28 de febrer del 2012

Capítol vuitanta-quatre: Diagonal 635

Avinguda Diagonal, 635. 10h a.m.

Hi ha cinc taules ocupades, a més de la meva. Tothom va vestit de fosc i parla ràpid, fluix i atropelladament; no riuen. Jo porto un jersei verd i tinc la taula plena de llapis de colors. No sé gaire què hi faig aquí.

A la taula de la meva esquerra hi ha dos homes i dues dones, tot i que segur que ells dirien primer dues dones i després dos homes, per allò de l'educació estúpida que fa creure que les dones, pobres desvàlides, han d'anar primer. L'educació pot ser tremendament maleducada. Parlen d'alguna cosa del congrés de mòbils i no paren de dir marques grans. Sembla una competició de coneixements, de diners i de "ui sí, jo estic MOLT més enfeinat que tu, creu-me". Ara una de les dones diu que marxa, que ha de mirar el Doraemon en versió original, que aquesta tarda té una reunió amb uns japonesos per parlar d'una aplicació nova pel huawei que farà estralls. Tots diuen que sí que sí que i tant i que ells també se n'aniran que tenen altres reunions igual o més importants que aquesta, tu diràs; marxen. No s'adonen en cap moment que la paraula "huawei" és divertida. "Huawei", "huawei"!

A la taula de la meva dreta hi ha tres dones grans. Tenen els cabells blancs amb molt de volum, van molt pintades i porten arracades de perles enormes i els abrics de pell posats encara que dins del local hi fa molta calor. Fan cling cling cling amb les culleretes i parlen i parlen i parlen sense filtrar. Una dona diu que fa poc va anar al teatre a veure una obra on hi havien d'anar també algunes autoritats, però que al final no s'hi van presentar, quina cara, i que ella s'havia comprat un vestit jaqueta nou per anar a saludar a l'esposa d'algun d'aquells senyors destacats (sempre senyors) que fa anys que no veu i que no suporta perquè és una mala bruixa. Les altres dues parlen del fill d'una, del seu nen, que és metge i segur que si la mamà el truca per demanar-li que es faci un forat a l'agenda per atendre a la seva amiga ho farà, que el seu nen sempre ha estat molt bon noi i obedient, ja recordes quan era petit que tot era estudiar i dir gràcies, que el seu nen era és i serà un àngel, i que total l'altra gent pot esperar, que ara ja no ve d'unes hores més per ser atesos, però que sobretot no es busqui un altre metge perquè el seu nen és el millor i que no pateixi que no serà res, però que, si ho és, el seu nen li ho curarà. 

A la taula de darrere de les senyores hi ha una altra versió, però més rejovenida i en un pack que només n'inclou a dues. Una parla del seu Borja (juro que ha dit que es deia Borja, no ho estic exagerant), que amb cinc anys és tan i tan espavilat, i que els dilluns quan surt d'escola va a francès, els dimarts a tennis, els dimecres a repàs de matemàtiques bàsiques i a piano, els dijous un altre cop a francès i els divendres a judo. Els dissabtes a la tarda el porten sempre al chiqui-park mentre ella i el seu senyor marit van a fer el cafè a casa d'amics varis, i alguns dissabtes al matí també té campionats de tennis o de judo, tot i que ella encara no l'ha anat a veure mai perquè no sap què passa que sempre li acaba coincidint amb l'hora de la manicura. Com que és molt observadora, l'altre dia li va semblar que estava cansat i voldria parlar-hi aquest diumenge, però ara que hi pensa segurament no podrà fer-ho perquè dissabte a la nit van a un còctel i l'endemà estarà esgotada. No sap què li passa, però, i això la té preocupada, ai! Si jo fos la senyora que acompanya a aquesta cotorra d'èlit li diria que el nen està cansat perquè el fan voltar com una baldufa i que amb prou feines deu recordar la cara dels seus pares, però no ho sóc, i la senyora acompanyant només es mira les ungles i diu "ahà, ahà". Pobre Borja i pobres fills de pares emocionalment imbècils, al nivell de les pedres.

A la taula del darrere de les senyores de darrere de les senyores hi ha dos nois amb maletí i corbata que no sé què deuen dir perquè no parlen amb la boca; només teclegen. Al davant tenen dos cafès idèntics i ja freds. Tic tic tic tic tic tic tic tic. 

A la taula del fons hi ha un home i una dona que llegeixen cadascú el seu diari i que alternen el fer glops de les tasses respectives amb el creuar alguna paraula seca. Quan l'home firma a l'aire per demanar el compte aixequen el cap i s'adonen que la cambrera és sud-americana. Ara que hi cau, la dona comenta a l'home que ha pensat en acomiadar a la minyona filipina, perquè ha sentit que amb la crisi moltes dones del país s'ofereixen per treballar de dona de fer feines, que potser és una mica més car perquè com que no hi ha la barrera idiomàtica no l'enredaran tan fàcilment però que que ja que poden permetre-s'ho ella prefereix tenir treballant algú d'aquí, que queda més net, i que de totes maneres ja trobaran la manera de collar-la, també, que la gent desesperada accepta feines a la desesperada. Què et sembla, carinyo?

Ara ja ha passat mitja hora i deu començar un nou torn d'esmorzars a les empreses del voltant: el local s'omple quan encara no s'ha buidat. Tothom entra ben mudat, ben tibat, amb el rictus de persona important gravat a foc i a cop de pujades i baixades de borsa.

És estrany com són de curioses, de dèbils i de fràgils les voluntats humanes.

Me'n vaig d'aquí. 

M'escalfa el sol de febrer, 
el sento a la cara i com un nen malcriat
entomo els petons que em pessigollegen les galtes.

21 de febrer del 2012

Capítol vuitanta-tres: Violència gratuita

Mai em deixa de sorprendre la violència gratuita. Gratuita, sí, perquè no crec que cap acció de les que s'han realitzat se la valgués. No m'entra al cap que algú pugui apallissar canalla i, a sobre, cobri per això. No m'entra al cap que es puguin cometre vexacions d'aquesta mena contra infants i contra vells. Tampoc m'entra al cap que algú pugui defensar-ho.

Tant de bo, com a mínim, aquests fets facin despertar-nos. Veig la gent que protesta i m'entra una onada d'enveja de veure'ls tan valents i tan ferms i tan... tan tot, que no ho sé, agafaria el primer transport que em passés pel davant per anar a ajudar-los. Una mica com si fos una pel·lícula; crec que no sóc del tot conscient del que passa, del que viuen. Del que vivim. I és que penso en totes les revolucions a petita escala que estant tenint lloc aquests últims mesos arreu del món i ens veig a tots tan enfadats que crec que, si no ho fem ja, si no reaccionem d'una vegada, no ho farem mai. Estar enfadats donarà pas a estar cansats, i estar casats a estar tristos, i estar tristos a ser les ovelletes dòcils que esperen que siguem. Ha de ser ara. Al capdavall, és allò que diuen: la llibertat no es demana: s'agafa.

Serà tan bonic, el dia que sortim tots al carrer i el món es basi en la tolerància i la llibertat. Perquè això passarà, n'estic segura, seguríssima. Només espero que, fins llavors, tots haguem tingut la força d'aguantar i de protestar sense parar, per acabar guanyant. 

Pot ser dur i pot ser èpic, però el més important és que pot ser. Pot ser preciós, també.



No tinc paraules per descriure el que sento quan us veig en les imatges, apallissant i humiliant d'aquesta manera bestial. No sabeu com em feu desconfiar de la bondat dels humans, de la meva pròpia, del que us faria si tingués poder per fer-ho. No us podreu imaginar mai el fàstic que em feu. Desgraciats.

No coneixeu l'abast de la memòria que tenim!

13 de febrer del 2012


I ara que tot sembla haver acabat no em sap cap greu haver-te estimat,
només em sento trist de no poder seguir vivint sempre al teu costat.

Sempre m'ha encantat aquesta frase.
Coses que fan por, #1 i #2


Capítol vuitanta-dos: Comme il faut (Brevíssima història de la senyora Correcta)

La senyora Correcta es lleva quan sona el despertador sense fer mandres. Es renta gastant poca aigua, esmorza no més del que li toca i marxa cap a treballar amb temps i a un ritme marcat. S'esforça tant com els altres i parla amb ells el necessari. Compra aprofitant els vals de descompte que retalla curosament de tots els diaris que arreplega discretament i que després recicla. No apuja gaire el volum de la ràdio ni del televisor, que a més té calibrat perquè la brillantor de la pantalla no sigui perjudicial per la vista. Saluda els veïns al replà i, quan recull les cartes de la bústia, procura no tocar els sobres que no li pertanyen; si ho fa, els arrenglera sense deixar empremtes dactilars. Llegeix llibres didàctics i compra enciclopèdies que ordena alfabèticament; entre les cobertes d'alguns volums guarda, embolicades amb paper de diari, flors seques, amb les que després decora llibretes de paper reciclat que un cop al mes ven a la fira d'antiguitats de la ciutat. Si el benefici que en treu és suficient, es paga un dinar a una fonda no gaire ostentosa. Si alguna cosa surt malament no es queixa, i si el cafè crema massa se'l beu ràpid i sense fer males cares.

La senyora Correcta, a la nit, contra el coixí, plora en silenci.

8 de febrer del 2012

Observació

Al més pur estil Bridget Jones, vull trenta-cinc llibres d'autoajuda, un pis desendreçat a la meva manera, unes amigues que s'emborratxin amb mi cada cop que ho demano, parella pels diumenges a la tarda I QUE EM CONTESTIN ELS PUTOS MISSATGES. Gràcies.

Capítol vuitanta-u: El pare de l'Eloi

L'Eloi sortia de classe de matemàtiques carregat amb una motxilla amb forma de cap d'ós groc i amb un munt d'històries per explicar. Va anar corrents cap al seu pare, que era aquell senyor que feia estona que hi havia a la sala d'espera, que a vegades s'asseia al meu costat amb les mans arrugant els pantalons i a vegades s'aixecava, que a vegades caminava amunt i avall mirant el sostre i a vegades es quedava quiet i feia veure que no mirava el que jo estava dibuixant, però que tota l'estona parlava fluixet i no parava de renegar. L'Eloi feia "brrrum" i deia que era ara una moto i ara un cotxe, i el seu pare, quan el va veure, el va empènyer perquè se n'anés lluny. De cop es devia recordar que no era l'única presència a la sala i em va mirar somrient, com dient "els nens, ja se sap, són una nosa que hem d'aguantar". Jo vaig somriure a l'Eloi, que ara era un cavall.

Al pare de l'Eloi li va sonar el telèfon i va fer el ring típic i predeterminat que han fet tots els telèfons de la història. Era un telèfon nou i brillant i en canvi sonava com si tingués cent anys; què es pot esperar d'una persona que té tan poca imaginació com per no canviar el to de trucada? Va respondre i va parlar en castellà. No tinc absolutament res en contra del castellà (és més, m'agrada, però explicar-vos la història de les llengües i jo seria allargar-nos massa), però la manera com ell el parlava era gairebé insultant. Era un castellà català, un castellà argentí, un castellà amanerat i, sobretot, un castellà pedant. Per acomiadar-se va dir "chaíto"; li hauria vomitat a sobre.

L'Eloi encara cavalcava quan el seu pare va tornar a fer-li una mica de cas: es va repenjar a la paret i el va mirar amb el front arrufat. "No corres gaire", li va dir, i el nen va arrencar a córrer d'una punta a l'altra del passadís. Quan frenava per girar derrapava i va estar a punt de caure un parell de vegades. "Para ja, Eloi", va cridar, "estigues quiet d'una vegada! Mira aquesta noia que quieta i callada que s'està!". Me'l vaig mirar sense acabar-me de creure el que deia: jo tenia gairebé vint anys, i l'Eloi no en tenia més de sis. No li podia demanar que es comportés com jo. Vaig tornar a somriure a l'Eloi i vaig continuar dibuixant; no me'n recordo de què feia. 

Quan va sortir la professora de matemàtiques el seu pare li va explicar totes les seves penes, les de l'esposa, les de l'empresa i potser també les de l'home a qui acomiadava dient "chaíto". La professora el va escoltar amatent i li va dir que tranquil, que el seu fill era un geni de les matemàtiques, tot i ser tan petit. L'home feia cara d'esperar que callés per poder continuar explicant la seva vida; el seu fill, al capdavall, què importava? L'Eloi va cavalcar una mica més al trot, va fer "hiiiii" un parell de vegades i es va acotar a recollir la goma que m'havia caigut; quan el seu pare ho va veure li va donar un cop fort al braç. "No es toquen les coses dels altres, Eloi!". 

El nen va estar amb el cap acotat fins que el seu pare va decidir que ja n'hi havia prou de parlar perquè havia d'anar a casa a descansar que demà s'havia de llevar a les vuit per anar a treballar perquè ell era un home molt ocupat i ara estava enmig d'uns negocis que podien acabar sent importants i a més tenia la sensació que la seva dona no l'ajudava perquè es passava el dia jugant amb els nens i no estava prou pendent d'ell que ara que hi pensava tampoc estava segur de si li havia comentat que li rentés la camisa de ratlles fines que volia portar a la reunió i segur que a ella no li hauria passat pel cap perquè mai pensava en ell i en el que necessitava i només estava pendent dels fills i de la seva feina que no era ni de bon tros tant important com la d'ell. Va agafar l'Eloi del coll de l'anorac i el va arrossegar cap a la porta.

L'Eloi es va girar un moment i ens va dir adéu molt fluixet, a la professora de matemàtiques i a mi. El pare no va dir res i va marxar, amb la bufanda a la mà. Devia pensar que si es constipava la seva dona li faria una mica més cas i el cuidaria, al pobret.

Tant de bo es congelés. Quin imbècil, el pare de l'Eloi.

Quan te'n vagis recorda sempre que, 
de tant en tant,
vam fer màgics alguns instants.

7 de febrer del 2012

Observació

Quan feia pocs dies que la meva germana se n'havia anat a Xile, un dia em vaig presentar a casa amb berenar per dos: un per mi, un per ella. Però ella no hi era, clar.

Crec que la història es repeteix.

La meitat de la meitat d'una meitat que mai s'acaba.

2 de febrer del 2012

Observació

Últimament només em passen pel cap assassinats tendres. Alguns no tendres, també, està clar; de fet, aquests "alguns" són fins i tot més macabres. Però a mi em preocupen els tendres, no sé per què. Oh, clar, vaja, no ho sé... La qüestió és que ningú ha de patir: ara per ara no tinc previst matar a ningú (en la vida real).

I aprofito per dir que odio l'expressió "la vida real" (!?).

Capítol vuitanta: Encenalls

Feia uns dies havia guardat una cullereta al segon calaix de la tauleta de nit, entre els mitjons de ratlles. No sabia quan la podria utilitzar però semblava que finalment havia arribat el moment. El va mirar: dormia profundament, de cantó, amb els braços encongits i les mans plegades sota la galta; respirava lent. Procurant no fer soroll va obrir el calaix, que va xerricar al final, i va treure la cullereta. Fent pressió, li va passar arrossegant-la des de l'espatlla fins al colze: li va arrencar un trosset de pell, com si fos un encenall de xocolata. Ell va remugar i es va regirar, però va continuar dormint. Es va dur la cullereta a la boca. Mmm. Va repetir l'operació una vegada, i una altra, i una altra, i una altra... I així, a poc a poc, se'l va menjar. Era dolç.

Vaig inspirar-me improvisant tota una mímica de gestos:
"tu ets aquí, i cap amunt la ciutat s'acaba".

1 de febrer del 2012

Capítol setanta-nou: Maniquí (Dos finals)

Quan en Josep tenia set anys es va enamorar d'una maniquí. Era una maniquí preciosa: esvelta, amb els ulls mirant a l'infinit i la pell de plàstic blanc brillant. Cada dia sortia cinc minuts més d'hora de casa per poder passar una estona mirant-la abans d'anar a l'escola; posava les dues mans i esclafava el nas contra el vidre de l'aparador, i després sortia corrent perquè arribava tard a classe. Va seguir fent-ho mentre estudiava secundària, i també batxillerat. A la universitat va estudiar modisteria i, al cap d'uns anys i d'unes quantes llàgrimes, va entrar a treballar cobrant una misèria a la botiga de la maniquí. 

Li semblava increïble: tot i els anys que havien passat (ell en tenia gairebé vint-i-cinc), la maniquí seguia igual; potser una mica més bruta, potser una mica recremada pel sol que entrava de retruc per l'aparador sense cel·lofana que a l'estiu deixava caure tota la llum sobre l'expositor. Va ser per això que, quan va tenir més confiança amb l'amo de la botiga, li va suggerir netejar-la; l'amo va arrufar el nas i li va dir que, si volia, se'n podia encarregar ell mateix.

Va ser una experiència inexplicable. Se la va endur a la rebotiga i la va despullar amb cura, parant compte a no desmuntar-li les articulacions. Es va enrojolar: en un principi no gosava ni mirar-la, però era tan bonica... Amb una esponja li va netejar les conques dels ulls, el clatell, les orelles, els pits, el ventre, els malucs, els dits de les mans, els turmells. Li va eixugar l'esquena amb una tovallola de cotó, sense deixar relliscar ni una gota i fent cercles. Amb un drap humit, li va polir tot el cos, juntes incloses. Quan encara estava nua se la va quedar mirant una estona. Després, fatigat, la va tornar a vestir.

Quan l'amo de la botiga va morir li va traspassar el negoci al Josep; al capdavall, havia treballat tota la vida allà cobrant menys que res, i ara que també s'estava fent gran bé s'havia d'assegurar una bona jubilació. A partir d'aquell dia, cada vespre després de tancar en Josep abaixava les persianes, treia la maniquí de l'aparador, li posava un vestit nou i s'estava fins ben entrada la nit ballant valsos amb el seu gran amor.

          Possible final 1:

Un dia, després de giravoltar per tot l'espai de la botiga amb la maniquí en braços, en Josep va seure a reposar en una butaca, va tancar els ulls i es va morir. Com que no tenia família ni amics perquè havia dedicat tota la vida a la maniquí, ningú se'n va adonar fins al cap d'una setmana. Li van fer un enterrament d'ofici al que van assistir menys de cinc persones. Ningú va reclamar la maniquí quan la immobiliària va buidar la botiga i així va ser com un empleat gras amb uns pantalons blaus i la samarreta tacada la va carregar al camió d'objectes per llençar.

          Possible final 2:

Un dia, poc després d'obrir la botiga al matí, una noia va entrar i va demanar per emprovar-se un vestit. El Josep se la va mirar de dalt a baix i va pensar que, per l'estatura de la noia, el que duia la maniquí li quedaria bé. Va despullar el ninot amb rapidesa i li va oferir la peça a la noia. No es va equivocar: estava preciosa. La noia va tornar l'endemà, i l'altre, i l'altre. El Josep se la trobava fent cafès, anant al cinema, passejant pel parc, de vacances a París... se la trobava perquè la convidava ell, clar. Fins i tot un dia se la va trobar vivint al seu pis, i dormint al seu llit, i cuidant dels seus fills, i petonejant-lo a ell. Quan en Josep tenia trenta-set anys es va enamorar d'una noia. 

No hi ha res més al món que pugui fer-me creure en el que sóc.

I encara puc mentir, encara ara jo puc dir 
que tot el que ha passat no significa res per mi.