24 d’octubre del 2012

Observació

A part de les ratlles antigues, avui tenia la intenció de posar per escrit una història preciosa que se'm resisteix des de fa un any i que encara no he trobat la manera d'exterioritzar. Potser perquè em fa por que surti a la llum i que llavors perdi brillantor, o potser perquè, com ja vaig dir una vegada, sóc una egoista i no penso compartir ni una gota d'un plaer que és meu i només meu. Crec que aquest conte me'l quedaré per mi, i el dedicaré a tots els noms que mai podré escriure.

(I amb aquestes cinc línies d'aquí dalt no he pogut reflectir ni una engruna del que volia dir: que per aquesta història, només per aquesta història, és pel que val realment la pena viure.)

Capítol cent deu: Quatre apunts que fa temps que volia fer

No sé com dir el que vull dir. Ni tan sols sé si és moral dir-ho així, per escrit, amb la protecció de la distància i amb l'antifaç que suposa el pensar que mai arribareu a saber si això ho dic jo o un dels meus personatges de conte que mai veuran més llum que la de les pantalles d'ordinador. I, a més, en qualsevol cas, qui sóc jo? Jo només sóc un moment, com vosaltres. L'altre dia un amic em va dir que ens passem la vida preocupant-nos per res ja que al capdavall nosaltres mateixos som res i que el déu o l'ens que sigui que ens hagi creat es deu morir de riure veient en què ens hem convertit; des de llavors no puc parar d'imaginar-me un senyor barbut amb un escuradents a la boca assegut en un tron fet de núvols que mira displicent cap a la Terra i pensa "ara és l'hora de descans, ja ho arreglarem més tard".

Tampoc sé, i això sí que seria important saber-ho, què vull dir exactament. Que sóc feliç? Que estimo molt al món en general? Que la meva vida és rosa i hi plou purpurina? Això ho he dit moltíssimes vegades per tots els canals possibles però, tot i que continua sent cert, i si fa falta ho repetiré fins a quedar-me afònica o sense tinta, en començo a estar cansada. Potser el que us vull dir és això: que n'estic farta. Farta del món d'aparences que hem creat entre tots, que no ens permet ni confiar en nosaltres mateixos. Mirant-me a mi la primera, a vegades m'espanta com puc arribar a ser de freda, fins a quin punt puc arribar a ignorar totalment els meus sentiments. Farta de tenir por de tot i d'estar, com gairebé tots, eternament sola. Farta d'haver de trobar urgentment el meu propi límit amb les relacions amb els altres per no sobrepassar-me i que sembli el que no és. Farta del què diran. Farta del què farem, també. Farta de la rutina i de les dobles vides. Farta d'haver de justificar cada moviment. Farta de les lleis, de les escrites i de les no escrites.

I, en contrapartida, m'encanta viure. És de les millors coses que m'han passat mai.

***

L'altre dia vaig trobar a casa una de les llibretes que escrivia fa uns anys, quan m'atrevia a posar en tinta el que fos que em passés pel cap en aquell moment. Llibretes així, a seques, que no arribaven al nivell de diaris personals, però que tenien alguna cosa molt més íntima que contes i dibuixos. Després vaig descobrir els ordinadors amb contrasenya i tot va canviar. Llegint-la vaig trobar-me amb una de les coses més tristes que he escrit mai, juntament amb una carta mig suïcida que vaig escriure a principis d'any. És igual. Ara tant és, tot són èpoques.

***

Novembre 2007

"Crec que la gent espera massa de mi. No sóc cap geni, i de vegades em sembla que no se n'adonen. El meu tiet sempre em diu que jo arribaré on vulgui, que seré important; tothom pensa que sóc capaç de fer de tot. I a mi m'està bé, m'agrada, perquè entre una cosa i l'altra crec que moltes vegades sé donar la imatge del que volia ser de petita (una espècia d'heroïna justa i valenta, però sense tant teatre tampoc, eh?). M'he acostumat a actuar davant dels altres, per no decebre'ls i que no vegin que en realitat no sóc com semblo. Fingeixo constantment. I, si hi penso, m'adono que m'estic avaluant sempre, sempre, per no cometre cap error i treure la part meva de debò. Controlo com parlo, com escric, com em moc... Ara mateix estic vigilant com escriure el que vull escriure (la lletra, les faltes, la puntuació) perquè si mai algú llegeix això no em malinterpreti i entengui el que no és. No m'agradaria que ningú trobés això. Perquè és meu. 

(...) Hi ha moltes coses que abans eren importants que ara ja quasi no m'afecten. Una vegada vaig llegir que només té nom allò que necessita ser cridat, i llavors em vaig adonar realment que les persones ens necessitem les unes a les altres. Hi ha un fragment d'Esmorzar amb diamants boníssim: «Saps què et passa? No tens valor. Tens por, por d'enfrontar-te a tu mateixa i dir "Està bé, la vida és una realitat, les persones es pertanyen les unes a les altres perquè és l'única manera d'aconseguir la veritable felicitat". Tu et consideres un esperit lliure, un ésser salvatge, i et fa por la idea de que algú vulgui posar-te en una gàbia. Mira, nena...: ja estàs en una gàbia. Tu mateixa l'has construït i en ella continuaràs siguis on siguis, perquè no importa on vagis: sempre t'entrabancaràs amb tu mateixa». És pessimista i horrorós (i no té res a veure amb el que estava dient) però sempre penso que parla de mi.

(...) No m'agrada créixer. Això d'haver de passar dies fins que al final et mors no fa per mi. I no és que em faci por morir-me, perquè és natural i inevitable, i d'alguna manera crec que quan aquestes dues característiques es barregen el resultat por espantar, però no fer por. No ho sé; potser és perquè en el fons encara sóc jove, però la idea de morir-me, més que espantar-me, m'encurioseix. No. El que no m'agrada és haver de créixer, créixer en si. Quan miro els meus pares penso que jo mai podré tenir una vida tan segura, tan rutinària. Llevar-te a tal hora, anar a buscar els nens, comprar menjar sa, treballar, anar a dormir a tal hora. Això sí que em fa por; ho trobo depriment. I el pitjor és que no  són només els meus pares, són tots els grans. Segurament deuen ser feliços (però no crec que els hi pregunti mai: imagina't que em diuen que no).

(...) Per tenir una vida així primer de tot s'ha de tenir parella, i això en si ja és un punt negatiu. Sempre dic a tothom que a mi no m'agraden les coses establertes. La veritat és que no ho sé. Sí que és cert que la rutina em cansa i que necessito molta gent, que no m'agrada lligar-me a grups. Però no ho sé... hi ha vegades que enyoro tenir algú fixe, algú a qui explicar-li absolutament tot i absolutament sempre. Suposo que el dia que tingui parella m'hauré d'imaginar que no en tinc, perquè si no m'espantaré i adéu. Però això dels compromisos sí que m'ho he de plantejar, perquè no em lligo mai a ningú ni a res, en part perquè m'agrada ser lliure (liberal???) i en part perquè em fa por, i no fer una cosa per por sempre és dolent, perquè després em retrec que m'ho poso difícil a mi mateixa per covarda.

(...) Tots estem molt sols."

***

Març 2012

"(...) Aquí tot va bé, o això fem veure. Jo crec que la majoria ho fem veure: expliquem mentides, mentides boniques, mentides per no fer mal, per no fer patir, però que al capdavall són mentides. Jo com a mínim ho faig, molt, més del que voldria. I crec que els altres també, tots una mica. Dissimulem. No et sabria dir si hi ha algú que sigui totalment feliç, ara. Crec que darrere dels posats de felicitat i de "tot m'importa menys que res" hi ha una tristesa infinita. Potser abans també hi era, però llavors no m'hi fixava. No ho sé. No sé res. Només sé que no escric contes perquè ja els explico en veu alta, quan els explico.

(...)  I ara em costa estar a prop de la gent, de qui sigui, sento que no hi encaixo gaire. No és que em tanqui a casa, gens, perquè surto igual i parlo igual i callo igual i bec igual i tot és absolutament igual; sóc boníssima fent veure que no em passa res. Però això és quan hi ha gent. Quan estic sola és diferent. Estic sempre cansada, passo moltíssima estona al llit, amb prou feines dormo; hi ha dies que si no prec til·les no puc dormir, i tot i així sempre dormo malament. Tinc malsons. Ja no m'esgarrapo, però tinc l'esquena destrossada per la tensió. Ahir no em vaig poder llevar del llit, literalment. Em feien molt mal els músculs del coll, del braç esquerre i tota la columna, no em podia posar dreta sense que m'ajudessin. Va ser bastant horrible. Ara ja està, no em fa gaire mal, només una mica, però em puc moure bé. I he baixat a la Llesque i hem fet un cafè i hem parlat i no passa res, però és que sí que passa. Cada dia em costa més i més llevar-me, no trobo motius per estar fora del llit. Em fa por perquè és com si hi hagués dues Marines i una fos feliç i no tingués cap problema i l'altra estigués en la gran depressió, és a dir, el meu cos està en la gran depressió, està fatal, no pot més i no sé quant més aguantarà, però llavors hi penso i m'adono que tot plegat és una tonteria i vinga endavant i riem i passem-nos-ho bé, va. Estar així em fa mal, i adonar-me'n més. Si no me'n recordés de com pensava i sentia abans seria més fàcil, però així és molt difícil. A vegades estic amb la gent i sense voler se'm dispara el xip de Marina-depressiva i no me n'adono i és horrible.

(...) L'altre dia al zoo vaig veure un espectacle de dofins i em vaig posar a plorar. Vaig plorar per un puto espectacle de dofins! Tu creus? És ridícul. Per sort (o no) d'aquestes coses també me n'adono i com a mínim ric. No sé si hauria de riure, perquè si ho penso fredament és trist, però és el que hi ha. I en el fons no deu ser tan terrible, perquè continuo viva, i això és bonic.

(...) però després quan marxo, o quan estic allà i m'adono d'on estic, em torno a sentir molt sola. I no ho estic, tinc molta gent i val molt la pena, però és com si se m'hagués trencat el món que m'havia construït i no el pogués tornar a muntar. Quan em llevo sempre penso "va, un dia més, un dia menys per tornar a estar bé". Cada dia igual, cada dia em dic el mateix, i et juro que m'ho crec i que intento que sigui així, però mai mai mai. Cada dia és igual. I tot continua passant, la gent continua vivint i endavant, i jo sento que no avanço, com si estigués enganxada amb ciment nou i em quedés quieta perquè m'enfonso cada cop que faig una passa. I no puc no puc no puc però he de poder.

(...) I a més cada dia veus que [la iaia] té el cervell una mica més apagat, que li dius una cosa i al cap de cinc minuts ja no se'n recorda, que barreja els noms, que rep les bronques de tothom. La veig tan delicada i tan petita que a vegades crec que l'odio, que odio que ja no sigui aquella dona enèrgica i vital que jo coneixia i que se n'ha anat de cop, sense que me n'hagi adonat. Tothom la renya, tothom li està a sobre, com si fos una nena dolenta de cinc anys, i jo em sento fatal perquè no puc fer res perquè això canviï, perquè és vella i punt, perquè aquestes coses passen. I a mi m'afecta cada cop més veure vells. Mai m'havia agradat, sempre m'havia fet una mica de por, com els hospitals, però cada cop va a pitjor. I em fa ràbia, perquè d'aquí quatre dies les meves àvies es moriran i jo els últims anys hauré estat tan ocupada passant la meva por que ni tan sols m'hauré pogut preocupar cinc minuts per les seves. Deu ser horrible, ser vell. Jo no vull ser-ho. Mai.

(...) I jo estaré bé del tot també aviat, segur. Crec que aquesta nit passada he canviat de xip de debò. Ja tocaria. He canviat de xip tantes vegades, últimament, que ja no sé mai quan he d'esperar que sigui la definitiva. Però ara encara em fa mal el coll i em costa moure el braç: em fa mal el braç i el cap, quan hi penso, i llavors m'adono que he de canviar, que he de tornar a activar-me una altra vegada. No és fàcil; em sorprèn que no ho sigui. Però tinc les coses petites, les que sempre m'han agradat; això no canvia. Passejo molt.

(...) Si fes calor seria més senzill, més ràpid... però encara hi ha dies que fa fred, o que de cop i volta el cel es tapa, i això em desanima. M'estic tornant al·lèrgica al fred, crec. Aviat serà primavera i llavors tot canviarà, segur. Mai m'havia sentit fràgil, i ara tinc la sensació que em puc trencar en qualsevol moment. I en part, des de la meva part més masoca i cruel, i encara que no ho sembli, ho gaudeixo, m'agrada estar malament, m'hi recreo. Quan torni a estar al màxim no em concediré ni un minut per enfonsar-me, o sigui que ara he d'aprofitar. Però potser és això. Clar. Deu ser això. Potser he estat massa temps al màxim sense deixar-me ni un minut per enfonsar-me i ara ho pago tot de cop. Ja no em deu quedar gaire temps, però. Porto molts dies així. Torna a tocar estar bé. Seria maco. Serà.

T'enyoro mars, però si estiguessis aquí no et podria explicar tot això."

***

Però, malgrat tot, estic bé. Estic molt bé, tant que de vegades em sorprèn a mi mateixa no haver-ho deixat córrer tot fa temps. I no parlo de suïcidi, ni de fugir del país, ni de canviar d'ambient. M'agrada qui sóc i on sóc, i vull continuar aquí durant molts anys, potser fins i tot suficients com per arribar a ser vella algun dia. Potser del que parlo és de renunciar, és de submergir-me en una manera de fer i de viure que mai he sentit meva; crec que parlo de rutina i de desencant, de la pèrdua de la il·lusió, de renúncia. I no hi vull caure; en això, no. Perquè m'encanta viure o perquè, com a mínim, en el cas que no m'agradés, tinc gent per la que valdria la pena intentar-ho. I perquè a més, algunes vegades, sento que tinc moltíssimes coses per dir... només és que no sé com dir el que vull dir.

Per dormir tenia un cos, i dormia com un somni:
somniava sempre en jo.

16 d’octubre del 2012

Capítol cent nou: MUAHAHÀ!

L'alarma que avisa dels múltiples perills del Món Actual s'encén fent un niiinoniiinoniiino estrident tot just quan comença a despuntar el sol. La súperheroïna fa un parell de badalls mig enfadats, salta del llit com un llampec i es posa les malles, la capa i l'antifaç perquè ningú vegi el seu veritable rostre un cop surti de casa.  Marxa rabent i mig marejada, preocupada per què serà el que passarà aquesta vegada: l'alarma no falla mai, i té por. També té fred, molt fred, un fred que se li ha ficat als ossos i que li ha deixat la pell del cor com de gallina. Pupil·les dilatades, cabells eriçats, dits estirats, estómac galopant, peus com de plom i cadenes de ferro a la gola; mentre corre i vola pels carrers buscant l'enemic, s'ofega i tremola. Pensa i repensa l'estratègia, fa i refà els moviments, escull amb cura les paraules que poden fer més mal... i quan gira la cantonada es troba amb l'enemic de cara.

I té tanta tanta por, i està tan i tan trista, que només es pot posar a riure.

I quina pena es desencís,
que dolenta i que dolent.

9 d’octubre del 2012

Observació

Nota molt ràpida, molt curta, perquè us feu un esbós del que m'està passant ara.

Resulta que treballes, que treballes molt, que treballes de gust, i que poques vegades cobres. De fet, moltes vegades no cobres perquè no vols, perquè no et sembla necessari, perquè et dónes per pagadíssima quan veus la reacció de la gent quan veu el teu treball. Resulta que a tu et costa molt valorar la teva pròpia feina perquè t'exigeixes més del que sovint pots fer. Resulta que així és com ho vols i que t'està bé.

Resulta que, mentrestant, tens tot un cercle de gent al voltant que et diu que has de cobrar, que et diu que t'has d'adaptar al que majoritàriament agrada, que et diu que has d'anar al darrere de la gent i, si cal, agenollar-te. Resulta que no creuen que la teva filosofia sobre els favors pugui arribar a ser factible mai. Resulta que potser ho fan amb bona intenció, però resulta també que hi ha poques coses que tu odiïs més que que et diguin com has de fer les coses.

Resulta que, mira, un dia, per alguna raó desconeguda, el món es confabula a favor teu i tot comença a funcionar d'una manera tan bona que si us l'expliqués per escrit ara faria por. Resulta que és com si tot tornés a tu, molt a poc a poc però somrient. 

I resulta que estàs molt, molt, molt contenta. Contenta de manera infinita.



(He guanyat! ← Això no es diu, home, Marina...)

Love is the answer,
at least for most of the questions in my heart.