De dintre d'una poma l'erugueta mira fora i fa que no amb el cap: que no i que no, que de cap manera, que ella no surt d'allà. Que ja sap que el lloc habitual de viure de les erugues no són les pomes, però que i què, que ella ara ja hi és i que troba que s'hi està la mar de bé. Que no és tant per la il·lusió de pensar en les llavors que han quedat en cadascuna de les cinc cambretes, que quan passi la tardor es convertiran en un pomer. Que les pomes sí que li agraden, per aquell regust dolç i àcid alhora, i per aquell suc tan fresquet, d'acord, però que tampoc no és per això. Per què ningú ho entén? Per què ningú és capaç de veure que el que li passa a l'erugueta és que té por a sortir de la poma i convertir-se en una papallona adulta? A la pobra erugueta li fa pànic haver de volar sola!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada