Demà em faré invisible. Invisible del tot. I no m'importarà res. I arribaré tard als llocs i no explicaré per què ni demanaré perdó, ni tan sols intentaré fer alguna gràcia per compensar el mal humor de qui m'esperi. I no faré cas del que em digui ningú encara que tingui raó. I em gastaré tots els diners que tinc en coses que em vull comprar des de fa temps, i si no se m'acut res me'ls gastaré en droga, que diuen que és la via fàcil d'escapament; potser demà és el dia de comprar-me un bitllet només d'anada a qualsevol lloc que estigui lluny de tot. I em llevaré d'hora i aniré al rec a veure com surt el sol des de la casa abandonada, i després m'imaginaré que hi puc viure, i li pintaré les parets amb poemes de Martí i Pol. Parlo de mi com quasi sempre he fet i ara molt més, que em torna a ressonar la veu pel cos i oposo al que vindrà aquest avui que visc ben satisfet. I pensaré en tot el que tenia i que he deixat perdre, en tot el que tinc i que mai utilitzo, en tot el que podria tenir i que mai aconseguiré. I seré gelosa com sempre però sense amagar-me'n. I quan una cosa em molesti la diré, tal com raja, i si molesta potser millor. I si m'enfado cridaré i si em poso trista ploraré, i si estic contenta riuré, però de veritat, sense necessitat de quedar bé amb ningú. No em dolc del que no tinc, i en el secret de mi mateix i trobo el benestar suficient per creure en el demà sense inventar-li cap perfil concret. I ompliré una motxilla amb quatre coses, les bàsiques: una llibreta, uns quants llapis, la càmera, aquarel·les, pomes, una gorra de llana, música. I marxaré una mica, m'escaparé durant uns dies. I viuré al rec, al Montseny i a Montserrat, a Irlanda, a Londres en tardor i a París en primavera, a San Francisco amb lluna plena, a Tanzània. I no pensaré en la gent amb qui m'hauria agradat viure-hi, ni en si hi tornaré algun dia. I si plou no em taparé i si em constipo ja em curaré, i si no mira, mala sort. Discretament m'allunyo dels topants massa fressats i em cerco pels tombans on baten sempre el so pluges i vents. I potser m'estaré equivocant, com tantes altres vegades, però no passarà res. I aquest cop no em preocuparé per res més que no sigui meu, directament meu, que no em surti de dintre en la seva totalitat, que no comparteixi els meus gens. I quan caigui (que cauré) m'aixecaré ràpid perquè ja hi tinc pràctica. I escalaré sense cordes i saltaré de ponts sense xarxa, sobre rius que, a ser possible, estiguin secs. I sabré que m'equivoco i quan m'equivoco i on m'equivoco i quant m'equivoco i per què i per qui m'equivoco, i no faré res per evitar-ho. Mig indolent i mig desmesurat, no em tempta cap futur ni cap passat, només em reconec en el present. I què més dóna, tot plegat?
Res.
I em llevaré com tants altres dies pensant que sí, que és el dia que toca fer alguna cosa, potser plantar una estaca on poder agafar-me i on estar lligada per no perdre'm. I saltaré del llit amb alegria, però gastaré tota l'energia en el salt i ja no faré res.
Res.
