Amb la mà esquerra una mica tremolosa agafava la navalla afilada amb què es va fer un parell de talls horitzontals als capcirons dels dits índex i cor de la mà dreta; eren precisament els dits que feia servir per caminar de puntetes per la seva esquena, passejant-li entre les pigues, saltant de vèrtebra en vèrtebra com quan -ara semblava que fes mil anys- saltava de claveguera en claveguera per esquivar la lava en què s'havia convertit l'asfalt. Va recordar com, estant estirats, començava el camí des del còccix per acabar al coll, potser fent-li pessigolles amb aquells mateixos dos dits. Va recordar els despertars i això ja va ser insuportable: va sospirar fort i, plenament conscient del que feia, va gratar una mica les vores dels talls que s'havia fet; quan va tenir una part de pell aixecada, va començar a tibar.
No era tan fàcil com s'havia imaginat. La pell s'esquinçava més sovint del que havia previst i cada cop li costava més trobar forces per continuar tibant, però llavors demanava l'ajuda d'algun record i serrava forts les dents i continuava, respirant fondo. També era difícil als llocs on era més seca: amb els colzes, per exemple, s'hi va haver d'entretenir més del que hauria volgut. Però és que hi havia tantes coses que hauria volgut... va pensar que aquell sacrifici, al capdavall, era dels més lleus. O dels menys greus, que no era ben bé el mateix.
Quan començava a perdre color i el terra es tenyia de vermell viu va adonar-se que no, que definitivament no tindria temps de fer el que hauria volgut fer. Que el pla es quedaria incomplet perquè, com en tantes altres coses, no havia calculat bé res. No hi havia prou temps per acabar d'espellar-se, introduïr la pell en una caixa gran, portar-al a correus i demanar que abans d'enviar-la hi adjuntessin una nota: "El que deies que faltava, està aquí. Tot el que quedava teu, està aquí. Les últimes marques, els últims rastres... tot aquí. El que hi ha aquí sempre ha sigut teu (i potser no ens n'hem adonat fins ara)". Era potent. Però no hi havia temps. Llàstima.
Es va adonar que s'havia acabat tot, aquesta vegada de debò, sense que les nits de plorar poguessin guarir una ni mica la ferida. Aquesta vegada, no. Va intentar recordar les paraules que parlaven d'aquell sant: "Primer donar la pell, com ell, que vendre's l'ànima". Sant Bartomeu, era; un ingenu. Va pensar que hagués estat bé deixar l'orgull de banda i haver canviat els principis d'ordre per una vegada: primer salvar-se, després salvar; primer vendre's l'ànima, després -si encara feia falta- donar la pell. Va somriure amb amargor: no ho hauria pogut fer: ja no tenia ànima. Això sí que no s'havia oblidat de prendre-li quan va marxar. I, amb això, es va desmaiar.
Crec que ja no es va despertar mai més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada