Capítol cent dotze: A propòsit del #14N

Que quedi clar des d'un principi que estic a favor de fer vaga. Que quedi clar que no tinc ni idea ni de política ni d'economia més enllà del que sap tothom i del que és de sentit comú. Que quedi clar, també, que no estic estudiant ni treballant, i que ara per ara el meu dia a dia es basa en contemplar el món des de tants punts de vista com trobo pel camí, sovint amb la càmera a coll. I, és clar, si sumo aquestes tres premisses entenc que el que pugui escriure a continuació no tingui cap validesa i que no us interessi per res; hi estic d'acord, així que podeu tancar la pàgina sense cap remordiment que no ens enfadarem.

Encara sou aquí? Som-hi doncs.

Estic a favor de fer vaga perquè estic cansada de que em trepitgin sense que jo pugui protestar; avui voldria ser el nen petit que fa la marranada perquè el dolent de la classe li ha tornat a fer la traveta i per fi aconsegueix que el castiguin. Estic a favor de fer vaga i perdre part del sou, perquè crec que hi ha coses per les quals val la pena arriscar el benestar propi; i sí que hi ha petites empreses, i hi ha autònoms, i hi ha gent que no té la culpa de res, però i què? No recordeu el poema de Niemöller? Doncs això. I si ho voleu més simple penseu en D'Artagnan: tots per un i un per tots. Estic a favor de fer vaga perquè dec ser una romàntica que s'emociona amb la idea d'un poble unit que lluita per un objectiu en comú, com seria la justícia, per sobre de estupideses tals com la procedència o la classe social. Estic a favor de fer vaga perquè em considero una persona lliure, i als lliures no ens fan callar tan fàcilment.

Ara, tota la violència, tot el vandalisme... de debò? És a dir, sou conscients del que esteu fent? Jo quan faig vaga, o quan protesto, o quan estic al llit pensant en el lloc idílic on m'agradaria viure, no me l'imagino així. I tampoc imagino que l'aconseguim mitjançant accions d'aquestes. Jo vull una terra (i ara parlo en global, no em refereixo només al meu futur país independent) on hi hagi prou llibertat com per acceptar que cadascú pot pensar d'una manera diferent, i on això no sigui un impediment per poder viure en harmonia. Vull una terra tolerant i pacifista, una terra que es mereixi el respecte del món, una terra digna amb uns habitants dignes. I no, aquest no és el camí per arribar-hi.

No entraré al cercle viciós de parlar de polítics, policies i altres desgraciats, perquè ja ho he fet en moltes altres  ocasions i a hores d'ara no em sorprèn res del que pugui veure relacionat amb ells (que fort, eh, que hi hagi batalles campals i ferits i que hagi arribat a no immutar-me!). Ara, de vosaltres, que formeu part del nosaltres... què voleu que us digui, n'espero bastant més. Digueu-me idealista.



Afegir també, ja que hi som, que d'aquí quatre dies hi ha eleccions i que tots aquells que no heu obert els ulls encara hi sou a temps. Que últimament parlar d'independència sembla molt fàcil, però recordeu que darrere de la màscara bonica que a molts ens agrada hi ha menudeses com els cops de porra, l'euro per recepta i les retallades infinites. Com volent dir...