Capítol cent vint-i-quatre: Blancaneus feat. una miqueta de ràbia

Quan la madrastra disfressada de bruixa li va atansar la poma enverinada la Blancaneus no va dubtar ni un segon a agafar-la, perquè ella era així: estúpida fins el punt de no sospitar d'una vella ja de per si sospitosa que es presentava durant l'hora de la migdiada a una caseta secreta d'un bosc perdut per regalar-li una fruita a la que, a més de les referències bíbliques no precisament positives, només li faltava un cartell amb una calavera i llums de neó anunciant el perill imminent. La va fregar contra la tela gastada de la faldilla fins que va aconseguir arrencar un parell de centelleigs de la pell vermella i tibant, perillosa, i hi va clavar una bona mossegada. Lògicament, va caure rodona a terra mig minut després, i si hi atansaves l'orella la podies sentir respirar lenta i feixugament, amb petits roncs, com un porquet.

Els nans van arribar més tard, cap al vespre, carregant entre cada dos un cabàs curull de diamants i altres pedres precioses. Des de mig camí sospitaven que alguna cosa no anava bé perquè no sentien com els venia a buscar pel bosc la flaire del sopar promès que els acaronava com una mà temptadora de fum blanquinós que cantussejava "veniu, veniu"; en arribar a la seva casa, però, la fúria va esdevenir palpable: tenien gana. El Savi va clavar una puntada de peu al braç de la Blancaneus i la mà, que fins llavors li reposava sobre el ventre, va xocar amb el terra amb un cop sord del que ningú va fer cas i el canell va quedar doblegat en un angle estrany. Fins i tot el Mudet, quan es va assegurar que ningú el mirava, es va acostar a la cara de la noia i gairebé nas amb nas li va etzibar, ben fluixet, perquè no el sentissin: 

- No et tornis a ficar al meu llit, gossa.

♫

Agafa'm la mà i juguem al joc de que podríem arreglar-ho tot.

(Aquí, més i millor)

Capítol cent vint-i-tres: Cheshire

M'agrada la lluna així, quan fa la cara del gat de Cheshire, i un mig somriure còmplice t'il·lumina el camí quan tornes cap a casa. És com si et digués: goita, eh que bé; setanta-dues hores perfectes seguides. I tu fas que sí amb el cap i apuges una mica més el volum de la música, fins que sona fort i es converteix en una catifa vermella que et va precedint. I mires endavant i somrius, tu també.

Si alcessis el cap, segurament veuries que les estrelles s'han alineat per picar-te l'ullet.

                                                                                          - Aquí tots estem bojos. Jo estic boig. Tu estàs boja.

                                                                                          - Com saps que estic boja?

                                                                                          - Has d'estar-ho, o no hauries vingut aquí.

♫

Recorrerà la teua veu el món.

(Aquí, més i millor)

Capítol cent vint-i-dos: Quarts de quatre

Avui, ara, enyoro París. Potser per primera vegada des de que he tornat l'enyoro de debò, amb aquesta intensitat, aquesta tristesa i aquesta ràbia, i també amb aquesta mica d'impotència il·lusa per no tenir les cames prou llargues per tornar a plantar-me allà amb un parell de passes; no sé per què. N'enyoro els carrers de pedra que es convertien en miralls amb la pluja del capvespre. N'enyoro les baranes de ferro colat de cada balcó i les teulades blaves; enyoro mirar amunt i trobar-me-les, allà, estant. N'enyoro els sorolls i les paraules que no entenia. N'enyoro les cafeteries, petitetes, de fusta, plenes de sofàs atapeïts i de soroll de culleretes i del passar pàgines dels diaris, de converses que no m'importaven. N'enyoro les esglésies al migdia, quan estava sola i eren un paradís de colors que ballaven, sense déus i sense tonteries, només amb aquella calma que t'esclafava com un nòrdic de plomes. N'enyoro l'escriure, aquell munt petit de pàgines que vaig omplir de lletres que dubto que mai surtin a la llum però que van ser les que em van ensenyar a tornar a respirar. N'enyoro els "Comment ça va?" i poder dir que ça va très bien, i sentir que per primera vegada en moltíssim temps començava a ser veritat. Ça va très bien, très bien... mieux que jamais. N'enyoro la solitud, l'aïllament voluntari, aquest desentendre's de tot el que semblava que era tant important i que ara veig que no, que o ho és molt poc o gens; la desconnexió. N'enyoro el no estar pendent de la gent, del què faran, del què diran i de totes aquestes merdes que no vull que em tornin a atrapar. N'enyoro la llibertat, l'ara estic aquí perquè jo vull amb qui vull fent el que vull sense fer mal i sense que ningú n'hagi de fer res. N'enyoro les històries i totes les coses que em quedaré per mi, perquè potser sóc una egoista, però i què. N'enyoro la inspiració o aquells rampells de no sé què, de crear, de saber com fer-ho i per on començar, de decidir menjar-me el món amb una càmera i una llibreta.

N'enyoro, més que res, enamorar-me. Alçar els ulls i veure alguna cosa nova, qualsevol tonteria, el que fos, algun detall, algun edifici, alguna persona, i poder-me'l quedar mirant durant una estona i pensar: "Ei, no et conec de res, i segurament no et tornaré a veure en la meva vida, però siguis qui siguis, només per estar aquí, ara, en aquest conjunt, sota el mateix cel, crec que t'estimo". I marxar. I que res no hagués canviat, només jo.

I m'he adonat que sí, que és veritat el que sempre he sospitat, que vaig néixer tard i que alguna part de mi pertany a alguna època anterior a la que m'ha tocat viure. Però ara ja no és que pensi que em hauria hagut de néixer durant els vuitanta, ara és que tinc clar que el meu jo real viu al segle XVIII, i que sóc una romàntica, però de les del Romanticisme. Que hauria d'haver viscut per adorar les tempestes i la nit, les ruïnes i els cementiris silenciosos, la llibertat, la nostàlgia com a forma de vida, l'amor sense sentit ni recolzament. Aquell morir-se per viure.

I tot i així, quan ara i aquí em pregunten els com ha anat i els què tal va tot, mentre responc els molt bé pertinents dins del cap em ressonen els "ça va très bien, mieux que jamais". I és completament cert, i és bonic, i ja no fa mal.

♫

I've got life, I've got my freedom,

I've got the life.

And I'm gonna keep it.

(Aquí, més i millor)