Capítol vuitanta-u: El pare de l'Eloi

L'Eloi sortia de classe de matemàtiques carregat amb una motxilla amb forma de cap d'ós groc i amb un munt d'històries per explicar. Va anar corrents cap al seu pare, que era aquell senyor que feia estona que hi havia a la sala d'espera, que a vegades s'asseia al meu costat amb les mans arrugant els pantalons i a vegades s'aixecava, que a vegades caminava amunt i avall mirant el sostre i a vegades es quedava quiet i feia veure que no mirava el que jo estava dibuixant, però que tota l'estona parlava fluixet i no parava de renegar. L'Eloi feia "brrrum" i deia que era ara una moto i ara un cotxe, i el seu pare, quan el va veure, el va empènyer perquè se n'anés lluny. De cop es devia recordar que no era l'única presència a la sala i em va mirar somrient, com dient "els nens, ja se sap, són una nosa que hem d'aguantar". Jo vaig somriure a l'Eloi, que ara era un cavall.

Al pare de l'Eloi li va sonar el telèfon i va fer el ring típic i predeterminat que han fet tots els telèfons de la història. Era un telèfon nou i brillant i en canvi sonava com si tingués cent anys; què es pot esperar d'una persona que té tan poca imaginació com per no canviar el to de trucada? Va respondre i va parlar en castellà. No tinc absolutament res en contra del castellà (és més, m'agrada, però explicar-vos la història de les llengües i jo seria allargar-nos massa), però la manera com ell el parlava era gairebé insultant. Era un castellà català, un castellà argentí, un castellà amanerat i, sobretot, un castellà pedant. Per acomiadar-se va dir "chaíto"; li hauria vomitat a sobre.

L'Eloi encara cavalcava quan el seu pare va tornar a fer-li una mica de cas: es va repenjar a la paret i el va mirar amb el front arrufat. "No corres gaire", li va dir, i el nen va arrencar a córrer d'una punta a l'altra del passadís. Quan frenava per girar derrapava i va estar a punt de caure un parell de vegades. "Para ja, Eloi", va cridar, "estigues quiet d'una vegada! Mira aquesta noia que quieta i callada que s'està!". Me'l vaig mirar sense acabar-me de creure el que deia: jo tenia gairebé vint anys, i l'Eloi no en tenia més de sis. No li podia demanar que es comportés com jo. Vaig tornar a somriure a l'Eloi i vaig continuar dibuixant; no me'n recordo de què feia. 

Quan va sortir la professora de matemàtiques el seu pare li va explicar totes les seves penes, les de l'esposa, les de l'empresa i potser també les de l'home a qui acomiadava dient "chaíto". La professora el va escoltar amatent i li va dir que tranquil, que el seu fill era un geni de les matemàtiques, tot i ser tan petit. L'home feia cara d'esperar que callés per poder continuar explicant la seva vida; el seu fill, al capdavall, què importava? L'Eloi va cavalcar una mica més al trot, va fer "hiiiii" un parell de vegades i es va acotar a recollir la goma que m'havia caigut; quan el seu pare ho va veure li va donar un cop fort al braç. "No es toquen les coses dels altres, Eloi!". 

El nen va estar amb el cap acotat fins que el seu pare va decidir que ja n'hi havia prou de parlar perquè havia d'anar a casa a descansar que demà s'havia de llevar a les vuit per anar a treballar perquè ell era un home molt ocupat i ara estava enmig d'uns negocis que podien acabar sent importants i a més tenia la sensació que la seva dona no l'ajudava perquè es passava el dia jugant amb els nens i no estava prou pendent d'ell que ara que hi pensava tampoc estava segur de si li havia comentat que li rentés la camisa de ratlles fines que volia portar a la reunió i segur que a ella no li hauria passat pel cap perquè mai pensava en ell i en el que necessitava i només estava pendent dels fills i de la seva feina que no era ni de bon tros tant important com la d'ell. Va agafar l'Eloi del coll de l'anorac i el va arrossegar cap a la porta.

L'Eloi es va girar un moment i ens va dir adéu molt fluixet, a la professora de matemàtiques i a mi. El pare no va dir res i va marxar, amb la bufanda a la mà. Devia pensar que si es constipava la seva dona li faria una mica més cas i el cuidaria, al pobret.

Tant de bo es congelés. Quin imbècil, el pare de l'Eloi.