Capítol quaranta-set: Deliri

Arriba un punt en què t'adones que les coses no són ni bones ni dolentes, que les coses només són, i que el que varia és la manera de mirar-les. La manera pot ser bona o dolenta, però la cosa no, la cosa és, i prou. Per dir-ho fàcil, si et regalen una samarreta d'un color que a tu no t'agrada pots mirar-ho negativament perquè no suportes aquell color o positivament perquè mira, t'han regalat una samarreta, veus que bé. És igual, dit així sona molt simple. Sona quasi absurd, si ho rellegeixes. Però té sentit, no? A vegades les persones necessiten les explicacions simplificades fins al mínim per poder entendre coses que ja haurien de ser congènites. Coses com l'amor, o la llibertat, o les escales de color. No ho sé. Potser sí que són congènites i a mesura que anem creixent en modifiquem la idea per tot el que anem vivint i per la manera com ho vivim. Lògicament, això ho sap tothom, és una obvietat. Però les obvietats també són importants. No ho són, però necessitava una excusa per tancar el text dignament. No ha funcionat. Llàstima. Us podeu quedar amb la part positiva, que és que això ja s'acaba. No importa. Què importa? La qüestió és que jo tenia una idea molt clara abans de començar a escriure això i m'he enfilat per les granotes i l'he perduda. Això sí que és una llàstima. Dins del meu cap a vegades sóc un geni. Fora... no, mai. Tothom és una mica un súperheroi per ell mateix, suposo. Tothom té una veritat absoluta, i aquesta és la única veritat absoluta (?). Només sé que no sé res. Són frases d'aquelles que fan rabieta. Doncs va, prou. Si un dia la idea torna us l'explicaré; era molt bona. Parlava del destí, els déus, la reencarnació, els xacres, les energies i les fites personals. Coses així, lleugeretes, per acabar un cap de setmana. Ara em torna a venir la idea, però vaig tard i no puc parar-me a explicar-la. Oooh. Tot és molt confús; "tot va bé, mira de no capficar-te". Au, em truquen. Marxo. Ja. Glòria als caps de setmana!

I per favor, no tingueu això en compte. A vegades s'han de dir coses estúpides per endreçar una mica el cap i fer que hi hagi espai. I això diria que és veritat (com a mínim per a mi).

♫

Que tinc la solució per fer una mica veritat

tot el que havies suposat quan eres jove.

Que tinc la solució, la que per fi farà marxar

la mala sort dels últims anys. Mira'm i escolta:

la solució sóc jo.

(Aquí, més i millor)

Diuen que...

Un loco se queda a vivir en ese lugar tan hermoso que es la locura... Un artista llega hasta ahí pero después vuelve a la realidad. Es un ida y vuelta constante, pero es el único que tiene la capacidad para hacerlo.

Emilio Fatuzzo

♫

Tot el que sentim té un nom, tot el que tenim tu i jo,

però si ho amaguem a dins potser oblidarem qui som.

(Aquí, més i millor)

♫

Caputxeta Roig no us ho dirà pas
però també l’espanten les coses,
tot i continuar endavant.

Caputxeta Roig és petita i gran;
es posa dins del personatge
que convingui a cada instant.

Caputxeta Roig no és tan especial
però li agrada tornar històries
el que passa al seu voltant.

(Aquí, més i millor)

Pausa publicitària: Prosa

Què és l'essencial? La manera com les dones fan veure que no se n'adonen que les miren, els colors dels taxis, l'obstinació del jove que assaja escales en un contrabaix, la credibilitat que tenen els grans quan expliquen mentides als petits i les ampolles que, quan es llencen al contenidor, ja no estan ni mig buides ni mig plenes.

La bicicleta estàtica,

Sergi Pàmies

♫

Persegueixes esperances com si fossin pastanagues.

(Aquí, més i millor)

Diuen que...

Si t'hagués de treure el son els enemics que tens no dormiries. A vegades algú et fa un afalac i penses: "Ostres, aquesta persona és molt burra! Dec ser una merda perquè si li agrado a aquest estic perdut!". Els afalacs també s'han de relativitzar...

Quim Monzó

Observació

Diuen que a vegades hi ha nits (i dic nits, no dies) que passen tantes, tantíssimes coses que quan tornes a casa l'endemà al matí, amb el sol que escalfa i brilla just per començar a fer-te venir el mal de cap que no t'havia arribat encara, t'adones que dintre del teu cap els pensament ja van en passat, i que el que en realitat ha passat fa tan sols poques hores sembla que sigui molt molt molt llunyà (com els països dels reis bons de tots els contes, si t'ho pares a pensar una mica). Però això ho diuen, clar, jo no ho sé, que no m'ha passat mai...

♫

Que ganas de verte y comerte la vida;

no importan las horas, de noche y de día.

(Aquí, més i millor)

Capítol quaranta-sis: L'estiu (Un títol que en realitat té poc a veure amb el text, però d'alguna manera s'havia de dir!)

Vull escriure. En tinc ganes i ho necessito. El que passa és que no sé què dir.

L'estiu és maco. Fa caloreta, pots sortir cada dia sense pensar que l'endemà t'has de llevar d'hora, hi ha gelats de molts colors, la gent porta para-sols de ratlles a la platja i marxen volant amb el vent i tots hi han de córrer al darrere, pots estar estirat a l'herba molta estona sense que la gent et miri sospitant que et drogues, veus com la muntanya de llibres acumulats que sempre penses que llegiràs a l'estiu va disminuint, tens tant temps per fer coses que acabes per no fer res, el món és bonic i les coses brillen d'una manera especial.

Però el problema de l'estiu són les vacances. Les vacances dels altres. 

Què se suposa que has de fer en una ciutat mentre quasi tots els teus amics són fora? Doncs se suposa que has de sortir amb els pocs que et queden i fer-ne de nous, anar a dormir tard i llevar-te al migdia, fer el gos, anar a buscar aigua fresqueta a la nevera o (en el seu defecte) cervesa fresqueta al bar que et quedi més a prop. I què és el que fas en realitat, a part d'això? Pensar, pensar molt (pensar és una paraula molt lletja!). I si pensar no és bo en quasi cap estació de l'any, a l'estiu menys. Deu ser que les neurones es fonen o alguna cosa així, no ho acabo d'entendre. Però sigui com sigui, els pensaments estiuencs són estranys com ells sols!

I ara podria fer aquí un gran paràgraf d'aquests en què explico el que em passa pel cap tal com raja, dient que no entenc res de moltes coses en general i concretant-ne unes quantes, però no ho faré per dos motius. El primer és que ja ho he fet molt últimament i quan els rellegeixo m'adono que no tenen gaire sentit (i si no tenen sentit per mi que sóc la que els escriu, no vull ni imaginar-me què deu pensar la gent que ho llegeix). El segon és, precisament, que hi ha gent que ho llegeix. Si no hi hagués aquesta gent jo escriuria moltes més coses, de debò, amb noms i cognoms i dates i llocs si fes falta, explicaria  anècdotes reals i donaria tots els detalls (fins i tot els més morbosos. Sobretot aquests, de fet). I tinc molt clar que potser no ho arribaria a llegir ningú... però i si ho llegissin? Llavors penso «ai!», i ja no puc dir res més. Com ara. És a dir que tu (sí: tu!), que estàs llegint això, que sàpigues que t'has de sentir malament perquè la meva llibertat d'expressió queda limitada per culpa teva. És a dir que després no em vinguis queixant-te i dient que fa dies que no escric!




I això és tot, doncs. Me'n vaig a la piscina a veure si aconsegueixo reviure alguna neurona...

♫

Ha plogut sobre el meu cap i ha crescut herba molt fresca;

he sortit a passejar la testa florida i verda

(perquè també s'hi han fet flors, com si jo fos una gerra).

Després he sortit al sol, i he sentit l'olor de terra.

(Aquí, més i millor)

Capítol quaranta-cinc: L'ós

La noia sense nom seia en un sofà, l'esquena encorbada sobre les cames i els braços abraçant-se, fredolics. Però no feia fred. Portava així potser minuts o potser hores; el temps tenia últimament la consistència d'un xiclet sense sabor. Intentava deixar la ment en blanc i només aconseguia visualitzar un ós polar. Una vegada li havien dit que els óssos polars es tapaven el morro amb les potes per caçar, perquè així es confonien amb la blancor del paisatge. Devia ser divertit veure un ós caminar amb el nas tapat. Segurament s'hauria d'arrossegar una mica, perquè mantenir un cos tan pesat sobre només dues potser no deu ser fàcil. Però de fet els óssos eren sempre simpàtics, polars o no. Possiblement mai aconseguiria sentir respecte per un ós: la imatge de l'Ós Yogui amb barret verd havia desacreditat tota la resta d'óssos haguts i per haver, i després havien vingut els Óssos Amorosos i aquell ós d'una pel·lícula de dibuixos que no recordava com es deia i que menjava galetes sense parar que tampoc havien millorat gaire el concepte que en tenia. Però eren bonics. No sabia deixar la ment en blanc. A vegades pensava que sí, però no. Quan estava a punt d'aconseguir-ho es deia a ella mateixa "goita!, estàs a punt de deixar la ment en blanc!" i tot el temps perdut en la tonteria se n'anava a la merda. Tot i així els pensaments anaven i venien amb força fluïdesa, aquell dia. Últimament estava espesa, però misteriosament s'havia llevat lúcida i pensava amb prou claredat. L'únic problema era que no li agradava el que pensava. No era desagradable, ni dolent, ni perjudicial per a ningú: simplement era, i simplement no li agradava que fos, perquè simplement no hauria de ser. I un cop sabut això, el millor el més fàcil era resignar-s'hi. Així que va encorbar una mica més l'esquena, va encongir una mica més les cames, va apretar una mica més els braços contra el cos i va tancar els ulls. En la foscor de la ment no-blanca, l'ós polar es separava del grupet d'óssos polars i començava a caminar pel terra gelat que aquell dia estava especialment fred i intentava no repenjar gaire la pota sobre el glaç perquè li feia venir calfreds i s'adonava que tot i haver viscut sempre allà ningú li havia preguntat si li agradava i veia que no i llavors es parava un moment i respirava fort fort fort aquell aire gèlid i donava mitja volta i després de caminar durant mooolts dies arribava a un bosquet petit amb arbres aaalts i veeerds i aigüeta fresca però no gaire i s'hi banyava i reia (els óssos riuen?) i era feliç perquè escampades per l'herba hi havia flors i llavors apareixia un ós bru i es feien amics encara que a la resta d'animals del bosc al principi no els hi semblava del tot bé però al final sí i eren feliços els dos junts però separats i l'ós polar quan es llevava cada matí podia sortir de la cova i rodolar per l'herba tendra de la muntanyeta que tenia per catifa d'entrada...* El brunzit del telèfon la va treure dels pensaments. Va ser com si l'haguessin fet sortir del mar quan encara no s'havia acostumat a la temperatura. Un missatge. I després del missatge va ser com si la màgia sedant de l'autocompassió hagués fet un truc final i flop!, hagués desaparegut. Bravo, bravo! Però ara ja no volia plorar. Ara volia matar a algú.

* Extrapolar per entendre, gràcies.

Pausa publicitària: Prosa

M'entristeix, però un dia em va dir que les persones que més estimem i en les quals tenim més confiança precisament són les persones amb qui ens podem permetre ser desagradables (perquè sabem que això no els impedirà estimar-nos). 

No i jo,

Delphine de Vigan

♫

Tan cert com que tu i jo som altres.

Tan cert com que no hi ha res més.

Tan clar com que la nit ens espera.

Tan clar com que no ho fa per tothom.

Llavors, tan breu com qui no espera resposta.

Tan breu com qui sap el que diu.

Ara i aquí

t'estimo.

(Aquí, més i millor)

(Em sembla preciosa, aquesta)

Pausa publicitària: Poesia

¿Por qué los inmensos aviones

no se pasean con sus hijos?

¿Cuál es el pájaro amarillo 

que llena el nido de limones?

¿Por qué no enseñan a sacar 

miel del sol a los helicópteros?

¿Dónde dejó la luna llena

su saco nocturno de harina?

Si he muerto hoy y no me he dado cuenta,

¿a quién le pregunto la hora?

¿De dónde saca tantas hojas

la primavera de Francia?

¿Dónde puede vivir un ciego

a quien persiguen las abejas?

Si se termina el amarillo,

¿con qué vamos a hacer el pan?

Dime, ¿la rosa está desnuda

o sólo tiene ese vestido?

¿Por qué los árboles esconden

el esplendor de sus raíces?

¿Quién oye los remordimientos

del automóvil criminal?

¿Hay algo más triste en el mundo

que un tren inmóvil en la lluvia?

¿Cuantas iglesias tiene el cielo?

¿Por qué no ataca el tiburón

a las impávidas sirenas?

¿Conversa el humo con las nubes?

¿Es verdad que las esperanzas

deben regarse con rocío?

El libro de las preguntas  (Fragment),

Pablo Neruda

Observació

M'agrada estendre la roba a l'estiu pel contrast del fred net de la roba i la calor enganxosa de l'aire. M'agrada treure les arrugues de la tela i que la punta dels dits quedi molla. M'agrada caminar per sota dels llençols fresquets i quedar-me una estona així, a l'ombra, amb els ulls tancats i l'aire nou que hi ha allà. I m'agrada recollir-la: recollir la roba i que faci olor de sol i de calor i de seca i de camp de blat segrestat en aquella miqueta de tela i de gelat de nata i de clor i potser d'algun licor i de pólvora i de crema hidratant i d'ombra i de gespa quan es fosc i de totes aquestes olors tan bones que fa l'estiu.

♫

I ja dins del desig veure si hi ha bon ambient...

(Aquí, més i millor)

Pausa publicitària: Prosa

Hi ha ocasions en què negociem el nostre futur amb el passat. Un s'asseu a la roca apartada i fa esforços per aconseguir un pacte entre allò que va ser, grans derrotes, i allò que encara ha de venir, autèntica foscor. En aquest sentit confiava que la suma de temps, reflexió i llunyania fes miracles. Res més m'havia dut fins a l'illa.

La pell freda

Albert Sánchez Piñol 

Observació

Estic convençuda que tinc un engranatge a l'alçada de l'estèrnum que s'espatlla cada cop que canvia la temperatura: deixa de funcionar, la sang circula més a poc a poc i els pensaments són leeents i pastosos, sense gens de sentit. Llavors tinc un parell o tres de setmanes estranyes, fins que l'avaria misteriosament s'arregla i tot torna a ser com sempre. I durant aquest temps potser seria interessant intentar escriure què és el que em passa pel cap, però la idea de que això ho pugui llegir tothom espanta bastant, i escriure-ho per no tenir cap reacció tampoc tindria sentit. És a dir que res, tot passa, ja s'acabarà. Però em llegeixo aquest text i tots els que he publicat últimament i m'adono que estan plens de "potser", "és igual", "no importa", "ja veurem", "no ho sé" i cou, cou molt, perquè és una manera molt crua de demostrar-me a mi mateixa que jo, que se suposa que he sigut sempre la persona segura que no té por de res i que va pel món sense dependre de ningú, ara no tinc ni puta idea d'on agafar-me. 

♫

Mentre cau la nit i dorm la ciutat, que no té memòria, 

penso somrient: "Ara és el moment de canviar la història".

(Aquí, més i millor)

Mes a mes, els divuit en imatges.

Juliol 2010. Deltebre. 

Aquestes són la Míriam i la Marta. La Míriam hi és sempre, amb tots els seus pros i tots els seus contres, però sempre, pel que calgui. La Marta també hi era sempre. Probablement és la persona que més m'ha ajudat i mai he tingut el valor de dir-li. Quan penso en la Marta (que hi penso sovint) em ve al cap la lletra d'una cançó de Gossos que diu "Hi ha històries que no acaben bé, també hi ha històries que no acaben", i mai sé quina de les dues opcions haig de triar per definir el que sigui que ha passat; després penso en una altra cançó, aquest cop de Els Pets, que diu "Per favor, sigues feliç", i la consciència em queda una mica més neta. Però mai dura gaire. Un dia hauré de fer neteja total, que és una cosa que només es pot fer parlant i traient-ho tot.

Agost 2010. Igualada.

Aquesta és la que crec que és la millor foto que he fet mai, d'una de les millors festes majors que he viscut mai, i de la que probablement és la millor persona que he conegut mai. Aquest és el Pol, i això ho haig de dir per escrit perquè si li digués a la cara possiblement em desfaria de vergonya (ara fa un moment m'ha dit que s'estava llegint el bloc, o sigui que potser s'acaba llegint això, i l'efecte serà el mateix però com a mínim no instantàniament). El Pol és un amic que és com un germà, o com un amulet. El Pol porta sort i és especial, perquè és absolutament diferent de tothom. Al Pol li pots dir qualsevol cosa i no s'enfada, i ell té una manera de dir-les que fa que no et puguis enfadar tu (és a dir, jo). El Pol és un sol i, sincerament, no sé que feu perdent el temps llegint això quan podríeu estar prenent unes canyes amb ell. Però això és problema vostre, vaja...

Setembre de 2010. Barcelona.

L'altra cara de la moneda. També petites grans perles. La Núria, la Míriam, el Francesc i la Laia. Part de la colla. Potser perquè són músics, i la música calma les feres, i a mi això em va bé. Potser perquè és bonic llevar-se cada dia des de fa ja força temps pensant que els tens allà, fent qualsevol cosa, o no fent res, o disposats a fer-ho tot. Potser per tots els glops sense glaçons que vam fer l'estiu passat i que espero que continuem fent aquest. D'aquesta foto només puc dir el que ja va dir la Laia: "No m'agrada, m'encanta! El muntatge, la foto, la cançó... i haver encetat i tancat l'estiu junts de la mateixa manera! Visca!". Visca, sí! La història es repeteix!

Octubre 2010. Molí de la Roda (Veciana).

Aquests són els de Xalest, i aquesta foto és important no només perquè hi ha amagada quasi tota l'altra gent que no surt a la foto de colla del setembre, sinó perquè pertany al primer reportatge pel qual vaig cobrar. El primer d'uns quants, ja. Que voleu saber com canten els de Xalest? Ho entenc, ho entenc... però llavors haureu de mirar això.

Novembre 2010. Igualada.

La noia de l'esquerra no va pintada així per casualitat, ni el noi porta els ulls pintats perquè sí, ni les altres noies... bé, les altres noies estan com sempre perquè van aconseguir treure's el maquillatge, o sigui que podrien passar perfectament com a innocents. Aquesta foto és part d'un projecte sobre el color que vam fer a l'Escola Massana, després d'un altre projecte sobre el color on vaig estudiar els xacres (sí, abans no feia broma). Encara que no es vegi, la noia va pintada de color lila i groc. El color lila es correspon al xacra sajasra-ara, que té un control total sobre els altres xacres (percepció, temps i llum; comunicació i creixement; emoció, compassió, amor, equilibri i benestar; força de voluntat i control dels sentiments; sexualitat i creativitat). El color groc es correspon al xacra manipura chakrá, precisament el que dóna fortalesa a la nostra voluntat i dirigeix tots els nostres sentiments cap a l'amor. Les persones de la foto (la Laia, el Joan, l'Helena i la Gemma) es corresponen a una altra època que ha tornat i també són d'aquelles que, passi o no passi el temps (que passa), hi són.

Desembre 2010. Dia dels Sants Innocents. Igualada.

Els patges més macos de la ciutat, que demostren que quasi sempre ens queixem perquè ens dóna la gana i que cada Nadal eleven Igualada a l'alçada de l'Olimp per demostrar que sense cap mena de dubte tenim la Festa més bonica del món sencer.

Gener 2011. Escola Massana (Barcelona).

Últim mes complet a l'Escola Massana, on vaig entrar tard i vaig sortir d'hora, on vaig descobrir que l'art no era només un passatemps, on vaig començar a construir projectes i a dirigir-los, on vaig aprendre moltíssim en relativament poc temps, on vaig conèixer gent de molts llocs unida per una mateixa il·lusió com era crear (qualsevol cosa, amb qualsevol material, amb qualsevol fi; sempre queixant-se, sempre buscant un món millor, una visió més bonica). Últim mes, molt dolç per tot el que tenia, molt amarg per tot el que sabia que deixaria perdre aviat. Últim mes abans de la gran decisió. Adéu Escola Massana; adéu i gràcies. 

Febrer 2011. Roma.

Foto del riu Tevere feta des del Castello San'Angelo. No es veu, però és el capvespre, i comencen a sortir les primeres llums i les primeres estrelles. No es veu, però a mà dreta hi ha la cúpula del Vaticà, i, si acluques una mica els ulls i et deixes confondre per la llum vermella del sol i per la pau estranya que es respira, pots pensar que ets a Turquia. No es veu, però en algun lloc de darrere de la càmera hi ha la Laia, la Clara i la Míriam, que a aquelles hores encara no sabien de l'existència d'un gelat de stracciatella gran com el Coliseu que es menjarien passejant pel barri més bohemi de la ciutat només unes hores després.

Març 2011. Barcelona.

Hi ha poques maneres més agraïdes de relaxar-se que no sigui perdre's literalment pels carrerons de Barcelona amb la càmera i un iPod carregat. Deixar-se seduir per l'estretor, els colors vius de qualsevol cosa, les llums de paper de fora de les botigues, el so de la guitarra espanyola que sortia per una finestra amb bicicleta incorporada, els nens que corrien al voltant d'una font, la gent de tots els països, les arcades enormes, l'escalfor que ja es començava a fer notar... Després d'un mes de març desastrós en la majoria d'aspectes, Ciutat Vella és l'antídot de tot. 

Abril 2011. Clariana.

Deia que hi ha poques maneres més agraïdes de relaxar-se que passejar per Barcelona a principis de primavera intencionadament, perquè n'hi ha d'altres, com per exemple anar a fer d'intendent amb els nens de Tous. Fer d'intendent és interessant perquè estàs amb els nens, però si et fan por, com era/és el meu cas, te'ls pots treure de sobre amb una facilitat força relativa. Encara que sembli estrany, és relaxant llevar-se amb els nens cridant i saltant-se al damunt els uns als altres, sentir-los cantar tot el dia, "aguantar" que t'expliquin totes les seves historietes vitals (aguantar entre cometes; abans d'anar-hi ho hagués escrit sense, després... després ja no) i estar-se gran part del temps tancada en una cuina sense ventilació plorant per moltes cebes que no valien la pena. Si a això li sumes el bon temps i li restes el mal d'esquena, el resultat és bo. I si a més resulta que ho fas acompanyada de la Caterina, la Carla, l'Alícia, l'Eduard, la Cesca i el Pol, és molt molt molt bo. Sigues lliure...

Maig 2011. Igualada.

I a principis de maig, després de les sorpreses finals de l'abril, un dia molt d'hora al matí et lleves amb una trucada que no t'esperaves gens: ha nascut el Francesc! Després de nou mesos, va i neix un nen que si no és igual, serà encara més maco que els seus pares. Un nen preciós de debò. Un nen que et deixa sense paraules (i per això, perquè com que cada cop que hi penso encara em sorprenc de tot el procés d'embaràs, part i naixement i no puc dir gaire cosa, torno a copiar un fragment del Màrius Serra que diuen que fa plorar):

Qui no recorda, no oblida.

Qui no oblida, recorda.

Qui recorda, oblida.

Qui oblida, no recorda.

Qui no recorda, no oblida.

Estimo, però no ho recordo.

M'estimen, i no ho oblido. 

Mai no cauré en l'oblit.

Juny 2011. Igualada. 

I per acabar, la Carla i el seu dolcíssim reportatge. La Carla va marxar a Xile a finals de gener i s'ha perdut l'època de més emoció que he viscut fins ara. Emocions bones i dolentes, això és igual, perquè la qüestió és sentir. Mentre ella s'escalfava del solet sureny jo m'espavilava com podia estant sola aquí, i li explicava per l'Skype quan la nit ja estava molt entrada. Ella veia els reportatges que jo anava muntant des d'aquí i me'n va demanar un d'especial: una sessió intensa de xocolata. Una sessió que va inaugurar el projecte de sensacions que encara ha de durar molt temps. Una sessió que ens va fer riure molt. Però no us penseu que ara i per això la Carla i jo som les germanes perfectes: ens seguim molestant, discutint, barallant i estimant com sempre. 

Tot està al seu lloc.

Capítol quaranta-quatre: Propòsits

No m'agraden els aniversaris. Ni Cap d'Any. Ni celebrar altres festes per commemorar efemèrides que no m'importen en absolut. Però bé, tot i això qualsevol motiu és vàlid per sortir, o sigui que tot i que no m'agradin tampoc direm que no a una mica d'alegria (una mica MÉS d'alegria, vaja). Si una cosa tenen en comú els aniversaris i Cap d'Any, però, és que són dues maneres de celebrar que el temps passa i s'acaba, passa i s'acaba, passa i s'acaba. No sé per què la gent té la mania de celebrar això, és la vessant més negativa del tempus fugit, la que més es recrea en el pessimisme: Sed fugit interea fugit irreparabile tempus (és a dir, "Però fuig mentrestant, fuig irreparablement el temps"; quant derrotisme!). I tenen una altra cosa en comú!: que per Cap d'Any la gent es fa els propòsits d'any nou que oblidarà el dia dos, i que jo per l'aniversari faig els propòsits de nou any que intentaré oblidar el dia vuit però que no podré perquè ja els hauré escrits (llàssssstima tu).*

Per tant, els meus propòsits de nou any són:

- Deixar de fumar (com que no fumo gaire, aquest és fàcil d'acomplir) (potser seria més interessant proposar-me començar a fumar i, quan faci vint anys, ja em plantejaré deixar-ho).

- Deixar de beure, de sortir i de fer totes les coses que es fan quan s'està de festa.

- Anar a classe, i, a més, estar atenta. No fer campana. No discutir amb els professors encara que no tinguin raó. Fer la feina de totes les assignatures, no només de les que m'interessen. Fer projectes que tinguin una relació directa amb el que em demanen i no enfilar-me per les granotes amb justificacions impossibles (és a dir que si em demanen estudiar els colors estudiaré els colors, no els xacres!). 

- Deixar d'inventar-me històries quan em pregunten una cosa que no sé (no, això no ho puc fer, perquè no és culpa meva si es pensen que jo ho sé tot, perquè a vegades puc dir alguna cosa que té a veure amb la realitat i perquè és molt divertit veure la cara de tontos de la gent quan m'escolta).

- Perdre la por als compromisos.

- Començar a cobrar per fer reportatges de fotos, que una cosa és ser bona i l'altra és ser idiota, home.

- No ser borde. No enfadar-me gaire. Aprendre a controlar-me la ràbia. No matar ningú. Ser amable, simpàtica, tendra i dòcil com les ovelles d'aquell anunci de somnífers. No mossegar (menys en casos específics, clar).

- Treure'm el carnet de conduir (...).

- Pintar. De debò. 

- Llevar-me cada dia pensant que seré bona persona i, a més, ser-ho.

- Anar fent com fins ara, que la cosa va prou bé.

* Això no hauria d'haver quedat escrit d'aquesta manera. De fet, quan abans de posar-me a escriure tenia la idea al cap, la redacció era totalment diferent de la que he fet ara. M'he assegut davant de l'ordinador, he començat a escriure i llavors... zas!, m'han trucat per telèfon i se me n'ha anat la inspiració a la merda. Bé, ben bé a la merda no, perquè tal i com a marxat la idea que tenia per aquest primer text me n'ha vingut una de nova per fer-ne un segon, però clar, aquest ja el tenia començat i no el volia deixar a mitges, pobre, que ell no en té la culpa. Ara que parlo d'això, haig de dir que fa uns anys vaig llegir en un llibre la història d'una noia que creia en l'ànima dels objectes i que els hi parlava intentant no ferir els seus sentiments, o sigui que des d'aquell moment no em sento sola i puc reconèixer que crec que totes les coses tenen certa "vida" i que no se les ha d'ofendre si elles no t'han ofès abans a tu (abans creia que no se les havia d'ofendre mai, però un dia em vaig enfadar molt amb l'ordinador i vaig decidir afegir la segona part de la frase). Una estupidesa, ja ho sé, però és inevitable i no fa mal a ningú. Animisme, es diu.

♫

Ai benvolgut que estrany si un dia et vam fer mal

el meu amor, la meva sort, les meves mans,

o el meu dit resseguint-li la columna vertebral.

(Aquí, més i millor)

Observació

Tant costa tancar els calaixos i els armaris quan abandones la parella? Ve de dos minuts?

Observo també que l'observació, un cop escrita, pot semblar més profunda del que volia ser en un principi. Podeu prendre-la com preferiu, metafòricament o no, explotar-la fins als límits que us doni la gana, llegir-la superficialment i a otra cosa mariposa; no m'importa en absolut. Aquest cop, l'observació només era una observació, diguem-ne, retòrica. 

Observo, també de també, dintre de l'observació que observa l'observació, que últimament m'és tot igual. Això també.

Capítol quaranta-tres: Manies

Mossegar-me les ungles. Posar sempre els gots iguals i els coberts aparellats quan paro taula. Mirar pel·lícules a l'ordinador i parar-les cada dos per tres per apuntar fragments. Subratllar les frases importants dels llibres; rellegir els llibres i subratllar frases noves; tornar-los a llegir i esborrar el subratllat de les frases que no diuen exactament el que necessito que em diguin. Fer moltes voltes amb el llapis damunt del paper abans de fer una rodona. Imaginar un espai blanc que es va omplint d'espirals i taques de pintura quan escolto la banda sonora d'Amélie. Quan fa calor, recollir-me el cabell de qualsevol manera, deixar-me'l anar al cap de cinc minuts, i tornar-hi. Donar una volta sencera dins del llit abans de trobar la posició perfecta per adormir-me. Imaginar-me escenes de la meva vida (noves o no) fins aconseguir el diàleg perfecte; després, oblidar-les. Esgarrapar-me quan estic nerviosa. Recollir i netejar qualsevol cosa quan estic enfadada (per canalitzar les energies, clar). Estirar molt molt molt molt els dits abans de començar a fer fotos. Quan em fan fotos posar una cara que no és la meva (diuen). Guardar tots els paperets que trobo i tenen una mica a veure amb coses que em van passant i penjar-los al suro, a sota de les ulleres liles i les ulleres 3D (els que es poden veure), o a l'últim calaix de l'armari en una capseta petita (els que no es poden veure). Trencar escuradents per sentir el "crec" fluixet que fan. Anar tard (en qualsevol aspecte) (que no vol dir no arribar-hi). Quan em sembla que una cançó explica molt bé com em sento, escoltar-la una vegada i una altra i una altra i una altra i una altra i una altra i una altra... Pensar que no deixaré que el gos dormi mai més a l'habitació, sentir-lo rascar a la porta, i aixecar-me a obrir. Mirar pel·lícules de por quan estic sola a casa. Cuinar amb mooooooolta calma, i embrutar coses que abans d'entrar jo a la cuina ni tan sols existien. Posar sal al menjar només perquè és divertit el fet de posar sal. Quan estic en grup i no entenc del que parlen, aïllar-me al meu món sense remei i tornar al cap de molta estona. Despertar-me d'hora i passar hores al llit només pensant. Intentar deixar la ment en blanc i que inevitablement se m'aparegui un ós polar. Agafar els barrets de l'altra gent quan estic de festa. Tenir rampells de comprar llibres i tornar a casa semblant una biblioteca; agafar llibres de la biblioteca i no tornar-los fins al cap de mooolts anys; perdre els llibres que hauria d'haver tornat fa anys a la biblioteca. Llevar-me cada dilluns pensant que seré bona persona. Repetir infinitament frases que m'han dit per autotorturar-me. Entrar al mar i no sortir-ne. Demanar cafè amb llet natural i dos sucres, siusplau. Deixar que els gelats es des-refredin una mica abans de menjar-me'ls. Quan treballava al bar i m'avorria, menjar glaçons petitons. Obrir un document Word per escriure alguna cosa important que m'ha passat a l'estil d'un diari personal, llegir-ho, desconfiar de la contrasenya de l'ordinador i esborrar-ho. Dibuixar sempre el mateix nen que ven diaris quan em donen un paper blanc, i després ja veurem. Fer-me amb el dit índex de la mà dreta un símbol d'infinit sobre el canell de l'esquerra quan estic nerviosa. Reiniciar les pàgines sense parar. Fer alguna cosa sabent que a qui li faig se la mereix i, tot i així, o tot i això, saber-me greu. Llegir moltes vegades les converses importants (que són poques) tingudes per xat; odiar el xat; utilitzar paraules tan àmplies com odiar tot i saber que no és odi, però bé; acabar frases amb expressions com "però bé"; adonar-me de la manera com escric i no poder canviar-la; agafar l'estil d'escriptura de l'últim llibre que m'he llegit i explotar-lo fins a l'extrem. Els punts i comes. 

♫

Propongo mirarnos pa' dentro: 

pequeña gran revolución.

(Aquí, més i millor)