Capítol cent set: Diada (p.m.) / Pell de gallina i alguna llagrimeta

Érem l'home vell que volia creuar en bici el Carrer Diputació una hora abans de començar la manifestació i que en va haver de baixar perquè no es podia avançar. Érem aquella colla que va veure que podia fer negoci pintant amb ceres qualsevol racó de pell lliure. Érem la nena petitíssima que anava a coll del seu pare i que portava una estelada de cartró pintada per ella mateixa, deformada i arrugada, preciosa. Érem la senyora que quan no podíem ni moure'ns es va girar per dir-me que, si avançava un grup de catalans, ja era com si avancéssim tots. Érem el grup de gralles afinades que teníem al darrere i el grup de gralles desafinades que teníem al davant; érem soroll, molt soroll. Érem la gent que arrossegava una estelada gegant i que ens feien botar, acotar-nos, cantar fort i ballar. Érem tots els càntics possibles. Érem el noi negre guapíssim que hi havia una mica més cap a la nostra dreta. Érem els castellers, i després també érem els diables, i en tot moment érem el gegant que ni avançava ni ens deixava avançar. Érem l'home que portava l'estelada lligada a una canya de pescar. Érem la parella d'avis que teníem al davant, tota l'estona agafats de la mà. Érem tots els nadons que hi havia, i als que d'aquí uns quants anys potser haurem d'explicar què era un independentista, com qui explica que hi havia hagut dinosaures amb ales en un món que ara està ple d'ocells que volen lleugers. Érem la coral que cantava i la gent del voltant que els mirava en un silenci absolut. Érem els ulls brillants d'aquella dona, i també n'érem el somriure. Érem les càmeres i l'entusiasme amb què s'aixecaven les banderes quan ens sobrevolava un helicòpter. Érem els avis d'aquella residència, tots molt grans, tots molt vells, que no podien sortir però que omplien els balcons amb estelades i no paraven de ballar. Érem, per què no?, els conductors d'autobusos i tots els que treballaven. Érem els que en faran un periodisme net. Érem els nuvis que sortien de l'església i venien a la manifestació encara vestits per donar, allà també, el "sí vull". Érem el Capità Independència, el noi dels Cavalls per la Independència, la senyora amb la túnica feta amb l'estelada. Érem la gallineta que ha dit prou. Érem els que per primera vegada anaven a una manifestació (i érem els que sabem que qui es torna independentista no retorna mai a l'estadi anterior). Érem tots els qui es van perdre enmig de la gentada i que no podien trobar-se perquè les línies estaven col·lapsades. Érem els que avui començaven classes, els que les continuaven i els que anaven a treballar ben d'hora ben d'hora. Érem les cartolines verdes que responien a preguntes més que òbvies: sí, sí, sí, sí, sí. Érem els qui vam avançar poc més de dos-cents metres. Érem els peus destrossats, les esquenes destrossades, els colls destrossats i les ganes de continuar intactes. Érem la pressa. Érem els qui van tornar a la seva terra expressament. Érem tots els que voldrien haver-hi estat i no van poder. Érem molts, moltíssims! Érem tots els que algun dia podrem dir als nostres fills: "Jo hi vaig ser!", i inflar-nos d'orgull. Érem, sobretot, tots els que van morir pel que nosaltres celebrarem d'aquí a no gaire; érem tots i cadascun d'ells. Érem la dignitat, i el respecte, i la humilitat, i la valentia, i la confiança, i l'emoció, i l'alegria, i la il·lusió infinita. Érem la certesa. Érem els que ja hem fet història però no en tenim prou. Érem els que hem perdut la por. Érem els que tenim raó. I érem els que ben aviat serem lliures.