Capítol seixanta-u: Castellers

M'agraden els castells. Els castells com a construccions humanes, dic, no de pedra. No sé per què, però m'agraden. Em podrien agradar els diables, les colles de balls tradicionals, els capgrossos o fins i tot els grups de percussió, però no: m'agraden els castells. 

Potser és per la pinya, pel contacte que hi ha allà sota, i no només físic; especialment m'agrada el no-físic. A la pinya tothom hi té un lloc. I això és maco, perquè se suposa que tothom té sempre un lloc, però no és veritat. O potser resulta que sí que es té un lloc, però no una utilitat, no una necessitat. A la pinya no és que siguis tolerat, és que ets bàsic. Potser és pel tronc, per la cara que fa la gent que el constitueix. És una cara totalment neutra. I sí que hi ha un patiment durant la pujada i una alegria durant la baixada, però són uns sentiments absents, com marxats d'aquest món, com incomprensibles. És una concentració tan bèstia que sembla impossible. En què deuen pensar, mentrestant? Potser és per la canalla. A vegades hi penso i em sembla gairebé una aberració que nens tan petits pugin tan amunt d'una manera que tot i estar tan controlada continuï sent tan perillosa (com no ha de ser perillós estar pel cel sense tenir ales?). Els miro quan pugen i em semblen brutalment fràgils. I en canvi no, els veus i són tan actius, amb una moral tan indestructible, que creus que no es trencaran mai. Però crec, crec, que sobretot és per l'enxaneta. Em fa enveja. Les enxanetes haurien de portar amagada a la faixa una cullereta de cafè per, alhora que fan l'aleta, poder agafar un bocinet de núvol i menjar-se'l al baixar.

Els castells són l'exemple més bèstia que existeix del treball en equip, i els valors que transmeten van molt més enllà dels ja arxiconeguts força, equilibri, valor i seny (que també, clar; ells sabran). Només cal anar a un assaig o a una actuació on hi pren part gent que estimes per impregnar-te una miqueta d'aquest... no optimisme... és més aviat un pensar que ei, ostres, tot és possible si ho fem junts. I després els veus sortir per la porta petita del local i flipes que persones tan extremadament grans no s'hagin d'acotar per passar per sota. 

M'agradaria, espero i desitjo que alguna enxaneta porti cullera aquest diumenge, perquè a la meva ciutat s'hi faran coses grans. No només d'alçada: la il·lusió que s'està escampant pels carrers farà que el que passi diumenge ens faci viure (patir i alegrar-nos) al màxim durant unes quantes hores. I les que vindran després. Al capdavall se suposa que el que guanyes amb el treball en equip és això, no? Gaudir, però pel bé de tots.