Capítol cent catorze: El "què" del que ens preocupa

M'han preguntat fa un moment que què ens preocupa als joves. Així, en fred. I no he sabut què dir. Potser perquè és més fàcil respondre què no ens preocupa: res. Tenim com aquesta façana de ciment crostat ple de guixades més o menys reivindicatives, més o menys treballades, més o menys lluminoses. Tenim aquests posats plens de gorres que queden massa altes i pantalons que cauen massa baixos, de samarretes massa grans i faldilles massa curtes, dels colors cridaners o de l'estricte negre, que mai se sap si és elegant o sinistre. Tenim aquesta tendència a somriure i a abraçar-nos i a dir que tot va de puta mare quan sabem que no, que les coses no són com ens volem imaginar que són. Tenim el nostre propi Show de Truman fet a mida per nosaltres mateixos, del qual en som plenament els conscients protagonistes; cadascú, del seu. 

Però no és veritat. Als joves no és que no en preocupi res: és que ens preocupa tot. Ens preocupa l'edat, encara que sembli estúpid, perquè per alguna som això (o així): joves, cadellets, gairebé nens de papà. Ens preocupa créixer, també, i totes les responsabilitats que això comporta. Ens preocupa el físic i l'estètica (i que digui que no és un grandíssim mentider). Ens preocupa la imatge que projectem, curosament descuidada fins a l'últim detall. Ens preocupa la manera com ens expressem, els llocs que freqüentem i la gent amb qui sortim. Ens preocupa no tenir diners per estudiar, o tenir-ne i no saber què estudiar, o estudiar per estudiar sense cap motivació, o estudiar massa i no tenir temps de res més, o estudiar i que t'agradi i saber del cert que quan acabis no tindràs feina i tot el temps invertit es quedarà reduït a un paperet firmat per gent que no t'importa (sempre que l'hagis pogut pagar; i això també et preocupa, tornem-hi). Ens preocupa treballar, en tots els aspectes en que el treball pugui preocupar: que si poc, que si massa, que si mal pagat, que si lluny, que si previsible, que si decebedor, que si arriscat, que si etcètera infinit. Ens preocupa marxar de casa. Ens preocupa que, un cop haguem marxat, entenguem com funcionen les mil cartes que ara passen desapercebudes: ens preocupa el banc, ens preocupa la llum, ens preocupa l'aigua, ens preocupen les reunions de veïns. Ens preocupen les paperetes electorals que ara mateix no paren d'arribar i el del que vénen acompanyades: ens preocupa la política, molt, potser massa. Ens preocupa el sexe, desenganyem-nos: ens preocupa si no tenim amb qui tenir-ne i si tenim amb qui tenir-ne, i aquí s'hi barreja un altre concepte: ens preocupa l'amor: ens preocupa que sigui com a les pel·lícules i també que no ho sigui, ens preocupa que sigui no correspost, ens preocupa que s'entengui de diferents maneres (perquè hi ha tantes maneres d'entendre l'amor, oi?), ens preocupa que ens lligui, ens preocupa que sigui prou fort com per esborrar-nos el nostre mapa de vida encara per dibuixar. Ens preocupa el que està bé i el que no, la llibertat i la veritat, la moral i els ideals: en tinguem o no en tinguem, defensarem la nostra opinió amb ungles i dents, perquè és de les poques coses que tenim per segur que és nostra (ho és, però?). Ens preocupa el món, un món que sempre hem vist així però que som capaços de concebre de mil maneres diferents i idíl·liques, fantàstiques, perquè si una cosa tenim clara és que podem canviar-lo. I ens preocupa fer-ho bé. Ens preocupa tot, i ens preocupa sempre. I el pitjor de tot és que ens preocupa que ens preocupi.

Per això és més fàcil fer veure que no ens preocupa res. Perquè si algú et pregunta que què et preocupa i li respons que tot això, el més probable és que es maregi i hagi de seure una estona, tot blanquinós i suat. Perquè la "gent gran" tendeix a no recordar que no fa tant va formar part de la "gent jove", i té por de buscar dins seu aquella engruna de joventut que espero que tothom conservi en algun raconet del seu ser i que li respondria la pregunta amb molta més emoció. I perquè per alguna cosa som joves, i ens podem permetre cada dia encaixar-nos un somriure nou més gran que l'anterior i dir que tot va de puta mare. I creure'ns-ho.