Capítol noranta-quatre: La meticulositat

En Celdoni és l'home més meticulós que he conegut mai. Sèiem costat per costat a la Facultat, a tercera fila i ben centrats; ell sempre arribava cinc minuts abans, s'asseia, preparava sobre la taula un bloc amb deu fulles de paper en blanc i col·locava el material d'escriptura (bolígraf blau, bolígraf negre, boligraf vermell, ploma amb tinta negra, llapis de mines, goma d'esborrar neta, marcador fluorescent groc llimona) en vertical perquè la inclinació de la taula no els fes relliscar durant la classe i el cling contra el terra emparquetat no distragués a ningú, deixava la bossa a sota del seient i es posava les ulleres. En Celdoni porta les mateixes ulleres des de que era petit; quan, lògicament, el cap li va començar a créixer i a eixamplar-se-li, va trucar a una òptica suïssa (perquè els suïssos sempre són els millors en tot, pensa) perquè li reproduïssin exactament el mateix model; fins que no va rebre-les no va sortir de casa, i va ser una sort que les encarregués com a entrega urgent i que preveiés que el trajecte coincidís amb la setmana de vacances posterior als exàmens de la Facultat, perquè si no s'hauria perdut unes classes molt interessants i en Celdoni és dels que s'horroritza amb la idea de fer campana. Val a dir que a casa del Celdoni s'hi està molt bé; jo també m'hi hagués quedat, si hagués fet falta. En Celdoni es va comprar un piset al carrer Girona amb l'herència que va cobrar d'un tiet avi per part de mare que l'estimava molt. És un pis petit amb les finestres molt grans; a mitja tarda, quan hi entra el sol i es filtra per les cortines llargues i ondulants de la finestra del menjador, fa que les parets s'enlluernin i semblin blanques, tot i ser grogues; les parets són grogues perquè en un estudi dels xacres va saber que el color groc representa el xacra manipura chakrá, que proporciona rectitud i un sentit intern de moralitat, a més de proporcionar fortalesa i guiar els sentiments cap a l'amor.

Si alguna cosa li sobra al Celdoni és precisament amor, i si li sobra tant és perquè en rep molt. En Celdoni és d'aquells homes que semblen cadells, que els mires i et vénen ganes d'amanyagar-lo i de dir-li que no pateixi, que el món ja s'arreglarà. Era el preferit de tots els professors de la Facultat, fins i tot dels que no ens impartien cap matèria, i també de tots els alumnes. Era el delegat, el subdelegat i el secretari. Jo vaig tenir sort de seure al seu costat per casualitat el primer dia de classe i de no moure-me'n durant els anys que va durar la carrera (que els dos ens vam treure alhora, dedicant-hi temps i esforços que no he esmerçat mai més en cap altre aspecte de la meva vida). En Celdoni era el més aplicat de la classe i ens esperonava a tots a ser-ho d'una manera tan delicada que mai ens vam adonar que li fèiem cas. En Celdoni era un més i era el millor. En Celdoni era l'ànima. Només hi ha una persona que no estimava en Celdoni, i era precisament la noia de qui ell estava enamorat.

No en sabem res, d'aquesta noia. Si no en sabem res deu ser perquè no és important. Em refereixo a que no sabem si és rossa o morena o pèl-roja, si és alta o baixa, si és prima o grassa, si canta bé, si balla, si sap fer truites de sis ous o si pinta marines les nits de lluna plena. Tot això ens és igual. La qüestió és que en Celdoni l'estimava amb bogeria. Li enviava flors, bombons, cartes, limusines. L'esperava a la porta de l'aula a l'entrar i al sortir. Li composava cançons i li tocava amb guitarra i harmònica des de peu de carrer mirant al seu balcó amb ulls plorosos. La perseguia sense que el veiés i s'hagués deixat matar per ella si hagués fet falta. I ella, ni cas: alçava el cap quan passava pel seu costat i ni tan sols el mirava. Un dia se'n devia cansar i li va dir, amb molt males formes i davant de tota la classe, que el deixés en pau, que ella no volia res, que no l'estimava. En Celdoni va obrir molt els ulls i tots el companys vam quedar impressionats i vam plorar durant tres dies. Més tard, en Celdoni mateix em va explicar que aquell rebuig havia sigut com si li haguessin disparat una fletxa al mig del cor, una fleta plena de verí, que se li va anar escampant per tot el cos i el va canviar. La mirada de cadellet d'en Celdoni va canviar a partir d'aquell dia i va esdevenir la del gos Cèrber.

Ara en Celdoni s'està esperant darrere d'una cantonada a les fosques i ho té tot preparat. Poc queda d'aquell noi innocent i pur que jo vaig conèixer fa uns anys. Veu que la noia de la que havia estat enamorat (potser encara ho està, no ho sabem, ara en Celdoni fa temps que no m'explica coses) surt radiant per la porta del bloc de pisos on viu. En Celdoni s'acota, obre la nevereta de plàstic blau plena de glaçons que ha portat, en treu una estalactita punxeguda, agafa aire i corre dissimuladament darrere de la noia. Quan veu que enfila un carrer desert l'agafa per l'espatlla, l'obliga a girar-se i li clava l'estalactita al cor. La noia posa cara de sorpresa i dolor, però en Celdoni amb prou feines la veu perquè ella cau ràpid al terra i a més ell ja està fugint. Quan ha recorregut tres illes de cases i ha girat dues cantonades, s'atura, es posa bé la corbata i camina amb parsimònia cap a la feina. Pel camí passa per davant d'una farmàcia i veu que la creu lluminosa marca una temperatura que frega els 40ºC; amb aquesta calor, les restes d'estalactita no trigaran a fondre's i no quedarà cap prova de l'assassinat, a part del forat al cor de la noia, pel què no sent cap tipus de remordiment; ell també té un buit al cor i la policia no se n'ha preocupat pas. 

Arriba a la feina cinc minuts abans del que marca el seu horari, s'asseu a la cadira giratòria, prepara sobre la taula un bloc amb deu fulles de paper en blanc i col·locava el material d'escriptura (bolígraf blau, bolígraf negre, boligraf vermell, ploma amb tinta negra, llapis de mines, goma d'esborrar neta, marcador fluorescent groc llimona) en vertical perquè la inclinació de la taula no els faci relliscar durant el torn de treball i el cling contra el terra enrajolat no distregui a ningú, deixa la bossa darrere del respatller i es posa les ulleres (les mateixes que té des de que era petit). És un home meticulós, en Celdoni.