buida i predeterminada que sempre havia esquivat. Néixer, créixer, reproduir-se i morir; tot, sense ni una gota de sal ni d'emoció.

Va pujar a la finestra i va obrir molt els ulls: volia veure bé tot el que estava a punt de deixar. En el moment del salt es va empènyer una mica amb les mans contra el marc per donar-se força, per dir-se que el que hagués de ser havia de ser ja, ara mateix. Va caure al buit i no hi va caure: quan tot just s'havia precipitat un parell de metres, les papallones que feia dies que li rondaven la panxa la van elevar cap al cel.

Em quedaré despert.
Recordo el que em vas dir.

22 de maig del 2012

Capítol noranta-set: Al mar

Avui t'enyoro. No sé ben bé per què, ni a quin nivell. No és que hagis marxat lluny, ni tan sols és que no hi siguis. No és que no t'hagi vist durant molts dies o que faci temps que no parlem. No és que els dies passin sense que me n'adoni, ni que siguin més curts o més clars o més càlids. No és que m'agradi l'autotortura ni que estigui buscant maneres de flagel·lar-me sense flagell. No és que hi hagi hagut un somni o que hagi tornat un record concret. No és que m'ho hagi proposat, t'ho prometo.

Necessito mar.


I jo li he preguntat "Com està l'amic que han deixat?",
i està encantat de la vida!
Quan la cosa no va val més deixar-ho estar,
no furgar en la ferida.

Són instints.

7 de maig del 2012

Capítol noranta-sis: Cinc pams

Ara tu, nen petit que no arribes als cinc pams d'alçada, obres molt els ulls i t'enganxes a la finestra amb les mans, el front, el nas, la boca, respirant agitat i fent que s'hi marqui aquella rodona de baf i de sorpresa. Mires el cel embadalit i, per què no dir-ho, amb una mica de por. Tu, que ahir no podies dormir i que vas decidir comptar ovelletes... quantes vegades vas perdre el número? En comptaves una, en comptaves dues, en comptaves tres, en comptaves fins a deu i després et començaves a perdre, i no arribaves a la que feia trenta que ja havies hagut de tornar a començar; en comptaves una, en comptaves dues, en comptaves tres... però quantes vegades les vas comptar? Vas arribar a les cent ovelletes, o potser fins i tot a les mil. Tu les imaginaves saltant la tanca d'un prat verdíssim i veies que quan n'arribava una de nova s'havien d'anar amuntegant per cabre-hi. Vas comptar moltíssimes ovelles, ara que hi penses. I ara mira, no saps ben bé com, però ha passat. És gairebé com màgia. Has d'haver sigut tu, perquè si no... de qui és la culpa que avui el cel s'hagi llevat amb aquesta quantitat desmesurada de núvols ovellosos? Bona una n'has fet.

És que estic de puta mare d'ençà que és en s'estiu,
gairebé no recordava el que és viure tranquil·la.

5 de maig del 2012

Capítol noranta-cinc: Igualada (Hi havia una vegada una ciutat petita...)

Hi havia una vegada una ciutat petita amb aires de grandesa. Pot una ciutat, com a espai indeterminat i insensible, tenir aires de grandesa? No, no pot. Passa, però, que si ajuntes a tots els habitants de tal ciutat i els examines i els hi prens mides i els obligues a respondre i a reaccionar, t'adones que la majoria, fent mitjana, té aires de grandesa; per tant, direm que la ciutat tenia aires de grandesa i continuarem la història com si res. D'acord? Som-hi.

A la ciutat petita hi vivien les súper amigues B i C. B estava sortint amb A i C estava sortint amb D, i els caps de setmana quedaven tots i anaven a fer una cervesa (elles, sense alcohol) i quan es deien adéu i anaven cap a casa d'algun dels dos a fer l'amor criticaven a la parella contrària sense cap tipus d'escrúpol. A i D també eren amics des de feia temps, tot i que ja sabem que les relacions d'amistat entre nois no han de ser tan efusives com entre noies (cosa que aplaudim fervorosament: bravo, bravo!, les noies també volem no haver de demostrar que ens estimem moltísssssssssim de la vida cada vegada que ens trobem!); per això, i sense cap tipus de problema ni baralla demostrable, tant A com D havien compartit en ocasions anteriors i per separat algunes nits boges amb E. Això va durar fins que E va decidir que havia de durar, que va ser quan es va començar a escampar la fama que la tractava de puta, i des de llavors estava de cop i volta enamoradíssima de l'home més perfecte que havia tingut lloc després d'Adam, que era la seva actual parella F. F era germà de B, i, també com estipula la tradició masculina d'enveges secretes i rancúnies de bandera, odiava profundament a una exparella de la seva germana B, G, tot i que a G poc li importava el que pogués pensar un incompetent com F perquè ara mateix era molt feliç amb H, que l'apreciava bastant però estava secretament enamorada del seu millor amic I, que no estava amb ningú però que cada cap de setmana s'enrotllava a tantes lletres com podia. En el fons, però, això importava poc, perquè I era un noi i tots sabem que si un noi té una vida sexual àmplia no passa res, però si la té una noia, com li va passar a E, el món s'ensorra. En fi. No cal continuar amb l'abecedari. Ja veieu el pa que es donava a la ciutat, i és desastrós. I això és només el que en sabem! Perquè, per sota de tota aquesta xarxa de lletres, s'hi amagava un subsòl encara més profund de números, símbols i icones que tothom sospitava però que ningú s'atrevia a dir en veu alta (i que consti que dic molt intencionadament en veu alta, perquè, en veu baixa i d'esquenes, a la ciutat petita hi podies dir qualsevol cosa. Remarco el "qualsevol". Ho remarco i ho poso en negreta, subratllar, cursiva i fluorescent: qualsevol). Quan a part de veure el pa que es dóna, us imagineu el pa que es cou, a més de desastrós pot arribar a ser desesperant.

No sé com acaba la història de la ciutat petita amb aires de grandesa. De debò que no ho sé. I mira que m'agradaria saber-ho...

Potser resulta que un dia les lletres es cansen de fer-se mal i d'ajuntar-se per grupets minsos que només permeten escriure "mi mamá me mima"; són grupets de lletres clòniques i complements necessaris però insulsos. Potser resulta que aquest dia les lletres s'adonen que si s'agafen totes de les mans i són prou humils com per acceptar la igualtat de les majúscules i les minúscules, dels sons i del silenci, de la grandesa del petit lloc que poden ocupar en la cadena, poden formar paràgrafs preciosos. Potser resulta que finalment aquest abecedari desendreçat i mig analfabet que és ara pot arribar a escriure la seva pròpia història, sense necessitar ningú que ho faci per ell.

Tot això, dit des de l'humil posició que m'otorga ser una M més de la pila. No fos cas.




I, gratis amb tot aquest deliri producte de vàries coses, regalo una justificació per qui la vulgui entendre: prefereixo perdre tota una vida per aconseguir un instant del que jo he desitjat que veure passar els meus dies vivint una felicitat a mitges.

No és tan fàcil deixar-se emportar pel vent quan bufa fort,
com sentiments que han canviat per art de màgia.

Tot és diferent.

29 d’abril del 2012

Capítol noranta-quatre: La meticulositat

En Celdoni és l'home més meticulós que he conegut mai. Sèiem costat per costat a la Facultat, a tercera fila i ben centrats; ell sempre arribava cinc minuts abans, s'asseia, preparava sobre la taula un bloc amb deu fulles de paper en blanc i col·locava el material d'escriptura (bolígraf blau, bolígraf negre, boligraf vermell, ploma amb tinta negra, llapis de mines, goma d'esborrar neta, marcador fluorescent groc llimona) en vertical perquè la inclinació de la taula no els fes relliscar durant la classe i el cling contra el terra emparquetat no distragués a ningú, deixava la bossa a sota del seient i es posava les ulleres. En Celdoni porta les mateixes ulleres des de que era petit; quan, lògicament, el cap li va començar a créixer i a eixamplar-se-li, va trucar a una òptica suïssa (perquè els suïssos sempre són els millors en tot, pensa) perquè li reproduïssin exactament el mateix model; fins que no va rebre-les no va sortir de casa, i va ser una sort que les encarregués com a entrega urgent i que preveiés que el trajecte coincidís amb la setmana de vacances posterior als exàmens de la Facultat, perquè si no s'hauria perdut unes classes molt interessants i en Celdoni és dels que s'horroritza amb la idea de fer campana. Val a dir que a casa del Celdoni s'hi està molt bé; jo també m'hi hagués quedat, si hagués fet falta. En Celdoni es va comprar un piset al carrer Girona amb l'herència que va cobrar d'un tiet avi per part de mare que l'estimava molt. És un pis petit amb les finestres molt grans; a mitja tarda, quan hi entra el sol i es filtra per les cortines llargues i ondulants de la finestra del menjador, fa que les parets s'enlluernin i semblin blanques, tot i ser grogues; les parets són grogues perquè en un estudi dels xacres va saber que el color groc representa el xacra manipura chakrá, que proporciona rectitud i un sentit intern de moralitat, a més de proporcionar fortalesa i guiar els sentiments cap a l'amor.

Si alguna cosa li sobra al Celdoni és precisament amor, i si li sobra tant és perquè en rep molt. En Celdoni és d'aquells homes que semblen cadells, que els mires i et vénen ganes d'amanyagar-lo i de dir-li que no pateixi, que el món ja s'arreglarà. Era el preferit de tots els professors de la Facultat, fins i tot dels que no ens impartien cap matèria, i també de tots els alumnes. Era el delegat, el subdelegat i el secretari. Jo vaig tenir sort de seure al seu costat per casualitat el primer dia de classe i de no moure-me'n durant els anys que va durar la carrera (que els dos ens vam treure alhora, dedicant-hi temps i esforços que no he esmerçat mai més en cap altre aspecte de la meva vida). En Celdoni era el més aplicat de la classe i ens esperonava a tots a ser-ho d'una manera tan delicada que mai ens vam adonar que li fèiem cas. En Celdoni era un més i era el millor. En Celdoni era l'ànima. Només hi ha una persona que no estimava en Celdoni, i era precisament la noia de qui ell estava enamorat.

No en sabem res, d'aquesta noia. Si no en sabem res deu ser perquè no és important. Em refereixo a que no sabem si és rossa o morena o pèl-roja, si és alta o baixa, si és prima o grassa, si canta bé, si balla, si sap fer truites de sis ous o si pinta marines les nits de lluna plena. Tot això ens és igual. La qüestió és que en Celdoni l'estimava amb bogeria. Li enviava flors, bombons, cartes, limusines. L'esperava a la porta de l'aula a l'entrar i al sortir. Li composava cançons i li tocava amb guitarra i harmònica des de peu de carrer mirant al seu balcó amb ulls plorosos. La perseguia sense que el veiés i s'hagués deixat matar per ella si hagués fet falta. I ella, ni cas: alçava el cap quan passava pel seu costat i ni tan sols el mirava. Un dia se'n devia cansar i li va dir, amb molt males formes i davant de tota la classe, que el deixés en pau, que ella no volia res, que no l'estimava. En Celdoni va obrir molt els ulls i tots el companys vam quedar impressionats i vam plorar durant tres dies. Més tard, en Celdoni mateix em va explicar que aquell rebuig havia sigut com si li haguessin disparat una fletxa al mig del cor, una fleta plena de verí, que se li va anar escampant per tot el cos i el va canviar. La mirada de cadellet d'en Celdoni va canviar a partir d'aquell dia i va esdevenir la del gos Cèrber.

Ara en Celdoni s'està esperant darrere d'una cantonada a les fosques i ho té tot preparat. Poc queda d'aquell noi innocent i pur que jo vaig conèixer fa uns anys. Veu que la noia de la que havia estat enamorat (potser encara ho està, no ho sabem, ara en Celdoni fa temps que no m'explica coses) surt radiant per la porta del bloc de pisos on viu. En Celdoni s'acota, obre la nevereta de plàstic blau plena de glaçons que ha portat, en treu una estalactita punxeguda, agafa aire i corre dissimuladament darrere de la noia. Quan veu que enfila un carrer desert l'agafa per l'espatlla, l'obliga a girar-se i li clava l'estalactita al cor. La noia posa cara de sorpresa i dolor, però en Celdoni amb prou feines la veu perquè ella cau ràpid al terra i a més ell ja està fugint. Quan ha recorregut tres illes de cases i ha girat dues cantonades, s'atura, es posa bé la corbata i camina amb parsimònia cap a la feina. Pel camí passa per davant d'una farmàcia i veu que la creu lluminosa marca una temperatura que frega els 40ºC; amb aquesta calor, les restes d'estalactita no trigaran a fondre's i no quedarà cap prova de l'assassinat, a part del forat al cor de la noia, pel què no sent cap tipus de remordiment; ell també té un buit al cor i la policia no se n'ha preocupat pas. 

Arriba a la feina cinc minuts abans del que marca el seu horari, s'asseu a la cadira giratòria, prepara sobre la taula un bloc amb deu fulles de paper en blanc i col·locava el material d'escriptura (bolígraf blau, bolígraf negre, boligraf vermell, ploma amb tinta negra, llapis de mines, goma d'esborrar neta, marcador fluorescent groc llimona) en vertical perquè la inclinació de la taula no els faci relliscar durant el torn de treball i el cling contra el terra enrajolat no distregui a ningú, deixa la bossa darrere del respatller i es posa les ulleres (les mateixes que té des de que era petit). És un home meticulós, en Celdoni.