Capítol cent dos: Una senyora gran se m'ha posat a plorar

Una senyora gran se m'ha posat a plorar a l'autobús. S'ha assegut al meu costat i quan he girat la cara per mirar-la m'he espantat una mica, perquè s'assemblava a la meva iaia: tenia les mateixes ulleres i la mateixa quantitat infinita d'arrugues. De cop i volta m'ha començat a explicar que el seu marit està molt malalt, que no es pot aixecar del llit des de fa gairebé dos anys, que no menja res de sòlid i que amb prou feines ingereix líquid, que no té el cap a lloc i que, per sort, no s'adona del que li passa. Però ella sí que se n'adona, i que li han diagnosticat depressió i pren moltes pastilles (el marit no gaires, perquè total no té cura, i a més no sap com s'ho faria per fer que se les empassés), i que amb les taxes dels medicaments no sap com s'ho farà. Que amb prou feines tenen diners i que només tenen una filla que està per ells, que li han denegat les ajudes i que el servei social ha dit que no pot fer res per la seva situació. Que no surt de casa mai perquè li fa por deixar el marit sol, i que no hi ha ningú més que pugui cuidar-lo. Que ella ha patit molt a la vida, que molta gent li ha fet mal, però que no desitja aquesta situació seva a ningú. Que no pot més i que no sap quant de temps podrà continuar així, perquè m'ha dit que això és l'única cosa que fa: continuar. "La vida és molt dura, nena", m'ha dit, i jo li hauria volgut respondre que ja ho sé, que prou que me n'adono, que és injusta i ho és per tothom, que no s'hi pot fer res i que al món hi som per patir... i m'he callat. Perquè en el fons no tinc ni puta idea de com pot arribar a ser de dura, perquè potser no me n'adono prou, perquè sí que és injusta però no amb qui s'ho mereix, perquè sí que s'hi pot fer res i perquè no: perquè al món no hi som per patir. Però no he dit res i m'he estat tot el trajecte que ha fet l'autobús abraçant una senyora gran que no sé ni com es diu i que potser no tornaré a veure mai més i que arribarà a casa i es passarà la resta d'anys de vida que li quedin només continuant.

Què estem fent? De debò, què collons estem fent?