Capítol setanta-vuit: Jo

Em dic Marina.
Sóc tímida (però faig veure que no).
M'agraden els gats.
Odio cada vegada més el fred. M'anul·la.
Mai m'he enamorat.
M'agrada ser feliç.
Estic trobant el meu fil.

Fa falta dir res més per definir-me?

♫

Omplirem els carrers de flors i de llençols,

traurem els rascacels tan sols per prendre el sol.

I és que som gent tan neta que hem esborrat tot el passat.

(Aquí, més i millor)

Capítol setanta-set: La pau

Estirada al llit, panxa enlaire, va obrir els ulls. El sol entrava de retruc per les escletxes de la persiana i arrencava centelleigs de colors del llom dels llibres; les parets blanques els reflectien creant paisatges màgics. Va aixecar el braç dret i va obrir la mà, estirant bé els dits i tancant-los després suaument, intentant infructuosament capturar els brins de llum. Aquesta vegada el fet de no aconseguir el que volia no la decebia: quan obria molt els dits (tant que la pell fina que els unia tibava fins a cremar) la llum passava entre els buits i feia un pentagrama, on les notes dibuixaven la melodia del cànon en D Major de Pachelbel com si fossin traços de tinta xinesa que, en el cos, hi tenien dibuixat un somriure. Ella no somreia. Tampoc plorava: no estava trista. Tenia la cara neutra i la mirada fixada en algun punt més enllà del que es pot veure. Va deixar relliscar el braç esquerre pel marge del matalàs fins que va arrossegar els capcirons dels dits pel lloc on abans hi havia hagut el parquet i ara, inexplicablement, s'hi havia creat un rierol. L'aigua era freda i la va remenar una estona lentament, deixant que els peixos s'acostessin i li fessin petons al palmell. Va deixar de fer-ho quan va sentir que una dona d'aigua es regirava enfadada (no volia molestar) i va enfocar el que l'envoltava: camps de tulipes i de cotó fluix, núvols, maduixeres, atraccions de fira, capses de colors, algun unicorn, un pegàs. L'infinit quedava a prop. No era un somni, era millor. I quan va pensar això sí que va somriure: no esperava que ningú ho entengués.

Una papallona blanca es va escapar com un sospir de dins del coixí i es va posar sobre la punxa d'un cactus.

♫

I can't do what ten people tell me to do, 

so I guess I'll remain the same.

Now, I'm just...

(Aquí, més i millor)

Capítol setanta-sis: L'enamorament

La noia vegetariana que a més fa dieta es lleva quan encara es fosc i, a les palpentes i procurant no tacar-se gaire els dits, es treu dels ulls les rodanxes de cogombre, que ha deixat reposar sense moure's durant les vuit hores de son. Va al bany, orina, es renta les mans, agafa un tamboret i s'asseu davant la pica que té el mirall estratègicament col·locat per a realitzar les següents operacions. Es treu la crema revitalitzant de nit amb una tovalloleta humida neutra, es renta les dents i la cara amb aigua freda i s'eixuga amb cura amb una tovallola, però no fregant sinó donant cops suaus sobre la pell. Acte seguit, es posa una diadema i amb unes pinces esmolades tiba els pèls de les celles per deixar-les més definides. Perquè la vermellor baixi més ràpidament va a la cuina, agafa un parell de glaçons del congelador, els embolica amb un drap de cotó i se l'aplica intermitentment sobre la zona afectada, començant pel centre de la conca de l'ull i fent un lleu massatge circular; al cap de tres minuts exactes deixa els glaçons a l'aigüera i surt un moment a la galeria per estendre el mocador de cotó. Torna al bany, es repassa una última vegada al mirall, es treu el pijama i es torna a repassar una última (ara sí) vegada al mirall mentre deixa córrer l'aigua de la dutxa perquè es vagi escalfant; de tant en tant introdueix els dits del peu dret a sota del raig per controlar la temperatura. Quan li sembla que és correcta tanca l'aixeta, es treu la diadema, es raspalla el cabell amb un raspall tou i entra a la dutxa mentre torna a deixar córrer l'aigua. S'ensabona el cabell dues vegades, la primera amb un xampú reparador i la segona amb un xampú de volum. S'hi posa també crema condicionadora i, mentre espera que faci efecte, s'ensabona el cos amb sabó natural d'ametlles dolces. Per acabar de gastar l'estona que marca el condicionador, amb una pinta fina es treu els nusos inexistents que se li han fet al cabell. Obre l'aixeta, aprova la temperatura i s'esbandeix començant pel cabell; quan ja no li queden restes de sabó abaixa la temperatura fins a deixar-la quasi gelada i deixa que l'aigua li corri des de les arrels del cabell fins als peus durant uns cinc minuts perquè va llegir que va bé per la circulació. Surt de la dutxa, s'embolica primer amb una tovallola i, quan ja està seca, passa a tapar-se amb un barnús. Torna a pentinar-se els cabells (ara amb una pinta més doble). Es treu el barnús i es posa crema hidratant als braços, l'esquena i les cames; a la panxa, els malucs i les natges, crema contra les estries i la cel·lulitis. Al cap d'un moment es torna a posar el barnús i s'eixuga el cabell primer amb una tovallola petita i després amb l'assecador. Es recull els flocs que li cauen sobre el front amb unes pinces que no facin massa pressió i es posa una mascareta. Surt del bany i, al passadís, veu com des de la finestra del menjador comença a sortir el sol.

Va a la cuina i engega la cafetera. Treu la torradora i hi posa una llesqueta de pa; mentre es torra, en talla una altra de pa integral. Quan les té a punt les posa en un plat petit i hi unta mantega; després afegeix a la primera melmelada d'albercoc i, a la segona, de maduixa. Ho porta a taula i de camí agafa també una taronja. Torna a la cuina i es prepara una tassa amb un quart de cafè; els altres tres quarts els omple amb llet de soja natural. La porta a taula junt amb una cullereta, un ganivet, la sacarina i un tovalló de roba plegat dins d'una argolla. Seu, pela la taronja amb el ganivet, separa els grills i fa una sanefa sobre la taula. Fent pinça amb el dit cor i el dit gros de la mà dreta agafa la primera llesca untada i se la menja a mossegades petites; després, la segona. Posa sacarina al cafè amb llet de soja i el remena amb parsimònia procurant que la cullereta no toqui els marges de la tassa; mentrestant aprofita i es menja sense gana els grills de taronja. Abans de beure's el cafè treu el tovalló de l'argolla, el desplega sacsejant-lo amb un cop sec en l'aire i s'eixuga les mans i les comissures de la boca, que li regalimen del suc de la fruita. Agafa la tassa i es beu el cafè en un parell de glops. Apila els plats, els coberts, la tassa, les peles de taronja i la sacarina i ho porta a la cuina. Deixa la vaixella a l'aigüera, la sacarina a l'armari (davant del sucre prohibit) i les restes de fruita a la bossa de brossa orgànica. Pot sentir, a través de la paret, com tots els veïns del bloc es desperten i comencen a tenir les primeres enganxades del matí.

Se'n va a l'habitació, apuja la persiana, descorre la cortina i mira el dia: fa sol, però sembla que també fa vent. Torna a córrer la cortina, obre l'armari i es queda pensativa mirant a l'interior. Al cap de poca estona, completament segura, no dubta en agafar el vestit negre. Del primer calaix en treu unes calces i un sostenidor a joc; del segon, unes mitges negres. De la porta del costat de l'armari, les sabates negres amb una mica de taló. Un dia és un dia, es diu (i ahir ja va dir el mateix). Sent com la porta del pàrquing de la comunitat s'obre per primera vegada, grinyolant.

Torna al bany i es treu la mascareta amb un cotó fluix xop de tònic. S'escampa una base de maquillatge neutra que fa alhora de crema correctora; amb un pinzell es posa coloret a les galtes i, amb un altre, es dóna ombra a les parpelles. Es perfila els ulls primer amb eyeliner fluid i després amb llapis d'ulls; quan l'eyeliner s'ha assecat s'hi aplica també rímel extra volum. Es mira al mirall i torna a anar l'habitació. Obre l'armari, agafa unes bótes, uns pantalons i, en compensació, també el jersei nou que s'havia promès estrenar més endavant. Un altre cop davant del mirall del bany es treu les pinces que li subjectaven el cabell i amb les mans es fa diferents pentinats: deixat anar, recollit en una cua, en dues, en una trena, en una trena al costat, en una trena muntada, en un monyo descuidat, fent cistella i finalment un altre cop deixat anar. Al tocador de l'habitació es posa unes arracades, s'espraia una mica de perfum de tarongina i aprofita per preparar tot el que ha de dur a la bossa de mà:  el moneder, les claus, el telèfon, el paquet de mocadors de paper, una llibreta petita i un bolígraf negre, compreses i tampons (mai se sap), un ibuprofè, un llapis d'ulls i un corrector per la pell en barra. Ho col·loca tot estudiadament en els compartiments i després encara hi afegeix uns guants prims.Es posa un mocador al coll, se'l treu, se'n posa un altre, es posa l'abric, agafa la bossa de mà i va cap al passadís; abans de sortir encara es mira una altra vegada al mirall i es col·loca bé el cabell amb un gest emmurriat. Quan surt per la porta que ja dóna al carrer ella no ho sap però és l'única que encara no havia marxat.

Com que tampoc té pressa va a peu pel carrer pel cantó dret procurant no arrambar-se massa a la paret per no enganxar-s'hi amb l'abric i que no se li desfili però procurant, també, d'anar sempre per l'ombra: així s'assegura que, entre el pas lent que duu i la manca d'escalfor solar, no sua. Quan arriba al mercat encara estan apujant les reixes de metall d'algunes parades i decideix esperar-se un moment a fora. S'asseu a un banc a l'ombra lluny de les parades de peix i s'adona que, amb els nervis, s'ha oblidat de posar a la bossa de mà el paquet de xiclets de maduixa. Es dirigeix a un quiosc i compra el diari del dia més de moda i un paquet de xiclets d'aquells blaus que no sap gaire bé quin gust han de tenir, però és que ja no en queden dels que a ella li agraden. Paga i es gira per tornar al banc. Ara veu que s'hi ha assegut un senyor gran que llança pa a un parell de famílies de coloms que parrupegen felices als seus peus. Mira el rellotge, sospita que encara és una mica massa d'hora i s'espera dreta al costat d'un portal net. Al cap d'un quart d'hora s'escura la gola, llança el xiclet que té a la boca i n'agafa un altre del paquet. El mastega furiosa fins que arriba a la porta del mercat, intentant capturar-ne tota l'essència i la frescor. El llença a una paperera i entra; a dins el mercat bull de gent: ja fa estona que han tocat quarts d'onze.

A la parada de verdures on va decidir tornar-se vegetariana l'atén la companya del noi que ella voldria que l'atengués. La companya crida molt i parla amb les velles que està atenent el noi sobre una perruqueria nova que han obert per allà a la vora, a la cantonada, on abans hi havia hagut un centre de depilació, recorda? Les velles s'esvaloten i criden també. El noi no diu res i prepara una bossa amb les pomes grogues macades que li han demanat; a ella tampoc li ha dit res, només l'ha mirat un moment quan ha sentit que algú nou parlava per sobre d'aquella colla de lloques. Però quan, després de comprar tot el que se li acut i gastar tot el temps possible preguntant per les fruites de temporada i el per què les velles volen pomes macades en comptes de pomes sanes (són més barates, nena), diu que marxa, el noi aixeca un moment la vista i li diu adéu somrient. La companya li diu adéu cridant; adéu nena, adéu.

De tornada agafa l'autobús perquè té els peus cansats. Seu en un seient buit del final de tot i tanca els ulls romancera, repassant de memòria les pigues que té el noi al voltant del nas i les mans adobades, potser amb algun tall però boniques igualment. S'haurà adonat que avui té el cabell especialment brillant? Haurà notat l'olor fresca de flor de taronger que anunciava el perfum? Baixa del bus a la parada que té més a prop de casa i camina fins al portal somiosa fent dringar les claus. Puja al pis i es deixa caure al sofà, rendida. Li ha somrigut.

Fins que no és l'hora de dinar no s'adona que s'ha deixat les bosses al mercat. Les bosses i alguna cosa més important. Però això últim ja fa temps que ho sospitava, vaja.

♫

Es veu tot tan clar que la vista enganya.

I ara cauré i tu ho veuràs.

Ja falta poc.

(Aquí, més i millor)

Capítol setanta-cinc: Vull anar a París

Vull anar a París per trobar la inspiració, però sobretot per buscar-la. Per estar sola i pensar, per tenir un motiu per no entendre res, per perdre'm i haver d'espavilar-me per trobar-me. París, la càmera, un bloc d'aquarel·les i jo. Per redescobrir el blanc i negre els dies de més sol, per atrapar tota la llum en una escala de grisos. Per estar totalment desconnectada del món que conec. Per començar el final o acabar el principi. 

Vull anar a París per la Torre Eiffel, els Camps Elisis i l'Arc de Triomf. Pel Sena. Pel Museu del Louvre, el Museu d'Orsay, el Museu Rodin, el Museu Marmottan Monet i el Museu de l'Erotisme. Pel Moulin Rouge. Per la Catedral de Notre Dame, la Basílica del Sagrat Cor, la Santa Capella, per l'església de Saint Sulpice i l'església de La Madeleine. Per tot Montmartre. Pel Jardí de les Tuileries, els Jardins de Luxemburg i el Palau Nacional dels Invàlids. Per les Galeries Lafayette i pel Teatre de l'Òpera. Pel cementiri de Père-Lachaise. I per Versalles, ja que hi som.

Vull anar a París per Napoleó Bonaparte, Joana d'Arc, Maréchal Foch, Charles de Gaulle, Maréchal Lecrec i Louis Phillipe. Per Clément Ader, Louise Braille, Jean-Françoise Champollion, Pierre i Marie Curie, Descartes, els germans Lumière, Nicéphore Niepce i  Louis Pasteur. Per Jean Cocteau, Alphonse Daudet, Honoré de Balzac, Jean de La Fontaine, Guy de Maupassant, Victor Hugo, Montesquieu, Marcel Pagnol, Jacques Prévert, Marcel Proust, François Rebelais, Arthur Rimbaud, Jean-Jacques Rosseau, George Sand, Stendhal, Jules Verne, Voltaire i Emile Zola. Per Paul Cézanne, Eugène Delacroix, Paul Gauguin, Ingres, Claude Monet, Pierre Auguste Renoir i Vincent Van Gogh. Per Berlioz, Claude Debussy i Ravel. Per Jean-Luc Godard i François Truffaut.

Vull anar a París per Amélie, Chocolat, Huit Femmes, Les Choristes, Delicatessen, Jeux d'enfants, El Perfum i Bienvenue chez les Ch'tis. Per la Bella i la Bestia i per Ratatouille. Per Midnight in Paris.

Vull anar a París per les baguettes, els croissants, les creppes, el foie-gras i el champagne. Pels locals carregats d'història i d'històries. Pels artistes de carrer i boina. Per la pluja, si pot ser; pels tolls. Per la moda i el contrast. Per la pintura. Per les fonts. Pels centres comercials. Per les cantonades i les illes de cases. Pel cinema antic. Per les capses de música. Per les golfes i els àtics. Pels mercats. Per la llengua. Pel present atrapat al passat. Per l'art. I per la nit, la nit parisina.

Vull anar a París perquè sempre m'ha fet il·lusió i perquè ara ho necessito, perquè sento que em crida cada cop més i més fort. Vull anar a París perquè és la meva meca.

I saps què? Que me n'hi vaig. Tan aviat com pugui, me n'hi vaig.

Serà tan maco.

♫

Saludarem al xef, 

brindarem amb xampany,

menjarem petit fours:

semblarem dos infants.

(Aquí, més i millor)

Observació

A vegades em vénen uns rampells de crueltat que m'espanten fins i tot a mi.

Capítol setanta-quatre: Pinotxo(s)

El perfecte príncep galant vivia que no vivia, sempre amunt i avall, simulant batalles, anant sense descans i d'amagat de casa en casa per satisfer les seves tres esposes. Les princesetes no s'adonaven de res, i és que s'ha de dir que ni la Blancaneus ni la Bella Dorment ni la Ventafocs destacaven per la seva intel·ligència. Quan li sentien l'olor d'un perfum estrany pensaven que era algun tan antic que ja havien oblidat, i quan veien marques de pintallavis al coll de la jaqueta de galons s'imaginaven que les havien deixat elles mateixes pocs minuts abans. Alguna vegada havien sospitat, algun joc estrany que es creava, alguna sabata de cristall o alguna poma que apareixia i desapareixia misteriosament, alguna espasa o alguna manilla fora de lloc... Alguna vegada havien sospitat però mai ho havien dit en veu alta, ni tan sols quan es trobaven al Royalty Club per prendre un te amb llimona i comentar entre ais i uis i amb la mà davant de la boca que bé que s'ho passaven amb el seu fantàstic i plusquamperfecte marit, que feia això i allò i que ai goita quina casualitat tot plegat. 

Al mig del bosc hi havia una caseta on antigament havia viscut l'àvia de la Caputxeta i que ara habitava el llop ferotge, una bèstia gran i forta i salvatge i voraç i amb uns músculs que espantaven. El pobre príncep, tan cansat com estava, sempre parava allà a descansar... o no... però hi parava. I quan sortia ho feia content com poques vegades ho estava, rabent cap al palau que tocava per arribar puntual o buscant alguna excusa de per què havia tornat a arribar tard. 

I mentrestant el desgraciat del Pinotxo, que sabia la veritat però no la podia dir (ai, les manies i la lleialtat cap als personatges que no la mereixien, que només per ser de carn es creien millors!), anava boig d'una banda a una altra arrossegant un nas de quasi un quilòmetre. No trigaria gaire a intentar cremar-se viu.

Si es diguessin la veritat tindrien tots una vida taaan fàcil, taaan de conte...

♫

Tinc gravades a la pell ferides de la guerra freda

i les nostres treves delirants.

(Aquí, més i millor)

Capítol setanta-tres: El dia de l'apocalipsi

El dia de l'apocalipsi el carrer feia olor de dònut i de sucre calent. Els ocells cantaven en ordre: primer les caderneres, després els rossinyols, més tard els canaris. Les flors s'obrien lentament per no ferir les gotes de rosada, que així podien caure suaument sobre l'herba, més verda que de costum. La gent caminava lleugera i se saludava somrient. El pa era tebi, l'aigua fresca, el tren ràpid, els llibres antics, la música alegre, les onades lentes i el trepitjar suau. El cel estava net i el sol brillava.

Va pensar que si tot havia d'acabar, millor que fos així.

I després tot es va fer fosc, fosc d'estrella.

♫

Content enfilo les escales del tren: 

és hora de tornar a casa!

(Aquí, més i millor)

Observació

Escriure és un bàlsam.

Capítol setanta-dos: Tinc dos arcs de Sant Martí davant de la finestra

Tinc dos arcs de Sant Martí davant de la finestra. Potser és un senyal. O potser no, però i què, a mi em fa il·lusió pensar que sí. Tinc dos arcs de Sant Martí davant de la finestra i una mena de malestar estrany a l'alçada de l'estèrnum, com una bala freda que de dia es mou i punxa i de nit es fa gran i pesa tant que no puc dormir. Tinc molta son i estic molt cansada, i la segona cosa no és conseqüència de la primera. És com si hagués tingut un elefant assegut a les espatlles durant molt temps i ara que ha marxat em costés caminar. Em passaria el dia estirada, rebolcant-me. Per què? No ho vull saber. Tinc dos arcs de Sant Martí davant de la finestra i ara que teclejo i de tant en tant aixeco la vista m'alegren. Quan era més petita vaig llegir un conte d'una nena que es trobava pel carrer un matí de primavera que era com un raig de llum brillant i que feia olor de flors, se'l posava a les espatlles i era una capa d'escalfor i d'alegria. Reclamo el meu matí de primavera! Que algú me'l porti, ja! Tinc dos arcs de Sant Martí davant de la finestra i sé que d'aquí una estona ja no hi seran (potser ja ni tan sols hi són ara) però me'ls estimo igualment perquè compleixen el seu cicle i perquè mai m'han dit que es quedarien per sempre amb mi. La naturalesa és sàvia i, a més, sincera; per això és preciosa. Tinc dos arcs de Sant Martí davant de la finestra i tinc un munt de coses boniques més que em fan ser la persona més afortunada i rica de l'Univers, però ara mateix em taparia amb mil llençols blancs i dormiria segles. 

♫

Em dius que el nostre amor només era el primer,

que un altre braç més fort t'abraçarà més bé.

A punt de ser record, claror de flor collida,

em dius que el nostre amor no sap trobar la vida.

(Aquí, més i millor)