5 de desembre del 2011

♫

Fa tant mal sentir els del pis de dalt
mentre ningú consola un cor vell que grinyola.

2 de desembre del 2011

Capítol seixanta-vuit: Enveges

Els cargols se'n reien de la bavosa perquè no tenia closca. Li deien que si era una vagabunda, que si anava despullada, que si no podia fer allò tan divertit d'amagar-se quan no volia que la veiessin. Els cargols se'n reien de la bavosa perquè li tenien enveja, perquè sabien que sense la càrrega pesada de la closca la bavosa podia anar molt més lleugera per la vida. Els cargols se'n reien i la bavosa els ignorava, altiva, ben amunt. Però poc a poc les crítiques van anar fent una muntanya, que aviat va ser tan alta com l'Everest, i que va aconseguir tocar el petit cor enganxifós de la bavosa: li va fer una esquerdeta que va deixar entrar tota la ràbia i tota l'enveja que havien consumat els cargols. I així, tota rabiosa i tota envejosa, la bavosa va matar una tortuga i li va robar la closca. JÀ! Què es pensaven aquells imbècils? Ella també en tenia una, ara, i més grossa, més resistent i més bonica. 

Però ara no és que anés lenta, no: és que ja no aconseguia ni avançar.

♫

Esa carita tan guapa que llevas tu por la mañana...

1 de desembre del 2011

Observació

Si us plau, desembre, no siguis un mes massa dur. Que no tinguis l'esperit nadalenc gaire exaltat, que no portis massa feina, que no faci gaire fred, que no neixi ningú i que tampoc es mori ningú, que no siguis massa fosc, que el cafè no cremi massa. Ara que m'he tornat sensible al món ja ploraré prou jo per mi sola, no t'esforcis en donar-me més motius. Deixa'm respirar una mica i a veure si al gener les coses tornen a ser com eren abans. Jo ja estava acostumada a no sentir res, saps, desembre? No sé per què heu decidit entre tots que havia de canviar... Però tu no siguis un mes massa dur, va, de debò, enrotlla't. Jo a canvi faré bondat.

Capítol seixanta-set: Gotelé

Recorda moltes coses de quan era petita. Recorda el seu primer dia de classe a parvulari, la senyoreta tocant la flauta, les cadires de plàstic taronja, l'heura del pati. Recorda les tardes de diumenge jugant a fet i amagar amb la família a la casa, tan gran i tan petita, amb tants amagatalls que mai descobria sense fer trampa. Recorda com un punt de llibre passava a ser una nina i com l'aire podia amagar munts i munts d'animals invisibles. Recorda el tobogan, el gronxador, el pont que era llarguíssim i ara recorre en tres passes. Recorda especialment les cançons de l'àvia, el "Mimosa mimosa, no me seas zalamera y engañosa" i l'odiat "Marina Marina Marina, contigo me quiero casar", el pa amb tomàquet tallat a dauets dels dissabtes al matí, l'olor de croissant i de laca, la barreja de barrufets amagats en el fortí dels indis amb els playmobil, els llargs passeigs amb els dits per les parets blanques buscant països que no coneixia en els grumolls de gotelé, amb la sintonia de Les tres bessones i les rialles sonant de fons.

Li agradaria poder recordar, també, en quin moment van canviar les coses.



Ja no veig res al gotelé. Només taques.

♫

Que sóc feliç, per fi t'ho puc dir.