Resulta que treballes, que treballes molt, que treballes de gust, i que poques vegades cobres. De fet, moltes vegades no cobres perquè no vols, perquè no et sembla necessari, perquè et dónes per pagadíssima quan veus la reacció de la gent quan veu el teu treball. Resulta que a tu et costa molt valorar la teva pròpia feina perquè t'exigeixes més del que sovint pots fer. Resulta que així és com ho vols i que t'està bé.
Resulta que, mentrestant, tens tot un cercle de gent al voltant que et diu que has de cobrar, que et diu que t'has d'adaptar al que majoritàriament agrada, que et diu que has d'anar al darrere de la gent i, si cal, agenollar-te. Resulta que no creuen que la teva filosofia sobre els favors pugui arribar a ser factible mai. Resulta que potser ho fan amb bona intenció, però resulta també que hi ha poques coses que tu odiïs més que que et diguin com has de fer les coses.
Resulta que, mira, un dia, per alguna raó desconeguda, el món es confabula a favor teu i tot comença a funcionar d'una manera tan bona que si us l'expliqués per escrit ara faria por. Resulta que és com si tot tornés a tu, molt a poc a poc però somrient.
I resulta que estàs molt, molt, molt contenta. Contenta de manera infinita.
(He guanyat! ← Això no es diu, home, Marina...)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada