He decidit que jo també llegiria i he agafat el llibre que fa tant temps que esperava que ja tenia la coberta plena de pols: la banda que l'embolicava, que en un origen havia sigut blava, ara sembla gris. Fa uns anys a mi no em semblava prou interessant i màgic que un llibre mencionés un tal Cementiri dels Llibres Oblidats ja a la segona línia de la primera pàgina, després de les corresponents mencions i d'una dedicatòria més que suggerent (Per Joan Ramon Planas, que mereixia alguna cosa millor). No havia tornat a obrir "L'ombra del vent" des de que tenia dotze o tretze anys; no l'entenia i no vaig passar de la cinquena pàgina, i això queda demostrat en un punt de llibre que vaig col·locar-hi i que havia fet el meu cosí a parvulari, pintat a ceres i que ensenya una flor groga descomunalment alta i grassa. Poden ser grasses les flors? Sí, poden.
I no sé ben bé com (perquè ara ja ha passat una estona des de que he decidit que la reflexió podia arribar a ser prou interessant com per intentar escriure-la, i més o menys recordo la conclusió però he oblidat completament el punt de partida), però he recordat aquelles llibretes que omplíem de dibuixos els divendres a la tarda i els dissabtes al mati, o a qualsevol hora del dia. Llibretes quadriculades amb espais petits (i patits, també), amb línies desdibuixades, amb pàgines gastades de tant girar-les, rebregades i tacades, amb grans rodanxes de tinta i d'aigua. Llibretes plenes de dibuixos de qualsevol cosa, de quan et feien callar dient-te: "va, dibuixa una mica!", de quan tenies mil idees i eres capaç de posar-les en clar d'una manera que, encara que només aconseguissis entendre tu, era entenedora. Llibretes amb col·laboradors varis i amb mil gargots. Llibretes amb somnis, amb la idea màgica d'anar al bosc d'excursió per celebrar la Castanyada i de trobar-t'hi un esquirol que molt simpàticament se t'enfilaria a l'espatlla i vindria amb tu a casa, i ningú et renyaria, ni els pares ni els professors, i tothom t'envejaria però ningú et voldria mal perquè tu eres tan bona persona i tan amiga de tothom que compartiries l'alegria amb ells (però, alhora, sense ser prou ingènua com per deixar-te prendre el pèl). Eren les llibretes dels primers contes, que potser no estaven ni escrits.
A vegades em costa adormir-me pensant en com canvien les coses, sense que ens n'adonem. Diuen que penso massa i segurament tenen raó. Però no ho sé... mai m'acaba de marxar el neguit de pensar que amb prou feines recordo res de fa uns anys, i que sóc gran però no prou com per haver-ho oblidat tot, i que donaria el que fos per recuperar encara que fos una mínima part de tota aquella innocència i tota aquella confiança i tot aquell amor que sentia pel món només perquè tenia ganes d'estimar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada