Capítol cent sis: Diada (a.m., que diguéssim)

Hi ha alguna cosa emocionant a l'ambient, com si haguessin renovat l'aire i ara es respirés net. Hi ha la pressa i les ganes, i aquesta mena d'il·lusió incipient de qui sap que passarà el que ha de passar. I que serà bonic. Hi ha, a finals d'estiu, una sensació de Nadal, com si haguessin de venir els reis (o potser, precisament, com si els reis no haguessin de venir mai més). Hi ha una complicitat alegre quan se sent sense parar allò de: "Tu hi seràs, demà? Jo també hi seré!": hi serà tothom.

I ja no es tracta de ser imparables ni de cordar-se el cinturó per passar-s'ho bé; potser no es tracta ni de llevar-se d'hora. No es tracta d'estirar uns fort per aquí i els altres forts per allà perquè tombi, tombi, tombi. No es tracta de ser una tropa que va per Europa ni de no voler ser una regió d'Espanya ni un país ocupat. No es tracta de portar xancletes i bambes i tovalloles i motxilles i gorres i cantimplores amb l'estelada: no anem d'excursió a la platja. No es tracta de posar-se l'estelada com a capa: no som Capitans Catalunya. No es tracta de marxes de torxes ni de cartolines verdes. No es tracta d'estar tots junts perquè junts som més forts que un de sol ni perquè tots units fem força.

Tot i que de fet sí, es tracta de tot això. Precisa i exactament de tot això.

Però aquesta vegada em quedo amb el que va dir en Miquel Calçada, ara ja fa un temps: "No hem de pensar en quin dia arribarà la independència, sinó en què farem el dia després". Perquè aquesta vegada la tenim a tocar, i seria una llàstima arribar tard a la nostra pròpia cita.