Capítol cent

Si us he de ser sincera (i no veig per què no hauria de ser-ho), vaig començar a escriure aquest bloc només per reptar-me a mi mateixa, per veure si era capaç de mantenir viva durant un temps alguna cosa de la meva pròpia creació. Aquest és l'escrit llarg que fa cent, a més d'algunes frases escampades i altres bocinets de lletres que omplen. Se suposa que he sobrepassat, i de sobra, el que m'havia proposat a mi mateixa.

Pregunta: n'estic satisfeta?

Resposta: Sí. 

Resposta: No.

Escriure és bonic. Escriure relaxa els dits i allibera l'ànima, obre el cor, eixampla els pulmons i regira l'estómac. Si no em creieu només heu de provar-ho vosaltres mateixos: és ben fàcil. Jo escric i no sé ni si ho faig bé ni si realment agrada, però la veritat és que m'és igual. I m'és igual d'una manera rotunda i total, d'una manera que no deixa espai al dubte i al què diran. Una de les poques que tinc clares (i cada vegada són menys) és que no faré de l'escriure una font d'ingressos, que no trauré cap benefici d'exposar el que pugui pensar o el que pugui sentir, encara que sigui de manera encoberta. Ja em sembla que tinc prou prostituïda tota la resta de vessants artístiques com per regalar també l'esperit d'aquesta manera. No: escric jo, amb mi i per a mi. I si no us sembla bé no em sabrà greu.

No sé com escriure el que vull dir. Quina ràbia, quan no trobo les paraules.

El que crec que estic intentant explicar-vos és que no és fàcil, res, mai. I que a mi em costa molt. Que diria el que dic aquí i molt més, que diria moltes coses, que ho diria tot. Que posaria les adreces d'on penso cada història, i el nom i cognom de cada persona que l'ha inspirat, i el moment del dia en què he trobat la manera de posar el punt i final. Que tinc moltes coses per fer i que no trobo les eines. Que visc perpètuament perduda i marejada. Que no sé a on agafar-me. Que m'agrada moltíssim viure però que a vegades em canso tant que no trobo forces per demanar un salvavides. Que m'enamora cada cosa que veig del món i que tot m'espanta. Que estimo seeeeempre, i que ho odio. Que no suporto dependre de res. Que em fan pànic els lligams i donar-me massa i després no trobar-me. Que tinc por, una por brutal i quasi atroç. Que tinc moltíssima gent al meu volant i que puc comptar la que m'importa de debò amb els dits d'una mà. Que conec gent meravellosa de veritat, i que no sabeu el que us perdeu per estar tan cecs com per no voler conèixer-la. Que mirant-vos dels dels meus ulls, gairebé tots valeu moltíssim més la pena del que us penseu. Que vull tot el que tinc. Que sóc feliç. I que algun dia espero poder trobar la manera, el valor o el que sigui que faci falta per no necessitar veure el que sento per escrit, i per poder explicar-vos els contes a la cara tot fent una cervesa en un vespre etern d'estiu.