El departament d'urgències és encara pitjor que qualsevol altra ala de l'hospital, i ho puc afirmar amb la seguretat de qui en els últims tres mesos ha passat moltes estones tancada allà. Jo era d'aquelles persones que tenen por a qualsevol cosa relacionada amb els metges; si fos per mi, no hauria entrat ni a les farmàcies. Però ara... puf!, tot allò ha desaparegut: puc mirar les extraccions de sang i tocar les ferides, sé com s'organitzen els torns i saludo algunes infermeres, i fins i tot tinc clissada la màquina de begudes que no torna canvi de segons quines monedes.
Per entrar al box d'urgències he de parlar amb un guarda de seguretat per demanar-li que m'hi acompanyi: les portes estan tancades amb clau. Les claus, per principi, em recorden sempre el mite de la caixa de Pandora; ara, més. Les olors són asèptiques, els colors són apagats. Només destaquen els sorolls, molt barrejats: les rodes dels carros que giren al terra i grinyolen, les instruccions ràpides dels metges, els familiars que esperen a fora i parlen fluix, les respiracions entretallades dels malalts, els bip bip bip de les màquines, i, destacant per damunt de tot, el plor net i angoixant d'un nadó, que deu ser molt petit i que sembla que pateixi moltíssim. És asfixiant. El guarda de seguretat m'avança i m'obre la porta número deu, com si fos la presentadora estúpida d'un programa de televisió. Iiiii a la porta número deu veurem què li ha tocat a la concursant d'avui! Recordem als teleespectadors que aquest concurs no permet canvis ni devolucions i que, un cop obrin la porta, hauran d'assumir les conseqüències d'haver participat al programa. Vejam vejam...
La iaia està sopant. Són les set i ja sopa. O ho intenta, perquè encara li costa una mica agafar la forquilla. Acaba, l'ajudo a netejar-se i enretiro la tauleta de rodes on hi ha la safata. I veig les cames. Em cago en la puta, la meva iaia no tenia aquestes cames. No així, no fa tant poc temps, no tan primes, no tan dèbils. I li miro els braços, i els té igual, ben plens de blaus de les punxades fondes que li van fent. I tampoc no els tenia així. Ni les mans, tan arrugades, amb les venes tan marcades, que sembla que siguin tendons. Ni els ulls: els ulls tampoc no els tenia tan tristos.
Em passen moltes coses pel cap. I penso que és trist, molt trist, que l'habitació s'assembli tant a una cel·la de presó, sense gens de color, sense cap flor, sense res que li doni un toc d'esperança, encara que ja ningú hi confii. I penso que jo, això, no ho vull mai. I em moro de ràbia i penso que és injust, molt molt molt injust, que després de tota una vida d'esforços i sacrificis, de patir i viure com la que més, el final vagi arribant d'aquesta manera, tan lent, tan agònic, tan humiliant per un mateix. Jo a aquesta dona l'estimo i veure que la vida no li torna el que ha donat em fa un mal gairebé físic. Tremolo.
I faig un parell de passes i m'assec al llit i li agafo la mà i parlem i riem. Riem molt. Perquè això sí que no ens ho prendrà ningú.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada