Capítol setanta-u: S'acaba l'any!

Crec que per primera vegada a la meva vida em fa llàstima que s'acabi un any. Que bèstia el 2011, no? Han passat un munt de coses, però el més important és que han sigut coses maques. I no parlo dels naixements, de les nits de festa, dels viatges, de les classes d'art, de les vacances, dels concerts, del munt d'hores dedicades a la fotografia, dels projectes, de la gent que he conegut... No en parlo directament, vaja. Però vull dir que, no ho sé hòstia, és molt estrany d'explicar (i de fet no tenia intenció d'explicar-ho, però ara m'ha arribat un missatge reclamant l'escrit de llagrimeta i aquí em teniu), però em refereixo a que tot i ser un any brutalment estrany en tots els aspectes possibles... no ho sé, he sigut molt feliç. Ho he sigut i ho sóc, i espero continuar-ho sent, està clar. Però no m'havia passat mai de tenir una època tan llarga i sobretot tan i tan bona. No sé si és gràcies a un destí en el que no crec o a una decisió que no sé que he pres, però no ho sé, tot va bé, tot està en calma, hi ha moltíssima pau en tot el que vull i en tot el que penso. A vegades m'ho he parat a pensar una mica i tinc rampells de treure el cap per la finestra i començar a cridar que estic tan bé que explotaria de felicitat.

No penso fer un discurs de llagrimeta, ja ho veieu. No tinc el dia per això. No penso dir a tota la gent que estimo que l'estimo ni a tota gent que odio que l'odio, ni penso parar-me a recordar amb cada persona alguna aventura que haguem compartit aquest any, ni penso dir quan he sigut més feliç ni quan he patit més, ni penso donar les gràcies mil vegades a les persones que se les mereixen, ni penso cantar fins a quedar-me afònica ni beure fins a ofegar-me. Avui és un dia qualsevol, en el fons; som nosaltres qui el fem especial. El temps no existeix però els anys sempre tornen. Si el 2011 fos una persona, però, l'agafaria per les espatlles i l'abraçaria ben fort ben fort, com si fos un amic que puja a un avió i que, tot i que saps que quan torni serà diferent (com els anys), quan el vegis sabràs que és el mateix. Potser serà més alt, o estarà més morè, o parlarà millor una altra llengua, o tindrà mil històries per explicar-te que tu no tindràs... però el mateix. Tan ple de vida com sempre. I és allò de que som nosaltres el que decidim com utilitzar-la. 

És bonic, viure.

♫

Que cada nit sigui la nit més bella.

(Aquí, més i millor)

Capítol setanta: Jo et volia dir

Jo et volia dir, i perdona si ara et surto amb aquestes però és que ja saps com sóc, que em callo les coses fins que arriba el dia en què exploto i discutim, i és quan tu em dius descarat i jo llavors m'espanto però penso que ets una covarda però que com que quan et poses així em fas llàstima no t'ho dic mai, tot i que ja veuràs, tu vés provant que arribarà el dia en què em cansaré i t'ho diré, així, amb totes les lletres i sense cap pausa, covarda més que covarda, i tu ploraràs i tothom ho sabrà i jo tornaré a ser el dolent de la pel·lícula. Et volia dir el que et diré i ja et dic des d'un principi que em perdonis perquè és que de debò que no vull que t'enfadis, que ja saps que t'estimo molt, o ho hauries de saber, perquè encara no tinc molt clar quant et costa adonar-te de les coses, que mira que a vegades sembles tonta i no veus res, però quan t'interessa xec!, te n'adones de tot. Com l'altre dia, te'n recordes?, quan deies que jo lligava amb aquella amiga teva, que pesada, que no hi estava lligant, bé, potser una mica sí, però no gaire, ja saps que jo em diverteixo amb aquestes coses, sóc així, ja em coneixes, i a més tu també ho fas i no passa res, oi que no? No, clar, perquè aquí l'imbècil sóc jo, que ho perdono tot però mai se'm perdona res. I no vull anar de màrtir, que quedi clar, que ja saps que no és el meu estil, però és que jo sé moltes coses de tu i tu no en saps gaires de mi, i et penses que pots utilitzar la informació però no, que això no és una sèrie d'espies, que ja no sé com t'ho he de dir, que és la vida i no una pel·lícula o un llibre, que el que ens passa ens passa de debò i punt. Et volia dir una cosa però ara em fa angúnia perquè ja m'he encès i quan m'encenc ho dic tot sense pensar, sense passar-ho pel filtre aquest que m'he hagut d'autoimposar per parlar amb tu, perquè no entenguis més del que et vull dir, perquè no sé què em passa que a vegades amb tu dic més coses de les que voldria i a més les dec dir mal dites perquè no les acabes d'entendre mai. Estic tan cansat d'aquest puto filtre... Jo sóc de dir les coses tal com raja i amb tu no puc, mai, i el pitjor de tot és que a vegades tinc la sensació que sí que puc però al final resulta que no. I no és culpa teva, no, ja ho sé, no t'enfadis, que sóc jo sol qui em faig il·lusions, però és que si me les faig deu ser per alguna cosa, perquè tu ja saps o hauries de saber, tornem al tema d'abans, que jo mai he sigut d'il·lusionar-me molt sense motiu, no? Això sí que ho hauries de tenir clar, com també hauries de tenir clar que si ara et tinc aquí sense poder parlar només per escoltar com dic tot això que t'estic dient que ara per ara no va enlloc però ja arribarà, no pateixis, les coses bones es fan esperar, encara que ara que hi penso no sé si això és bo, bé, vaja, bo per tu, no crec que t'agradi gaire escoltar-ho o potser sí, perquè sempre em sorprens amb les teves reaccions, sempre fas el contrari del que espero, i per això crec que a vegades em passa que tinc la sensació que estem els dos tibant de la mateixa corda però cadascú cap a un costat diferent, perquè ara per exemple jo em penso que el que et vull dir a mi em farà bé des d'un principi i a tu a la llarga també te n'acabarà fent, però potser no, i crec que la possibilitat aquesta de fer-te mal és el que em frena a dir-t'ho i a anar donant voltes i voltes i més voltes, com aquella cançó, perquè jo l'última cosa que vull al món és fer-te mal. A vegades em canses perquè et tornes tan esquerpa de cop i volta que em fas sentir totalment utilitzat i em fas enfadar, i quan m'enfado ja ho saps, em giro completament, podria estar segles sense parlar-te, però sempre tornes així, tan tendra i tan dolça que no et puc dir que no. Em sembla que aquesta vegada serà diferent, però, perquè quan et digui el que t'haig de dir no reaccionaràs bé i jo m'ofendré, perquè representa que no em puc ofendre i ja en començo a estar fins als collons de no poder fer segons què perquè no t'ho prenguis malament. Si ara em vull ofendre m'ofendré i punt, i quan vinguis, si és que véns, potser ja hauré après a dir que no, o potser continuaré igual però no del tot, perquè les coses hauran canviant molt, per bé o per mal. Però ara ja m'és igual. I és que saps què et dic?, que no, que passo de dir-t'ho, que quan vulguis alguna cosa ja me la vindràs a reclamar tu, que estic fart d'anar-te sempre jo al darrere com si fos el teu gosset fidel, això s'està convertint en una guerra i en un atac de sinceritat puc dir-te sense remordiments que tinc altres fronts oberts, i que encara resultarà que és veritat allò de que "en tiempos de guerra todo agujero es trinchera", i que apa, ja t'ho faràs maca, jo me'n vaig pel camí de l'esquerra i aniré fent sense mirar enrere. Llavors, quan vinguis i tornem a discutir, abans de tornar a reconciliar-nos com sempre d'aquella manera, jo et podré dir descarada i tu em podràs dir covard.

♫

M'és ben igual si no em perdones.

(Aquí, més i millor)

♫

Reporchándonos hasta el tapón del gel.

(Aquí, més i millor)

Capítol seixanta-nou: Iaia

Cada cop se'm fa més difícil arribar de la cadira a la butaca i no és perquè estigui més lluny, sinó perquè tinc les cames feixugues, com de plom, i se'm cansen abans no hagi fet dues passes. M'haig de repenjar a la taula i al respatller del sofà abans d'arribar-hi, perquè em ve com un mareig que fa que se m'ennuvoli la vista, jo que abans hi veia que semblava un linx, que d'un cap a l'altre de carrer ja sabia dir qui era i gairebé també d'on venia, per la manera de caminar i de portar les bosses, que si eren de pa eren de roba i deixaven anar aquella olor tan dolça de pa acabat de fer. El pa d'ara ja no la fa, aquesta olor, ni tampoc és tan tendre. I quan arribo a la butaca m'hi assec com de cop sense controlar com hi caic i alguna vegada m'hi he fet mal, que pico amb el colze al braç de fusta i com que ja no sóc el que era em sembla que m'esquerdo tota, i tots corren a agafar-me i aixecar-me i ara mou el braç cap aquí i ara mou-lo cap allà i ara dóna voltes i seu seu no fos cas que et cansessis iaia. Abans per un cop no tenien tants miraments; ni per un cop ni per res, vaja, que quan jo cuinava i ho feia tant bé i m'hi passava tantes hores tots endrapaven i ningú deia ni piu, ni gràcies, ni res, però en canvi quan una cosa sortia malament tots vinga a dir-ho i a queixar-se. La gent només veu les coses dolentes, i es fixen en els que fan de cigala i s'ho passen bé i a les formigues que miqueta a miqueta anem fent no ens fan ni cas. Bé, no, ara sí que em fan cas, que els néts vénen a veure'm sovint i em porten la canalla, vés qui m'hagués dit a mi que seria besàvia i viuria tants anys, quan la meva mare no va arribar ni als seixanta, i mira'm a mi ara, quines coses té la vida. Però els nens me'ls deixen poc, perquè alguna vegada m'adormo, alguna vegada i cada cop més sovint, vaja, i no se'n fien, clar. No se'n fien però no diuen res, sempre muts i a la gàbia, ells. Però jo des d'aquí la butaca els veig que em parlen com als nens i es fan aquella mena de mirades entre ells, la mirada de la llàstima que jo en dic, que no parla però diu moltes coses. I que estàs bé iaia, i que dorms bé, i què has fet avui. Que què he fet avui. Doncs el mateix que ahir i el mateix que demà, fill: res. Arriba una època en que ja no fas res, i si no fas res és que ja fas molt. Però et diuen que estàs sa i que no et pots queixar. I tu què saps, si no em puc queixar; ja et queixaràs tu quan vegis que no pots obrir un pot o que no entens les lletres o que quan t'estires al llit no arribes a agafar la manta. I dic la manta volent, que quedi clar, que sempre fa fred últimament encara que diguin que aquest hivern és tan calurós. Tothom parla de que la terra s'escalfa i ja veus tu quines bajanades que jo cada dia tinc més fred, i per això m'assec aquí, a la butaca vora la llar de foc, i hi posaria les mans a prop però els braços se'm cansen d'estar aixecats i llavors les haig de deixar sobre la falda, i l'escalfor és molt minsa. Millor això que res, que diuen, però jo dia a dia em refredo i tinc la pell del mateix color que l'anell d'or blanc que em va regalar el Cinto, al Cel sia, quan vam fer les noces d'or, i que ara em va gran i em balla. I així passo jo les hores, doncs, fent girar l'anell al ritme d'aquell pasdoble que ballàvem a l'envelat, però ara m'adono que cada dia em costa més recordar-ne la melodia.

♫

Fa tant mal sentir els del pis de dalt

mentre ningú consola un cor vell que grinyola.

(Aquí, més i millor)

Capítol seixanta-vuit: Enveges

Els cargols se'n reien de la bavosa perquè no tenia closca. Li deien que si era una vagabunda, que si anava despullada, que si no podia fer allò tan divertit d'amagar-se quan no volia que la veiessin. Els cargols se'n reien de la bavosa perquè li tenien enveja, perquè sabien que sense la càrrega pesada de la closca la bavosa podia anar molt més lleugera per la vida. Els cargols se'n reien i la bavosa els ignorava, altiva, ben amunt. Però poc a poc les crítiques van anar fent una muntanya, que aviat va ser tan alta com l'Everest, i que va aconseguir tocar el petit cor enganxifós de la bavosa: li va fer una esquerdeta que va deixar entrar tota la ràbia i tota l'enveja que havien consumat els cargols. I així, tota rabiosa i tota envejosa, la bavosa va matar una tortuga i li va robar la closca. JÀ! Què es pensaven aquells imbècils? Ella també en tenia una, ara, i més grossa, més resistent i més bonica. 

Però ara no és que anés lenta, no: és que ja no aconseguia ni avançar.

♫

Esa carita tan guapa que llevas tu por la mañana...

(Aquí, més i millor)

Observació

Si us plau, desembre, no siguis un mes massa dur. Que no tinguis l'esperit nadalenc gaire exaltat, que no portis massa feina, que no faci gaire fred, que no neixi ningú i que tampoc es mori ningú, que no siguis massa fosc, que el cafè no cremi massa. Ara que m'he tornat sensible al món ja ploraré prou jo per mi sola, no t'esforcis en donar-me més motius. Deixa'm respirar una mica i a veure si al gener les coses tornen a ser com eren abans. Jo ja estava acostumada a no sentir res, saps, desembre? No sé per què heu decidit entre tots que havia de canviar... Però tu no siguis un mes massa dur, va, de debò, enrotlla't. Jo a canvi faré bondat.

Capítol seixanta-set: Gotelé

Recorda moltes coses de quan era petita. Recorda el seu primer dia de classe a parvulari, la senyoreta tocant la flauta, les cadires de plàstic taronja, l'heura del pati. Recorda les tardes de diumenge jugant a fet i amagar amb la família a la casa, tan gran i tan petita, amb tants amagatalls que mai descobria sense fer trampa. Recorda com un punt de llibre passava a ser una nina i com l'aire podia amagar munts i munts d'animals invisibles. Recorda el tobogan, el gronxador, el pont que era llarguíssim i ara recorre en tres passes. Recorda especialment les cançons de l'àvia, el "Mimosa mimosa, no me seas zalamera y engañosa" i l'odiat "Marina Marina Marina, contigo me quiero casar", el pa amb tomàquet tallat a dauets dels dissabtes al matí, l'olor de croissant i de laca, la barreja de barrufets amagats en el fortí dels indis amb els playmobil, els llargs passeigs amb els dits per les parets blanques buscant països que no coneixia en els grumolls de gotelé, amb la sintonia de Les tres bessones i les rialles sonant de fons.

Li agradaria poder recordar, també, en quin moment van canviar les coses.

Ja no veig res al gotelé. Només taques.

♫

Que sóc feliç, per fi t'ho puc dir.

(Aquí, més i millor)

Observació

A vegades els dies són tristos. No per res en especial. No és que hagis dormit malament, ni que faci mal temps, ni que l'autobús no passi a l'hora, ni que hi hagi molta cua al súper. És només que són tristos, que et lleves i sembla que el cel t'hagi de caure al damunt i esclafar-te. I tot així aquesta opció, la de morir esclafat, és la que et sembla millor. 

No hi ha res que pugui arreglar un dia trist. No hi ha una paraula d'ànim, no hi ha una abraçada. Les cançons que sonen en un dia trist només són tristes, i si no ho són t'ho semblen. Els dies tristos estan plens de feina que no vols fer, que has de fer i que no pots fer. Quan algú vol alegrar-te un dia trist el mataries.

Però a vegades hi ha coses... Coses inconcretes, que apareixen de cop i volta. No, espera: són coses inconcretes, sí, però que sempre hi eren i que no havies vist fins llavors.

L'altre dia vaig tenir un dia trist.

Un dia trist i molt temps lliure. I per no quedar-me quieta i posar-me a plorar (perquè ara el meu cos ha decidit tornar-se sensible al món i sento massa de cop, sabeu?) vaig agafar el metro i vaig anar a... I quan estava a la parada de metro de la Vall d'Hebron i baixava per les escales mecàniques vaig veure un anunci que recorria tooots els trams d'escala, que simulava una cinta mètrica groga i que, al·legant les mesures d'emergència, t'exigia que en prenguessis un minut de vàries coses. 

Un minut de nostàlgia. Un minut de calma. Un minut de determinació. Un minut d'oblit. Un minut d'utopia. Un minut d'incertesa. Un minut d'enginy. Un minut de tolerància. Un minut de dissidència. Un minut de risc. Un minut d'imaginació. Un minut de desig. Un minut de paciència. Un minut d'evolució. Un minut de convivència. Un minut de dubte. Un minut de sorpresa. Un minut d'emoció. Un minut d'audàcia. Un minut de no-res. 

Vaig estar moltíssima estona en aquella parada de metro, buscant més minuts. Quan vaig sortir n'havien passat més de quaranta. I el dia ja no era trist.

Quines tonteries que passen, no?

Capítol seixanta-sis: Endins dels ulls de l'home gras

L'home gras del barret rodó i el bigoti no parla mai amb ningú. Es lleva d'hora tot i no tenir cap pressa, se'n va cap a l'oficina que dirigeix i treballa, treballa i treballa. Amb la gent que es troba al seu camí, hi intercanvia les paraules justes: bon dia, tot bé?, si us plau, gràcies, passi vostè primer. És un home educat, el senyor gras; educat però estrany. 

Per què no parla? És que no té res a dir? O és que està enfadat, o trist? Per què riu tan poc? Per què fins i tot somriu tan poc? Plora? Ni tan sols a les nits? De què té por? De la foscor? Quin deu ser el seu color preferit? Es compra ell la roba que porta immaculadament neta i planxada? Té dona de fer feines? Viu sol? Està casat? Té fills? Estima? Li agrada conduir? Ho gaudeix? Gaudeix, en general? Per què es lleva tan d'hora si no ha d'anar enlloc? Té algun lloc on anar? Per què va sempre sol? Va sempre sol? Sabem que coneix gent, però té amics? Quants? Són bons? És bo, ell? O és dolent? Ha comès mai cap pecat? Creu en Déu? Per què hi creu? Si hi creu, què prefereix, el Cel o l'Infern? I més important encara, a on anirà, ell? Li agradaria marxar de vacances? Al Carib, potser, o al Canadà? Li agrada més el fred o la calor? I la pluja, que li agrada? Prefereix els paraigües de braç o els plegables? De color negre o estampats? Quin deu ser el seu animal preferit? I la seva flor preferida? I el seu menjar preferit? I l'hora del dia que li agrada més? És feliç?

Algunes vegades mirem el senyor gras amb barret rodó i bigoti i sacsegem el cap, una mica plens de ràbia davant del que sembla tanta passivitat, tanta indiferència, o tanta deferència.

Altres vegades, fent un slalom que passa per sobre del nas embigotat i per sota de l'ala del barret rodó, aconseguim entrar per la pupil·la de l'home gras i poc a poc arribem al seu cervell. I ens posem a cridar-lo: "Senyor Graaas, on eeets?". I el trobem. El trobem al calaix de la memòria, assegut al terra i jugant amb els records com si fossin peces d'un trencaclosques preciós. I així és com un dia podem veure'l de petit muntat sobre un cavall que pasturava per damunt d'un camp que feia olor a farigola, i un altre dia podem veure'l banyant-se en un riu i fent carreres amb aquells insectes que nedaven fent braça, i un altre dia podem veure'l plantant una palmera que ara vés a saber com deu ser d'alta, i un altre dia podem veure'l passejant a la seva germana agafada de la mà, i un altre dia podem veure'l menjant taronges acabades de collir per ell mateix (que robades eren molt més bones), i un altre dia podem veure'l gronxant-se fins quasi tocar el cel, i un altre dia podem veure'l rient, i un altre dia...

L'home gras del barret rodó i el bigoti viu el present, menjant del passat per alimentar el futur. I és feliç. I si no parla és perquè no té res a dir, i si no somriu és perquè no en té ganes, i quan vulgui alguna cosa ja ho farà saber. I nosaltres no n'hem de fer res, de per què fa tot això.

En realitat no sabem res de ningú.

♫

Moment dolç, el dels diumenges; esperat des del dilluns.

(Aquí, més i millor)

Observació

A vegades, no sempre però a vegades, m'escapo dels dies i me'n vaig a prendre algun cafè sola per algun bar petit de Barcelona. És el meu regal de mi per mi per no ofegar-me. Prendre cafè sol va molt bé, especialment si es fa a Barcelona, perquè és una ciutat on ningú es fixa en ningú i on tothom fa la seva vida sense tenir en compte la dels altres. Menys jo (i algun altre il·luminat escollit més), que sóc de sorprendre'm ràpid i llavors em fixo en tot.

Ara mateix al cafè on sóc, nedant tranquil·lament dins d'un cafè amb llet en tassa grossa i doble, hi ha assegut també un home gran que no crida especialment l'atenció i una colla de directius amb corbata que encara la criden menys. I així, de cop i volta, sense fer cas al xerric de la màquina de cafè ni a la veu neutra del presentador del telenotícies que ningú mira, l'home gran ha començat a cantar amb una veu alta i diàfana una melodia que consisteix a entonar repetitivament un simple "narinonainonaino" (amb totes les lletres, no m'ho invento. Per què m'hauria d'inventar això quan acabo de dir que estic fent campana a l'última classe de la setmana?). Al gra. Els directius amb corbata se l'han quedat mirant un moment i, quan han constatat que a primera vista no sembla ni malalt ni boig (que no és el mateix), han abaixat la vista i han mirat el primer que han trobat que els ajudi a dissimular: un Què! i un 20 Minutos. Que hàbils. 

Ara l'home gran ha deixat de cantar i pica rítmicament sobre la taula amb una cullereta de cafè. S'ha de reconèixer que era millor quan cantava; no porta el ritme a la sang. I els directius continuen buscant coses per fer veure que no veuen el que veuen. 

On volia anar a parar és a que crec que l'home gran troba en el deixar-se anar i cridar l'atenció el que jo trobo en el cafè amb llet i la música jazz que sona al local: energia. I tenia pensat fer una reflexió així mig profunda sobre això, però us he de dir que, estant jo a dintre el bar i mirant per la finestra per trobar les paraules, m'he trobat amb el cap d'un home que s'ha adormit repenjat al vidre, de tal manera que el cap li ha anat caient i relliscant mentre deixava el rastre del caminet en el vidre entelat. I m'he distret, i m'he perdut, i ja no sé ni què volia dir.

Capítol seixanta-cinc: Dies

Llevar-te a les cinc sabent que encara és fosc i probablement plou. Treure't el pijama i vestir-te amb roba d'abric tan freda que no abriga. Mirar l'hora, veure que és tard. Fer-te un got de llet ràpid mentre penses quina música s'adequa més al dia que vols tenir avui. Encertar-la. O no. De tota manera, sortir al carrer amb el volum al màxim i començar a fer camí cap a la parada del bus. Arribar massa d'hora o massa tard, mai a l'hora. Finalment veure que arriba i pujar, buscar un seient doble buit o, en el seu defecte, mirar les cares de la gent per veure qui és menys sospitós i poder seure tranquil·la al seu costat. Intentar dormir infructuosament. Arribar a Barcelona. Pujar al metro, fer transbords. Sortir del metro i veure la llum per primer cop. Al·leluia! Entrar classe i fer veure que estàs atent; tres horetes. Tornar a entrar al metro, tornar a pujar-hi i a fer transbords. Arribar massa d'hora o massa tard, mai a l'hora; haver de córrer o haver d'esperar. Pujar al bus, buscar un seient doble buit o, en el seu defecte, mirar les cares de la gent per veure qui és menys sospitós i poder seure tranquil·la al seu costat. Arribar a Igualada (massa d'hora o massa tard, mai a l'hora; haver de córrer o haver d'esperar el bus que et portarà a casa). Fer feina. Dinar. Fer una mica més de feina o una mica de migdiada; no gaire, perquè a les cinc has d'estar a punt per marxar de casa. Anar cap al centre, potser comprar alguna cosa i anar a treballar. Cangurs. Que no t'agraden els nens, com ho has de dir? Aguantar tres hores, somriure i marxar. Arribar a la parada del bus massa d'hora o massa tard, mai a l'hora; haver d'esperar (ja no corres, ara). Tornar a enfonsar-te en la música que sona forta forta forta. Arribar a casa. Dutxar-te. Fer una altra mica de feina. Sopar. Continuar fent feina fins les (?)h.; tard. Dormir.

Sabent que demà hauràs llevar-te a les cinc sabent que encara és fosc i probablement plou. Treure't el pijama i vestir-te amb roba d'abric tan freda que no abriga. Mirar l'hora, veure que és tard. Fer-te un got de llet ràpid mentre penses quina música s'adequa més al dia que vols tenir avui. Encertar-la. O no. De tota manera, sortir al carrer amb el volum al màxim...

I els caps de setmana, si no estàs morta, anar a matar.

♫

Aprofitaré ara que et gires per donar gràcies al cel.

(Aquí, més i millor)

Capítol seixanta-quatre: El llop ferotge

El llop ferotge viva amagat al bosc des de que era un cadell. La seva mare va parir allà, i abans d'ella la seva mare, i abans la seva mare. Amb el temps i una canya, la família de llops ferotges s'havia anat expandint com les arrels dels mateixos arbres, i ara ja no us sabria dir qui forma més part del paisatge i la llegenda.

Viure al bosc tenia moltes coses bones. El llop ferotge es podia llevar cada dia a l'hora que volgués enmig d'una tranquil·litat que només es trencava en períodes de cacera, banyar-se en el riu de moment net que travessava la clariana o jugar a fet i amagar entre els matolls que el guardabosc no havia esporgat al·legant que no cobrava prou com per haver d'anar tant lluny. De fet, l'única cosa que el llop ferotge no podia fer era atansar-se al camí que portava cap a les cases apartades de la urbanització: la seva mare ho havia prohibit a tots els germans. Era molt perillós, deia. Podien creuar-se amb algun humà. I calia que els recordés el que li havia passat a l'avi, al Cel sia, el dia que es va creuar amb un humà amb escopeta? No. Els cadellets de llop ferotge, amb el nostre llop ferotge al mig, sacsejaven el cap esporuguits i només jugaven en territori conegut.

Però el llop ferotge era molt bon actor, i molt temerari: quan ningú el veia, ell s'acostava al camí.

El dia que va conèixer la Caputxeta Vermella s'havia enfadat amb els seus germans perquè cap s'havia llevat amb ganes de jugar. Rondava pels matolls del trencall del camí quan la va sentir cantar, i va sortir a trobar-la. La Caputxeta Vermella era molt bonica: tenia els ulls grossos i unes trenes llargues i rosses; duia un ram de flors i un cistell tapat que feia una olor molt dolça. Ella li va preguntar si sabia quin dels dos camins havia de seguir per arribar a casa de la seva àvia. El llop ferotge volia respondre però com tots els llops ferotges no sabia parlar, així que li va assenyalar amb el morro el camí de l'esquerra i se la va quedar mirant fixament (perquè li va semblar que explicar-li amb mímica que era molt millor que no anés pel camí de la dreta perquè estaven construint una carretera per allà a prop i que s'embrutaria de pols era massa llarg i complicat). Tot i així, quan la Caputxeta Vermella se'n va anar sense ni donar-li les gràcies va pensar que ja que no tenia res a fer podria acostar-se a les cases apartades per comprovar que havia arribat sana i estàlvia. 

Després de córrer molt i no aturar-se a mirar res, el llop ferotge va arribar a casa de l'àvia de la Caputxeta Vermella abans que ella. Va mirar pel forat del pany i va veure que a dins s'hi respirava una calma total. Massa total. Va entrar i va inspeccionar la zona: tot estava en ordre: els tapets de ganxet, els motlles dels pastissos, els marcs de fotos... De sobte va sentir la veu de la Caputxeta Vermella i, pres del pànic, pensant en com s'enfadaria quan sabés que havia entrat a casa de la seva àvia, va decidir amagar-se dins del llit i tapar-se el cap amb els llençols. Per primera vegada a la seva vida, el llop ferotge tremolava de por.

La Caputxeta Vermella va entrar sense saludar i donant un cop de porta, va deixar el cistell a sobre de la taula de la cuina, va acostar-se al llit on el llop ferotge s'amagava i va començar a regirar el primer calaix de la tauleta de nit: sabia que l'àvia amagava els diners allà i va pensar que ara que estava malalta no s'adonaria de si n'agafava uns quants. Però ai!, el calaix estava buit, així que la Caputxeta Vermella, que en un principi no tenia previst haver d'interaccionar amb la seva àvia, va començar a sacsejar els llençols que cobrien el llop ferotge-àvia per reclamar-li una explicació. Al capdavall, des de la urbanització fins aquí havia caminat una bona estona i volia cobrar-se-la. 

Quan el llop ferotge va notar les mans de la Caputxeta Vermella als flancs va sortir del llit d'un bot. I a partir d'aquí tot va passar molt ràpid. 

La Caputxeta Vermella va fer un crit molt molt agut i molt molt llaaaaarg. El caçador, que estava fent coses que no hauria d'estar fent, va començar a córrer cap a la casa amb l'àvia al darrere, que curiosa i casualment també havia estat fent coses que no hauria d'estar fent, i que ara caminava a passos ràpids mentre es posava bé el jersei. El caçador va arribar a casa el primer, mentre la Caputxeta Vermella encara xisclava mirant el llop ferotge amb aquells ulls tan grossos. El llop ferotge feia ullades ràpides a la finestra pensant si valia la pena trencar el vidre per fugir, i per això no va veure com el caçador es preparava per disparar-li els tres trets que li van foradar els pulmons. Pum pum pum! Aprofitant el caos, l'àvia, que ja s'havia posat bé el jersei i s'havia arreglat dels cabells, va córrer a abraçar a la Caputxeta Vermella, que ara cridava amb menys força i que tenia la cara plena de gotetes de sang a causa de la proximitat del llop en el moment de l'impacte.

Vint-i-quatre hores després, la mare suplicava als germans del llop ferotge per enèsima vegada que no s'acostessin al camí, que s'hi podien trobar un humà, i que ja veien què passava quan els llops ferotges es relacionaven amb humans.

Que, dit de passada, se suposava que eren civilitzats i de naturalesa pacífica.

♫

Alguna cosa em diu que sí,

llavors la resta comença en silenci una conspiració.

(Aquí, més i millor)

Capítol seixanta-tres: Després de les pluges

L'Eulàlia camina feliç cap a allà. Últimament hi va sovint, però aquests dies de pluja l'han obligat a fer una pausa, massa llarga pel seu gust. Ara somriu perquè quan s'ha llevat aquest matí ha vist un solet tímid que brillava: des de llavors fins ara, la felicitat ha anat en augment. 

El camí és llarg. Primer hi ha una baixada relliscosa pel fang, després un revolt i al final un pont; el riu que passa per sota ara va ben ple, ben ple. És llarg però se li fa curt, avui: té tantes ganes d'arribar a allà! Camina encantant-se amb qualsevol cosa. Les conseqüències de la pluja en realitat són brillants: quin munt de tolls, quin munt de gotetes perlades, quin munt de reflexes a tot arreu! Quan arriba al pont es troba un cargol. Feia temps que no en veia cap i li fa certa gràcia. Molta, per ser exactes. Es para un parell de minuts a mirar-lo. Quan era petita no li feia gens d'angúnia tocar-los les banyes per veure com corrien a amagar-se dins la closca, però ara... ara és diferent. Algunes coses sí que han canviat, potser. Continua caminant. Un tros més enllà, es creua amb un home vell. Li somriu, ella a ell. Ell gruny fluixet. No importa, tothom pot tenir un mal dia, o potser és la seva manera de saludar. Sí, deu ser això. Potser en el fons era un somriure que començava a arrancar, com un motor que fa temps que no es posa en marxa. Exacte. Es gira un moment per mirar-lo una última vegada i intentar endevinar per com es balanceja la seva esquena si és feliç. Veu com l'home vell agafa embranzida i xuta el cargol. Aquesta vegada encerta. El cargol surt volant i cau amb un xof violent, que no s'arriba a sentir, a l'aigua. Mor. Fi.

L'Eulàlia es recupera del xoc cinc minuts després i poc a poc torna a caminar, dirigint els pensaments cap a altres llocs més alegres, potser cap a allà. Ara ja hi ha arribat i truca al timbre saltironejant. No sap perquè però aquest ding-dang-dong sona més dolç que tots els altres. Bé, segurament sí que ho deu saber, però no és cosa vostra...

♫

Hauríem d'eliminar certes paraules 

i omplir les nostres vides de poemes i de cançons.

(Aquí, més i millor)

Capítol seixanta-dos: Zopez

El molt honorable executiu va entrar al restaurant, es va eixugar els peus a l'estoreta amb un parell de fregades seques, es va treure la gavardina i els guants fins amb parsimònia i es va pentinar el serrell enrere amb la mà dreta amb un gest brusc però elegant. Les presses se li reflectien al rellotge de plata. Una cambrera amb còfia blanca el va acompanyar a una taula del fons on se sentia poc la música i li va deixar la carta; automàticament ell va demanar sopa, gràcies, sense ni tan sols mirar-la a la cara. No li venia de gust, la sopa; era només una excusa i es veia clar. Quan li van portar (molt ràpid, molt eficaçment) va queixar-se que no era prou calenta. Primer ho va dir remugant entre dents, després ho va comentar a la cambrera de la còfia, després va preguntar als de la taula del costat a quina temperatura estava la seva, després va fer un parell de cullerades i les va escopir (també hi faltava sal, quin desastre!) i finalment va estavellar el plat contra el terra i hi va saltar al damunt. Aprofitant l'ocasió, i ara que tothom el mirava, va practicar un parell de passos de claqué que havia après el dia abans i va donar tres voltes sobre si mateix. Llavors, va marxar fent saltirons del restaurant, mig de puntetes; abans de sortir va fer una petita reverència, amb un somriure encara més petit, gairebé xuclat. Ara que tothom havia notat que existia podia tornar feliç a la seva feina. Tataxannn.

♫

Ara et lleves més aviat,

i el cafè amb llet que jo et servia

te'l posa el noi de l'altre torn.

(Aquí, més i millor)

♫

Sempre fent volar coloms, d'un tret mato vint pardals.

(Aquí, més i millor)

Capítol seixanta-u: Castellers

M'agraden els castells. Els castells com a construccions humanes, dic, no de pedra. No sé per què, però m'agraden. Em podrien agradar els diables, les colles de balls tradicionals, els capgrossos o fins i tot els grups de percussió, però no: m'agraden els castells. 

Potser és per la pinya, pel contacte que hi ha allà sota, i no només físic; especialment m'agrada el no-físic. A la pinya tothom hi té un lloc. I això és maco, perquè se suposa que tothom té sempre un lloc, però no és veritat. O potser resulta que sí que es té un lloc, però no una utilitat, no una necessitat. A la pinya no és que siguis tolerat, és que ets bàsic. Potser és pel tronc, per la cara que fa la gent que el constitueix. És una cara totalment neutra. I sí que hi ha un patiment durant la pujada i una alegria durant la baixada, però són uns sentiments absents, com marxats d'aquest món, com incomprensibles. És una concentració tan bèstia que sembla impossible. En què deuen pensar, mentrestant? Potser és per la canalla. A vegades hi penso i em sembla gairebé una aberració que nens tan petits pugin tan amunt d'una manera que tot i estar tan controlada continuï sent tan perillosa (com no ha de ser perillós estar pel cel sense tenir ales?). Els miro quan pugen i em semblen brutalment fràgils. I en canvi no, els veus i són tan actius, amb una moral tan indestructible, que creus que no es trencaran mai. Però crec, crec, que sobretot és per l'enxaneta. Em fa enveja. Les enxanetes haurien de portar amagada a la faixa una cullereta de cafè per, alhora que fan l'aleta, poder agafar un bocinet de núvol i menjar-se'l al baixar.

Els castells són l'exemple més bèstia que existeix del treball en equip, i els valors que transmeten van molt més enllà dels ja arxiconeguts força, equilibri, valor i seny (que també, clar; ells sabran). Només cal anar a un assaig o a una actuació on hi pren part gent que estimes per impregnar-te una miqueta d'aquest... no optimisme... és més aviat un pensar que ei, ostres, tot és possible si ho fem junts. I després els veus sortir per la porta petita del local i flipes que persones tan extremadament grans no s'hagin d'acotar per passar per sota. 

M'agradaria, espero i desitjo que alguna enxaneta porti cullera aquest diumenge, perquè a la meva ciutat s'hi faran coses grans. No només d'alçada: la il·lusió que s'està escampant pels carrers farà que el que passi diumenge ens faci viure (patir i alegrar-nos) al màxim durant unes quantes hores. I les que vindran després. Al capdavall se suposa que el que guanyes amb el treball en equip és això, no? Gaudir, però pel bé de tots.

♫

Digue'm un altre cop que a allà on vols arribar

encara és hora que ho trepitgi cap humà.

(Aquí, més i millor)

Observació

Últimament l'encerto molt a l'hora d'obrir un llibre qualsevol per una pàgina a l'atzar. Em va passar amb La memòria de les formigues fa uns dies, i avui m'ha passat amb Contra el viento. Fa dies que el tenia aquí al costat a tocar de la mà i no l'havia ni mirat, però abans estava regirant coses i l'he tocat sense voler i s'ha mogut aquesta mena de protector de paper/plàstic que tapa la portada i he vist que el llom real era rugós, així com de tela, o de cartró. M'explico? M'agraden els llibres que no s'amaguen de ser llibres; els que pesen. És com si les històries que expliquen fossin molt més interessants només perquè l'essència queda atrapada entre les tapes dures.

La qüestió és que he llegit el primer paràgraf i he somrigut una mica per dintre i he pensat: "Goita!, gente que controla su vida y que construye su existencia, com jo!" (Crec que ja havia comentat fa un temps que de portes cap a dintre sóc súper valenta, oi? Doncs sí, fills meus, sí...). I llavors, encara somrient, he començat a llegir el segon paràgraf i he pensat: "Goita!, gente que no da pasos conscientes, dirigidos por la razón, com jo!". I llavors el cervell ha trontollat, s'han encès les llums d'emergència i m'he adonat que no podia ser: que una cosa o l'altra, però les dues, no. I he parpellejat, i he fet el moviment amb la boca que fan les vaques quan rumien, i he rellegit el llibre per si de cas no ho havia entès bé... però ho havia entès bé! O sigui que el problema estava (està) a dins. Uh... serà la opció u o serà la opció dos? Quin misteri! Però està clar que això de ver el cielo azul y los árboles verdes y las deliciosas mariposas de colores entre las flores y las estrellas benevolentes fa molt per mi. Qui no es conforma és perquè no vol!

Pausa publicitària: Prosa

Siempre he envidiado a quienes sienten que tienen el control de sus vidas. A quienes pueden afirmar, llenos de satisfacción, que ellos mismos han ido construyendo su existencia, paso a paso, colocando los aciertos junto a los errores, depositándolos muy unidos, las buenas experiencias al lado de las malas, la felicidad sobre el dolor, como si levantasen una sólida fortaleza allá en lo alto de las rocas, inexpugnable y firme. Una existencia dominada por los propios designios y una férrea voluntad, fluyendo por las venas como sangre. Y, dentro de las tripas, la entereza.

Para mi en cambio la vida es algo exterior. Algo semejante a una neblina que fluye a mi alrededor, marcando su propio ritmo, obligándome a comportarme de una manera determinada, sin que yo pueda apenas tomar ninguna decisión. No doy pasos conscientes, regidos por la razón y un luminoso objetivo a lo lejos, parpadeando en el futuro como un faro hacia el que dirigirme. No sigo ningún camino, ningún arroyo, ni siquiera una senda escarpada y dura, a través de peñascos agudos como puñales. Simplemente floto ahí dentro, y agito los brazos cuanto puedo para no ahogarme. No hay nada mas. Sí, a veces, por un momento, hay un cielo azul, y árboler verdes, y deliciosas mariposas de colores que juguetean entre las flores. Y en la noche, una multitud de estrellas que se despliegan para mí, como millones de ofrendas de benevolencia. Pero sé que el espejismo durará un instante. Respiro hondo. Respiro. Respiro.

Contra el viento,

Ángeles Caso

♫

Live high, live mighty, live righteously.

(Aquí, més i millor)

Observació

Ara mateix (i aquí ara mateix equival a ahir a la nit, que és quan vaig pensar que havia de posar això sobre paper) la sensació és com quan era petita i des de principis d'estiu tingués molt clar quina joguina preciosa demanaria als Reis, però just el dia d'escriure la carta m'arribés a les mans un catàleg ple de ninos i els volgués demanar tots, i els demanés, i me'ls portessin, però al cap d'un parell de mesos només jugaria amb la meva joguina preciosa de debò que havia volgut des d'un principi. I si això no fos un bloc ara escriuria una careta somrient i un sospir curtet de felicitat, però ho és, així que res, em reprimeixo, clar:

Aix! :)

♫

Creu que pot volar, tocar la lluna, besar la mar...

(Aquí, més i millor)

Observació

Quan algú em diu que es llegeix el bloc em ve una onada de timidesa i em bloqueja la inspiració; perdoneu-me: ja he tornat.

Capítol seixanta: El dia que l'Adela va decidir suïcidar-se / Estiu

L'Adela es volia suïcidar. Feia molt temps que estava cansada de la seva vida, tan grisa. Mai no s'havia acabat d'entendre bé amb la seva família, canviava de colla cada poc temps, perdia el contacte amb els amics de debò, es cansava de totes les parelles que havia tingut al poc temps de començar i no sabia cap a on encaminar la seva carrera professional: havia de ser psicòloga?, pintora?, dependenta d'una botiga de barri? A més, per culpa d'alguna malaltia estranya li havien sortit dos bonys a l'esquena, a l'alçada dels omòplats, que li feien mal. 

Va decidir que es suïcidaria llançant-se des del terrat d'un edifici molt alt sense ascensor. Va trigar dies a pujar. Durant el camí es va trobar amb dimonis i dracs, es va perdre per una platja que era un desert, va fer bivac sota les estrelles d'una habitació sense sostre, va caure per les escales per culpa d'un munt de follets, va anar a parar a un bosc ple de farigola, va fer dues guerres de pintura i una de coixins i va anar a cinc concerts de jazz acompanyada. 

Quan va obrir la porta i va sortir al terrat feia molt sol; va haver de tancar una mica els ulls i va anar a les palpentes fins que la punta dels peus va quedar penjant una mica per l'ampit de l'edifici. Els bonys de l'esquena li feien ara un mal insuportable i començaven a esqueixar-li la roba. Va decidir saltar.

I es va convertir en una papallona!

Va marxar volant...

♫

Imagino que imagines...

(Aquí, més i millor)

♫

God damn right, it's a beautiful day!

(Aqui, més i millor)

Observació

Els japonesos tenen un ritual quan fan tir amb arc: quan llancen la fletxa giren la cara, perquè diuen que el desig de fer diana provoca que no la facis. Tornen a girar la cara i a mirar quan senten que han fet diana, però quan ho senten al cor.

Caminaré d'esquena.

Capítol cinquanta-nou: Confessió a arrel dels morts (Important)

Això no és un conte. Hauria sigut un capítol més de persones sorprenents, la número tres, però al final l'he esborrat i l'escriuré diferent. Avui he vist el meu avi al metro. El meu avi està mort. I ara us faré una confessió a arrel dels morts.

Quan era petita es van morir tres persones que m'importaven, en un lapse de temps que jo recordo curt però que en realitat no sé quin va ser. No sé quin va ser perquè no es poden preguntar segons quines coses, a vegades; perquè la mort és un tema tabú. En la nostra cultura la mort està vista com una cosa tràgica, i no ho és: la mort és trista, però no tràgica. Després de la mort la vida continua, i fins i tot se'n creen de noves, alhora que se'n perden altres. És un cicle, és natural (si totes les persones seguissin vives sobre la terra acabaríem omplint l'espai i viuríem tan estrets que no podríem respirar, de manera que moriríem tots ofegats en una gran hecatombe mundial. Fi). A mi no em fa por morir-me; em fa por que em matin. 

La primera que es va morir (crec; tot és molt difús) va ser la germana de la meva àvia. Vivia en un bloc de pisos que ara visito sovint; deu ser un senyal, però no m'importa, no ho vull saber. No la recordo gaire. Si dic que tenia els cabells grisos, ulleres i que era baixeta no dic cap mentida, però és tot una suposició. Crec que es va morir pels volts de Nadal, perquè m'havien regalat un calendari d'advent ple de xocolatines. Quan m'ho van dir me'n vaig menjar dues. Jo era molt petita.

El segon que es va morir va ser el meu avi, el que avui he vist al metro. El meu avi m'estimava, m'ho diuen sovint. Jo també l'estimava molt. Sempre duia una pinta a la butxaca de la camisa i tenia una piga a prop de l'ull dret. El meu tiet (el seu fill) té una piga igual a la mà; un dia el meu tiet va fer una cosa que no em va agradar i jo em vaig posar molt trista, perquè va ser com si l'hagués feta la piga de l'avi, que era l'avi. La meva mare em va dir que l'avi se n'havia anat al Cel i jo m'ho vaig voler creure: plovia i jo em pensava que eren els angelets que ploraven. Vaig abraçar a tothom perquè jo també estava trista, però jo vaig seguir veient a l'avi durant molt de temps. Algunes vegades m'asseia al tobogan del pati de l'escola i parlava amb ell; sabia que estava mort, però el veia; em feia riure. No estava boja. Els nens poden veure els morts, igual que alguns animals, perquè són innocents (no estúpids). Després creixem, ens fem adults i en un moment donat alguna cosa ens corromp l'ànima i es perd tota la innocència. M'ha agradat tornar a veure l'avi; feia molts anys que no em passava. Deu ser que encara tinc algun racó de l'ànima net.

El tercer que es va morir va ser el pare del meu tiet (no del tiet de la piga; un altre). Es va morir molt poc temps després que el meu avi. M'ho van dir quan em van despertar, a poc a poc, perquè devien pensar que una altra mort tan poc temps després de la de l'avi m'afectaria massa. Jo em vaig posar molt contenta: el meu avi ja no estaria sol al Cel i podria sortir a passejar amb algun amic. Era una nena; me'n vaig alegrar sense maldat. No el recordo gaire. 

Estic contenta d'haver vist a l'avi avui. Ha sigut només un moment però l'he pogut veure; després s'ha convertit en un altre home que passava per allà. Somreia; jo crec que els morts són feliços: no han de demostrar res a ningú. 

♫

Mentre tot això m'arriba...

vida, vida.

(Aquí, més i millor)

Capítol cinquanta-vuit: Adéu al Max!

Com se li diu a una persona que has estimat que ja no l'estimes? La Neus s'ho pregunta cada nit mentre mira com el Max dorm. És dolcíssim quan dorm; de fet, és dolcíssim sempre: quan es desperta, quan toca la guitarra, quan fa la compra i fins i tot quan té mal de panxa. La Neus ha rigut totes les seves alegries, ha plorat totes les seves penes i ha patit tota la seva ràbia; el Max ha fet per ella tot això i potser una mica més. L'ha estimat molt, al Max. És amb diferència l'home que més ha estimat de tots (que no han sigut pocs). Però ara ja no l'estima, i no sap com dir-li, no sap com deixar tota aquesta dolçor quotidiana. Hi ha estat pensant durant molts dies i creu que ha trobat la solució, perquè la Neus, durant aquests dies de pensar tant, ha canviat: alguna cosa a l'alçada del pit se li a tornat de plom i ha anat embrutant-la tota per dintre, com un pot de fum. Avui abans d'anar a dormir ha amagat el ganivet de tallar ceba a la tauleta de nit. Demà, abans que el Max es desperti, li farà un petó als llavis, li clavarà el ganivet al cor i tornarà a adormir-se. Així qui l'haurà deixat haurà sigut ell.

♫

No més promeses:

només vull que torne a casa aquell desig d'obrir el món.

(Aquí, més i millor)

Observacions (Variadíssimes)

Observació número u

Avui sembla que tot estigui escrit ordenadament. Bé, no ho sembla, ho està, però tinc una organització relativa que només conec jo i que em permet fer molts grups i subgrups d'informació. Número u, número dos, i així anar fent. És simple. Les coses són tan simples que ens les volen complicar, o alguna cosa així (és la frase d'una cançó que no recordo).

Observació número dos (De vital importància!)

Fa temps em vaig comprar un llibre perquè tenia la portada maca i les pàgines dobles. Ja les faig, aquestes coses. Resulta que és un llibre realment bo; un llibre que a la primera pàgina ja et pregunta una cosa tan bèstia com si es poden perdre les ganes de viure ha de ser bo per força. L'estic devorant. A part de les ganes de viure, parla de la mort i de l'amor. "És trist", he pensat. I després m'he adonat que la majoria de coses que diu jo també les pensava; algunes fins i tot encara les penso. Coses de l'amor, bàsicament. De les relacions de parella, de l'enamorament, de l'atracció i del sexe. És trist i és fred, i és dur, i és com si la que l'ha escrit estigués feta de pedra. Però alhora és molt tendre, com d'abraçar tot el que diu i afadfnakdsjfnaknyam!, endur-te'l a l'altra punta del món. La qüestió, però, és que noto que tot el que pensava sobre això fa mig any ara és totalment diferent i...

Observació dins de l'observació número dos (De gran urgència!)

AGGGH! Mig any! Quin munt de coses que han passat en només sis mesos!

Continuació de l'observació número dos (De vital importància!)

... i que he canviat molt d'idea respecte moltes coses que ja tenia plantejades com a veritat absoluta.

Excusa a arrel de l'observació dins de l'observació número dos (De gran urgència!)

Merda, ho sento, m'ha descol·locat del tot i ja no sé què anava a dir. He perdut el meu ordre desordenat!

Observació número tres

També m'he adonat que he acomplert el propòsit número cinc que em vaig fer el dia del meu aniversari.

Observació número quatre (LETAL)

Ara mateix a la meva vida hi ha (que sàpiga de moment, i que potser seria millor no saber) dues persones que són molt tendres, com d'abraçar tot el que diuen i afadfnakdsjfnaknyam!, endur-te-les a l'altra punta del món. Però per separat, clar. Quin problema. Aquest sí que és un problema de debò...

Capítol cinquanta-set: Persones sorprenents I

Persona sorprenent número u

Avui al metro hi havia una noia asseguda davant meu que crec que es va escapar d'aquella sèrie que miràvem de petites, Punky Brewster. De cap a peus, tenia els cabells rossos i esbullats, ulleres rodones de pasta amb un estampat semblant al dels lleopards, samarreta rosa descolorit que deixava veure el melic, just per sota la goma d'uns pantalons texans estrets i curts de camal, mitjons de ratlletes de colors i bambes blanques de velcro. Escoltava música amb un discman; pel ritme que portava devien ser les Spice Girls. Portava ferros i somreia. Crec que no anava disfressada. M'ha agradat. 

Persona sorprenent número dos

A les escales del mateix metro m'hi he trobat un home que anava al mateix vagó que jo i la noia de Punky Brewster. Al vagó no m'hi he fixat; a fora, sí. Portava un gorro blau marí, un jersei lila, un anorac vermell, un palestí taronja sobre les espatlles i uns pantalons que ara eren marrons i que abans devien haver sigut d'un altre color que costés de combinar. Anava tot brut, brutíssim, però les sabates eren negres i brillaven de tan netes. El tenia al davant a les mecàniques i he vist que se les netejava amb aquell raspall negre que tenen i que només serveix per netejar sabates. Me l'he quedat mirant molta estona i ho deu haver notat perquè s'ha girat i m'ha dit: "Tota la dignitat d'una persona està en les seves sabates, nena". Jo no he respost; portava bambes i no estaven ni netes ni brutes. Una persona que diu les coses tan convençuda també m'hauria d'haver agradat (sempre m'agraden), però m'ha dit "nena" i m'ha transmès alguna cosa que s'assemblava al fàstic. "Nena" sona horrible quan t'ho diu un home vell.

♫

Guardaves a les mans el record de nits enceses

on la calma precedia tots els besos. 

De tot el que et vaig dir no en canvio ni una coma.

(Aquí, més i millor)

Pausa publicitària: Poesia

Símbol de la consciència són les mans.
En firma de mort i sentència,
amb idees absolutes,
en matar i robar disfrutes,
per la pública opinió
ni que et rentis amb sabó
tindràs sempre les mans brutes.


Amb la mà senyes et fa
la nineta que t'adora;
si per cas algú plora,
els ulls es tapa amb les mans,
perquè del cor els diamants
en sortir no caiguin fora.


El nom de mà, si és repetit,
és el nom més dolç que hi ha,
diga mama o bé mamà
significa el nom de mare,
i amb les mans, sent nin encara,
l'home aprèn de caminar.


Hi ha mans, manetes, manarres,
grapes, manasses, manones,
que són aquelles tan mones
que més d'un cop t'hi encaparres,
amb les mans toques i amares,
fas, evites, reps agravis,
les mans tornen als rucs savis,
i els aimants, plens d'il·lusions,
tiren amb les mans petons
que no poden fer amb els llavis.


Amb les mans l'home es defensa,
tant si en sap com si no en sap,
i amb les mans s'aguanta el cap
si difícil cosa pensa,
amb les mans foradades;
porta amb les mans lligades a lo pres en sa presó
i el qui demana perdò
sempre ho fa amb les mans plegades.


Obrir i cloure la mà
significa dir :"adéu",
"et despedeix el cor meu",
"no tardis pas a tornar".


Una mà ben feta i blanca
al més terc deixa submís,
fa al que és desditxat feliç
calma tot crudel dolor,
i obre amb clau de l'amor
les portes del paradís.


Les coses més importants
a les mans de l'home confia,
o si no, mai es diria:
"Ho deixo a les vostres mans".


Com a prova de respecte
és costum besar la mà,
i la mà ningú et derà
si per cas ets mal subjecte,
d'amistat el dolç afecte
es mostra la mà estrenyent,
t'allarga la mà, planyent,
el pobre menestrós
i fins te les llepa el gos
per dir-te que està content.


I en fi, lector, deixaré
les mans, puix està provat
la justa necessitat
que tothom de les mans té.
Donant fi a les mans, diré:
que amb les mans es discuteix,
que amb les mans es beneeix,
que amb les mans fem coses grans,
i que sols picant de mans
a l'artista s'aplaudeix.

Les mans,

Josep Mª Codolosa

♫

Dies llargs arrossegant les hores mandroses,

tardes que no es pondrien mai,

nits urgents escurant-nos la pell salabrosa...

(Aquí, més i millor)

Observació

Encara que no ho sembli, sé el que són els punts i a part. De la mateixa manera que també sé el que és una pistola i no per això la faig servir.

Capítol cinquanta-sis: L'home que tenia geranis al balcó

L'home que era feliç perquè tenia geranis al balcó caminava pensant que com que era dilluns tocava posar adob i regar els de color rosa, que havia comprat més tard que els altres perquè li semblava que el rosa era poc masculí fins que algú (potser aquella noia tan bonica que l'havia rebutjat al cafè de la plaça?) li va fer veure que tenir el balcó ple de flors tampoc feia molt d'home, és a dir que podia estar tranquil sense basar la seva masculinitat només en un color, i que, per tant, seguin el rigorós calendari que combinava les fases lunars, les dites pageses i les frases escoltades al mercat mentre feia veure que s'interessava en comprar un bonsai per la seva mare, tocava regar en dies diferents dels altres geranis (blancs, grocs, vermells i morats). Li hauria agradat que la noia del cafè de la plaça li hagués cuidat les plantes la setmana vinent, quan ell estaria de vacances al Brasil, on amb l'excusa d'un viatge de feina pensava visitar algun comerç local per comprar llavors exòtiques. Hi hauria geranis, al Brasil? I si n'hi havia, de quin color devien ser? En realitat hauria preferit que l'hagués acompanyat, la noia del cafè de la plaça, però li havia dit que no. Un no rotund, que havia esclatat d'aquells llavis de maduixa com esclataven els geranis roses cada primavera. Per tant havia acceptat que finalment l'acompanyés aquella veïna seva a la que no suportava, que el dia que havia sabut que a l'home li agradaven les flors havia agafat una margarida i se l'havia passada pel coll, mirant-lo amb els ulls brillants, lànguids, gairebé odiosos. A l'home no li agradaven les margarides: eren mentideres! La gent no s'adonava que una flor no pot saber si algú t'estima o no t'estima? Va obrir molt els ulls: potser aquella noia, la del cafè de la plaça, li havia dit que no perquè creia en una margarida equivocada. És clar! I va començar a córrer i a córrer, fins arribar al seu bloc de pisos, pujar les escales de dos en dos fins arribar al seu apartament, obrir la porta amb mans tremoloses, derrapar fins al balcó, sortir i fer estavellar totes les torretes de geranis contra l'asfalt, tot i ser dilluns, tot i tenir l'adob preparat des del matí, tot i que el color rosa ja li començava a agradar. A la merda els geranis! Demà compraria margarides, i les cuidaria fins que en nasqués una que només sabés dir que sí.

♫

No n'hi ha prou amb la felicitat,

exigim eufòria!

(Aquí, més i millor)

Capítol cinquanta-cinc: Daltabaix

Va fer dues passes, va repenjar les mans al marge, va tensar els braços, va fer un petit salt i, mig tremolant, com si fos un nen que pujava per primera vegada sobre un monopatí, es va quedar dret sobre el mur baix que envoltava la terrassa d'aquell tretzè pis. Feia vent; si s'inclinava una mica endavant podia sentir com la força de la gravetat provava d'endur-se'l estirant-lo pel melic. Des d'allà dalt podia veure tota la ciutat. El passeig. El mercat. La seva antiga escola, amb el pati de sorra que cremava quan queies. Les terrassetes de la rambla. El parc nou, amb castells de plàstic de colors (taronja, verd, blau, lila, groc, vermell). La casa dels seus pares, en un segon pis d'un edifici proper. L'hospital i l'antic hospital. L'estació de tren. La fàbrica on l'esperarien impacients l'endemà al matí durant més de dues hores, enfadats, preguntant-se per què no s'havia presentat a treballar. El museu d'història de l'aviació. La biblioteca. Les flors blaves de les torretes dels veïns del davant, que de cop va semblar que es pixelaven i es movien fins a tenir la forma dels ulls d'aquella noia que havia vist aquell matí quan comprava el pa. No era bonica, però els ulls... Què devien tenir els ulls blaus que sempre li havien agradat tant? Com si fos el tràiler de la seva vida, li van venir al cap imatges de totes les coses que li agradaven i que mai s'havia plantejat. Conduir ràpid per carreteres que passessin pel mig de camps a punt de segar. Passar les pàgines d'un llibre antic. Fer la migdiada. Llegir el diari sol en un bar on ningú el conegués, mentre es prenia un cafè amb llet (freda, gràcies). Estirar-se a l'ombra de l'alzina on de petit parava quan jugaven a fet i amagar amb els amics. Acaronar el pèl del seu gat. Posar la música forta i ballar com un boig. Mirar les noies a través de les ulleres de sol, traïdores. Olorar l'aire quan tornava de festa alguna matinada i notar aquella aroma de pa acabat de coure. Ser conscient de menjar-se el primer gelat de l'estiu. Alçar la cara cap al sol en un dia d'hivern. Fer pastissos i posar una cirereta al centre que mai es menjava, només perquè era bonic. Acaronar la superfície d'un quadre o d'una escorça. Llepar-se els llavis després de sortir del mar. Poder plorar amb una pel·lícula romàntica. Passar pel parc i sentir com els nens cridaven i reien. Remenar rítmicament qualsevol cosa. Fullejar contes infantils quan anava a una llibreria. Quedar-se estirat al llit escoltant els sorolls de la nit (el tic tac del rellotge, els roncs del veí que dormia amb la finestra oberta, el plor d'algun nadó, els miols d'uns gats que es barallaven, algun mussol de tant en tant). Escoltar el xiuxiueig suau de la veu d'alguna noia quan feien l'amor dient-li que l'estimava, encara que fos mentida. Cantar sota la dutxa i perdre hores al bany per sortir tal i com havia entrat. Encendre espelmes. Parlar amb desconeguts que possiblement no veuria mai més quan anava en autobús. Enfonsar la mà a la sorra de la platja. Inventar-se històries sobre la seva vida que canviaven segons la cançó que estigués escoltant en aquell moment. Llegir revistes del cor i sentir-se bé per no sortir-hi. Tancar els ulls quan li rentaven el cabell a la perruqueria. Somriure a desconeguts del metro per veure la cara de desconcert que feien mirant-lo durant tota la resta de viatge. No fer res. Sortir al carrer amb la música forta i no sentir res, només el món. Tot això era bo, bonic, i se n'adonava ara, just a l'últim moment. Quantes coses arribaria a descobrir que li agradaven si baixava ara del marge? I encara més, encara pitjor: quantes coses arribaria a no descobrir si finalment saltava? Va respirar fort una, dues, tres vegades. Va acotar-se a poc a poc, va destensar els braços, va agafar-se amb les mans a la vora cantelluda del marge, va baixar la cama esquerra, va intentar baixar la cama dreta, es va trepitjar un cordill de la sabata i va caure daltabaix.

Mentre queia va veure que a l'edifici del davant algú hi tenia una col·lecció de molinets de vent de colors.

Va tancar els ulls i va somriure. No va cridar.

♫

Qui n'ha begut en tindrà set tota la vida.

(Aquí, més i millor)

Observació

Què va fer el pobre peu esquerre que fos tan greu com per haver de suportar ser el responsable dels mals dies? Jo em llevo amb els dos peus alhora i tot i així sembla que hi ha dies que el cel m'hagi de caure al damunt. Abans no en feia cas. Abans no, però ara sí. Sobretot perquè els mals dies vénen després de les males nits, les d'esgarrapar-se. Com si no n'hi hagués prou de torturar-me per fora, també ho haig de fer per dins! Malament. Però no és que siguin dies dolents (com pot ser dolent un dia, si ell per ell no té cap tipus d'inclinació diguem-ne sentimental?), és només que són dies estranys. Dies en blanc i negre, de pel·lícula antiga, de cafetera rovellada i tasses de porcellana, d'amagar-se sota la nòrdica encara que sigui estiu. Últimament dormo amb nòrdica. No tinc fred; és impossible tenir fred amb aquesta calor que fa. Però s'hi està bé. Com que és més doble sembla que res no l'hagi de travessar. I també és una mica de núvol, de núvol dolç però carregat de pluja. No crec que sigui l'única persona del món que té manies, tonteries d'aquestes. Em faria una mica de por ser-ho. Si les persones ens expliquéssim totes aquestes debilitats seria molt més fàcil entendre's; jo sóc la primera que, a la cara, parla ben poc d'ella. Per escrit és diferent. Deu espantar una mica llegir tot això. Una mica de boig, de ment lliure, estranya. Escriure cosetes així també deu formar part de la vida bohèmia que diuen? Quin misteri! Però això cada dia s'assembla més a un diari personal.

Demà tornaré a escriure contes.



(Sé que esteu aquí, lectors anònims, que la pàgina té un contador de visites i puc veure quan i d'on veniu. Us podeu manifestar d'una vegada i deixar escrita alguna cosa que faci que no sembli boja només jo, siusplau!?)

♫

Tot i ser del meu planeta ets un pèl desconcertant.

(Aquí, més i millor)

♫

Estigues tranquil, no et quedaràs orfe: 

nosaltres som bones persones.

(Aquí, més i millor)

Observació

No sé perquè la gent paga psicòlegs podent escriure totes les teves preocupacions en un paper. Bé, sí que ho sé, però no ho diré del tot: potser és un secret que només compartim les persones amb psicòleg i jo! Se suposa que totes les respostes estan a dins d'un mateix. Però crec que a vegades, no sempre però a vegades, és necessari sentir que el que expliques afecta a algú altre; fins al dia d'avui jo mai he vist cap paper immutar-se quan suporta els meus contes. Potser el secret és que no hi ha secret, i que tot el que necessitem és una mica d'amor.

Capítol cinquanta-quatre: Derivacions vàries en dijous

No m'agraden els dijous. Els dijous dels joves, vull dir: si no surts ets un avorrit, però si surts t'avorreixes (com a mínim en una ciutat com la meva). Són un dia quiero y no puedo del cap de setmana. Jo sóc d'aquelles que per avorrir-se al carrer prefereix avorrir-se a casa, en part també perquè no sé com en aquests últims mesos m'he arruïnat i ara mateix no en tinc ni cinc. Això no és un problema perquè ser pobre queda molt bé quan es porta una vida d'artista, però fa que em porti a preguntar-me què he fet perquè la gent quan em miri pensi "goita!, una artista!". Jo no sóc una artista. Un artista és... és... no ho sé, què és. Però jo no ho sóc. Jo tinc dinou anys i una vida totalment normal, encara que per alguna raó estranya la majoria de gent que m'envolta em diu que porto una vida bohèmia. Quan m'ho diuen a vegades ric, a vegades callo i a vegades tinc ganes de llançar-m'hi al damunt i esgarrapar-los la cara. Pel que es veu la vida bohèmia (que encara estic intentant entendre per què la tinc) (acabo de llegir al DIEC que bohemi també es refereix a la persona que, deslligada de les convencions socials, malviu del seu ofici. És una certesa quasi irònica, que lliga totalment amb l'inici del text. Visca!?) és igual a la vida d'artista, i la vida d'artista està lligada a la que porten les persones amb una mentalitat oberta i lliure. Mentalitat lliure significa liberalisme? Liberalisme significa llibertat? Llibertat és art, per tant? Un gat és un artista...? De fet els gats són uns éssers extraordinaris, molt millors que qualsevol altre animal. Fins i tot Sobretot millor que els homes. Els gats són intel·ligents i estimen, només que no demostren el seu amor fins que no se'ls ha estimat primer a ells. Seria fantàstic, poder ser un gat. O horrible. Una mica com totes aquestes persones que per molt que estimin són incapaces de dir-ho, i no ho dic per ningú en concret (la meva veu de la consciència, que es diu Matilda, com el personatge de Roald Dahl, ara mateix fa salts i aixeca els braços alhora que crida "estic aquí, estic aquí, em demanes?"). Bé, és igual. És dijous. Tots els dijous són diferents últimament, potser perquè em ve al cap una cançó que diu "i un dijous estrany, emmascarant enganys, vaig notar espantat que l'estimava" o potser per moltes altres coses com ara per exemple el canvi climàtic o la pujada del preu de la gasolina. Per dir alguna cosa. 

Si t'ho pares a pensar una mica veus que tot és diferent últimament. 

Si t'ho pares a pensar molt veus que tot és igual, i que la que ets diferent ets tu. 

Però això no és cap novetat tampoc, no? Sempre t'han dit que eres diferent, que vesties diferent, que tenies idees diferents. I quan preguntaves: però millors o pitjors?, deien no no, només diferents. I tu pensaves que eren pitjors pel maleït complex d'inferioritat tot i que ells sabien que eren millors; o potser era al revés. Com aquell dia que vas provar de bla bla bla b l a  b  l  a   b   l   a    .    .    .

I així va ser com, sense saber ben bé com, la noia sense nom va convertir-se ella mateixa en un personatge terciari del seu propi conte i va poder marxar de puntetes a amagar-se amb una llibreta i un pinzell a algun lloc secret, on no la descobrissin, per poder covar tranquil·lament la seva imaginació. Tenia un projecte!

♫

Ja veuràs com, sense voler, rius.

(Aquí, més i millor)

Capítol cinquanta-tres: Final feliç (... des d'un punt de vista humà)

La perdiu femella vivia en un país molt molt llunyà dins d'una torre altíssima que només tenia una finestra, on els seus pares perdius (que eren els reis d'aquell país perdut als mapes) l'havien tancada per protegir-la d'un drac ferotge que havia arribat a la ciutat i que cada dia es menjava, com a mínim, un vilatà. Però hi va haver un dia en què la perdiu mare va morir i va deixar com a herència a la seva filla perdiu un parell de bótes que feien que qui les portava anés més ràpid. Aquestes bótes no havien sortit mai a la llum ja que la mare perdiu les tenia amagades dins d'una llàntia màgica governada per un geni, però tan bon punt la filla perdiu les va rebre la notícia de les sabates prodigioses va escampar-se per tot el regne. Tant, que al final una perdiu femella malvada, amb dues filles perdius lletges com pecats, va aparèixer a palau disposada a robar-les. En veure que el pare perdiu era un home savi que no es deixaria enganyar, però, va aprofitar el seu desconsol per fer-se passar per una perdiu amiga, que més endavant va passar a ser una perdiu amant, per arribar a ser encara una mica més endavant una perdiu esposa. Durant tot aquest temps, la perdiu femella de l'inici del conte havia amagat les bótes sota els seus cent matalassos, ja que era una perdiu princesa vertadera i tenint menys gruix de matalàs la sivella de les bótes se li clavava a les costelles i no la deixava dormir bé. Un cop es va celebrar la boda del seu pare perdiu i de la seva nova esposa perdiu malvada, però, no va tenir més remei que buscar alguna excusa millor per no entregar-li les sabates, així que va contractar un sastre perdiu i junts van simular que creaven unes bótes encara millors que les que ja existien, amb la particularitat que aquestes eren transparents i només podien veure-les les persones intel·ligents. Quan la nova reina malvada perdiu va sortir a passejar-les tota la concurrència se'n va riure, i així va ser com va descobrir la farsa i va voler castigar la seva fillastra perdiu cosint en una filosa; com que la fillastra perdiu no sabia cosir es va punxar i, per culpa d'un encanteri, es va quedar profundament adormida. Afortunadament un cavaller perdiu passava per allà perquè tornava de matar el drac ferotge i fer una plantació de roses vermelles que enamorava, i gràcies a la seva saviesa-bellesa-valentia-etc. va descobrir que la manera de despertar-la era fent-li un petó. Així doncs, el cavaller perdiu li va fer i la perdiu femella va obrir els ulls, es va incorporar i va veure que estava profundament enamorada d'aquell cavaller perdiu virtuós. El pare perdiu va fer fora a la seva esposa perdiu malvada i a les seves filles perdius i ell mateix va oficiar la cerimònia de matrimoni entre la seva pròpia filla perdiu i el cavaller perdiu. Quan aquell mateix dia la parella de perdius es dirigia cap a la seva nova casa de llaminadures per passar la primera nit de noces i poder consumar tot el seu amor inesperat PAM!, el caçador que estava a les ordres de la família de la Blancaneus els va matar per servir-los aquella mateixa nit a palau i aconseguir, així, que la parella d'humans fossin feliços. Fi.

♫

La vida és mossegar una fruita dolça.

(Aquí, més i millor)

Pausa publicitària: Poesia

Ja ho veieu, reflexionem,

ho sabem des de la infància,

per vèncer caldrà constància

i només així ho farem.

Au! Deixeu-vos de finures,

al món hi som per patir. 

No falleu ni un sol dia

si el cel voleu conquerir.

Rondalla de l'excusat (Fragment),

Pol Martin

Observació

Passa que de vegades tens les coses tan tan tan tan tan extremadament clares que passen a ser transparents i és com si no existissin, com si mai no les haguessis pensat i com si tot el temps malgastat en maldecaps no hagués servit absolutament de res. I passa que de vegades això és el millor que et pot passar i que has d'acabar donant les gràcies (a qui sigui). És a dir que gràcies, clar!

Capítol cinquanta-dos: Ales

En Peter va conèixer la Mary quan sortia del súper. Duia una d'aquelles bosses de paper marró sense nanses, que fan que les hagis de dur abraçades; com pel que es veu acostuma a passar, el fons de la bossa es va estripar just quan en Peter passava per allà. Molt amablement ell la va ajudar a recollir tota aquella quantitat industrial de carn que havia comprat, no sense sentir fàstic: en Peter era vegetarià. Com va saber aquella mateixa nit la Mary, mentre sopaven a un tailandès que havia obert feia poc, també era dissenyador gràfic i membre del club d'escacs de la ciutat. En el seu temps lliure impartia classes als nens del club, feia classes de ioga i estudiava àrab amb un noi magrebí que havia conegut en una estada solidària al Sàhara. Van anar a viure junts al cap d'un parell de mesos meravellosos plens de postes de sol. No tenien cap mascota al pis, ja que era massa petit i en Peter no volia que els animals se sentissin malament. Els caps de setmana la Mary l'acompanyava a passejar gossos pel parc o a manifestacions pacífiques en contra de l'ús de pell animal; a vegades anaven de picnic i ell aprofitava per meravellar als nens amb els seus trucs futbolístics, que després els explicava. En Peter era tot tendresa. Al cap de poc temps li va demanar matrimoni amb un anell amb un diamant en forma de cor; els ulls de la Mary semblaven fer-li la competència i brillaven encara més. Van deixar de brillar el dia que va rebre el primer cop. Més que dolor va ser incertesa. Com havien arribat a allò? Amb els següents cops, però, ja no va tenir temps de pensar. Llavors, més que incertesa va ser inseguretat. En Peter, que respectava els sentiments d'un canari, maltractava la seva dona. Ella. I no era la dona un ésser viu amb sentiments? Més que inseguretat va ser desil·lusió. Va desitjar ser un canari, i poder marxar volant...

♫

Com el sol espera l'eclipsi per a poder estar amb la lluna.

(Aquí, més i millor)

Pausa publicitària: Prosa

Es poden perdre les ganes de viure? Conec gent a qui li ha passat; gent que les perd i no les recupera mai més. [...] És una pèrdua que no s'oblida perquè fa mal. 

Possiblement tots les perdem alguna vegada i en canvi a les escoles no se'n parla. A la meva filla la mestra no li parla mai de les ganes de viure; i encara menys de la seva desaparició. A les escoles (en general) es parla poc de les coses íntimes. No sembla que la intimitat sigui objecte d'estudi, i en canvi tots estem fets d'aquesta intimitat. La veritat és que la Maria té unes ganes de viure que no se les acaba. La Maria és la meva filla, té sis anys. Potser els nens són els únics humans que no les perden mai, les ganes de viure. Però durant l'adolescència (i després) tot canvia. 

[...] Abans feia una feina d'aquelles que es consideren de prestigi i responsabilitat. Aquesta societat on vivim està muntada així: tots treballem per guanyar diners, però alguns a més a més guanyem prestigi. El que passa és que aquestes suposades feines de prestigi i responsabilitat requereixen tant d'un mateix que deixen molt poc temps per pensar. De fet, no deixen temps per pensar, però, és clar, pensar no és un valor en alça; ni tan sols s'ensenya a les escoles. I molt menys pensar en el que ens passa, en el que és i en el que ha estat la nostra vida. En quin sentit té tot plegat. A qui li importa el sentit de tot plegat? Un dia podríem descobrir que res no té sentit i no ens agradaria; per això preferim treballar, enamorar-nos, fer famílies, viatjar o emborratxar-nos, qualsevol cosa abans d'enfrontar-nos a la gran pregunta. A més a més, algú que sàpiga que res no té sentit no interessa a la societat, és una persona perillosa perquè sap que tot és una gran mentida i que tot, per tant, és relatiu. 

La memòria de les formigues,

Iolanda Batallé Prats

♫

Sé que la feina em va xuclant la vida per un sou 

i que festejo per no quedar-me sol.

Sé que la tele és tan banal que em fot de mala llet

i que els amics es casen i truquen menys.

I tot i així hi ha dies en què, entre la gent i els crits,

sense motiu i estúpidament crec que sóc feliç.

(Aquí, més i millor)

Capítol cinquanta-u: Podria escriure un conte dolç

Jo podria escriure un conte dolç, com de gelat de maduixa, que no sé per què però sempre m'ha semblat més flonjo, més tendre, com de núvol, encara que no m'agraden els gelats de maduixa, encara que sí que m'agradi la maduixa, encara que quan hi penso no em sembla pas una fruita innocent, de conte dolç. Podria escriure'l i parlar de coses boniques, i explicar la història plàcida d'aquella parella ara ja vella, que es va conèixer durant la guerra i que a part de sobreviure va viure, així, sense prefixos, només amb l'arrel, endinsant-la en un bocí de terra que ha permès que s'expandissin fins a formar un arbre amb mil ramificacions, que ara que sap que s'acosta l'hivern de la seva vida només espera que el decorin amb llumets de Nadal per fer que el final sigui encara més brillant. O parlar d'aquells amics que de nens es trobaven per llançar pedres als arbres i fer caure les ametlles, que de joves es trobaven per beure cervesa d'amagat i que ara, ja més grans, grans del tot, potser amb fills, qui sap, es troben per ofegar el present en copes d'un vi de color vermell ben viu. Podria escriure un conte dolç amb un final preciós, perquè sí, els finals feliços existeixen, que no heu de creure mai a qui us digui que no perquè si és feliç no és un final, desconfieu-ne, tot comença i tot s'acaba perquè la vida va a cicles, i tot marxa i tot torna, i tot això, així. Veieu quant optimisme, quanta veritat? Tot això és cert. I no és trist, només és. Com si no n'hi hagués prou amb ser! Podria escriure un conte dolç que tothom voldria creure i que ben pocs creurien, que depenent de la filosofia de vida de qui el llegís arribaria a enfonsar i que a mi no m'aportaria absolutament res, perquè sóc una egoista i les coses boniques que em passen (que són moltes) me les quedo totes per mi, sense repartir-les, que són el meu petit plaer ocult i no us el penso regalar. Així que podria escriure'l, però no l'escric. I les històries tristes sempre són més fàcils d'explicar, potser perquè les emocions que se senten durant una història bonica són indescriptibles.

♫

Fas una gràcia de ballarina a sa punta des patins,

sona un redoble de bateria i fem com si discutim.

En es jurat es creuen mirades: crec que els ha agradat.

(Aquí, més i millor)

Observació

No m'agraden els contes que estic escrivint últimament. Potser perquè no són contes.

Capítol cinquanta: Gelosia

Els vaig veure al mateix port on estava asseguda quan vaig fer la foto. L'avi portava agafat de la mà al nen més petit, que amb l'altra mà, la que tenia lliure, enlairava un avió de plàstic groc. Corrien els dos, maldestres, ensopegant amb les llambordes mal col·locades del terra. Corrien com si fossin cadells que feien les primeres passes. De tant en tant, l'avi, amb l'excusa de cordar-li les sabates, el feia seure al mur baix de pedra que feia de barana, i així li feia pessigolles, descansava, respirava amb una mica menys de dificultat. Després hi tornaven. El nen s'agafava amb una mà a un fanal, girava ràpid i, quan es deixava anar, intentava caminar en línia recta. L'avi reia, amb una veu que sonava a caramels de menta, tabac de pipa i novel·les de cowboys. Caminava com un pingüí darrere el nen, l'abraçava per l'esquena, l'alçava, li feia petons a la galta, li esbullava els cabells, reien els dos.

L'altre nen, un parell d'anys més gran, caminava al darrere, donant cops de peu als bocinets de llamborda que s'havien trencat, una mica com ell, que es feia petit però no perquè s'encongís, sinó perquè poc a poc també es trencava.

L'altre nen, un parell d'anys més gran, caminava al darrere, donant cops de peu als bocinets de llamborda que s'havien trencat, una mica com ell, que es feia petit però no perquè s'encongís, sinó perquè poc a poc també es trencava, fins que va alçar el cap enfadat i va córrer (ell, ràpid de veritat), va esquivar l'olor de vell de l'avi, va prendre l'avió groc de plàstic al seu germà i el va empènyer per damunt del mur de seguretat del port. A l'aigua. O potser més lluny.