Capítol cent dinou: Aquelles petites coses

M'agrada posar sal al menjar.

M'agraden els gossos que remenen la cua i tremolen d'alegria.

M'agrada que m'abracin molt fort quan no m'ho espero.

M'agraden els llibres que es comparteixen.

M'agrada la xocolata.

M'agraden els coixins de molts colors i els llits grans i amb moltes mantes.

M'agrada mirar l'hora a mitja nit i veure que puc dormir molt.

M'agraden els cabells liles.

M'agrada un gat que avui hi havia a la teulada de casa.

M'agraden els contes per nens plens de sang i ben macabres.

M'agrada banyar-me fins arrugar-me com una pansa.

M'agraden els mitjons peludets.

M'agrada la plastilina, el fang i l'olor que fa l'habitació quan ho reculls.

M'agraden les agendes de la gent organitzada.

M'agrada escoltar "Les quatre estacions". I mirar-les també.

M'agraden els vídeos de caigudes de gent que no conec. Si els conegués, m'agradarien més.

M'agrada guardar les entrades de cine estripades.

M'agraden la majoria d'anuncis de cotxes.

M'agrada ser la primera en ficar-se al mar la primera vegada a l'any que s'hi va.

M'agraden els sorolls que hi ha a la platja: els crits de les mares i de les gavines, i les onades.

M'agrada l'olor dels retoladors, de la gasolina i del tabac en algunes bufandes.

M'agraden les nits que no saps on acaben.

M'agrada la pluja des de darrere de la finestra.

M'agraden els parisins (a ser possible alts, morens, ulls clars, de boina i baguette).

M'agrada el zumzum de l'ordinador quan fa estona que hi treballo.

M'agraden les cançons d'amor tristes i derrotistes; les que t'enfonsen.

M'agrada quan comença a brotar.

M'agraden les frases lapidàries deixades anar com si res.

M'agrada la gent dolenta, orgullosa i temerària, disposada a matar pel que vol.

M'agraden les marietes.

M'agrada la gespa acabada de tallar i una piscina a l'estiu.

M'agraden les nenes que pugen, tan segures de si mateixes i del seu plàstic.

M'agrada la gent que fa teatre.

M'agraden els elogis camuflats.

M'agrada posar jazz i no intentar entendre'l.

M'agraden les dessuadores de noi, totes grandotes i pengim-penjam.

M'agrada mirar cinema francès i tot aquest ambient kitsch i idealista, tant de casa de la iaia.

M'agraden els setciències quan s'equivoquen i queden en evidència.

M'agrada criticar, no ho puc evitar. Ni vull.

M'agraden els cabells llargs i llisos que havia tingut.

M'agrada estar sola a casa i no fer res.

M'agraden els gorros de llana i les bufandes quilomètriques.

M'agrada llegir hores seguides.

M'agraden les persones que aprecien l'art d'una manera discreta.

M'agrada treure la llengua als nens petits i girar-me quan els pares em miren.

M'agraden els passadissos d'un súper plens de gent que no et fa cas.

M'agrada ser amable amb els cambrers i que s'estranyin.

M'agraden els missatges que arriben de cop per no dir res, i les caretes que somriuen.

M'agrada l'olor de son.

M'agraden les pigues.

M'agrada la gent que parla sense filtres i que després, si cal, s'explica. Però mai cal.

M'agraden els gats i la seva indiferència tossuda. 

M'agrada beure aigua i aquella sensació de netedat a la gola.

M'agraden les històries de por, d'assassinats, d'estar en tensió i saltar quan menys t'ho esperes.

M'agrada fer el camí més llarg quan vaig a casa per escoltar discos complets.

M'agraden les fulles, les verdes i les seques.

M'agrada la imatge imaginària d'un camp de blat ple de llum i en silenci: el paradís.

M'agraden les fotos de les nits de festa.

M'agrada una punxada de gelosia que sovint se'm menja les entranyes com un llop.

M'agraden les postes de sol a una muntanya.

M'agrada un cafè com una olla.

M'agraden les habitacions endreçades que no són la meva.

M'agrada la gent negra.

M'agraden les postals i les cartes.

M'agrada la gent que sap fer manualitats sense embrutar-se ni una mica.

M'agraden els diaris íntims quan no són íntims.

M'agrada tothom que no es vulgui ficar en la meva vida.
M'agraden els déus grecs i romans de túnica, sandàlies i aureola daurada.

M'agrada trucar per telèfon.

M'agraden els jocs mentals per nens del Picanyol.

M'agrada tenir algú al costat que respira fluixet adormit.

M'agraden les parelles que no tenen necessitat de demostrar que s'estimen.

M'agrada un punt d'ordre paranoic que tinc.

M'agraden les orenetes i les garses.

M'agrada la gent que un dia hi és i l'endemà ja no, però que mentre ha estat ha sigut important.

M'agraden les botigues amb els prestatges de fusta clara i suau.

M'agrada tot el que tingui relació amb els Beatles.

M'agraden els temassos de tota la vida a les acaballes d'una festa a l'aire lliure a l'estiu.

M'agrada la gent que viatja molt i a llocs molt diferents.

M'agraden les pel·lícules de dibuixos.

M'agrada inventar històries sobre la marxa.

M'agraden les nits de lluna plena i aquella màgia.

M'agrada aprendre coses sense que me les ensenyi un professor.

M'agraden les competicions implícites.

M'agrada guanyar. Massa.

M'agraden les joguines de tota la vida.

M'agrada el vi blanc.

M'agraden les idees brillants que apareixen com un flaix.

M'agrada recollir-me el cabell amb un pinzell; fa molt artista.

M'agraden els sabons amb olor a cítric.

M'agrada la gent que porta rellotge analògic.

M'agraden els passejos nocturns a enlloc.

M'agrada caminar quan fa fred i notes que se't clava i et glaça tots els somriures.

M'agraden els paraigües per a dos.

M'agrada el reguitzell de sorolls que pot fer una càmera de fotos.

M'agraden els ulls blaus que ho veuen tot.

M'agrada la gent que riu fort, potser tirant el cos enrere i aplaudint.

M'agraden les foques.

M'agrada una nena grassa que camina pel carrer menjant un gelat de tres boles.

M'agraden els salts.

M'agrada l'esgrima.

M'agraden els jocs de taula i una beguda calenta.

M'agrada caminar quan és molt d'hora. O quan és molt tard.

M'agraden els ocellets arrenglerats als cables de la llum.

M'agrada l'estona fugaç que passa entre cançó i cançó.

M'agraden els records que t'ataquen com punyals o com nuvolets de sucre.

M'agrada la gent que se'n recorda de les cares i que et saluda amb alegria.

M'agraden els pintors avantguardistes.

M'agrada la ironia d'una gàbia d'ocells bonica.

M'agraden les plomes.

M'agrada anar a dormir embolcallada en llençols nets després d'una dutxa llarguíssima.

M'agraden els psicòlegs d'estar per casa.

M'agrada el lloc on visc.

M'agraden les façanes de colors.

M'agrada gronxar-me molt fort i llançar-me pel tobogan.

M'agraden les fórmules matemàtiques llargues, encara que no les entengui: són codis secrets.

M'agrada despertar-me d'hora i llevar-me tard. Fer el manta al llit, com sigui.

M'agraden les maletes quan es fan. Quan es desfan, no tant.

M'agrada la gent que diu la veritat només perquè sent que ha de ser així.

M'agraden els pastissos perfectes.

M'agrada l'olor de barbacoa.

M'agraden els amics de debò, com de ferro i de cotó amorosíssim.

M'agrada plorar.

M'agraden els jocs de paraules.

M'agrada badallar quan ningú em veu.

M'agraden les sobretaules llarguíssimes plenes de copetes i intencions.

M'agrada la gent que parla de sexe com qui res.

M'agraden els bebès.

M'agrada la música de guitarra espanyola que et remou tot el que guardes a dintre.

M'agraden els dibuixets que surten quan parles o quan estàs a classe.
M'agrada la textura dels préssecs.

M'agraden els somnis que només entenc jo. O ni això.

M'agrada passar-me el dia en pijama.

M'agraden les aspirines (mai prou valorades) després d'una festa amb majúscules.

M'agrada la sensació de treure't les sabates o les arracades.

M'agraden les caretes de gats del WhatsApp.

M'agrada escoltar rap molt fort, molt fort. I després que el món exploti.

M'agraden les llibreries plenes de pols, d'escales, de llibres vells i de cafès amb llet amagats.

M'agrada la llum que fan les espelmes.

M'agraden les Polaroid.

M'agrada deixar la ment en blanc i que hi aparegui un ós polar parsimoniós.

M'agraden els punts i comes.

M'agraden els punts i a part, i tots els nous paràgrafs que queden per escriure.

M'agraden totes aquestes coses i més que ni m'hi caben ni us vull dir.

M'agraden les nits que s'allarguen escrivint i buidant-te de conceptes.

M'agrada molt, viure. Cada dia més.

♫

"I want to sleep with common people... like you".

Oh, what else could I do?

I said: "I'll see what I can do".

(Aquí, més i millor)

Capítol cent divuit: Els '90 molaven cantidubi

Enyoro les bambes amb llumetes als talons i els anoracs grossos de colors amb estampats lletgíssims. Enyoro els quaderns de dibuixos en blanc esperant ser pintats i les pàgines fines i rugoses. Enyoro els disquets, el soroll que feia Internet quan es connectava, robar les boles dels ratolins de l'escola. Enyoro els trolls i aquella demo que en teníem, que només et deixava avançar una pantalla. Enyoro els tazos, els gogos i les figuretes dels ous Kinder; enyoro el tamagotchi que mai em van comprar. Enyoro les malles, les ronyoneres de plàstic, les faldilles horroroses que m'havia posat ma mare. Enyoro els cassettes de Disney amb contes, i els walk-man i els disc-man. Enyoro els pentinats de bolet, tallats a raig. Enyoro els collars, aquells amb xapetes de ferro i aquells altres que anaven arrapats al coll i que feien sanefes. Enyoro les pel·lícules. Enyoro aquelles jaquetes de llana massa grans i que feien boletes. Enyoro els contes de l'Enyd Blyton i un fort indi que la meva àvia guardava de quan el meu pare era molt petit, destrossat i ple de figures pintades gairebé totes d'un sol color; no se'ls hi distingia la cara i això era encara millor perquè te la podies imaginar. Enyoro la bossa per portar l'esmorzar a l'escola. Enyoro el jardí, les pistoles d'aigua, la flor loca i la bomba loca. Enyoro una bicicleta blanca i rosa amb rodetes, i després sense. Enyoro que les coses molin cantidubi i que siguin guais del Paraguai, i parlar inglish pitinglish, i que tranqui no te pongas nervi que hay confi, i a la cola Pepsicola, i que a mi tot plin perquè duermo en Pikolín, i anar a donar un voltio, i okey makey, i ni falta que me apetece (què collons ens volien dir amb "ni falta que me apetece"!?), i hola caracola. Enyoro les ulleres de pasta amb vidres de cul d'ampolla i les gomes de cabell dobles, de colors i amb ninots de ceràmica. Enyoro les Spice Girls i els Backstreet Boys, i California Dreams i Punky Brewster. I les caniques, que es deien així: caniques. I Dragon Ball Z i l'Arale, que mai em van agradar. Enyoro Sonic, i Mario Bros, i una maquinota que ens deixaven fer servir de tant en tant per seure davant la tele i matar bolets i aixafar blocs. Enyoro que m'amenacessin amb portar el dinar a l'escola si no me l'acabava. Enyoro aquell puto pallasso que vaig veure de casualitat, que sortia de les clavegueres i que feia alguna cosa amb uns nens i uns globus. Enyoro (o quasi) la Leticia Sabater i tota la seva quantitat industrial de marchaaaaa. Enyoro les Tres Bessones i el Silvan; quedava cada dissabte amb el veí de la meva àvia i esmorzàvem mentre el miràvem en silenci. Enyoro els Mikolápiz i la ràbia que em feia que el tros de xocolata fos massa petit. Enyoro els Phoskitos i els Bollicaos, i els cromos i les calcomanies. Enyoro posar un pal al Petit Suisse i posar-lo al congelador. Enyoro les motos i els dofins de l'entrada de les botigues, i aquelles màquines de ganxos i boles de plàstic, i les figures de fireta que duraven dos dies (però quins dos dies!). Enyoro els telèfons de rodeta. Enyoro els Pinypon, i les Barriguitas, i les Barbies, i jugar a fet i amagar els diumenges a la tarda per casa. Enyoro la Herencia de la Tía Agata i el Magia Borrás. Enyoro Space Jam i els Power Rangers (jo era la Kimberly, que era rosa). Enyoro aquella impaciència per veure algú i explicar-li alguna cosa, perquè no hi havia opcions per fer-ho de cap altra manera. Enyoro els flubbers verds i fastigosos. Enyoro el Pacman i el Pinball. Enyoro totes aquelles sèries de cap de setmana, que començaves a mirar des de molt d'hora. Enyoro el soroll de la ràdio, així de fons, mig difuminat, amb interferències.

Enyoro totes aquestes coses, i més, i de la meitat amb prou feines en tinc un record nítid. Però, tot i així, no m'acaba de marxar la sensació cada cop més pesada i persistent de que les coses abans eren més fàcils i de que, definitivament, vaig néixer tard. 

♫

L'olor d'un got de vi

i els nous llibres de l'any, cada setembre.

(Aquí, més i millor)

Observació

He decidit que el 2013 serà el meu any. Així que... hola! :)

Pausa publicitària: Prosa

Aquesta és la història eterna dels enamorats. Sempre va igual: un estira i arronsa constant.

Ella no és tan innocent. Té clar que s'ha penjat d'ell precisament per aquesta resistència absurda que està oposant. Sap que si li hagués dit obertament, entrega total, després de la follada quinze potser se n'hauria cansat.

En tot cas, sempre queda el dubte. I si fos l'home de la seva vida?

El cert és que li agrada, que n'està enamorada, que s'hi sent enganxada. Potser l'home de la seva vida no existeix.

Ella sempre havia pensat que l'amor era estimar. Però amb ell va descobrir que també pot ser deixar d'estimar. Obligar-se a deixar d'estimar.

Perquè ell ho necessitava així.

Ella ho hauria abandonat tot per ell. O almenys això creia. Però ell escollia la dona.

Quin mal fa quan estimes algú que et correspon però es frena. Algú que s'esforça a no mostrar-te que t'estima perquè sent que es deu a algú altre per les raons que sigui.

Amb ell va descobrir que estimar també és deixar d'estimar i aleshores no li escrivia, no li contestava els e-mails, ni els sms, o bé ho feia de manera freda, professional, distant. Però aleshores ell tampoc ho portava bé.

És bo escoltar el que diuen les plantes després de regar-les. Les plantes sempre parlen. Si pares l'orella, pots sentir el seu murmuri després de rebre l'aigua. La respiració de les plantes. Diuen MÉS! En vull més!

Com tots, com tothom.

Volem més aigua, volem més llum, volem més de tot el que es bo. Però quan ho obtenim la felicitat ens ofega, ens fa por, ens col·lapsa.

Hi ha plantes que moren ofegades de tanta aigua. A elles se'ls nota immediatament, perquè les fulles se'ls podreixen.

A les persones sovint no se'ls nota per fora. De fet, moltes persones, les que no escolten les plantes, tampoc s'ho noten per dintre. I això és perillós, molt perillós. Perquè un dia moren i no se sap per què, o no se sap de què. Malaltia greu. NO! S'HAN OFEGAT!

Haurien d'haver escoltat els cactus.

(...) Ella regava, regava molt. I escoltava el que les plantes diuen després de regar-les... Prou! Oblida't d'ell. Fes la teva vida. Respira fons. Tot el que et passa és fruit del pànic: l'addicció als sms, als e-mals, a fer-ho als lavabos. Deixa que ell faci el seu camí. No et convé. Deixa que resolgui les seves guerres tot sol. 

[SÓC AL LLIT. LA SÍLVIA MIRA LA TELE.

I ARA MATEIX ET VOLDRIA TENIR AQUÍ.

NO T'HO VOLIA DIR. BÉ, FINALMENT HO HE FET.]

[SEGUEIXES ENAMORAT DE MI?]

[DIRIA QUE SÍ. I TU?]

[JO SÍ. SENSE EL DIRIA.]

(...) El que passarà a partir d'ara només ho saben les plantes. Ho saben els cactus, per ser més exactes, que parlen menys perquè no se'ls rega tant. Per això si diuen alguna cosa és fruit d'una llarga reflexió.

El límit exacte dels nostres cossos,

Iolanda Batallé Prats

♫

I've got a feeling

this year's for me and you.

(Aquí, més i millor)