Capítol cent nou: MUAHAHÀ!

L'alarma que avisa dels múltiples perills del Món Actual s'encén fent un niiinoniiinoniiino estrident tot just quan comença a despuntar el sol. La súperheroïna fa un parell de badalls mig enfadats, salta del llit com un llampec i es posa les malles, la capa i l'antifaç perquè ningú vegi el seu veritable rostre un cop surti de casa.  Marxa rabent i mig marejada, preocupada per què serà el que passarà aquesta vegada: l'alarma no falla mai, i té por. També té fred, molt fred, un fred que se li ha ficat als ossos i que li ha deixat la pell del cor com de gallina. Pupil·les dilatades, cabells eriçats, dits estirats, estómac galopant, peus com de plom i cadenes de ferro a la gola; mentre corre i vola pels carrers buscant l'enemic, s'ofega i tremola. Pensa i repensa l'estratègia, fa i refà els moviments, escull amb cura les paraules que poden fer més mal... i quan gira la cantonada es troba amb l'enemic de cara.

I té tanta tanta por, i està tan i tan trista, que només es pot posar a riure.

♫

I quina pena es desencís,

que dolenta i que dolent.

(Aquí, més i millor)

Observació

Nota molt ràpida, molt curta, perquè us feu un esbós del que m'està passant ara.

Resulta que treballes, que treballes molt, que treballes de gust, i que poques vegades cobres. De fet, moltes vegades no cobres perquè no vols, perquè no et sembla necessari, perquè et dónes per pagadíssima quan veus la reacció de la gent quan veu el teu treball. Resulta que a tu et costa molt valorar la teva pròpia feina perquè t'exigeixes més del que sovint pots fer. Resulta que així és com ho vols i que t'està bé.

Resulta que, mentrestant, tens tot un cercle de gent al voltant que et diu que has de cobrar, que et diu que t'has d'adaptar al que majoritàriament agrada, que et diu que has d'anar al darrere de la gent i, si cal, agenollar-te. Resulta que no creuen que la teva filosofia sobre els favors pugui arribar a ser factible mai. Resulta que potser ho fan amb bona intenció, però resulta també que hi ha poques coses que tu odiïs més que que et diguin com has de fer les coses.

Resulta que, mira, un dia, per alguna raó desconeguda, el món es confabula a favor teu i tot comença a funcionar d'una manera tan bona que si us l'expliqués per escrit ara faria por. Resulta que és com si tot tornés a tu, molt a poc a poc però somrient. 

I resulta que estàs molt, molt, molt contenta. Contenta de manera infinita.

(He guanyat! ← Això no es diu, home, Marina...)

♫

Love is the answer,

at least for most of the questions in my heart.

(Aquí, més i millor)

Capítol cent vuit: (Buit)

Enyorava el romanticisme de la pluja. Enyorava aquest despertar-se perquè les gotes repiquen a la finestra, el cafè calent, les pàgines gruixudes dels llibres, els nens saltant als tolls amb botes d'aigua, les pel·lícules d'amor de diumenge, els banys amb escuma, els mitjons roses, el silenci, els petons d'esquimal. Enyorava la mandra i els dits encongits, els lòbuls glaçats, el cor com una esponja. Enyorava aquell dolor al final de la mandíbula de quan t'empasses molts somriures. Enyorava aquest recolliment dels òrgans a l'estèrnum (òrgans dels quals no en vull saber res, perquè jo adoro els cossos per fora, però per dins em fan un fàstic que no us sabré explicar mai), aquest malestar de qui sap que ha passat, està passant o passarà alguna cosa; aquesta premonició estranya que fa por i que no vols investigar, per si de cas. Enyorava els ulls sensibles i les emocions a flor de pell. Enyorava els pensaments que surten com poemes.

Una llum fluixeta.

I el llit tan gran.

I els dos coixins. 

I la manta, amb estrelles de colors.

I el portaespelmes sense espelma, 

que ja s'ha consumit.

I l'olor de maduixa que ara flota.

Com la son, que també flota,

i crec que aviat m'atraparà.

Els somnis.

Els meus somnis, qui els escriu?

Ja ve la son, va venint.

I el llit tan gran,

i els dos coixins...

Enyorava la música de quan no hi ha música, la roba estesa sense sentit, les llibretes sempre noves i sempre brutes. Enyorava les nits buides, les nits desesperades: si no tingués tants veïns, cridaria (no sé si d'alegria, si de ràbia o si de llàstima). Enyorava aquesta necessitat d'humanitat, de sentir coses, d'absorbir el món quan passa. Enyorava el crec-crec i el fred que d'aquí a dos dies odiaré, però que ara fa que m'estimi. Enyorava les tardes fosques i les carícies a l'esquena amb un dit, fins al clatell i tornar. Enyorava els núvols negres i pesants com una nòrdica. Enyorava les tasses, i els barnussos, i els peluixos que crien pols, i els llapis de fusta de colors que mai faig servir però que m'alegren quan els miro, i l'olor de terra molla.

I a tu, potser, també

Però només potser.

♫

If I was a flower growing wild and free

all I'd want is you to be my sweet honey bee.

(Aquí, més i millor)