Hi ha cinc taules ocupades, a més de la meva. Tothom va vestit de fosc i parla ràpid, fluix i atropelladament; no riuen. Jo porto un jersei verd i tinc la taula plena de llapis de colors. No sé gaire què hi faig aquí.
A la taula de la meva esquerra hi ha dos homes i dues dones, tot i que segur que ells dirien primer dues dones i després dos homes, per allò de l'educació estúpida que fa creure que les dones, pobres desvàlides, han d'anar primer. L'educació pot ser tremendament maleducada. Parlen d'alguna cosa del congrés de mòbils i no paren de dir marques grans. Sembla una competició de coneixements, de diners i de "ui sí, jo estic MOLT més enfeinat que tu, creu-me". Ara una de les dones diu que marxa, que ha de mirar el Doraemon en versió original, que aquesta tarda té una reunió amb uns japonesos per parlar d'una aplicació nova pel huawei que farà estralls. Tots diuen que sí que sí que i tant i que ells també se n'aniran que tenen altres reunions igual o més importants que aquesta, tu diràs; marxen. No s'adonen en cap moment que la paraula "huawei" és divertida. "Huawei", "huawei"!
A la taula de la meva dreta hi ha tres dones grans. Tenen els cabells blancs amb molt de volum, van molt pintades i porten arracades de perles enormes i els abrics de pell posats encara que dins del local hi fa molta calor. Fan cling cling cling amb les culleretes i parlen i parlen i parlen sense filtrar. Una dona diu que fa poc va anar al teatre a veure una obra on hi havien d'anar també algunes autoritats, però que al final no s'hi van presentar, quina cara, i que ella s'havia comprat un vestit jaqueta nou per anar a saludar a l'esposa d'algun d'aquells senyors destacats (sempre senyors) que fa anys que no veu i que no suporta perquè és una mala bruixa. Les altres dues parlen del fill d'una, del seu nen, que és metge i segur que si la mamà el truca per demanar-li que es faci un forat a l'agenda per atendre a la seva amiga ho farà, que el seu nen sempre ha estat molt bon noi i obedient, ja recordes quan era petit que tot era estudiar i dir gràcies, que el seu nen era és i serà un àngel, i que total l'altra gent pot esperar, que ara ja no ve d'unes hores més per ser atesos, però que sobretot no es busqui un altre metge perquè el seu nen és el millor i que no pateixi que no serà res, però que, si ho és, el seu nen li ho curarà.
A la taula de darrere de les senyores hi ha una altra versió, però més rejovenida i en un pack que només n'inclou a dues. Una parla del seu Borja (juro que ha dit que es deia Borja, no ho estic exagerant), que amb cinc anys és tan i tan espavilat, i que els dilluns quan surt d'escola va a francès, els dimarts a tennis, els dimecres a repàs de matemàtiques bàsiques i a piano, els dijous un altre cop a francès i els divendres a judo. Els dissabtes a la tarda el porten sempre al chiqui-park mentre ella i el seu senyor marit van a fer el cafè a casa d'amics varis, i alguns dissabtes al matí també té campionats de tennis o de judo, tot i que ella encara no l'ha anat a veure mai perquè no sap què passa que sempre li acaba coincidint amb l'hora de la manicura. Com que és molt observadora, l'altre dia li va semblar que estava cansat i voldria parlar-hi aquest diumenge, però ara que hi pensa segurament no podrà fer-ho perquè dissabte a la nit van a un còctel i l'endemà estarà esgotada. No sap què li passa, però, i això la té preocupada, ai! Si jo fos la senyora que acompanya a aquesta cotorra d'èlit li diria que el nen està cansat perquè el fan voltar com una baldufa i que amb prou feines deu recordar la cara dels seus pares, però no ho sóc, i la senyora acompanyant només es mira les ungles i diu "ahà, ahà". Pobre Borja i pobres fills de pares emocionalment imbècils, al nivell de les pedres.
A la taula del darrere de les senyores de darrere de les senyores hi ha dos nois amb maletí i corbata que no sé què deuen dir perquè no parlen amb la boca; només teclegen. Al davant tenen dos cafès idèntics i ja freds. Tic tic tic tic tic tic tic tic.
A la taula del fons hi ha un home i una dona que llegeixen cadascú el seu diari i que alternen el fer glops de les tasses respectives amb el creuar alguna paraula seca. Quan l'home firma a l'aire per demanar el compte aixequen el cap i s'adonen que la cambrera és sud-americana. Ara que hi cau, la dona comenta a l'home que ha pensat en acomiadar a la minyona filipina, perquè ha sentit que amb la crisi moltes dones del país s'ofereixen per treballar de dona de fer feines, que potser és una mica més car perquè com que no hi ha la barrera idiomàtica no l'enredaran tan fàcilment però que que ja que poden permetre-s'ho ella prefereix tenir treballant algú d'aquí, que queda més net, i que de totes maneres ja trobaran la manera de collar-la, també, que la gent desesperada accepta feines a la desesperada. Què et sembla, carinyo?
Ara ja ha passat mitja hora i deu començar un nou torn d'esmorzars a les empreses del voltant: el local s'omple quan encara no s'ha buidat. Tothom entra ben mudat, ben tibat, amb el rictus de persona important gravat a foc i a cop de pujades i baixades de borsa.
És estrany com són de curioses, de dèbils i de fràgils les voluntats humanes.
Me'n vaig d'aquí.
