Se'ls hi podia explicar amb bones paraules, i a crits, i fins i tot amb llàgrimes als ulls. Se'ls hi podia escriure un conte o composar una cançó per fer que un grup de mariatxis els perseguís tot el dia cantant-la a ple pulmó. Se'ls podia preparar una conferència amb experts en el tema per fer-ho tot més entenedor. Se'ls podia amanyagar amb paraules boniques i amb llaminadures, enganyar-los amb un teló de flors i purpurina. Se'ls podia amenaçar, ensenyar-los fotos de cossos torturats horriblement, dir-los que matarien a la seva família, condemnar-los a una existència trista i solitària vagant pels carrers de la ciutat amb guants de mig dit bruts de remenar contenidors. Se'ls podia ignorar. Se'ls podia agafar per les espatlles i sacsejar-los fins que les ulleres (en el cas que en portessin) li rellisquessin fins la punta del nas. Se'ls podia mirar al fons dels ulls i seguirien sense reaccionar.
Primer pensaríeu que són sords, i que vaja, quina llàstima, la vida els ha fet així.
Després pensaríeu que sou muts, i que vaja, quina llàstima, la vida us ha fet així.
O que us heu quedat afònics, i que la culpa es vostra, que sou realment dolents.
Finalment veuríeu que només s'han posat taps a les orelles.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada