Capítol cent vuit: (Buit)

Enyorava el romanticisme de la pluja. Enyorava aquest despertar-se perquè les gotes repiquen a la finestra, el cafè calent, les pàgines gruixudes dels llibres, els nens saltant als tolls amb botes d'aigua, les pel·lícules d'amor de diumenge, els banys amb escuma, els mitjons roses, el silenci, els petons d'esquimal. Enyorava la mandra i els dits encongits, els lòbuls glaçats, el cor com una esponja. Enyorava aquell dolor al final de la mandíbula de quan t'empasses molts somriures. Enyorava aquest recolliment dels òrgans a l'estèrnum (òrgans dels quals no en vull saber res, perquè jo adoro els cossos per fora, però per dins em fan un fàstic que no us sabré explicar mai), aquest malestar de qui sap que ha passat, està passant o passarà alguna cosa; aquesta premonició estranya que fa por i que no vols investigar, per si de cas. Enyorava els ulls sensibles i les emocions a flor de pell. Enyorava els pensaments que surten com poemes.

Una llum fluixeta.

I el llit tan gran.

I els dos coixins. 

I la manta, amb estrelles de colors.

I el portaespelmes sense espelma, 

que ja s'ha consumit.

I l'olor de maduixa que ara flota.

Com la son, que també flota,

i crec que aviat m'atraparà.

Els somnis.

Els meus somnis, qui els escriu?

Ja ve la son, va venint.

I el llit tan gran,

i els dos coixins...

Enyorava la música de quan no hi ha música, la roba estesa sense sentit, les llibretes sempre noves i sempre brutes. Enyorava les nits buides, les nits desesperades: si no tingués tants veïns, cridaria (no sé si d'alegria, si de ràbia o si de llàstima). Enyorava aquesta necessitat d'humanitat, de sentir coses, d'absorbir el món quan passa. Enyorava el crec-crec i el fred que d'aquí a dos dies odiaré, però que ara fa que m'estimi. Enyorava les tardes fosques i les carícies a l'esquena amb un dit, fins al clatell i tornar. Enyorava els núvols negres i pesants com una nòrdica. Enyorava les tasses, i els barnussos, i els peluixos que crien pols, i els llapis de fusta de colors que mai faig servir però que m'alegren quan els miro, i l'olor de terra molla.

I a tu, potser, també

Però només potser.