Pausa publicitària: Prosa

Es poden perdre les ganes de viure? Conec gent a qui li ha passat; gent que les perd i no les recupera mai més. [...] És una pèrdua que no s'oblida perquè fa mal. 

Possiblement tots les perdem alguna vegada i en canvi a les escoles no se'n parla. A la meva filla la mestra no li parla mai de les ganes de viure; i encara menys de la seva desaparició. A les escoles (en general) es parla poc de les coses íntimes. No sembla que la intimitat sigui objecte d'estudi, i en canvi tots estem fets d'aquesta intimitat. La veritat és que la Maria té unes ganes de viure que no se les acaba. La Maria és la meva filla, té sis anys. Potser els nens són els únics humans que no les perden mai, les ganes de viure. Però durant l'adolescència (i després) tot canvia. 

[...] Abans feia una feina d'aquelles que es consideren de prestigi i responsabilitat. Aquesta societat on vivim està muntada així: tots treballem per guanyar diners, però alguns a més a més guanyem prestigi. El que passa és que aquestes suposades feines de prestigi i responsabilitat requereixen tant d'un mateix que deixen molt poc temps per pensar. De fet, no deixen temps per pensar, però, és clar, pensar no és un valor en alça; ni tan sols s'ensenya a les escoles. I molt menys pensar en el que ens passa, en el que és i en el que ha estat la nostra vida. En quin sentit té tot plegat. A qui li importa el sentit de tot plegat? Un dia podríem descobrir que res no té sentit i no ens agradaria; per això preferim treballar, enamorar-nos, fer famílies, viatjar o emborratxar-nos, qualsevol cosa abans d'enfrontar-nos a la gran pregunta. A més a més, algú que sàpiga que res no té sentit no interessa a la societat, és una persona perillosa perquè sap que tot és una gran mentida i que tot, per tant, és relatiu. 

La memòria de les formigues,

Iolanda Batallé Prats

♫

Sé que la feina em va xuclant la vida per un sou 

i que festejo per no quedar-me sol.

Sé que la tele és tan banal que em fot de mala llet

i que els amics es casen i truquen menys.

I tot i així hi ha dies en què, entre la gent i els crits,

sense motiu i estúpidament crec que sóc feliç.

(Aquí, més i millor)

Capítol cinquanta-u: Podria escriure un conte dolç

Jo podria escriure un conte dolç, com de gelat de maduixa, que no sé per què però sempre m'ha semblat més flonjo, més tendre, com de núvol, encara que no m'agraden els gelats de maduixa, encara que sí que m'agradi la maduixa, encara que quan hi penso no em sembla pas una fruita innocent, de conte dolç. Podria escriure'l i parlar de coses boniques, i explicar la història plàcida d'aquella parella ara ja vella, que es va conèixer durant la guerra i que a part de sobreviure va viure, així, sense prefixos, només amb l'arrel, endinsant-la en un bocí de terra que ha permès que s'expandissin fins a formar un arbre amb mil ramificacions, que ara que sap que s'acosta l'hivern de la seva vida només espera que el decorin amb llumets de Nadal per fer que el final sigui encara més brillant. O parlar d'aquells amics que de nens es trobaven per llançar pedres als arbres i fer caure les ametlles, que de joves es trobaven per beure cervesa d'amagat i que ara, ja més grans, grans del tot, potser amb fills, qui sap, es troben per ofegar el present en copes d'un vi de color vermell ben viu. Podria escriure un conte dolç amb un final preciós, perquè sí, els finals feliços existeixen, que no heu de creure mai a qui us digui que no perquè si és feliç no és un final, desconfieu-ne, tot comença i tot s'acaba perquè la vida va a cicles, i tot marxa i tot torna, i tot això, així. Veieu quant optimisme, quanta veritat? Tot això és cert. I no és trist, només és. Com si no n'hi hagués prou amb ser! Podria escriure un conte dolç que tothom voldria creure i que ben pocs creurien, que depenent de la filosofia de vida de qui el llegís arribaria a enfonsar i que a mi no m'aportaria absolutament res, perquè sóc una egoista i les coses boniques que em passen (que són moltes) me les quedo totes per mi, sense repartir-les, que són el meu petit plaer ocult i no us el penso regalar. Així que podria escriure'l, però no l'escric. I les històries tristes sempre són més fàcils d'explicar, potser perquè les emocions que se senten durant una història bonica són indescriptibles.

♫

Fas una gràcia de ballarina a sa punta des patins,

sona un redoble de bateria i fem com si discutim.

En es jurat es creuen mirades: crec que els ha agradat.

(Aquí, més i millor)

Observació

No m'agraden els contes que estic escrivint últimament. Potser perquè no són contes.

Capítol cinquanta: Gelosia

Els vaig veure al mateix port on estava asseguda quan vaig fer la foto. L'avi portava agafat de la mà al nen més petit, que amb l'altra mà, la que tenia lliure, enlairava un avió de plàstic groc. Corrien els dos, maldestres, ensopegant amb les llambordes mal col·locades del terra. Corrien com si fossin cadells que feien les primeres passes. De tant en tant, l'avi, amb l'excusa de cordar-li les sabates, el feia seure al mur baix de pedra que feia de barana, i així li feia pessigolles, descansava, respirava amb una mica menys de dificultat. Després hi tornaven. El nen s'agafava amb una mà a un fanal, girava ràpid i, quan es deixava anar, intentava caminar en línia recta. L'avi reia, amb una veu que sonava a caramels de menta, tabac de pipa i novel·les de cowboys. Caminava com un pingüí darrere el nen, l'abraçava per l'esquena, l'alçava, li feia petons a la galta, li esbullava els cabells, reien els dos.

L'altre nen, un parell d'anys més gran, caminava al darrere, donant cops de peu als bocinets de llamborda que s'havien trencat, una mica com ell, que es feia petit però no perquè s'encongís, sinó perquè poc a poc també es trencava.

L'altre nen, un parell d'anys més gran, caminava al darrere, donant cops de peu als bocinets de llamborda que s'havien trencat, una mica com ell, que es feia petit però no perquè s'encongís, sinó perquè poc a poc també es trencava, fins que va alçar el cap enfadat i va córrer (ell, ràpid de veritat), va esquivar l'olor de vell de l'avi, va prendre l'avió groc de plàstic al seu germà i el va empènyer per damunt del mur de seguretat del port. A l'aigua. O potser més lluny.