28 de març del 2012

Capítol vuitanta-nou: Demà em faré invisible

Demà em faré invisible. Invisible del tot. I no m'importarà res. I arribaré tard als llocs i no explicaré per què ni demanaré perdó, ni tan sols intentaré fer alguna gràcia per compensar el mal humor de qui m'esperi. I no faré cas del que em digui ningú encara que tingui raó. I em gastaré tots els diners que tinc en coses que em vull comprar des de fa temps, i si no se m'acut res me'ls gastaré en droga, que diuen que és la via fàcil d'escapament; potser demà és el dia de comprar-me un bitllet només d'anada a qualsevol lloc que estigui lluny de tot. I em llevaré d'hora i aniré al rec a veure com surt el sol des de la casa abandonada, i després m'imaginaré que hi puc viure, i li pintaré les parets amb poemes de Martí i Pol. Parlo de mi com quasi sempre he fet i ara molt més, que em torna a ressonar la veu pel cos i oposo al que vindrà aquest avui que visc ben satisfet. I pensaré en tot el que tenia i que he deixat perdre, en tot el que tinc i que mai utilitzo, en tot el que podria tenir i que mai aconseguiré. I seré gelosa com sempre però sense amagar-me'n. I quan una cosa em molesti la diré, tal com raja, i si molesta potser millor. I si m'enfado cridaré i si em poso trista ploraré, i si estic contenta riuré, però de veritat, sense necessitat de quedar bé amb ningú. No em dolc del que no tinc, i en el secret de mi mateix i trobo el benestar suficient per creure en el demà sense inventar-li cap perfil concret. I ompliré una motxilla amb quatre coses, les bàsiques: una llibreta, uns quants llapis, la càmera, aquarel·les, pomes, una gorra de llana, música. I marxaré una mica, m'escaparé durant uns dies. I viuré al rec, al Montseny i a Montserrat, a Irlanda, a Londres en tardor i a París en primavera, a San Francisco amb lluna plena, a Tanzània. I no pensaré en la gent amb qui m'hauria agradat viure-hi, ni en si hi tornaré algun dia. I si plou no em taparé i si em constipo ja em curaré, i si no mira, mala sort. Discretament m'allunyo dels topants massa fressats i em cerco pels tombans on baten sempre el so pluges i vents. I potser m'estaré equivocant, com tantes altres vegades, però no passarà res. I aquest cop no em preocuparé per res més que no sigui meu, directament meu, que no em surti de dintre en la seva totalitat, que no comparteixi els meus gens. I quan caigui (que cauré) m'aixecaré ràpid perquè ja hi tinc pràctica. I escalaré sense cordes i saltaré de ponts sense xarxa, sobre rius que, a ser possible, estiguin secs. I sabré que m'equivoco i quan m'equivoco i on m'equivoco i quant m'equivoco i per què i per qui m'equivoco, i no faré res per evitar-ho. Mig indolent i mig desmesurat, no em tempta cap futur ni cap passat, només em reconec en el present. I què més dóna, tot plegat?

Res.

I em llevaré com tants altres dies pensant que sí, que és el dia que toca fer alguna cosa, potser plantar una estaca on poder agafar-me i on estar lligada per no perdre'm. I saltaré del llit amb alegria, però gastaré tota l'energia en el salt i ja no faré res.

Res.

Els ulls delaten que et fa figa el cor.

26 de març del 2012

Capítol vuitanta-vuit: He decidit que jo també llegiria...

He decidit que jo també llegiria i he agafat el llibre que fa tant temps que esperava que ja tenia la coberta plena de pols: la banda que l'embolicava, que en un origen havia sigut blava, ara sembla gris. Fa uns anys a mi no em semblava prou interessant i màgic que un llibre mencionés un tal Cementiri dels Llibres Oblidats ja a la segona línia de la primera pàgina, després de les corresponents mencions i d'una dedicatòria més que suggerent (Per Joan Ramon Planas, que mereixia alguna cosa millor). No havia tornat a obrir "L'ombra del vent" des de que tenia dotze o tretze anys; no l'entenia i no vaig passar de la cinquena pàgina, i això queda demostrat en un punt de llibre que vaig col·locar-hi i que havia fet el meu cosí a parvulari, pintat a ceres i que ensenya una flor groga descomunalment alta i grassa. Poden ser grasses les flors? Sí, poden. 

I no sé ben bé com (perquè ara ja ha passat una estona des de que he decidit que la reflexió podia arribar a ser prou interessant com per intentar escriure-la, i més o menys recordo la conclusió però he oblidat completament el punt de partida), però he recordat aquelles llibretes que omplíem de dibuixos els divendres a la tarda i els dissabtes al mati, o a qualsevol hora del dia. Llibretes quadriculades amb espais petits (i patits, també), amb línies desdibuixades, amb pàgines gastades de tant girar-les, rebregades i tacades, amb grans rodanxes de tinta i d'aigua. Llibretes plenes de dibuixos de qualsevol cosa, de quan et feien callar dient-te: "va, dibuixa una mica!", de quan tenies mil idees i eres capaç de posar-les en clar d'una manera que, encara que només aconseguissis entendre tu, era entenedora. Llibretes amb col·laboradors varis i amb mil gargots. Llibretes amb somnis, amb la idea màgica d'anar al bosc d'excursió per celebrar la Castanyada i de trobar-t'hi un esquirol que molt simpàticament se t'enfilaria a l'espatlla i vindria amb tu a casa, i ningú et renyaria, ni els pares ni els professors, i tothom t'envejaria però ningú et voldria mal perquè tu eres tan bona persona i tan amiga de tothom que compartiries l'alegria amb ells (però, alhora, sense ser prou ingènua com per deixar-te prendre el pèl). Eren les llibretes dels primers contes, que potser no estaven ni escrits.

A vegades em costa adormir-me pensant en com canvien les coses, sense que ens n'adonem. Diuen que penso massa i segurament tenen raó. Però no ho sé... mai m'acaba de marxar el neguit de pensar que amb prou feines recordo res de fa uns anys, i que sóc gran però no prou com per haver-ho oblidat tot, i que donaria el que fos per recuperar encara que fos una mínima part de tota aquella innocència i tota aquella confiança i tot aquell amor que sentia pel món només perquè tenia ganes d'estimar.


25 de març del 2012

Als núvols tot és blanc
i jo hi faig d'angelet i d'esquimal.

Als núvols sóc un infiltrat
que ha entrat en el regne dels cels sense haver estat jutjat.

Als núvols, com un arbre arrencat,
no hi faig cap fruit ni hi tinc arrels... però tampoc faig cap mal.

23 de març del 2012

Capítol vuitanta-set: "Primer donar la pell..."

Amb la mà esquerra una mica tremolosa agafava la navalla afilada amb què es va fer un parell de talls horitzontals als capcirons dels dits índex i cor de la mà dreta; eren precisament els dits que feia servir per caminar de puntetes per la seva esquena, passejant-li entre les pigues, saltant de vèrtebra en vèrtebra com quan -ara semblava que fes mil anys- saltava de claveguera en claveguera per esquivar la lava en què s'havia convertit l'asfalt. Va recordar com, estant estirats, començava el camí des del còccix per acabar al coll, potser fent-li pessigolles amb aquells mateixos dos dits. Va recordar els despertars i això ja va ser insuportable: va sospirar fort i, plenament conscient del que feia, va gratar una mica les vores dels talls que s'havia fet; quan va tenir una part de pell aixecada, va començar a tibar.

No era tan fàcil com s'havia imaginat. La pell s'esquinçava més sovint del que havia previst i cada cop li costava més trobar forces per continuar tibant, però llavors demanava l'ajuda d'algun record i serrava forts les dents i continuava, respirant fondo. També era difícil als llocs on era més seca: amb els colzes, per exemple, s'hi va haver d'entretenir més del que hauria volgut. Però és que hi havia tantes coses que hauria volgut... va pensar que aquell sacrifici, al capdavall, era dels més lleus. O dels menys greus, que no era ben bé el mateix.

Quan començava a perdre color i el terra es tenyia de vermell viu va adonar-se que no, que definitivament no tindria temps de fer el que hauria volgut fer. Que el pla es quedaria incomplet perquè, com en tantes altres coses, no havia calculat bé res. No hi havia prou temps per acabar d'espellar-se, introduïr la pell en una caixa gran, portar-al a correus i demanar que abans d'enviar-la hi adjuntessin una nota: "El que deies que faltava, està aquí. Tot el que quedava teu, està aquí. Les últimes marques, els últims rastres... tot aquí. El que hi ha aquí sempre ha sigut teu (i potser no ens n'hem adonat fins ara)". Era potent. Però no hi havia temps. Llàstima.

Es va adonar que s'havia acabat tot, aquesta vegada de debò, sense que les nits de plorar poguessin guarir una ni mica la ferida. Aquesta vegada, no. Va intentar recordar les paraules que parlaven d'aquell sant: "Primer donar la pell, com ell, que vendre's l'ànima". Sant Bartomeu, era; un ingenu. Va pensar que hagués estat bé deixar l'orgull de banda i haver canviat els principis d'ordre per una vegada: primer salvar-se, després salvar; primer vendre's l'ànima, després -si encara feia falta- donar la pell. Va somriure amb amargor: no ho hauria pogut fer: ja no tenia ànima. Això sí que no s'havia oblidat de prendre-li quan va marxar. I, amb això, es va desmaiar. 

Crec que ja no es va despertar mai més.

Fiques fitxes en una màquina espatllada.
Mires tendrament els meus dits quan et toquen.

Estàs ben lluny de tota llum;
la lluna t'obrirà camins per poder tornar.

19 de març del 2012

Capítol vuitanta-sis: Què vols que et digui

Què vols que et digui. El temps ha canviat. Ja no fa aquell fred que et lligava al llit i et donava excuses per quedar-te colgada de mantes de tants colors que semblaven només negres. Ara fa sol i, sovint, calor; aquella calor de quasi primavera que et deixa anar en màniga curta i et fa ser més confiada i bona persona, però que d'aquí quatre dies desapareixerà, de cop i sense avisar, i tu et quedaràs així, tal i com estiguis, mig despullada i tremolant. Ja et veig al mig del carrer amb les mans buides i la mirada perduda, sent capaç de pensar poc més que "hòstia, hòstia...". Passaràs fred, ja ho veuràs. Passaràs fred i t'ho tindràs ben merescut, perquè mira que fa temps que t'adverteixo i que t'explico el que passarà, i tu ni cas. Et quedaràs en el fred i pensant en el fred, en el vent, en el gel, en els gelats, en l'aigua freda del mar, en la sorra de la platja, en les ratlles dels parasols i de les samarretes dels mariners... i així, sense que n'acabis de ser mai conscient del tot, potser arribaràs a l'estiu, i potser fins i tot el sobreviuràs (perquè tu creus que si ara no et cuides una mica el podràs viure, així, sense prefixos?), i caminant caminant tornarà a arribar el fred i amb ell la història interminable de la teva vida. I tu continuaràs allà, plantada i mig morta. Jo ja t'ho he dit. T'aviso cada dia i tu vas callant i tirant amb els ulls tancats. Doncs això... que què vols que et digui.

Les mots tendres qu'on murmure, les caresses les plus pures,
les sermens au fond des bois, les fleurs qu'on retrouve dans un livre
dont les parfum vous enivre se sont envolés pourquoi?

5 de març del 2012

Observació

El març ha arribat! Visca el temps de transició!

Capítol vuitanta-cinc: Conte per a tu, per a tu i per a tu

A tu, si has arribat aquí perquè ens coneixem; si no, pots llegir-lo, però ja et dic des d'un principi que la veritat és que m'és igual el que en puguis arribar a pensar.

No sé si sóc bona o dolenta, si sóc petita o gran, si valc la pena o no. Cada cop ho tinc menys clar, això i tota la resta de coses. No sé si confio en tu perquè si estigués en el teu lloc no sé si confiaria en mi, i ara per ara prefereixo curar-me en salut. No sé quant importo ni per què. No sé què faries tu, però m'agradaria que sabessis que si mai es donés el cas donaria la vida per tu. Perquè sí. Perquè t'estimo, probablement més que a mi (i a mi, tot i que pugui no semblar-ho, m'estimo molt). 

Només volia dir-te que si mai vols saber res m'ho pots preguntar i que si algun dia necessites tenir una presència a prop ni que sigui tan sols per sentir com respires jo estic aquí, sempre, incondicionalment.

Sempre. Incondicionalment.

No em vull fer gran. M'agradaria poder estimar sempre així, sense raons. Per la vida.

Sé que no és molt normal però veure't em fa mal.
I les coses com són...