[...] Depenc tant de la gent que me’n sento totalment aliena, tinc tant per dir que no sé com posar-ho en ordre al damunt d’un paper, porto la serenitat per màscara i de tant en tant em pot una ràbia que em resulta sorprenent fins i tot a mi mateixa.
Disfruto de les coses més petites de la vida, i me’n recordo de les més estúpides. Sé descriure com un poema la sensació de les onades quan et llepen els peus a la platja, el gust àcid i verinós de les pomes, la rialla bruta de xocolata i maduixa dels nens a l’estiu, la màgia de les mans dels mags, els mil sons que passegen entre l’herba durant la nit. Em fascina la Lluna i les llengües de foc; podria estar hores mirant-les. M’agrada analitzar les persones fins a descobrir-ne els detalls més morbosos, mirar-les als ulls fins arribar a l’ànima, registrar-la i quedar-me’n tots els secrets. Tot i que odio dependre’n, m’enamora la gent magnètica, i l’enigmàtica, i la que et coneix tan bé que és capaç d’estar hores amb tu sense dir res i tot i així saber què penses. I llavors, les petiteses. [...]
M’agrada la gent que es s’ha empassat la imatge i em considera una persona valenta, que fa el que vol quan vol i diu el que té ganes de dir, que persegueix els somnis, que viu en la bohèmia més absoluta, que no necessita sentir opinions per tenir la pròpia i que farà el que vulgui amb la seva vida...Tot i així, paraules a part, la imatge només és la imatge, i de tant en tant és curiós pensar que la majoria de gent que conec no coneix la meitat de coses de mi que jo considero imprescindibles.