Capítol cent quatre: Foc!

"Abans, tot això era camp". Les històries dels meus avis sempre començaven amb aquesta frase, i mira que ara em sorprèn estar parlant jo així perquè m'havia jurat i perjurat que mai ho faria. Encara serà cert que tot torna i que la història, eterna i tristament, repeteix constantment el seu cicle. Ara vull que m'escoltis atent i sense fer la cara de badoca que devia fer jo quan els avis m'explicaven els seus contes fantàstics d'una infantesa dura i bucòlica, perquè, en aquest cas, el conte no serà bonic. Estàs a punt? Doncs atent: abans, tot això era bosc. Sí, ja sé que sorprèn i que tu de boscos n'has vist pocs, però saps a què em refereixo, no? Pins i alzines i faigs i algun roure. Ocells, esquirols, bestioles petites i alguna de més gran. Boscos. Vida. Sempre m'han encantat els boscos i la vida. M'agradaven els boscos quan feia sol i la llum s'escolava entre les branques i l'ombra de les fulles es retallava les unes contra les altres i se sentia el piu piu dels ocells i seies a la soca d'algun arbre i simplement estaves allà. M'agradaven els boscos a l'hivern i enyoro caminar entre els troncs pelats amb el nas vermell i les mans glaçades perquè no les podies amagar a les butxaques per si relliscaves i queies; quan camines per un bosc a l'hivern, pots escoltar el silenci. M'agradaven els boscos els dies de pluja, i m'agradaven encara més l'endemà, quan la terra feia aquella olor intensa de moll que t'inundava tota i que era sens dubte la millor olor que havia sentit mai.

Aquest matí he vingut caminant fins aquí, m'he estirat i he respirat profundament, fondíssim. He escoltat el vent i m'he apartat de la cara la pols i la cendra que arrossegava. He tancat els ulls i he buscat aquella olor, la meva olor de vida. Però no l'he trobat.