Hi ha alguna cosa emocionant a l'ambient,
com si haguessin renovat l'aire i ara es respirés net. Hi ha la pressa i les
ganes, i aquesta mena d'il·lusió incipient de qui sap que passarà el que ha de
passar. I que serà bonic. Hi ha, a finals d'estiu, una sensació de Nadal, com
si haguessin de venir els reis (o potser, precisament, com si els reis no
haguessin de venir mai més). Hi ha una complicitat alegre quan se sent sense
parar allò de: "Tu hi seràs, demà? Jo també hi seré!": hi serà
tothom.
I ja no es tracta de ser imparables ni de
cordar-se el cinturó per passar-s'ho bé; potser no es tracta ni de llevar-se
d'hora. No es tracta
d'estirar uns fort per aquí i els altres forts per allà perquè tombi, tombi,
tombi. No es tracta de ser una tropa que va per Europa
ni de no voler ser una regió d'Espanya ni un país ocupat. No es tracta de
portar xancletes i bambes i tovalloles i motxilles i gorres i cantimplores amb
l'estelada: no anem d'excursió a la platja. No es tracta de posar-se l'estelada
com a capa: no som Capitans Catalunya. No es tracta de marxes de torxes ni de
cartolines verdes. No
es tracta d'estar tots junts perquè junts som més forts que un de sol ni perquè
tots units fem força.
Tot i que de fet sí, es tracta de tot
això. Precisa i exactament de tot això.
Però aquesta vegada em quedo amb el que va
dir en Miquel Calçada, ara ja fa un temps: "No
hem de pensar en quin dia arribarà la independència, sinó en què farem el dia
després". Perquè aquesta vegada la tenim a tocar, i seria una llàstima
arribar tard a la nostra pròpia cita.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada