29 d’octubre del 2011

21 d’octubre del 2011

Capítol seixanta-u: Castellers

M'agraden els castells. Els castells com a construccions humanes, dic, no de pedra. No sé per què, però m'agraden. Em podrien agradar els diables, les colles de balls tradicionals, els capgrossos o fins i tot els grups de percussió, però no: m'agraden els castells. 

Potser és per la pinya, pel contacte que hi ha allà sota, i no només físic; especialment m'agrada el no-físic. A la pinya tothom hi té un lloc. I això és maco, perquè se suposa que tothom té sempre un lloc, però no és veritat. O potser resulta que sí que es té un lloc, però no una utilitat, no una necessitat. A la pinya no és que siguis tolerat, és que ets bàsic. Potser és pel tronc, per la cara que fa la gent que el constitueix. És una cara totalment neutra. I sí que hi ha un patiment durant la pujada i una alegria durant la baixada, però són uns sentiments absents, com marxats d'aquest món, com incomprensibles. És una concentració tan bèstia que sembla impossible. En què deuen pensar, mentrestant? Potser és per la canalla. A vegades hi penso i em sembla gairebé una aberració que nens tan petits pugin tan amunt d'una manera que tot i estar tan controlada continuï sent tan perillosa (com no ha de ser perillós estar pel cel sense tenir ales?). Els miro quan pugen i em semblen brutalment fràgils. I en canvi no, els veus i són tan actius, amb una moral tan indestructible, que creus que no es trencaran mai. Però crec, crec, que sobretot és per l'enxaneta. Em fa enveja. Les enxanetes haurien de portar amagada a la faixa una cullereta de cafè per, alhora que fan l'aleta, poder agafar un bocinet de núvol i menjar-se'l al baixar.

Els castells són l'exemple més bèstia que existeix del treball en equip, i els valors que transmeten van molt més enllà dels ja arxiconeguts força, equilibri, valor i seny (que també, clar; ells sabran). Només cal anar a un assaig o a una actuació on hi pren part gent que estimes per impregnar-te una miqueta d'aquest... no optimisme... és més aviat un pensar que ei, ostres, tot és possible si ho fem junts. I després els veus sortir per la porta petita del local i flipes que persones tan extremadament grans no s'hagin d'acotar per passar per sota. 

M'agradaria, espero i desitjo que alguna enxaneta porti cullera aquest diumenge, perquè a la meva ciutat s'hi faran coses grans. No només d'alçada: la il·lusió que s'està escampant pels carrers farà que el que passi diumenge ens faci viure (patir i alegrar-nos) al màxim durant unes quantes hores. I les que vindran després. Al capdavall se suposa que el que guanyes amb el treball en equip és això, no? Gaudir, però pel bé de tots.

Digue'm un altre cop que a allà on vols arribar
encara és hora que ho trepitgi cap humà.

17 d’octubre del 2011

Observació

Últimament l'encerto molt a l'hora d'obrir un llibre qualsevol per una pàgina a l'atzar. Em va passar amb La memòria de les formigues fa uns dies, i avui m'ha passat amb Contra el viento. Fa dies que el tenia aquí al costat a tocar de la mà i no l'havia ni mirat, però abans estava regirant coses i l'he tocat sense voler i s'ha mogut aquesta mena de protector de paper/plàstic que tapa la portada i he vist que el llom real era rugós, així com de tela, o de cartró. M'explico? M'agraden els llibres que no s'amaguen de ser llibres; els que pesen. És com si les històries que expliquen fossin molt més interessants només perquè l'essència queda atrapada entre les tapes dures.

La qüestió és que he llegit el primer paràgraf i he somrigut una mica per dintre i he pensat: "Goita!, gente que controla su vida y que construye su existencia, com jo!" (Crec que ja havia comentat fa un temps que de portes cap a dintre sóc súper valenta, oi? Doncs sí, fills meus, sí...). I llavors, encara somrient, he començat a llegir el segon paràgraf i he pensat: "Goita!, gente que no da pasos conscientes, dirigidos por la razón, com jo!". I llavors el cervell ha trontollat, s'han encès les llums d'emergència i m'he adonat que no podia ser: que una cosa o l'altra, però les dues, no. I he parpellejat, i he fet el moviment amb la boca que fan les vaques quan rumien, i he rellegit el llibre per si de cas no ho havia entès bé... però ho havia entès bé! O sigui que el problema estava (està) a dins. Uh... serà la opció u o serà la opció dos? Quin misteri! Però està clar que això de ver el cielo azul y los árboles verdes y las deliciosas mariposas de colores entre las flores y las estrellas benevolentes fa molt per mi. Qui no es conforma és perquè no vol!

Pausa publicitària: Prosa

Siempre he envidiado a quienes sienten que tienen el control de sus vidas. A quienes pueden afirmar, llenos de satisfacción, que ellos mismos han ido construyendo su existencia, paso a paso, colocando los aciertos junto a los errores, depositándolos muy unidos, las buenas experiencias al lado de las malas, la felicidad sobre el dolor, como si levantasen una sólida fortaleza allá en lo alto de las rocas, inexpugnable y firme. Una existencia dominada por los propios designios y una férrea voluntad, fluyendo por las venas como sangre. Y, dentro de las tripas, la entereza.

Para mi en cambio la vida es algo exterior. Algo semejante a una neblina que fluye a mi alrededor, marcando su propio ritmo, obligándome a comportarme de una manera determinada, sin que yo pueda apenas tomar ninguna decisión. No doy pasos conscientes, regidos por la razón y un luminoso objetivo a lo lejos, parpadeando en el futuro como un faro hacia el que dirigirme. No sigo ningún camino, ningún arroyo, ni siquiera una senda escarpada y dura, a través de peñascos agudos como puñales. Simplemente floto ahí dentro, y agito los brazos cuanto puedo para no ahogarme. No hay nada mas. Sí, a veces, por un momento, hay un cielo azul, y árboler verdes, y deliciosas mariposas de colores que juguetean entre las flores. Y en la noche, una multitud de estrellas que se despliegan para mí, como millones de ofrendas de benevolencia. Pero sé que el espejismo durará un instante. Respiro hondo. Respiro. Respiro.

Contra el viento,
Ángeles Caso

Live high, live mighty, live righteously.

13 d’octubre del 2011

Observació

Ara mateix (i aquí ara mateix equival a ahir a la nit, que és quan vaig pensar que havia de posar això sobre paper) la sensació és com quan era petita i des de principis d'estiu tingués molt clar quina joguina preciosa demanaria als Reis, però just el dia d'escriure la carta m'arribés a les mans un catàleg ple de ninos i els volgués demanar tots, i els demanés, i me'ls portessin, però al cap d'un parell de mesos només jugaria amb la meva joguina preciosa de debò que havia volgut des d'un principi. I si això no fos un bloc ara escriuria una careta somrient i un sospir curtet de felicitat, però ho és, així que res, em reprimeixo, clar:



Aix! :)

Creu que pot volar, tocar la lluna, besar la mar...

11 d’octubre del 2011

Observació

Quan algú em diu que es llegeix el bloc em ve una onada de timidesa i em bloqueja la inspiració; perdoneu-me: ja he tornat.

Capítol seixanta: El dia que l'Adela va decidir suïcidar-se / Estiu

L'Adela es volia suïcidar. Feia molt temps que estava cansada de la seva vida, tan grisa. Mai no s'havia acabat d'entendre bé amb la seva família, canviava de colla cada poc temps, perdia el contacte amb els amics de debò, es cansava de totes les parelles que havia tingut al poc temps de començar i no sabia cap a on encaminar la seva carrera professional: havia de ser psicòloga?, pintora?, dependenta d'una botiga de barri? A més, per culpa d'alguna malaltia estranya li havien sortit dos bonys a l'esquena, a l'alçada dels omòplats, que li feien mal. 

Va decidir que es suïcidaria llançant-se des del terrat d'un edifici molt alt sense ascensor. Va trigar dies a pujar. Durant el camí es va trobar amb dimonis i dracs, es va perdre per una platja que era un desert, va fer bivac sota les estrelles d'una habitació sense sostre, va caure per les escales per culpa d'un munt de follets, va anar a parar a un bosc ple de farigola, va fer dues guerres de pintura i una de coixins i va anar a cinc concerts de jazz acompanyada. 

Quan va obrir la porta i va sortir al terrat feia molt sol; va haver de tancar una mica els ulls i va anar a les palpentes fins que la punta dels peus va quedar penjant una mica per l'ampit de l'edifici. Els bonys de l'esquena li feien ara un mal insuportable i començaven a esqueixar-li la roba. Va decidir saltar.

I es va convertir en una papallona!



Va marxar volant...

Imagino que imagines...