Capítol cent sis: Diada (a.m., que diguéssim)

Hi ha alguna cosa emocionant a l'ambient, com si haguessin renovat l'aire i ara es respirés net. Hi ha la pressa i les ganes, i aquesta mena d'il·lusió incipient de qui sap que passarà el que ha de passar. I que serà bonic. Hi ha, a finals d'estiu, una sensació de Nadal, com si haguessin de venir els reis (o potser, precisament, com si els reis no haguessin de venir mai més). Hi ha una complicitat alegre quan se sent sense parar allò de: "Tu hi seràs, demà? Jo també hi seré!": hi serà tothom.

I ja no es tracta de ser imparables ni de cordar-se el cinturó per passar-s'ho bé; potser no es tracta ni de llevar-se d'hora. No es tracta d'estirar uns fort per aquí i els altres forts per allà perquè tombi, tombi, tombi. No es tracta de ser una tropa que va per Europa ni de no voler ser una regió d'Espanya ni un país ocupat. No es tracta de portar xancletes i bambes i tovalloles i motxilles i gorres i cantimplores amb l'estelada: no anem d'excursió a la platja. No es tracta de posar-se l'estelada com a capa: no som Capitans Catalunya. No es tracta de marxes de torxes ni de cartolines verdes. No es tracta d'estar tots junts perquè junts som més forts que un de sol ni perquè tots units fem força.

Tot i que de fet sí, es tracta de tot això. Precisa i exactament de tot això.

Però aquesta vegada em quedo amb el que va dir en Miquel Calçada, ara ja fa un temps: "No hem de pensar en quin dia arribarà la independència, sinó en què farem el dia després". Perquè aquesta vegada la tenim a tocar, i seria una llàstima arribar tard a la nostra pròpia cita.

♫

De vegades m'agrada pensar que demà s'acaba el món.

(Aquí, més i millor)

Capítol cent cinc: Dos ocells d'un tret

Tinc un conte, aquí, a la punta dels dits. Batega i fa zum-zum. Però no sé si sabré explicar-lo...

Imagineu que és tot fosc, ben fosc, fosquíssim. És una foscor més profunda que la d'una nit sense lluna ni estrelles, i més trista que el silenci que hi ha a la gran ciutat. Imagineu que la foscor us brolla de tots els porus  i que ho embruta tot com si fos quitrà: el greix se us enganxa a la pell i l'olor intens a la pituïtària: us costa respirar. Imagineu que la foscor no ve d'avui ni de la setmana passada; imagineu que ja fa temps que ho inunda tot i tot just us n'esteu adonant ara.

Imagineu que no és tan tràgic (o imagineu que potser sí).

Imagineu, enmig de tota aquesta negror, una llumeta.

I de cop el món que s'activa i que es torna a posar en marxa, que les fàbriques engeguen les màquines i que les botigues aixequen les persianes, que els cotxes donen gas i arrenquen ràpid, que les escoles obren les portes i milers de nens omplen el carrer de crits i de plors perquè fan veure que no volen tornar a classe, que les platges s'abarroten de gent boja per un parell de metres quadrats de sorra per plantar la tovallola i la nevereta, que als mercats arriben els proveïdors i que les peixateres anuncien peix fresquíssim i els gitanos de l'últim pis packs de calces i mitjons baratíssims, que és Sant Joan i esclaten petards i que és Nadal i canten cançons sota els fanals i que és Carnaval i sonen espanta-sogres, que el carrer s'omple de mil sorolls diferents, i que les llums del concert tornen a encendre's i a il·luminar el públic

i que, un altra vegada de cop, el món s'atura. Ja no veieu la noia que havíeu vist (n'esteu convençuts) un parell de files més endavant, una mica cap a l'esquerra. Enmig de tanta claror, ja no distingiu la brillantor de la llumeta ni noteu l'olor dolça que seguríssim que feia. Ja no veieu l'espurneig de l'arracada.

I de nou tot és fosc, ben fosc, fosquíssim.

En el vostre cicle, entreu de nou en òrbita al voltant de la negror buscant una pampalluga que pressioni el play. I així anar fent un repeat, repeat, repeat etern. O fins que la música pari.

♫

És un joc al capdavall.

(Aquí, més i millor)

Capítol cent quatre: Foc!

"Abans, tot això era camp". Les històries dels meus avis sempre començaven amb aquesta frase, i mira que ara em sorprèn estar parlant jo així perquè m'havia jurat i perjurat que mai ho faria. Encara serà cert que tot torna i que la història, eterna i tristament, repeteix constantment el seu cicle. Ara vull que m'escoltis atent i sense fer la cara de badoca que devia fer jo quan els avis m'explicaven els seus contes fantàstics d'una infantesa dura i bucòlica, perquè, en aquest cas, el conte no serà bonic. Estàs a punt? Doncs atent: abans, tot això era bosc. Sí, ja sé que sorprèn i que tu de boscos n'has vist pocs, però saps a què em refereixo, no? Pins i alzines i faigs i algun roure. Ocells, esquirols, bestioles petites i alguna de més gran. Boscos. Vida. Sempre m'han encantat els boscos i la vida. M'agradaven els boscos quan feia sol i la llum s'escolava entre les branques i l'ombra de les fulles es retallava les unes contra les altres i se sentia el piu piu dels ocells i seies a la soca d'algun arbre i simplement estaves allà. M'agradaven els boscos a l'hivern i enyoro caminar entre els troncs pelats amb el nas vermell i les mans glaçades perquè no les podies amagar a les butxaques per si relliscaves i queies; quan camines per un bosc a l'hivern, pots escoltar el silenci. M'agradaven els boscos els dies de pluja, i m'agradaven encara més l'endemà, quan la terra feia aquella olor intensa de moll que t'inundava tota i que era sens dubte la millor olor que havia sentit mai.

Aquest matí he vingut caminant fins aquí, m'he estirat i he respirat profundament, fondíssim. He escoltat el vent i m'he apartat de la cara la pols i la cendra que arrossegava. He tancat els ulls i he buscat aquella olor, la meva olor de vida. Però no l'he trobat.

♫

Pare, on no hi ha flors no es fan abelles, ceres ni mel.

Pare, que el camp ja no és el camp.

Pare, demà del cel plourà sang.

El vent ho canta plorant.

(Aquí, més i millor)