7 d’agost del 2012

Capítol cent cinc: Dos ocells d'un tret

Tinc un conte, aquí, a la punta dels dits. Batega i fa zum-zum. Però no sé si sabré explicar-lo...

Imagineu que és tot fosc, ben fosc, fosquíssim. És una foscor més profunda que la d'una nit sense lluna ni estrelles, i més trista que el silenci que hi ha a la gran ciutat. Imagineu que la foscor us brolla de tots els porus  i que ho embruta tot com si fos quitrà: el greix se us enganxa a la pell i l'olor intens a la pituïtària: us costa respirar. Imagineu que la foscor no ve d'avui ni de la setmana passada; imagineu que ja fa temps que ho inunda tot i tot just us n'esteu adonant ara.

Imagineu que no és tan tràgic (o imagineu que potser sí).

Imagineu, enmig de tota aquesta negror, una llumeta.

I de cop el món que s'activa i que es torna a posar en marxa, que les fàbriques engeguen les màquines i que les botigues aixequen les persianes, que els cotxes donen gas i arrenquen ràpid, que les escoles obren les portes i milers de nens omplen el carrer de crits i de plors perquè fan veure que no volen tornar a classe, que les platges s'abarroten de gent boja per un parell de metres quadrats de sorra per plantar la tovallola i la nevereta, que als mercats arriben els proveïdors i que les peixateres anuncien peix fresquíssim i els gitanos de l'últim pis packs de calces i mitjons baratíssims, que és Sant Joan i esclaten petards i que és Nadal i canten cançons sota els fanals i que és Carnaval i sonen espanta-sogres, que el carrer s'omple de mil sorolls diferents, i que les llums del concert tornen a encendre's i a il·luminar el públic

i que, un altra vegada de cop, el món s'atura. Ja no veieu la noia que havíeu vist (n'esteu convençuts) un parell de files més endavant, una mica cap a l'esquerra. Enmig de tanta claror, ja no distingiu la brillantor de la llumeta ni noteu l'olor dolça que seguríssim que feia. Ja no veieu l'espurneig de l'arracada.

I de nou tot és fosc, ben fosc, fosquíssim.

En el vostre cicle, entreu de nou en òrbita al voltant de la negror buscant una pampalluga que pressioni el play. I així anar fent un repeatrepeatrepeat etern. O fins que la música pari.

És un joc al capdavall.