No li venia de gust aquella trobada. Havia dit que sí només perquè no podia dir que no. Ara, poca estona abans de sortir de casa, encara es mirava el telèfon delerosament i esperava que al seu cap se li acudís alguna mentida brillant (una malaltia greu?, la mort sobtada d'un familiar?, la desaparició de les claus del cotxe i del bonobus?). Durant tres minuts es va quedar amb l'esquena arrepenjada a la porta, comptant els segons, la quantitat d'aire del rebedor; tonteries. Va girar-se de cop i va marxar.
Es va demanar un cafè amb llet. "Llet freda, siusplau", havia dit, quasibé amb urgència, a l'esquena del cambrer. De cop s'adonava que sentia pànic. Els cinc minuts que havien passat fins arribar a la cafeteria havien estat un infern (hola, muà muà, què tal, estàs genial, t'has aprimat oi?, fas bona cara!); no volia allargar-ho més. La tàctica del cafè amb llet freda sempre li havia funcionat: quan una cosa crema t'has d'esperar a que es refredi per poder prendre-t'ho, i ara necessitava prendre-s'ho ràpid i poder marxar corrents. La tàctica del suc de taronja s'havia de fer drets a la barra i en qualsevol cas li semblava massa descarada per posar-la en pràctica ara, després de tant temps sense veure's, després de tant de temps junts.
La tassa era de ceràmica blanca. Era doble i semblava resistent. Va colpejar-la amb la cullereta platejada que l'acompanyava: el cling que feia era sord, de campana vella. La circumferència de la base era perfecta i poc a poc s'eixamplava fins a fer una forma de mig ou; vaixella moderna. Com a única decoració, sobre el blanc perlat només hi havia el logotip de la conguda marca de cafès. Es va preguntar si l'empresa devia regalar les tasses als clients que compraven en massa o, en tot cas, on podria trobar una altra tassa com aquella. La nansa feia una giragonsa curiosa; si n'hi hagués hagut dues de juntes haurien fet un cor. La convsersa va ser més desesperant del que es pensava (alguna cosa de l'amor passat, d'unes vacances que podrien fer, de tornar a començar, d'un "m'escoltes?"); només va haver d'assentir un parell de vegades, al·legar alguna excusa, pagar i marxar.
Quan va despenjar el telèfon passada mitjanit s'esperava més la trucada d'un boig que la d'un hospital. Un tall molt lleig, li deien, des del canell fins a la part interna del colze; no l'havien pogut salvar. Va vomitar als peus del llit el cafè amb llet. Quan va aixecar els ulls, una foto d'ells dos a la platja l'esperava somrient.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada